Monthly Archives: Juny 2013

Concert per la Llibertat. Camp Nou 29J

Ja tenim una nova data històrica: El 29J s’afegeix al 11 de setembre de l’any passat, al 10 de juliol del 2010, al 13 de setembre del 2009… Encara ens queden un parell o, com a molt, tres més per a afegir a la llista: La “Via Catalana”, el dia del referendum i el dia de la independència. La primera serà el proper onze de setembre, les altres dues encara no se sap del cert, però l’Assemblea Nacional Catlana posa de límit el 31 de maig de l’any que ve per a la consulta i la Diada del Tricentenari per a la Independència.

El concert d’ahir ha estat un d’aquells actes festivo-reivindicatius que no poden faltar en aquesta mena de processos. Com que ha sortit bé i d’aquí a no res només en recordarem les coses bones no em entretindré gaire en parlar de les estranyes absències de cantants catalans de moda, els absurds intents de boicot per part d’independentistes a qui no els convencia el nom del concert o no els agradava els cantants que hi actuaven (a mi la majoria no em deien res i hi he anat, el que calia era fer pinya, no crítica musical), els intents d’utilització del concert per part de causes alienes i el desastrós càlcul del “timing” : Havia de durar des de les vuit a les dotze i ha acabat a les dues de la matinada sense que hi hagi hagut gaire interrupcions! TV3 ho ha emés tot? Personalment a mi m’ha semblat sobrera la segona part i ja hagués acabat el concert amb el mosaic que finalment s’hi va fer cap a dos quarts de dotze. A més haguessin acabat amb Els Segadors i no amb una canço que no coneixia gairebé ningú (fins i tot en Llach hi duia xulla amb la lletra!). Bé, ara tot això tant se val. Em quedarà el record d’una nit memorable, un tros del mosaic amb el meu nom al darrere i una nova batalleta per als néts.

El moment culminant ha estat recollit així per la modesta càmera del meu mòbil.

I les reaccions d'”aquells”? Doncs com bé ha dit la Vicepresidenta no cal perdre ni un minut en contestar-hi.

El Mur, les dones i els temorosos de Déu

Potser ho heu vist a les noticies. Un grup de dones que volen anar a pregar al Mur de Jerusalem i que són insultades per grups de jueus ultra-ortodoxos.
Què és el que hi passa? Anem a intentar explicar-ho. Faré una mica de marrada per a contextualitzar.

1- EL MUR

Una de les imatges més famoses de Jerusalem és veure un grup de gent (sovint vestida de negre) pregant de cara a un mur. Per què ho fan? Quin sentit te?
En primer lloc cal dir que no preguen “a un mur” sinó que preguen “davant d’un mur”. No és al mur a qui adrecen les seves pregaries.
Aquest mur és el darrer vestigi que queda del Temple, el lloc més sagrat per al judaisme. El Temple fou construït fa molts segles. El famós rei David (el del duel entre David i Goliat, també el de l’estrella de David i també el representat en el David de Michelangelo a Florència ), que va regnar a Israel a final del segle XI i part del segle X a.C. , va construir un santuari al lloc on es creu que  Abraham va estar a punt de sacrificar el seu fill Isaac, al mont Morià. En aquest santuari es va desar l’Arca de l’Aliança, l’objecte més sagrat per als jueus (sí, és l’Arca perduda de l’Indiana Jones).
Al voltant d’aquest santuari el seu fill el rei Salomó (el dels “judicis salomònics”) va construir el primer temple.
Es diu “primer temple” perquè va ser destruir pels babilonis l’any 586 s.C., uns anys després (el 516 a.C.) s’hi va construir el segon.
Segles més tard el rei Herodes el Gran el va ampliar tot fent uns murs. L’actual mur és un d’aquests, tot i que n’hi ha qui diu que aquest en concret fou construït pel besnét d’Herodes, Agripa II.
Arrel de les revoltes jueves contra els romans l’emperador Vespasià va profanar i  destruir el Temple l’any 70 d.C.. Les riqueses saquejades van servir per a construir el Colosseu romà. Més tard, l’emperador Titus va optar per deixar en peu el mur que quedava per a recordar als jueus la victòria que Roma els va infringir. D’aquí arrenca la denominació del “Mur de les Lamentacions” amb el que és conegut a molts llocs, tot i que entre els jueus se li anomena “Mur Occidental” o Kotel.

