Monthly Archives: Mai 2013

ANC: Signa un vot per la independència

312118_10201453517928180_1100331948_nL’Assemblea Nacional de Catalunya ha encetat una iniciativa que opta per agafar el brau per les banyes i tirar pel dret: Instarà al Parlament a que es faci una consulta per la independència abans del 31 de maig del 2014, i si no es pot fer o si es fa però l’estat espanyol no acata el ressultat que es declari la independència de forma unilateral.

Aquesta iniciativa, anomenada Eines per a l’estat,  te dues vessants: Una d’interna i una altra d’externa.

-La vessant externa es diu From Catalonia to the World i consisteix en enviar un missatge al món explicant les raons per a demanar la independència de Catalunya i denunciar la situació de setge a la que està sotmesa la nostra economia, la nostra societat  i la nostra cultura.

– La vessant interna es diu Signa un vot per la independència i es basa en el dret de petició.

El dret de peticio és un dret fonamental reconegut per la Constitució espanyola (article 29) i l’Estatut d’autonomia de Catalunya (art. 29.5è). És regulat per la Llei Orgànica 4/2001. D’acord amb el Reglament del Parlament de Catalunya es pot exercir aquest dret davant el Parlament (art.60)

Aquest dret permet que qualsevol persona natural o jurídica, prescindint de la seva nacionalitat, individualment o col·lectivament, es pugui adreçar davant qualsevol institució pública, administració o autoritat, per fer peticions sobre qualsevol assumpte o matèria que puguin afectar exclusivament el peticionari o siguin d’interès col·lectiu o general.
Permet, per tant, exercir el dret a la lliure determinació, que és un dret fonamental i universal que tenen tots els pobles d’acord amb la Carta de les Nacions Unides de 1945 (Arts. 1r i 55è) i els Pactes Internacionals de Drets Civils i Polítics, i de Drets Econòmics, Socials i Culturals (Art. 1r), aprovats per l’Assemblea de les Nacions Unides el 16-12-1966 i vigents a Espanya des de 1977.

És a dir, es tracta d’un dret que te qualsevol ciutadà consistent a fer un escrit demanant al seus representants, o sigui el Parlament, que emprengui les iniciatives polítiques per tal de fer alguna cosa. En aquest cas, com he dit abans, es tracta de demanar que es faci una consulta per la independència com a molt tard el 31 de maig del 2014 o, en cas que no se’ns permeti fer-la o que es faci però l’estat espanyol no acati el ressultat, es declari la independència de forma unilateral com a molt tard el dia 11 de setembre del 2014.
És diferent d’una iniciativa legislativa popular i també de les consultes per la independència que es van fer per gairebé totes les poblacions de Catalunya ja que es tracta d’una petició directa i personal d’un ciutadà, el qual ha d’omplir una butlleta com aquesta. Ho poden fet tots els ciutadans majors de 16 anys i fins i tot els estrangers, és a dir que un ciutadà resident a l’estranger que simpatitzi amb la causa pot emplenar la seva butlleta.

L’objectiu és aplegar tantes butlletes de petició (“vots” per la independència) com sigui posible i donar-les al Parlament en un dia determinat, totes juntes. Mentre arribi aquest dia les paperetes es mantindran amagades en un lloc que no es farà públic per motius de seguretat. L’ANC en serà la dipositària.

Es podrà començar a votar al juny. A partir de l’1 i 2 de juny l’ANC encetarà la campanya de recollida de drets de petició a les zones del Barcelonès, el Maresme, el Vallès Occidental, el Vallès Oriental, Girona, la Selva i l’Empordà mitjançant les seves assemblees territorials. Està previst que el 15 de juny es pugui exercir aquest dret arreu de Catalunya.

Totes les persones que vulguin exercir el seu dret de petició només ho poden fer als punts habilitats a tal efecte. Les persones que vulguin votar hauran de presentar el seu DNI o passaport; signar amb bolígraf i tot seguit introduiran davant un apoderat o interventor de l’ANC la seva butlleta en una urna. El votant es quedarà amb un resguard que acreditarà que ja ha votat. Posteriorment s’aixecarà acta de les peticions recollides, es presentaran davant de notari i es dipositaran en un punt que, de moment, no es fa públic tal com he comentat abans. Un sistema informàtic vetllarà perquè no hi hagi duplicitat en els vots i perquè totes les dades que constin siguin correctes. Aquest fitxer és estrictament confidencial i està protegit per la Llei de Protecció de Dades (LOPD).

