Monthly Archives: Juliol 2013

Així som!

Fer 10 07 14 Catalans dividits Som un casRecordaràs que era el 1929 quan vam començar junts la carrera. I corria el desembre de 1930, si no em falla la memòria, quan vam armar aquella formidable saragata, te’n recordes? La Trini venia amb nosaltres; tu feia poc que la coneixies, ens vam enfilar per la teulada de la Universitat a hissar aquella bandera, la bandera republicana federal. Quantes discussions havíem tingut abans de decidir quina bandera hissaríem! Els uns volien la negra, altre la roja, altres la roja i negra, altres la republicana (amb la particularitat que, en aquell temps, ningú no sabia com era la bandera republicana); és curiós que la idea més simple, hissar la bandera catalana – que era la que tos coneíxiem i que ens representava a tots-. no ens va passar ni un sol moment per la imaginació . Posada la cosa a votació, va guanyar la federal”
“Recordo que en un cert moment tu vas donar una cop de puny a la taula i vas proposar la del Belutxistan:
– Que com que ningú no la coneix, vas dir, no molestarà a ningú. D’altra banda, vas afegir, donada la nostra idiosincràsia, és evident que si fóssim al Belutxistan hissaríem la catalana; però trobant-nos com ens trobem a Catalunya seria, pel que es veu, d’una vulgaritat deplorable.”
“Em vau encarregar a mi la confecció d’aquella famosa bandera federal que havíem d’hissar al cim de la universitat. La volíem ben gran, a fi que resultés ben visible mirada des de la plaça, i em va donar una feinada. Hi entraven teles de diferents colors, vemell, groc, morat, i en un cantó havia d’haver un triangle blau marí. Sobre aquest blau marí havien d’anar les estrelles blanques simbolitzant els Estats federats. Noves discussions interminables: quants havien de ser els Estats federats i per tant les estrelles? (…)
– Més val que en sobrin que no pas que en faltin, vas dir tu. Posem-hi un bon parell de dotzenes, això rai; que tothom estigui content”

“Tantes discussions, tanta feina, tants afanys, tant gatejar per la teulada de la Universitat, tot per aconseguir que els passants, que ho miraven des de la plaça, comentessin estranyats: Què els agafa ara als estudiants? Per què hissen la bandera nord-americana?
– Això deien els passants? La primera notícia!
– Sempre bades, pobre Lluís. Doncs, quin comentari volies que fessin? Què et penses que se’n treu, d’hissar banderes que no coneix ni la mare que les va parir?”

Fragments d’ “Incerta Glòria” de Joan Sales.

“Vet aquí el nostre pitjor defecte. No saber el que volíem, més enllà de recrear-nos en el reducte de la petitesa. Això no, allò tampoc. Ni França ni Espanya, però incapaços de construir un edifici polític propi. Ni resignats al nostre destí ni disposats a canviar-lo. Atrapats entre les mandíbules de França i Espanya, ens conformàvem a capejar el temporal. Per això suràvem com una barca a la deriva. Les nostres classes dirigents, en particular, eren el súmmum de la indecissió crònica, sempre a mig camí entre el servilisme i la resistència. Ja ho va dir en Sèneca: si un mariner no sap a quin port es dirigeix, cap vent li serà favorable. I quan penso en la nostra història, el que em ve al cap és la més angoixosa de les preguntes: què causa més melancolia, l'”hauríem pogut ser” o el “no ho hauríem hagut d’intentar”? Nosaltres patim de totes dues amargures. El problema dels catalans és que no han sabut mai què desitjaven, i al mateix temps ho desitjaven intensament.”
“En la mentalitat del comú dels catalans nia un principi moral únic, tan defectuós com entendridor: sempre estan segurs de tenir la raó de part seva. No són l’únic poble a qui li passa. El que té d’extraodinari el cas català és el que en dedueixen: com que tenen raó, el món els hi acabarà donant. Naturalment les coses no són així. El moviment d’un tren d’artilleria no el generen les veritats, sinó els interessos, i aquests no es debaten: s’imposen o s’esclafen”
Fragments de “Victus” d’Albert Sànchez-Pinyol.

—————————————-

Els llibres d’on he extret aquests fragments (Incerta Glòria i Victus) penso que haurien de ser de lectura obligatòria per a tots els catalans.
Estan ambientats en les més grans desfetes que hem patit (“Incerta Glòria” en la Guerra Civil del 1936 i “Victus” en la Guerra de Sucessió) i tots dos fan un retrat, força exacte en la meva opinió, de la mentalitat catalana. Amb la seva grandesa i la seva èpica, però també amb els seus defectes congènits: L’eterna divisió per foteses, l’energia malbaratada en fites estèrils, el paralitzador dubte etern i el confondre seny i rauxa amb covardia i somiatruitisme.  Un cop vaig sentir dir que si tinguessim un exèrcit enemic a les portes ens passariem una bona estona discutint sobre el color de l’uniforme que haviem de dur.

Som així! Capaços d’estar lluitant durant tant de temps per recuperar la independència perduda i quan sembla que la tenim més a prop començar a plantejar-nos les coses més elementals ( ja he vist qüestionar quina ha de ser la llengua i la bandera,…properament serà l’himne, suposo) que fins ara teniem per certes i inqüestionables (Si no, per a a què tot plegat? A aquestes alçades ens hem de plantejar per a què estem lluitant?) Capaços de viure en un fatalisme còsmic però quan algú vol posar en pràctica una idea donar tot de consells vitals per a millorar-la (i ofendre’ns si considerem que no ens fan cas) o directament intentar enfonsar-la perquè qui li fa no és de la nostra capelleta. Capaços de voler donar lliçons al món sencer de com es fan les coses quan encara no hem sabut ni crear un estat propi ni netejar casa nostra. Una mentalitat de sotmés que fa que abans de fer res haguem d’aclarir(-nos) mil vegades que no volem molestar ningú i demanar perdó per endavant.  Unes ganes intenses de volar però un vertígen immens quan notem que els nostres peus jo no toquen terra ferma.

Però de vegades penses que podria ser que tot això estigues canviant, que a banda d’il·luminats, freaks i apossentants el comú de la gent hagués començat a saber reconvertir aquestes dèries en quelcom positiu: crítica sense derrotisme, opinións plurals sense capelletes fraticides, aprendre a tirar pel dret sense fer el cagadubtes, seny amb rauxa, rauxa amb seny i deixar-se de foteses i fer debats amb un mínim de profunditat, nivell i vocació trascendent.
Podria ser.