Escena de l'Arc de Titus que mostra el saqueig de Jerusalem. Es veu com els romans porten la Menorà (Canelobre de set braços)  Font: http://historyoftheancientworld.com

Escena de l’Arc de Titus que mostra el saqueig de Jerusalem. Es veu com els romans porten la Menorà (Canelobre de set braços)
Font: http://historyoftheancientworld.com

Més endavant, l’any 136, l’emperador Adrià després d’una nova revolta jueva va construir una nova ciutat sobre la ruïnes de Jerusalem, la va poblar amb romans i li va canviar el nom pel d’Aelia Capitolina. Encara més, per a esborrar tot rastre de presència jueva a la zona va canviar el nom de la província de Judea pel de Palestina (en honor dels filisteus, un poble ja llavors desaparegut que estava emparentat amb el grecs micènics ) i va ajuntar-la a la província de Síria. També va prohibir-hi la presència de jueus cosa que va provocar la seva diàspora per tota Europa, Nord d’Àfrica i Àsia (tot i que molts ja havien hagut de marxar quan la guerra de l’any 70).

Des de llavors que els jueus anhelaven tornar a Jerusalem i a Eretz Israel (la terra d’Israel). De fet, de mica en mica hi van anar tornant. Encara més, a la segona meitat del segle XIX ja eren l’ètnia majoritària a Jerusalem. A manca del Temple, els jueus que hi tornaven van començar a pregar (de forma més o menys clandestina o oberta depenent de l’època en que es trobés l’Imperi Otomà) davant del Mur, o més ben dit, del tros de mur que quedava visible: La majoria de l’espai havia estat ocupat per edificis i encara ara només hi ha lliure uns seixanta metres.

Pregaria al mur sobre l'any 1900 (Fixeu-vos que la majoria són dones i no hi ha separació per sexes) Font: htp://www.israeldailypicture.com/2011/08/women-at-western-wall-100-years-ago.html

Pregaria al mur sobre l’any 1900 (Fixeu-vos que la majoria són dones i no hi ha separació per sexes)
Font: htp://www.israeldailypicture.com/2011/08/women-at-western-wall-100-years-ago.html

Després del final de la I Guerra Mundial i de l’ensulsiada de l’Imperi Otomà (que senyorejava la zona des del segle XVI) en va prendre el control provisional l’Imperi Britànic (llavors el Mandat Britànic de Palestina incloïa també el que ara és Jordània) fins que l’ONU va decidir repartir al 1948 el territori en dos estats: un de jueu (amb població àrab) i un d’àrab (sense població jueva). Jerusalem va quedar dividida en dues (i el mur va quedar a la part jordana on els jueus tenien prohibit accedir-hi) fins que amb la Guerra dels Sis Dies (1967) els israelians van conquerir la ciutat sencera i van poder arribar al Mur.

Des de llavors que l’ONU i bona part de la comunitat internacional considera que Jerusalem Est un territori ocupat i insta a la seva divisió, cosa que em sorprèn una mica. Per què era una aberració posar una frontera al mig d’un carrer a Nicòsia o Berlín separant una ciutat per ètnies o opcions polítiques i no ho és si es tracta de Jerusalem?
Sigui com sigui la totalitat de Jerusalem va passar a mans israelianes i els jueus podien accedir de nou al Mur lliurement. Potser arribats aquí algú es pot preguntar, per què no van reconstruir el Temple? Doncs entre altres raons perquè a l’altra banda del Mur, al lloc on era el Temple ara hi ha l’esplanada de les mesquites.

