Monthly Archives: Abril 2013

Un racisme impune

Podríem dir que el racisme és aquella actitud que tracta les persones de forma diferent segons la seva raça. Avui en dia el concepte de raça és força discutit i es parla més d’ètnies i col·lectius, però el concepte de racisme es continua aplicant contra aquelles actituds que discriminen una persona o el seu grup més enllà de si l’agressor i l’agredit tenen o no el mateix color de pell. Tot i així hi ha actituds d’aquesta mena que tenen un nom específic: homofòbia, per exemple.

Una característica del racisme és que prejutja una persona o la seva ètnia o col·lectiu. És a dir, per una mateixa acció els apliquen uns judicis amb un barem diferent que els aplicats a d’altres persones. Se’ls jutja pel que són, no pel que han fet.  I també se’ls culpabilitza d’alguna cosa que no han fet només per pertànyer a aquest col·lectiu.

Alguns d’aquests comportaments estan tan interioritzats que fins i tot es fa difícil per a molta gent reconèixer-los com a tals.

Així, per exemple, tothom trobaria absurd que davant d’un comerç regentat per  ciutadans d’origens xinès (un basar o un restaurant dels que tan proliferen a les nostres ciutats posem per cas) es fessin manifestacions o graffiti de protesta o es trenquessin els vidres a favor de la llibertat del Tibet o per a denunciar la manca de respecte als drets humans que hi ha a la República Popular de Xina.

O que es fes això mateix davant d’una carnisseria islàmica per part de feministes o grups en defensa dels homosexuals per a denunciar la discriminació que pateixen a tots els països islàmics.

O que en un comerç rus s’hi fes per a protestar per la situació a Txetxènia o a favor de la llibertat d’expressió

O, per anar a alguna cosa que ens toca de prop, que uns catalans ho fessin en un establiment regentat per ciutadans d’origen espanyol.

Absurd, oi? Per a fer aquesta mena de coses existeixen les ambaixades, consolats o delegacions del govern corresponents. La majoria de la gent titllaria aquestes accions contra particulars o establiments públics de racistes o xenòfobes independentment que el propietari xinès estigués d’acord amb el que fa el seu país al Tibet, o que el musulmà estigui a favor del burca, l’espanyol fos un fatxa de tota la vida, etc.

Doncs aquesta absurditat resulta més “comprensible” per  a molta gent quan l’objectiu està relacionat amb quelcom jueu. Fa uns dies va aparèixer una pintada clamant per una “Palestina Lliure” a l’aparador de la lliberia del Centre Bonastruc ça Porta, un museu sobre l’antic Call  de Girona.És la foto que encapçala aquest post.
No és el primer cop que aquest centre és objecte d’aquestes mostres de suport pro-palestines.   Repeteixo que és un centre museístic sobre el barri on vivien els catalans jueus. Què tenen a veure els catalans jueus de l’Edat Mitjana amb el conflicte actual arabo-israelià? No res. Però a manca d’un consolat o ambaixada israeliana  qualsevol cosa que olori a jueu ja va bé per a expressar-hi rebuig.

Ja posats, el dia que a Itàlia passi alguna cosa potser veurem gent protestant a l’amfiteatre de Tarragona.

No es tracta de cap cas aïllat. Aquí en tenim més exemples:

306908_109452902492004_1971573_nAquesta pintada es trobava (fa poc que la van esborrar) al carrer Marlet, en ple Call barceloní. La placa en hebreu és del 1314 i parla sobre l’hospital que allà va fundar el rabí Samuel Ha-Sardí (la traducció de la placa en castellà de sota és totalment errònia i falsa). Bé, de fet la placa és una copia ja que l’original és al Museu de la Ciutat on va ser traslladada a causa de la degradació que va patir per les continues agressions.   En aquest mateix carrer Marlet és on diuen (els arqueolegs no s’hi poden s’acord) que hi havia la Sinagoga Major de Barcelona reoberta el 2002. Un lloc, per cert, que ha rebut diversos atacs. En un d’ells un treballador va ser ferit per un bat de beisbol. Si hi aneu algun cop veureu que és un lloc discret, si no passes per davant ni la veus. Cap cartell indica la seva presència.

Aquesta pintada la van fer al Camp Nou. La raó va ser la presència en un partit de futbol de Gihad Shalit, un noi que va ser segretat per Hamàs mentre estava fent el servei militar i s’hi va passar cinc anys en captivitat. Com molts israelians és aficionat al Barça i el club el va convidar a un partit quan va ser alliberat. Això va ocasionar una onada de protestes per part de grups pro-palestins. Fixeu-vos que la pintada no parla de la nacionalitat israeliana sinó de “jueus”.