No es pot votar per internet, ni enviar el vot per correu electrònic, ni delegar en una altra persona perquè entregui físicament el teu vot en els punts de recollida atès que cal l’acreditació personal mitjançant DNI o passaport. L’ANC no ha trobat un mecanisme legalment vàlid que permeti fer servir el vot per correu electrònic. Tampoc és vàlid el vot per correu postal.
Com veieu, hi ha voluntat de presentar la iniciativa com una acció escrupulosament legal.

En resum és això.  Si en voleu seguir les novetats podeu fer-ho a travès de la pàgina web (http://einesxestat.cat/), la pàgina de facebook o el compte de twitter (@Signaunvot).
Aquí us deixo el video de la presentació d’aquesta iniciativa que es va fer el passat 24 de maig on ho expliquen tot molt bé. Tanmateix, si algú encara en te dubtes por plantejar-los a travès del compte  info@einesxestat.cat

Hem deixat…

S’ha rigut de les meves pèrdues i s’ha burlat dels meus guanys.  Ha menyspreat la meva nació i ha desbaratat els meus negocis. Ha refredat les meves amistats i ha inflamat els meus enemics.  I, per quina raó?

(…)
La vilesa que m’heu ensenyat jo la posaré en pràctica. I per molt dificil que sigui superaré els meus instructors

Hem deixat que els hereus del feixisme, orgullosos dels seus orígens, ens vulguin donar lliçons de democràcia.

Hem deixat que els fills dels nostres botxins ens humiliïn i ens diguin nazis.

Hem deixat que els que ens roben i ens arruïnen ens diguin que no ens sabem administrar.

Hem deixat que els més corruptes ens donin lliçons d’honestedat.

Hem deixat que monolingües militants es permetin donar-nos lliçons de com hem de gestionar la nostra llengua.

Hem deixat que uns cretins menystinguin la nostra cultura.

Hem deixat que els que ens agredeixen es presentin com a víctimes.

Hem deixat que els nostres morosos ens prestin el nostres diners amb interessos abusius.

Hem deixat que la seva negligència hipotequi el nostre futur.

Hem deixat que els botiflers es venguin el país tros a tros.

Hem deixat que complets ignorants manipulin la nostra història.

Hem deixat que ens perdin el respecte, que considerin “català” com un insult i que ens tractin amb la condescendència mesquina d’aquell que diu “Doncs no sembles català” com si això fos un elogi, i tot i així que ens tractin de racistes.

Hem deixat que ens convencin que és de mala educació parlar la nostra llengua fins i tot al nostre país.

Hem deixat que qualsevol imbècil es pugui creure que te el dret de sentir-se superior a nosaltres.

Hem deixat que els seus crims quedessin impunes i acceptat que les nostres faltes (quan ho eren i quan no ho eren) tinguessin càstigs excessius.

Hem deixat que minoritzin la nostra llengua a casa nostra.

Hem deixat que ens fessin pensar que hem de demanar perdó per ser com som i per ser qui som.

Hem deixat que ….

Potser ja n’hi ha prou.

Mas, fes el pas.

I cap agressió sense resposta.

 

 

Ni sentit del ridícul tenen.

