Ni sentit del ridícul tenen.

575376_565138063508811_1955342822_nEs coneguda la Instrucció que al segle XVIII es va donar als corregidors destinats a Catalunya: “Pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado.” Des de llavors que hi ha hagut tot un reguitzell de decissions legals encaminades a aquest objectiu. Ja n’hi havia hagut abans però a partir de llavors es va establir una estatègia planificada per a reduir el català a una llengua residual, parlada només a nivell familiar i desproveir-la de tot prestigi per a usar-la en àmbits “seriosos”. Era un intent d’acabar d’uniformitzar Espanya. Una dèria antiga que ja comença amb la unió dinàstica dels Reis Catòlics. Els diferents territoris que conformaven la Corona d’Aragó continuaven funcionant de forma autònoma i l’única institució que actuava per sobre de la diversitat de regnes era la Santa Inquisició, entitat reconvertida de tribunal d’heretges cristians (càtars, per exemple) a perseguidor de la diferència ètnica, religiosa i de pensament. La primera institució “espanyola” comença actuant amb una neteja ètnica ( llavors es deia “Neteja de sang“): l’expulsió dels jueus. Per aquella època també va aparèixer la primera gramàtica del castellà (que fou també la primera gramàtica d’una llengua llatina vulgar), la Gramàtica de Nebrija, que va servir per a uniformitzar totes les parles que es feien servir a Castella. Això està molt bé, totes les llengües han cercat una versió estàndard que fos la norma entesa i acceptada per tothom (en la qual inevitablement alguns localismes han de quedar fora), el problema va ser que la llengua va ser des del primer moment un dels elements identificadors i uniformadors dels territoris que anaven caient sota l’òrbita castellana. Llengua i puresa de sang, elements fundadors de la “unitat d’Espanya”. Un cop expulsats els jueus (i més tard els moriscos i mudèjars) i reduides totes les altres llengües peninsulars a un patuès inofensiu identificats amb folklore regional que cap parlant faria servir més enllà de l’àmbit familiar (anomenats a vegades amb noms despectius com la “fabla” o “bable” per a l’astur-leonès o la “parla” per a l’aragonès), només quedava una gran anòmalia en el mapa:  El català. Han intentat desprestigiar-lo, han intentat minoritzar-lo amb emigracions massives de gent d’altres parts de la Península (Que, ves per on, s’hi han acabat adaptant a la seva terra d’acollida. Malgrat nombrosses excepcions la quantitat de gent rebuda podria haver creat una fractura social ben profunda per qüestions d’origen. Tenint en compte el volum de la immigració rebuda, sobretot la dels anys 60-70, la cosa podia haver anat molt pitjor. Això sí, n’hi ha que desitgen i treballen “des d’allà” per a que hi hagi la “fractura social”, secundats indirectament per alguns melindrosos nostrats) Amb l’acabament del franquisme es va permetre que Catalunya tingués una miqueta d’autonomia política (aigualida per la invenció d’una sèrie de “Comunitats Autònomes” en llocs que ni les volien, ni les reclamaven ni sabien què cosa era allò) i la recuperació oficial (co-oficial i subordinada al castellà, de fet) de la llengua catalana. Però al mateix temps es va atiar el foc de la divisió dels territoris de parla catalana (la Batalla de València, per exemple) per a evitar qualsevol consciència de pertinença a una entitat comuna d’ambit cultural, quan no política. Passat el temps hem vist com han anat perdent la vergonya i “el cuidado” i “el efecto” podien notar-se sense manies. Com era d’esperar aquestes accions, sumades a l’espoli econòmic, no han fet més que enardir els sentiments a favor de la independència. I doncs? Potser esperaven que acotessim el cap i declaressim etern amor a la unitat espanyola? La reacció ha estat un augment de les calumnies i els insults que ja habitualment ens han dedicat. Curiosa tàctica aquesta que en lloc de cercar raons per a evitar el trencament de la relació en comú opta per l’escarni, l’insult i la burla.  És com si un maltracta la dona i quan aquesta el deixa no sap entendre el perquè i espera seduir-la a base d’humiliar-la públicament. No és res de nou, ja ho sabem, però darrerament estan arribant a límits que freguen (bé, traspassen) el ridícul i l’absurd. És el cas del LAPAO. Ja s’havien potenciat els moviments de secessió lingüística amb el blaverisme i el gonellisme, que parlen molt de les “llengües” valenciana i balear però que no en promouen la creació d’obres de nivell, ni literàries, ni científiques,….ni tan sols premsa, àmbits on fan servir el castellà. L’objectiu és fer desaparèixer “l’altra llengua” de l’àmbit públic. Ara li toca el torn al català de la Franja de Ponent. Des de fa temps que per a nomenar la llengua empren el mot “xapurriao”, un nom despectiu que vol dir parlar una cosa barrejada i sense correcció.  