En aquest altre exemple l’objectiu ja no te cap relació directa amb cap local o persona jueva sinó que  fan servir els jueus directament com a insult tot fent servir l’estil de les pintades nazis dels anys 30 a Alemanya. Què hi tenen a veure aquests bancs amb els jueus? No res, però es fa servir el vell tòpic del jueu garrepa i usurer.
És clar que també hi ha aquell altre tòpic que diu que són odiats per fer ostentació de la seva riquesa. O aquell que diu que són tancats en ells mateixos que contradiu aquell altre que diu que volen control·lar el món. I durant molt de temps se’ls va acusar de promoure el comunisme mentre que altres els acusaven de ser el prototip de burgès. No deu haver gaire ètnies o pobles al món que se’ls hagi acusat de tot i alhora de tot el contrari. Per acusar-los se’ls acusa fins i tot de la inconveniència del terme “antisemitisme” ja que el poble israelita no és l’únic dels pobles descendents de legendari Sem. És cert, també ho són els àrabs, els arameu i els etíops. Però resulta que el terme en qüestió va ser creat per un tal Wilhelm Marr, fundador de la Lliga dels Antisemites. Ara es fa servir més el terme “judeofòbia” però no és cap culpa dels jueus que hi hagi gent que els odia i que emprin un terme més o menys adequat.

El lloc de culte més vigilat de tota Catalunya no és la Sagrada Família ni la Catedral de Barcelona. És la sinagoga del carrer d’Avenir, que ni així se’n lliura de rebre la seva ració de graffiti. Deu ser perquè és la sinagoga més coneguda de la ciutat, les altres tres poca gent sap on són.

2957

N’hi ha qui diu que no n’hi ha per a tant per quatre pintades. Això em recorda el que diuen alguns gays quan s’ els diu que a la societat actual ja no hi ha homofobia quotidiana: “Això ho dius perquè no ets homosexual”  Doncs amb la judeofòbia igual. La perspectiva de la gravetat d’aquestes accions depèn del costat des d’on es miri. A ningú li faria gràcia veure pintades a la porta de sa casa titllant-lo de, posem per cas, independentista català  de merda.

Tot i així ja he esmentat alguna agressió física. I si no n’hi ha més és perquè hi ha precaucions.  Existeix un col·legi jueu a Catalunya on cada dia els nens i les nenes veuen un cotxe patrulla dels mossos d’esquadra a la vorera i no és per a regular el trànsit precisament. Quina gràcia us faria que els vostres fills haguessin d’anar d’excursió a la muntanya escortats de policies? Ja que aquesta seguretat la paguem entre tots, no seria millor fer quelcom per a eradicar aquest odi de la nostra societat?

Totes aquestes agressions, amenaces i demés són fetes per gent d’ideologia diversa, d’extrema dreta i d’extrema esquerra. Què més dóna qui ho faci si l’acció és en si mateixa condemnable? O és que per a decidir si condemnem o no una acció mirem primer qui l’ha feta? Recordeu els altres exemples que posava al començament (allò del comerç xinès, espanyol, rus, musulmà, etc), ningú que es consideri democràtic no hi tindria cap dubte.

Els extrems sembla que es toquen. Fa molt de temps que es diu que les lliçons de l’Holocaust cal que siguin recordades generació rere generació. N’hi ha gent que s’hi dedica i a Catalunya (com a molts altres llocs) fa temps que anualment es recorda. A Galicia fa anys que no se n’ha pogut fer cap acte degut al bloqueig de BNG i AGE, els partits independentistes i de l’esquerra. L’extrema dreta n’està encantadíssima.

Fa uns dies el col·lectiu “hacker” Anonymous va llençar un atac informàtic massiu contra webs israelianes. Presa de posició en el conflicte? Això diuen, però el dia triat no va ser gens innocent: El dia que s’hi commemorava l’Holocaust. No el dia de la independència d’Israel (que per cert, és demà) sinó el dia que es recorda els milions de jueus morts pels nazis. L’atac anava contra la política d’Israel o contra els jueus? Novament una actuació d’un grup d’extrema esquerra es lloada en portals d’extrema dreta.