575376_565138063508811_1955342822_nEs coneguda la Instrucció que al segle XVIII es va donar als corregidors destinats a Catalunya: “Pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado.” Des de llavors que hi ha hagut tot un reguitzell de decissions legals encaminades a aquest objectiu. Ja n’hi havia hagut abans però a partir de llavors es va establir una estatègia planificada per a reduir el català a una llengua residual, parlada només a nivell familiar i desproveir-la de tot prestigi per a usar-la en àmbits “seriosos”. Era un intent d’acabar d’uniformitzar Espanya. Una dèria antiga que ja comença amb la unió dinàstica dels Reis Catòlics. Els diferents territoris que conformaven la Corona d’Aragó continuaven funcionant de forma autònoma i l’única institució que actuava per sobre de la diversitat de regnes era la Santa Inquisició, entitat reconvertida de tribunal d’heretges cristians (càtars, per exemple) a perseguidor de la diferència ètnica, religiosa i de pensament. La primera institució “espanyola” comença actuant amb una neteja ètnica ( llavors es deia “Neteja de sang“): l’expulsió dels jueus. Per aquella època també va aparèixer la primera gramàtica del castellà (que fou també la primera gramàtica d’una llengua llatina vulgar), la Gramàtica de Nebrija, que va servir per a uniformitzar totes les parles que es feien servir a Castella. Això està molt bé, totes les llengües han cercat una versió estàndard que fos la norma entesa i acceptada per tothom (en la qual inevitablement alguns localismes han de quedar fora), el problema va ser que la llengua va ser des del primer moment un dels elements identificadors i uniformadors dels territoris que anaven caient sota l’òrbita castellana. Llengua i puresa de sang, elements fundadors de la “unitat d’Espanya”. Un cop expulsats els jueus (i més tard els moriscos i mudèjars) i reduides totes les altres llengües peninsulars a un patuès inofensiu identificats amb folklore regional que cap parlant faria servir més enllà de l’àmbit familiar (anomenats a vegades amb noms despectius com la “fabla” o “bable” per a l’astur-leonès o la “parla” per a l’aragonès), només quedava una gran anòmalia en el mapa:  El català. Han intentat desprestigiar-lo, han intentat minoritzar-lo amb emigracions massives de gent d’altres parts de la Península (Que, ves per on, s’hi han acabat adaptant a la seva terra d’acollida. Malgrat nombrosses excepcions la quantitat de gent rebuda podria haver creat una fractura social ben profunda per qüestions d’origen. Tenint en compte el volum de la immigració rebuda, sobretot la dels anys 60-70, la cosa podia haver anat molt pitjor. Això sí, n’hi ha que desitgen i treballen “des d’allà” per a que hi hagi la “fractura social”, secundats indirectament per alguns melindrosos nostrats) Amb l’acabament del franquisme es va permetre que Catalunya tingués una miqueta d’autonomia política (aigualida per la invenció d’una sèrie de “Comunitats Autònomes” en llocs que ni les volien, ni les reclamaven ni sabien què cosa era allò) i la recuperació oficial (co-oficial i subordinada al castellà, de fet) de la llengua catalana. Però al mateix temps es va atiar el foc de la divisió dels territoris de parla catalana (la Batalla de València, per exemple) per a evitar qualsevol consciència de pertinença a una entitat comuna d’ambit cultural, quan no política. Passat el temps hem vist com han anat perdent la vergonya i “el cuidado” i “el efecto” podien notar-se sense manies. Com era d’esperar aquestes accions, sumades a l’espoli econòmic, no han fet més que enardir els sentiments a favor de la independència. I doncs? Potser esperaven que acotessim el cap i declaressim etern amor a la unitat espanyola? La reacció ha estat un augment de les calumnies i els insults que ja habitualment ens han dedicat. Curiosa tàctica aquesta que en lloc de cercar raons per a evitar el trencament de la relació en comú opta per l’escarni, l’insult i la burla.  És com si un maltracta la dona i quan aquesta el deixa no sap entendre el perquè i espera seduir-la a base d’humiliar-la públicament. No és res de nou, ja ho sabem, però darrerament estan arribant a límits que freguen (bé, traspassen) el ridícul i l’absurd. És el cas del LAPAO. Ja s’havien potenciat els moviments de secessió lingüística amb el blaverisme i el gonellisme, que parlen molt de les “llengües” valenciana i balear però que no en promouen la creació d’obres de nivell, ni literàries, ni científiques,….ni tan sols premsa, àmbits on fan servir el castellà. L’objectiu és fer desaparèixer “l’altra llengua” de l’àmbit públic. Ara li toca el torn al català de la Franja de Ponent. Des de fa temps que per a nomenar la llengua empren el mot “xapurriao”, un nom despectiu que vol dir parlar una cosa barrejada i sense correcció.  