Efectivament els musulmans al segle VII i van apoderar-se de la zona tot intentant fer-hi un “lloc sant” per a les seves creences (els cristians i els musulmans acostumaven a fer això, aprofitar llocs sagrats o rituals ancestrals del lloc on arribaven i desvirtuar-los per tal de poder introduir-hi més fàcilment la seva religió, de grat o per força). Així doncs, al lloc on hi era el Temple s’hi va construir l’esplanada i la Mesquita d’Al-Aqsa i al lloc més sagrat de tots, el lloc on hi ha la roca del sacrifici d’Isaac, el sancta sanctorum on hi havia l’Arca de l’Aliança, els musulmans van construir un santuari ja que des d’allà, ves per on, és on diuen que el profeta Mahoma va pujar al cel. Es tracta de la Cúpula de la Roca i és un dels llocs més visibles de Jerusalem.

Al video penjat més amunt es pot veure com els jueus arriben a l’esplanada de les mesquites i un rabí amb un rotlle de la Torà és al lloc on ara és la Cúpula de la Roca. Però posteriorment van cedir la gestió de l’emplaçament als musulmans els quals ara (tampoc abans) no permeten que cap jueu hi posi els peus.

Així, doncs, tenim els jueus que no poden accedir al seu lloc més sagrat i que han d’acontentar-se amb el darrer vestigi del vell Temple, el Mur de les Lamentacions o Occidental, el Kotel.

2- ELS TEMoROSOS DE DÉU

Els haredim (“Temorosos de Déu”) són homes jueus que dediquen la vida a l’estudi dels texts sagrats. Són coneguts per la seva vestimenta negra i els seus barrets. La seva tasca ha estat molt important per a la interpretació de les escriptures bíbliques. Quan es va re-instaurar l’estat d’Israel l’any 1948 en quedaven molt pocs a causa de l’Holocaust. Per a evitar que el seu saber mil·lenari es perdés el govern laborista de Ben Gurion els va concedir una sèrie de privilegis com ara l’exempció de pagar impostos, tenir importants subsidis estatals i lliurar-se del servei militar. Evidentment els ultra-ortodoxes que viuen en altres països no tenen aquesta mena de privilegis i han de compaginar la seva fe amb la vida del país on s’estan.

Els haredim són els que aquí sovint hom anomena “ultra-ortodoxes”, definició estranya donat que si un no és ortodox esdevé un heterodox. Tanmateix la denominació engloba grups molt diferents entre sí i que tenen actituds fins i tot contraposades.

Photo Credit: Nati Shohat/FLASH90

Photo Credit: Nati Shohat/FLASH90

Són contraris a l’estat d’Israel o com a mínim són crítics amb la seva existència( l’estat que els manté, per cert) perquè només l’arribada del Messies pot portar el poble hebreu de nou a la seva terra. Ells són a Eretz Israel (Terra d’Israel) però són contraris a Madinat Israel (Estat d’Israel)

També pensen que l’Holocaust va ser un càstig diví pels seus pecats.

N’hi ha fins i tot alguns, els Naturei Karta (aquests de la foto), que tenen  una bona relació  amb l’islamisme radical.

La seva taxa de natalitat és força alta, una mitjana de set fills per família (per cert, que com els homes no treballen ho han de fer les dones). Això ha fet que aquell grupet proper a l’extinció fa 65 anys ara suposi un 11% de la població. Donat que els subsidis que reben de l’estat no són gaire quantiosos la majoria viu en la pobresa. De fet, són uns dels factors més importants que fan que Israel sigui un dels països de l’OCDE amb més població que viu sota el llindar de la pobresa, amb el risc que això suposa per a l’equilibri social.

Tenen els seus partits polítics. Donat el peculiar sistema electoral israelià (una circumscripció única i una barrera electoral de l’1% per a poder tenir escó) i la tradicional divisió d’opinions dels jueus (recordeu la dita:”Dos jueus, tres sinagogues”) cada legislatura omple el Knesset (Parlament) amb un munt de partits i partidets d’allò més divers. I és una aventura per a qui vol formar govern muntar una coalició més o menys estable.
Els partits religiosos s’han aprofitat d’aquesta atomització parlamentària i han exercit durant molt de temps de partits-frontissa, entrant al govern i forçant el manteniment o augment dels seus privilegis.