Evidentment el govern d’Israel, com qualsevol altre govern del món, ha de ser criticat tant com calgui. Però Israel és l’únic cas de país al món que es reclama la seva desaparició. Un ja espera segons què venint de l’extrema dreta però sobta que per part de l’esquerra es diguin segons quines coses tenint en compte la història. Una repassada a les hemeroteques dels mitjans esquerrans trencaria molts esquemes a gent de les generacions actuals.

Entre molts exemples potser caldria recordar-los el poema que Rafael Albertí va dedicar a la reinstauració de l’Estat d’Israel el 1948:

¡HOSANNA ISRAEL!

He aquí por fin – hosanna! Finalmente, aquí – ¡Hosanna! – la tierra prometida, la cuna de la sangre, ganada con la vida… – La tierra prometida, la cuna de la Sangre, ganó con su vida …

La misteriosa lámpara que alienta en las visiones, peregrina del sueño de las generaciones. La luz misteriosa que alienta en las visiones, los peregrinos del sueño de las Generaciones.

La estrella que una noche cerró en cada ventana y hoy la retorna abierta la luz de la mañana. La Estrella que una noche en cada colina, Hoy y La Ventana Abierta vuelve a la luz de la mañana.

Israel de los llantos, Israel de las penas. Israel llantos de ellos, los condena a Israel.

Paraíso encontrado, libre y ya sin cadenas. Encontramos el paraíso, ya el pecado y las cadenas de forma gratuita.

Jardín para los tristes, sol de los desterrados, madre de los perdidos corazones hallados. Triste para ellos JARDIN, los desterró del sol, madre de desaparecidos hallados los Corazones.

Frente para la angustia delgada de fatiga, pecho para la lágrima que subirá en espiga. Adelante a la angustia de la fatiga fina, cerca de la lágrima que se levantará en la mazorca.

Mano para la dura mano de las labores, pies para los doblados ojos sin resplandores. Mano a mano el trabajo duro para ellos, para ellos el pecado brillo Pies doblados ojos.

Lengua para los labios consumidos sin fuente, viento del alma, río de palabra ferviente. Idioma para los labios consumidos sin Fuentes, Viento del alma, la palabra río ferviente.

Valle de la victoria, monte del triunfo, altura conquistada en la noche de tanta desventura. Valle de la victoria, a montar la victoria, ganó en la altura de la noche, tanta desgracia.

Pradera del reposo, panal del corazón, pañuelo de los largos lamentos de Sión. Descansar lo pradera, los pañales del corazón, lamentos pañuelo amplio de ellos en Sión.

Joven escudo al brazo de los verdes varones. Joven al brazo del escudo les varonil verde.

Israel, primavera de las nuevas naciones. Israel, primavera de las Naciones, nueva.

Arco iris después de la tormenta, arca de paz, la quilla todavía sangrienta… El arco iris después de la tormenta, el arca de la paz, sin embargo, la sangrienta quilla …

Oye, Israel, escucha: Hoy por tí desempaña sus ojos un poeta desterrado de España. Oye, Israel, escucha: para que desempaña Hoy SUS ojos de un poeta exiliado de España.

Destierra de su voz los crespones, destierra de sus amargos pozos el grito de la guerra. La voz del exilio les crespones su, el exilio SUS amargo de los pozos que el grito de guerra.

De su profunda noche saca a la luz del día y de sus duras arpas un salmo de alegría. Su profunda noche saca a la luz de su época y uno de SUS duras arpas salmo de alegría.

Alabado Israel con la garganta entera: a són de alma, a sones de lengua verdadera. Alabado Israel con la garganta entera: el sonido del alma, los sones de la verdad del lenguaje.

Alabado Israel con todo encendimiento: a son de cuerda, a sones de las bocas del viento… Alabado Israel encendimiento sin embargo: el sonido de la cuerda, los sones de las Bocas del Viento …

En su noche cerrada, abierta en melodía. Su noche cerrada, en sintonía abierta.

¡Alegría! ¡Alegría! ¡Alegría! ¡Alegría! ¡Alegría! ¡Alegría! ¡Alegría! ¡Alegría!

O aquesta cançó cantada per Victor Jara i Quilapayun

Aquesta cançó fou enregistrada l’any 1967, el de la Guerra dels Sis Dies. Uns mesos després, al maig del 1968 el moment apoteosic de l’esquerra europea, tampoc no s’hi feia cap condemna a Israel per part de l’esquerra ni molt menys se’n demanava la seva desaparació.
Anys després, però, es va a començar a sentir allò de “Jo no tinc res contra els jueus, sinó contra l’estat d’Israel“.  I ara ja no cal ni que s’hi dissimuli.