Malgrat que ja fa algunes dècades que a la Franja s’ensenya català a les escoles (de forma voluntària,  però la majoria de famílies ho volen) a la televisió aragonesa van tenir la barra de fer reportatges com aquest en que parlen d’una “estranya llengua” que han estudiat “nombrosos lingüistes estrangers” per la seva peculiaritat. Ara, s’ha optat per tirar pel dret. Les Corts aragoneses han aprovat la nova denominació de llengües on el català passa a dir-se LAPAO (Llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental) i l’aragonès passa a dir-se LAPAPYP (Llengua aragonesa pròpia de les arees pirenaica i prepirenaica). No crec que hagin captat la subtilesa que si la denominació les defineix com a llengües propies implica que altres que hi són oficials, com el castellà, no ho són de propies. És demencial inventar-se una denominació d’una llengua ja existent perquè el mot “català” els és tabú, i és ridícul inventar-se’n el nom basat en un acrònim. Aquests dies tots hem fet molta conya amb el tema: Que si ara les obres de Jesus Moncada que ahir llegia ja no la entenc perquè estan en un altre idioma, que si la Mireia Galindo hauria de reprendre el seu blog eròtico-polític, que si ja podem posar un nou idioma al nostre currículum, que si ja hi han traductors català-lapao,  que si (vegeu dibuix) a la resta de l’Aragó es parla LAPOLLA, que si ara hauriem de dir del castellà LLIMAC (Llengua imposada militarment a Catalunya), etc… La reacció més pintoresca ha estat la de l’Alicia Sanchez-Camacho que ha demanat respecte a la decisió de les Corts Aragoneses ja que és una decisió que han pres ells….en canvi, el nostre Parlament no pot prendre  cap decissió sense el vist-i-plau d’Espanya, oi Alicia? Ja ho dic, que han perdut el sentit del ridícul. Però saben el que hi fan, no reconeixent que és català ni l’autoritat lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans faran que més tard o més d’hora es percebi el LAPAO (o el valencià, o es baleà) com a quelcom prescindible que no es fa servir per a res. De res no ha servit que la diputada de la Chunta Aragonesista Nieves Ibeas recordés que, lluny de ser parlars sense cultura, fins al segle XVI a les Corts d’Aragó es parlava en aragonès i que a les Corts Generals de la Corona s’hi parlava el català. I és que la víctima col·lateral de tot això és l’aragonès. Durant el debat, la diputada del PP va dir que això de l’aragonès li feia molta pena, i que “pagava el pato” per el debat “sobre la llengua aragonesa que es parla en la zona est de la nostra comunitat autònoma“. O sigui, com que es volen carregar el català es carreguen l’aragonès per a que no pensin que és catalanofòbia. Literal. Quan nosaltres siguem un estat podrem denunciar on calgui aquestes situacions als organismes internacionals corresponents. No se si es podrà arreglar alguna cosa però es faria visible el problema. En canvi, l’aragonès si es perd a l’Aragó es perd totalment i per a sempre. Per a que veiem el nivell del debat, un diputat del PAR, després de la corresponent equiparació entre feixistes i catalans ha desafiat la Generalitat a enviar els mossos d’esquadra si volen imposar el catalàPerò si no cal, oh imbècil!, la gent de la Franja ja el parla.  Si d’aquí a un temps ja no ho fa serà perquè vosaltres haureu imposat el castellà. Des d’aquí n’hi ha que reclama un tracte similar al castellà. Que s’anomeni andalús, argentí, murcià, mexicà,…diferenciant les diferents variants. Si ells  no respecten la unitat cultural dels Països Catalans, hem de respectar nosaltres la unitat cultural d’Hispanoamèrica? És una proposta mig de broma i fruit de la ràbia però ves a saber si amb el temps no pot passar una cosa així. De fet, l’espanyol d’Espanya no és la variant més parlada de la llengua. Mèxic te molts més habitants que Espanya (inclosa Catalunya) i Argentina si fa no fa. Quan siguem independents el castellà ja no serà llengua oficial però hi haurà gent que la voldrà aprendre com a llengua estrangera, perquè hauriem d’ensenyar la variant castellana i no una de més parlada? Us sona estrany? Doncs les coses semblen que van per aquest camí. Les pel·lícules de Hollywood es doblen a l’espanyol en dues versions, una per a Hispanoamèrica  (allò que impròpiament diuen “Espanyol Latino“)  i una altra només per a Espanya.  Si es fa servir el criteri de rendibilitat pel nombre d’usuaris, suposo que el cost de fer aquesta darrera surt de les butxaques dels contribuents espanyols. Cosa a recordar quan es torni a parlar del doblatge del cinema al català. Allò curiós és que la versió en espanyol neutre ( hispanoamericà ) complau tots els parlants llevat dels espanyols (i mira que hi ha diferència entre, posem per cas, un mexicà un colombià  i un argentí) i els sona estranya la versió en “espanyol d’Espanya”.  I si a Espanya passessin les pel·lícules en espanyol neutre les sales de cinema es buidaven en dos dies. No és que un parlant d’espanyol tingui gaire dificultat en entendre les dues versions però la descomposició d’un idioma comença per coses com aquestes, quan una altra variant ja no se sent com a pròpia.  Un exemple d’una escena coneguda: I és que, malgrat tot el que diguin, la diferència entre dos parlants de variants diferents del català és moltíssim més petita que la diferència entre dos parlants de variants diferents del castellà.