De mica en mica va agafar cos la idea que les concessions atorgades pel laic i laborista Ben Gurion al grups religiosos havien acabat fent més mal que bé i calia reconduir la situació. Més encara quan alguns haredim van començar a gosar dir a ciutadans externs a la seva comunitat com s’havien de comportar. Va ser famós el cas dels que obligaven les dones a viatjar en seients segregats a l’autobús, cas que el primer ministre Netanyahu va respondre dient que “si a Israel una dona pot seure a la cabina de pilot d’avió vol dir que pot seure allà on vulgui“.
En algun moment fins i tot va arribar a haver-hi disturbis.

La formació, fa un parell de mesos, del nou govern sorgit després de les darreres eleccions a la Knesset mostra una intenció clara de canviar les coses. Com sempre és una olla de grills, però per primer cop en dècades els ultra-ortodoxes són fora del govern. Entre altres projectes de canvi es vol que a partir d’ara els haredim hagin d’entrar a servir a l’exèrcit i també al mercat de treball. També es vol fer que l’educació a les escoles inclogui matèries bàsiques com matemàtiques, llengua hebrea i anglès.

Abans he comentat que el judaisme és una religió/filosofia/forma de vida molt oberta i en continua evolució i com a tal les denominacions generalistes engloben gent molt diversa. Dic això perquè no tots els ultra-ortodoxes van menyspreant les dones ni són uns ignorants que viuen de l’estat del qual desitgen la desaparició. No prejutgeu ningú que veieu vestit de negre i amb tirabuixons. De fet n’hi ha que ja serveixen a l’exèrcit (en batallons propis, els Nathan Haredi) juntament amb d’altres conciutadans jueus, cristians, drusos, musulmans o ateus.  Musulmans? Doncs sí, ver per on. N’hi ha, tot i que els àrabs n’estan exempts.

3- Les Dones del Mur

Entre les coses de les que s’han apropiat els haredim hi ha l’esplanada del Mur, el Kotel. Han aconseguit que les dones preguin a banda (en una part que és només el 25% de la superfície del Kotel), que ho facin en silenci i que no hi puguin fer els rituals de llegir la Torà ni posar-se el talit, que és el xal amb que es cobreixen, ni els tefilin, aquelles corretges que es posen al braç i la capseta que es posa al front i que en català es diu filacteris (que sembla un nom de microbi però no, que deriva d’una paraula grega que vol dir amulet, cosa impròpia ja que el judaisme no accepta la idolatria). Tampoc no s’hi poden fer alguns dels rituals de la Bat Mitzvà, una cerimònia que simbolitza el pas de les nenes a la vida adulta. Els Bar Mitzvà, per als nens, si que s’hi poden fer. És a dir, que al sector de les dones no s’hi pot fer cap cerimònia religiosa. En canvi, qualsevol turista pot anar a fer-s’hi la foto amb talit i pregant encara que no sigui jueu…

Davant d’això algunes dones s’hi van rebel·lar. Al 1988 un grup de dones van anar al Kotel armades amb un rotlle de la Torà i van començar a pregar en veu alta. Això va provocar un escàndol i van patir l’assalt dels ultra-ortodoxes (homes i dones) que hi havia allà.
Des de llavors que hi han tornat cada començament de mes. Els jueus, com els catalans, no celebren el final dels períodes sinó els començaments: el cap de setmana, el cap d’any. Però ells també celebren el “cap de mes” (Roix Hodesh) i el primer vespre de cada mes (el calendari jueu és lunar, el dia comença al vespre i el mes comença amb cada lluna nova) fan certes pregaries i canten cançons.
Les Dones del Mur, deia, hi han tornat cada mes i cada mes han estat detingudes per la policia. De seguida les deixaven en llibertat, però imagineu-les al calabós parlant amb la resta de preses “I vosaltres per què sou aquí?” “Per tràfic de drogues“”Jo per robatori, i tu?” “Jo per dur una Torà
De mica en mica, les repetides detencions no van fer altra cosa que estendre el fenomen. Cada mes el grup de dones (i homes) que se solidaritzaven amb les Nashot HaKotel, les Dones del Mur (que aquest és el nom que van prendre) era més i més gran. També ho era la pressió sobre les autoritats, va començar una batalla legal i política que encara dura.  I, és clar, el cabreig dels haredim també va crèixer cada cop més.