Malgrat que ja fa algunes dècades que a la Franja s’ensenya català a les escoles (de forma voluntària,  però la majoria de famílies ho volen) a la televisió aragonesa van tenir la barra de fer reportatges com aquest en que parlen d’una “estranya llengua” que han estudiat “nombrosos lingüistes estrangers” per la seva peculiaritat. Ara, s’ha optat per tirar pel dret. Les Corts aragoneses han aprovat la nova denominació de llengües on el català passa a dir-se LAPAO (Llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental) i l’aragonès passa a dir-se LAPAPYP (Llengua aragonesa pròpia de les arees pirenaica i prepirenaica). No crec que hagin captat la subtilesa que si la denominació les defineix com a llengües propies implica que altres que hi són oficials, com el castellà, no ho són de propies. És demencial inventar-se una denominació d’una llengua ja existent perquè el mot “català” els és tabú, i és ridícul inventar-se’n el nom basat en un acrònim. Aquests dies tots hem fet molta conya amb el tema: Que si ara les obres de Jesus Moncada que ahir llegia ja no la entenc perquè estan en un altre idioma, que si la Mireia Galindo hauria de reprendre el seu blog eròtico-polític, que si ja podem posar un nou idioma al nostre currículum, que si ja hi han traductors català-lapao,  que si (vegeu dibuix) a la resta de l’Aragó es parla LAPOLLA, que si ara hauriem de dir del castellà LLIMAC (Llengua imposada militarment a Catalunya), etc… La reacció més pintoresca ha estat la de l’Alicia Sanchez-Camacho que ha demanat respecte a la decisió de les Corts Aragoneses ja que és una decisió que han pres ells….en canvi, el nostre Parlament no pot prendre  cap decissió sense el vist-i-plau d’Espanya, oi Alicia? Ja ho dic, que han perdut el sentit del ridícul. Però saben el que hi fan, no reconeixent que és català ni l’autoritat lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans faran que més tard o més d’hora es percebi el LAPAO (o el valencià, o es baleà) com a quelcom prescindible que no es fa servir per a res. De res no ha servit que la diputada de la Chunta Aragonesista Nieves Ibeas recordés que, lluny de ser parlars sense cultura, fins al segle XVI a les Corts d’Aragó es parlava en aragonès i que a les Corts Generals de la Corona s’hi parlava el català. I és que la víctima col·lateral de tot això és l’aragonès. Durant el debat, la diputada del PP va dir que això de l’aragonès li feia molta pena, i que “pagava el pato” per el debat “sobre la llengua aragonesa que es parla en la zona est de la nostra comunitat autònoma“. O sigui, com que es volen carregar el català es carreguen l’aragonès per a que no pensin que és catalanofòbia. Literal. Quan nosaltres siguem un estat podrem denunciar on calgui aquestes situacions als organismes internacionals corresponents. No se si es podrà arreglar alguna cosa però es faria visible el problema. En canvi, l’aragonès si es perd a l’Aragó es perd totalment i per a sempre. Per a que veiem el nivell del debat, un diputat del PAR, després de la corresponent equiparació entre feixistes i catalans ha desafiat la Generalitat a enviar els mossos d’esquadra si volen imposar el catalàPerò si no cal, oh imbècil!, la gent de la Franja ja el parla.  Si d’aquí a un temps ja no ho fa serà perquè vosaltres haureu imposat el castellà. Des d’aquí n’hi ha que reclama un tracte similar al castellà. Que s’anomeni andalús, argentí, murcià, mexicà,…diferenciant les diferents variants. Si ells  no respecten la unitat cultural dels Països Catalans, hem de respectar nosaltres la unitat cultural d’Hispanoamèrica? És una proposta mig de broma i fruit de la ràbia però ves a saber si amb el temps no pot passar una cosa així. De fet, l’espanyol d’Espanya no és la variant més parlada de la llengua. Mèxic te molts més habitants que Espanya (inclosa Catalunya) i Argentina si fa no fa. Quan siguem independents el castellà ja no serà llengua oficial però hi haurà gent que la voldrà aprendre com a llengua estrangera, perquè hauriem d’ensenyar la variant castellana i no una de més parlada? Us sona estrany? Doncs les coses semblen que van per aquest camí. Les pel·lícules de Hollywood es doblen a l’espanyol en dues versions, una per a Hispanoamèrica  (allò que impròpiament diuen “Espanyol Latino“)  i una altra només per a Espanya.  Si es fa servir el criteri de rendibilitat pel nombre d’usuaris, suposo que el cost de fer aquesta darrera surt de les butxaques dels contribuents espanyols. Cosa a recordar quan es torni a parlar del doblatge del cinema al català. Allò curiós és que la versió en espanyol neutre ( hispanoamericà ) complau tots els parlants llevat dels espanyols (i mira que hi ha diferència entre, posem per cas, un mexicà un colombià  i un argentí) i els sona estranya la versió en “espanyol d’Espanya”.  I si a Espanya passessin les pel·lícules en espanyol neutre les sales de cinema es buidaven en dos dies. No és que un parlant d’espanyol tingui gaire dificultat en entendre les dues versions però la descomposició d’un idioma comença per coses com aquestes, quan una altra variant ja no se sent com a pròpia.  Un exemple d’una escena coneguda: I és que, malgrat tot el que diguin, la diferència entre dos parlants de variants diferents del català és moltíssim més petita que la diferència entre dos parlants de variants diferents del castellà.