La imatge que en donen els mitjans informatius no és aliena a la forma de com veiem segons les coses.  Per la forma que n’informen, per les coses que no diuen o ho diuen amb la boca petita fent-se menys ressò de coses que passen al costat de casa que d’ altres esdeveniments similars que passen més lluny  (a Hongria l’extrema dreta vol fer un cens de població jueva per a tenir-la control·lada, a Bulgària un atemptat contra un autobús de turistes israelians va causar sis morts,  a Grècia fa anys que hi ha atacs judeofobs, al igual que a França, Polònia, Alemanya,…Tot això en territori de la civilitzada Unió Europea), això quan no menteixen descaradament quan es tracta del que passa a Israel.

En tot cas aquesta mena de racisme anomenat judeofòbia no sembla que cridi l’atenció de les organitzacions que estan sempre alerta per a condemnar tota discriminació, si més no, les de casa nostra. Per cert, que tampoc han parat mai cap atenció a la catalanofòbia. Ja ho diuen que entre les moltes coincidències que tenen catalans i jueus, a banda de tòpics pejoratius que se’l apliquen, destaca que només poden comptar amb ells mateixos per a defensar-se quan són discriminats.

Hi ha un altre mot que es fa servir molt per a denominar aquest rebuig al diferent: Xenofòbia, és a dir, el rebuig a allò que ve de fora. Però en aquest cas és discutible que aquest terme s’hi pugui aplicar.  En algun post anterior he esmentat com el judaisme ha estat a casa nostra des d’abans del naixement de Catalunya i de com els jueus catalans eren tan catalans com qualsevol altre català. Malgrat l’expulsió del segle XV i les conversions forçoses al cristianisme va continuar havent-hi  jueus (clandestins)  i gent a la qui s’acusava de ser-ho: Recordem el cas dels xuetes mallorquins per exemple una pàgina negra que encara porta cua.

Malgrat que la majoria de la població no coneix personalment cap jueu i la ignorància sobre el judaisme és aclaparadora, l’estigma centenari encara perdura:

( Per a veure el documental “L’Estigma?” sencer seguiu aquest enllaç: http://www.tv3.cat/videos/4555651/Lestigma )

És cert que avui dia molt jueus que viuen a casa nostra són vinguts de fora. De Sudamèrica en molts casos. Però si se’ls discrimina obertament per alguna raó no serà tant per ser “sudaques” (és molt lleig, això) sinó per ser jueus, igual que els jueus d’origen català que han recuperat les seves arrels, els descendents de catalans jueus expulsats que han tornat, els que s’hi han convertit o els que no han abandonat mai la seva cultura i religió.

Com va dir un cop la meva amiga Esther Moscatel “Com a catalana jueva, vull dir [als autors de les amenaces] que nosaltres, els catalans jueus, som tant catalans com qualsevol altre ciutadà i no ens deixarem pressionar ni maltractar ni per ells ni per altres facciosos com ells.
Ni els actes vandàlics ni la incitació a la violència no podrà res contra una població que va arribar a Empúries al mateix temps que els fenicis. És la nostra terra, hi som i hi serem. Som i serem

Hem arribat al final del camí

can-stock-photo_csp10790100Finalment les línies de l’evolució del procés independentista i la de la gestió del dia a dia de la crisi (econòmica i social) han arribat a un punt d’intersecció. Fins ara no és que hagin anat molt paral·leles però ara som al moment en que tots dos camins convergeixen en un atzucac i cal prendre la decissió crucial. Saltem el mur? Tirem enrere? Busquem una nova drecera? I per anar cap a on?

Parlant clar, el govern te problemes greus de diners. Sobretot per la inutilitat del sistema de finançament actual i per la morositat del govern espanyol que no paga el que, per llei, deu (quina autoritat moral te un govern per a exigir el compliment de la llei si ell mateix no ho fa?).