8 responses to “Ni sentit del ridícul tenen.

  1. Molt bon post. Jo a partir d’ara començaré a ningunejar el castellà i a respectar i tenir més en compte el mexicà, l’argentí, el colombià, etc. Cap agressió sense resposta.

    M'agrada

  2. Molt bo. M’ha agradat sobre tot el comentari sobre els tipus d’espanyol i aquest altre: “No crec que hagin captat la subtilesa que si la denominació les defineix com a llengües propies implica que altres que hi són oficial, com el castellà, no ho són.”

    M'agrada

  3. Alguna vegada l’han tingut? Crec que mai… pobrets!!!! T’agafe el mapa que no he pogut trobar-lo enlloc (solament al mòbil). Gràcies.

    M'agrada

  4. Està molt bé aquest apunt. Fas història. Però referent a la nostra llengua, sóc optimista i crec que si volem no es perdrà. Els que varem estudiar tot en castellà a l’escola, la mestra catalana, ens parlava en català i les lliçons éren en castellà. Malgrat la influència migratòria, ens en vam sortir i actualment la literatura i l’escola ajuden. Molts de nosaltres vam aprendre a escriure la nostra llengua amb els llibres que a les cases teniem dels nostres pares de l’època de la República, i poc a poc, amb la obertura varem poder assistir a classes! Malgrat les lleis i imposicions, no tinc cap dubte que ens en sortirem!

    M'agrada

Deixa-hi un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s