Molt bé, però independentment que uns o altres et siguin més o menys simpàtics el que cal mirar és qui hi te la raó. El fet que les dones preguin amb tàlit és una violació de la norma religiosa?
Raixí (Salomó Ben Isaac, rabí de Troyes  del segle XI), al seu Sidur Raixí  (Par. 267) va escriure: “El fet que el Talmud digui que les dones estan exemptes dels preceptes positius que tenen un temps fixat vol dir simplement que no tenen l’obligació d’oberir-los però, si desitgen assumir l’obligació d’aquestes mitsvot, tenen tot el dret de fer-ho i no se les ha de prohibir

Maimónides (Moshé Ben Maimon, també conegut com a Rambam, rabí de Còrdova del segle XII) a la seva Mixnà Torà escriguè (Tsitsit 3:9): ―”De la mateixa manera que les dones estan exemptes en el compliment dels preceptes positius, també els poden complir

Però al mateix temps els contraris a que les dones hi facin serveis religiosos també tenen en què basar-se. A més per a ser justos cal dir que els haredim són els únics que van al Mur diariament, en certa manera entra dintre de la lògica que acabin considerant l’espai una mica seu.

És el que passa al judaisme, que tot està en discussió continua. Per això hi ha diverses variants de com s’entén la religió: Conservador o Masortí, Reformista o Liberal,  Ortodox (alguns d’aquests també s’han mostrat contraris a les accions de les Dones del Mur), Progressista, Reconstruccionista, Ultraortodox…. i encara hi ha els azkenazites, els sefardites,…Entre les Dones del Mur podeu trobar seguidores de totes aquestes corrents, llevat de la ultra-ortodoxa (novament dic que aquestes classificacions són massa esquemàtiques, la realitat és molt més complexa).

Cada corrent te les seves pròpies sinagogues i qualsevol jueu pot anar a qualsevol sinagoga tot respectant les peculiaritats del corrent del que es tracti (No és com el cristianisme en que un temple evangèlic, un de mormó i un de catòlic representen diferents religions sorgides del mateix tronc, el judaisme és únic amb moltes variants), tot i que és difícil que un ultra-ortodox vagi a una sinagoga on hi hagi una dona rabina, o un rabí homosexual.

El problema està en que el Kotel no és un espai per a un dels corrents sinó de tots i per tant tots haurien de poder estar-s’hi i fer els seus rituals. Però quan xoquen, com arreglar-ho? Potser caldria aplicar aquella màxima d’Ahavat Israel que diu que cal respectar tots els fills d’Israel, però a la pràctica és difícil.

Per exemple, els col·lectiu Masortí, el judaisme conservador (aquestes denominacions de vegades despisten als profans) fa temps que te un petit tros del Kotel assignat i allà preguen lliurement homes i dones plegats i hi fan els seus rituals. Al seu moment va haver problemes, però ara se situen prou lluny per a que els haredim se sentin ofesos.

Sigui com sigui, finalment la justícia va donar la raó a les Dones del Mur i ja poder anar lliurement al Kotel i pregar-hi i cantar-hi.  Aquesta legitimació va arribar fa poc mes d’un mes i el darrer Roix Hodesh, el dia 1 del mes de Sivan (el 10 de maig passat) s’hi van viure moments emotius (amb Bat Mitzvà inclosa)

Malgrat els casos de vandalisme posteriors, ja estan preparant el proper Roix Hodesh, el del mes de Tammuz (el proper 9 de juny)