En algun altre moment he comentat que per a evitar el famós “xoc de trens” l’estat espanyol intentaria fer descarrilar el nostre i que, donat que ja no es poden fer servir els tancs, faria servir l’ofec econòmic.  Ara sembla que s’han adonat que si fan descarrilar Catalunya ells també ho fan i per això intenten fer mans i mànigues per a oferir diàleg i negociar una flexibilització del dèficit (el dèficit que Espanya exigeix a Catalunya és molt superior al que Europa exigeix a Grècia) per tal que el Parlament pugui aprovar uns presupostos una mica aplicables i així continuar fent de “locomotora d’Espanya”. I és que qui tira d’Espanya no és Europa sinó Catalunya:

BGdMDiKCQAEonpc.jpg large

Però alhora continuaran fent el posible per a evitar celebrar la consulta sobiranista ( En aquest sentit cal destacar que ja no neguen que hi ha una majoria a favor de la independència)

Tenen un sudoku dificil de quadrar:

– Continuar com fins ara farà que s’enfonsi l’economia espanyola (inclosa Catalunya)

– Amb una Catalunya independent l’economia espanyola s’enfonsa

– Prometre una revisió del finançament català és dificil: A Catalunya es sospitaria com una ensarronada, la resta d'”autonomies” voldrien el mateix i bona part de l’opinió pública espanyola ho veuria com una abaixada de pantalons del govern espanyol. Això a banda que dificilment el govern espanyol pot permetre’s “concedir” res encara que realment ho vulgués. Un exemple de com de desesperada és la situació és la utilització de diners del fons de reserva per a les pensions per a comprar deute públic. D’altra banda, el CCN alerta d’una bombolla financera que pot posar en perill els diners dels petits estalviadors.

Un article al The Times escrit per un columnista que coneix una mica la realitat catalana (i que és crític amb la independència) proposa al govern espanyol que permeti la consulta però amb tres opcions de resposta: Continuar igual, assolir la independència o concedir un augment de l’autonomia que reconegui el caracter nacional català.  Considera que aquesta darrera opció en seria la guanyadora i que així s’acabaria la qüestió. Oblida el senyor Parris que aquesta opció de més concessió d’autonomia fiscal i política i un reconeixement de la personalitat nacional catalana ja es va intentar amb la reforma de l’estatut que va suposar un procés humiliant per part dels partits espanyols i que va acabar com va acabar. No cal, doncs, perdre-hi més el temps.

A falta d’arguments sòlids, tenen encara alguna altra opció per a “desactivar” el procés independentista. Una ja es va fent servir de fa temps: intentar el desprestigi dels polítics catalans amb casos de corrupció ja sigui presentant com a culpables els imputats abans de judici  (llegiu Oriol Pujol, per exemple) com inventant-se descaradament calumnies que queden impunes (els “esborranys” d’El Mundo) o cassos rocambolescos i estranys (llegiu-hi Método3).

En tot cas tal com està la situació a Espanya sobre aquesta qüestió (des del cas Bárcenas fins a la imputació de membres de la Casa Reial) no sembla que el fet de desprestigiar la classe política catalana hagi de convertir independentistes en espanyolistes.

L’altra és fer servir la crisi com a quelcom incompatible amb la independència. Això te una resposta ràpida com la que dóna el gran Martí Anglada

Però val a dir que entre gent molt desesperada i tèbia nacionalment parlant (i aquí entren des d’indiferents a gent que se sent espanyola o pressumptes ciutadans del món) és un argument que pot fer forat. Cal parar atenció, doncs, als cavalls de Troia que s’hi puguin colar. I és que podem fer conya sobre qui dóna suport a què

però hi ha gent impermeable a segons quines disquisicions una mica profundes i li arriben els missatges que li arriben.

El sudoku del govern català (i d’ERC) també és dificl de quadrar: Saben que amb Espanya no ens en sortirem i per a sortir-ne cal fer la famosa consulta de forma seriosa però això no es pot fer segons el marc legal actual i no és que hi hagi gaire voluntat de canviar-ho per part de l’estat espanyol per a permetre-ho. I tot això amb una situació econòmica més asfixiant cada dia que passa.
Renunciar al procés sobiranista? Ja han dit que no. I a més seria força absurd fer-ho a canvi de promeses vagues, que no compleixen ni de lluny el mínim imprescindible i que són de compliment més que dubtós.

En un apunt anterior ja vaig dir que la situació podia acabar en una Declaració Unilateral d’Independència i apuntava que l’ANC es posava com a límit a finals de maig del 2014 per a fer la consulta.

Però la situació ja ha arribat al límit. Dificilment el país aguantarà no ja un any sinó messos. O potser setmanes. Sincerament no m’imagino aquest proper estiu un país ensopit i de vacances.

Oriol Junqueres va dir que “el país se’ns desfà a les mans“, el MHPG Mas diu que “o ens hi posem o la onada ens passa per sobre i ens enfonsa“. Encertades metàfores. Ara només cal actuar-hi en conseqüència.