Hem arribat al final del camí

can-stock-photo_csp10790100Finalment les línies de l’evolució del procés independentista i la de la gestió del dia a dia de la crisi (econòmica i social) han arribat a un punt d’intersecció. Fins ara no és que hagin anat molt paral·leles però ara som al moment en que tots dos camins convergeixen en un atzucac i cal prendre la decissió crucial. Saltem el mur? Tirem enrere? Busquem una nova drecera? I per anar cap a on?

Parlant clar, el govern te problemes greus de diners. Sobretot per la inutilitat del sistema de finançament actual i per la morositat del govern espanyol que no paga el que, per llei, deu (quina autoritat moral te un govern per a exigir el compliment de la llei si ell mateix no ho fa?).

En algun altre moment he comentat que per a evitar el famós “xoc de trens” l’estat espanyol intentaria fer descarrilar el nostre i que, donat que ja no es poden fer servir els tancs, faria servir l’ofec econòmic.  Ara sembla que s’han adonat que si fan descarrilar Catalunya ells també ho fan i per això intenten fer mans i mànigues per a oferir diàleg i negociar una flexibilització del dèficit (el dèficit que Espanya exigeix a Catalunya és molt superior al que Europa exigeix a Grècia) per tal que el Parlament pugui aprovar uns presupostos una mica aplicables i així continuar fent de “locomotora d’Espanya”. I és que qui tira d’Espanya no és Europa sinó Catalunya:

BGdMDiKCQAEonpc.jpg large

Però alhora continuaran fent el posible per a evitar celebrar la consulta sobiranista ( En aquest sentit cal destacar que ja no neguen que hi ha una majoria a favor de la independència)

Tenen un sudoku dificil de quadrar:

– Continuar com fins ara farà que s’enfonsi l’economia espanyola (inclosa Catalunya)

– Amb una Catalunya independent l’economia espanyola s’enfonsa

– Prometre una revisió del finançament català és dificil: A Catalunya es sospitaria com una ensarronada, la resta d'”autonomies” voldrien el mateix i bona part de l’opinió pública espanyola ho veuria com una abaixada de pantalons del govern espanyol. Això a banda que dificilment el govern espanyol pot permetre’s “concedir” res encara que realment ho vulgués. Un exemple de com de desesperada és la situació és la utilització de diners del fons de reserva per a les pensions per a comprar deute públic. D’altra banda, el CCN alerta d’una bombolla financera que pot posar en perill els diners dels petits estalviadors.

Un article al The Times escrit per un columnista que coneix una mica la realitat catalana (i que és crític amb la independència) proposa al govern espanyol que permeti la consulta però amb tres opcions de resposta: Continuar igual, assolir la independència o concedir un augment de l’autonomia que reconegui el caracter nacional català.  Considera que aquesta darrera opció en seria la guanyadora i que així s’acabaria la qüestió. Oblida el senyor Parris que aquesta opció de més concessió d’autonomia fiscal i política i un reconeixement de la personalitat nacional catalana ja es va intentar amb la reforma de l’estatut que va suposar un procés humiliant per part dels partits espanyols i que va acabar com va acabar. No cal, doncs, perdre-hi més el temps.

A falta d’arguments sòlids, tenen encara alguna altra opció per a “desactivar” el procés independentista. Una ja es va fent servir de fa temps: intentar el desprestigi dels polítics catalans amb casos de corrupció ja sigui presentant com a culpables els imputats abans de judici  (llegiu Oriol Pujol, per exemple) com inventant-se descaradament calumnies que queden impunes (els “esborranys” d’El Mundo) o cassos rocambolescos i estranys (llegiu-hi Método3).

En tot cas tal com està la situació a Espanya sobre aquesta qüestió (des del cas Bárcenas fins a la imputació de membres de la Casa Reial) no sembla que el fet de desprestigiar la classe política catalana hagi de convertir independentistes en espanyolistes.

L’altra és fer servir la crisi com a quelcom incompatible amb la independència. Això te una resposta ràpida com la que dóna el gran Martí Anglada

Però val a dir que entre gent molt desesperada i tèbia nacionalment parlant (i aquí entren des d’indiferents a gent que se sent espanyola o pressumptes ciutadans del món) és un argument que pot fer forat. Cal parar atenció, doncs, als cavalls de Troia que s’hi puguin colar. I és que podem fer conya sobre qui dóna suport a què

però hi ha gent impermeable a segons quines disquisicions una mica profundes i li arriben els missatges que li arriben.

El sudoku del govern català (i d’ERC) també és dificl de quadrar: Saben que amb Espanya no ens en sortirem i per a sortir-ne cal fer la famosa consulta de forma seriosa però això no es pot fer segons el marc legal actual i no és que hi hagi gaire voluntat de canviar-ho per part de l’estat espanyol per a permetre-ho. I tot això amb una situació econòmica més asfixiant cada dia que passa.
Renunciar al procés sobiranista? Ja han dit que no. I a més seria força absurd fer-ho a canvi de promeses vagues, que no compleixen ni de lluny el mínim imprescindible i que són de compliment més que dubtós.

En un apunt anterior ja vaig dir que la situació podia acabar en una Declaració Unilateral d’Independència i apuntava que l’ANC es posava com a límit a finals de maig del 2014 per a fer la consulta.

Però la situació ja ha arribat al límit. Dificilment el país aguantarà no ja un any sinó messos. O potser setmanes. Sincerament no m’imagino aquest proper estiu un país ensopit i de vacances.

Oriol Junqueres va dir que “el país se’ns desfà a les mans“, el MHPG Mas diu que “o ens hi posem o la onada ens passa per sobre i ens enfonsa“. Encertades metàfores. Ara només cal actuar-hi en conseqüència.

One response to “Hem arribat al final del camí

  1. Inaguantable. Ja no sé ni com dir-ho, ni què fer perquè el nostre govern i Esquerra s’hi posin d’una vegada. i com jo un bon grapat de catalans conscients.
    Que deixin el teatre de les declaracions i les comissions i passin als fets.
    Que Mas, en comptes de dir que vol dialogar amb Espanya, repeteixi que Espanya s’hi nega i s’hi ha negat sempre. Que quan Rajoy diu dialogar dintre el marc legal espanyol, està negant el diàleg que li estem demanant.
    Estem al límit i amb aquest govern no anirem enlloc. Si Espanya ja sap que no hi ha millor defensor dels interessos de la seva casa reial que un senyor de CDC que es diu Roca i Junyent! Què volem esperar d’un govern de convergents?

    M'agrada

Deixa-hi un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s