Ja només els queda l’insult

Els informatius de Telemadrid comparen els catalanistes amb els nazis i els estalinistes.

El dissenyador Javier Mariscal compara la manifestació de la Diada amb una desfilada nazi.

L’expresident extremeny Juan Carlos Rodríguez Ibarra (PSOE) va comparar el MHPG Artur Mas amb Hitler.

Un regidor del PP a l’Ajuntament de Rubí també ho va fer.

José Bono (PSOE) va veure semblances entre el nazisme i el procés sobiranista

El diari “La Razón” va fer servir un cartell de l’extrema dreta per a atacar el procés d’immersió lingüística català.

Toni Cantó (UPyD) va equiparar la immersió lingüística amb la pederastia.

……I podriem seguir durant molt de temps enumerant la quantitat d’insults i desqualificacions que rebem. Aquests són dels més recents, però la cosa ve de mooolt lluny

En principi volia fer un post sobre la perversió que suposa la banalització del nazisme a Espanya per part de persones de tot espectre polític i el fet que quedi impune, cosa imposible de pensar en altres països europeus (bé, a Hongria no) però totalment normal en un estat que encara no ha passat comptes amb ell mateix pel seu passat, però quan ja el tenia mig apamat he vist que els amics de Hasbarats n’han fet un amb la contundència que els defineix, així que en recomano ferventment la seva lectura que no en sobra ni una lletra.

Només constataré que d’arguments a favor de la continuïtat a Espanya ni un. Tan sols crides a la por, intents de boicots i tergiversacions, desqualificacions i insults. En realitat és quelcom que ja tenim vist de fa temps, per exemple a les campanyes electorals dels partits espanyols ja no es donen arguments a favor del vot a l’opció pròpia sinó que s’intenta desmotivar el vot a les altres formacions polítiques.

En canvi, des d’aquí continuem donant raons des de diversos sectors i punts de vista, uns exemples de la vessant econòmica:



A ells sembla que només els queden els insults. Això potser és prou per al seu consum intern (tot i que el seu somni seria crear una confrontació interna a Catalunya) però de cara al món, quina imatge projecta cadascú? Per si no hi hagués  prou amb una penosa imatge d’Espanya a la premsa internacional derivada de la corrupció, la monarquia decadent, els tràfics d’influències o la negligència de la gestió econòmica (de les que Catalunya no està exempta i ens caldrà fer-hi molta neteja però, per a resumir-ho amb un exemple, diguem que Millet era de la FAES i no se li coneix cap simpatia per l’estelada), ara cal afegir la seva nul·la capacitat de raonar davant d’una situació política d’un poble que vol votar.

Quel la opinió internacional pot ser quelcom secundari perquè al final el que preval és que cada país actuarà d’acord amb la seva conveniència i els seus interessos? I tant, però ens cal continuar treballant per a cercar aliats internacionals i en això és tan important la imatge com el fons, i és que…si haguèssiu de fer negocis, acords o tractes amb algú qui us mereixeria més confiança, aquell que argumenta les seves raons i els beneficis que obtindrieu de tractar amb ell o aquell que només es dedica a desprestigiar el rival ?