Monthly Archives: Agost 2013

La Disputa de Barcelona de 1263

Edició en rus de "La Disputa de Nakhmanides" Font: www.chamad.org

Edició en rus de “La Disputa de Nakhmanides”
Font: http://www.chamad.org

Durant l’Edat Mitjana (i abans i després però ara ens centrem en aquest període) l’Esglèsia Catòlica va intentar diverses vegades la conversió al cristianisme dels jueus. Per a fer-ho utlitzava dues vies: La conversió forçosa (amb càstigs terribles per a qui s’hi negava o continuava practicant-lo d’amagat després de la conversió) o a través d’intents de demostracions d’àmbit inel·lectual i argumental. Entre aquests darrers tenim les Disputes. Unes xerrades entre doctes cristians i jueus on els primers intentaven convèncer als segons que ells eren l’única religió veritable.  Ja us dic com acaba: No van poder convèncer-los i es va optar per atiar entre el poble l’odi (encara més) contra els jueus, per la conversió per la força sense manies quan no per l’assasinat o l’expulsió.
I això que al 1120 el Papa Calixte II va emetre a butlla Sicut Judaeis, posteriorment ratificada per altres Summes Pontifexs i que prohibia la conversió forçosa dels jueus. Bé, no va ser l’única vegada que l’Esglèsia Catòlica va tenir discursos contraposats o una pràctica diferent de la seva pròpia teòria.

Entre les Disputes que es van celebrar destaca la de París al 1240 en la que es va arribar a la conclusió que el Talmud contenia atacs contra el cristianisme i es va obligar als jueus a lliurar els exemplars que en tinguessin per a fer-ne una cremada pública.

Però sobretot va ser rellevant la que va tenir lloc a Barcelona l’any 1263 presidida i arbitrada pel rei en Jaume I, el qual no només no era gens partidari de conversions forçoses sinó que va ser un dels monarques catalans que millor relacions va tenir amb els jueus.

La Disputa va ser convocada a petició dels dominics de Girona (el fundador dels dominics, Domènec de Guzman, va ser el creador de la Inquisició), la va organitzar Fra Raimon de Penyafort (confessor del Rei) i es va cel·lebrar durant els dies 20, 23, 26 i 27 de juliol i el 4 d’agost de 1263 davant dels habitants de la ciutat de Barcelona tant jueus com cristians. Va tenir lloc en escenaris diversos, respectivament: Una sala del Palau Reial, un claustre, a l’entrada del Palau Reial, un altre cop dins del Palau Reial i a la Gran Sinagoga de Barcelona.

Els discutidors van ser el dominic Fra Pau Cristià (jueu provençal convers) i el famós savi gironí Bonastruc ça Porta, nom amb el que era conegut el mestre Rabbí Moixé Ben Nakhman, també anomenat Nakhmànides i, com altres rabins, també conegut per un acrònim: רמב״ן “Ramban” (El jueu de quatre noms)

Els temes que es van tractar a la Disputa van ser:

– Si el Messies ja ha vingut o encara ha d’arribar.

– Si el Messies és diví i humà o bé únicament humà.

– Si el judaisme és la doctrina veritable o bé ho és el cristianisme.

El texts sobre els que es basava la discussió van ser les escriptures jueves. És a dir, els cristians (a travès, en aquest cas, d’un jueu convers) volien convèncer els jueus que el seus texts  els donaven la raó. L’estructura de la disputa consistia en un argument de Pau Cristià i la reposta de Nakhmànides. Ramban només podia parlar per a respondre. Les respostes mostren una mentalitat i un sentit comú ben diferents a la dels cristians de l’època, per exemple la que potser la més famosa, en la que s’adreça al Rei tot parlant de Jesús com a Messies on demostra un raonament ben diferent al dels seus oponents:

Vós, senyor, sou cristià i fill de cristians, i tota la vida heu sentit el que diuen els clergues, menorets i predicadors, que us han omplert el cap i fins i tot el moll dels ossos d’aquest doctrina, la qual ha arrelat en vós per la força del costum. Tanmateix, el que vosaltres cristians creieu, i que és en principi i fonament de la vostra fe, no és consonant a raó ni la natura ho consent, ni els profetes ho han dit mai. Parlar de miracle no fa tampoc més entenedor el fet que el Creador dels cels i de la terra i de tot el que contenen, entrés al ventre d’una dona jueva, hi cresqués durant nou mesos i nasqués infant petit, i després, que es fes gran, fos lliurat en mans dels seus enemics, jutjat, condemnat a mort i al capdavall fins i tot mort, i que després digueu que viu tornarà al seu lloc primer. Això no ho pot admetre cap jueu ni cap altre home. Debades declareu les vostres raons, car és aquí on arrela el nostre desacord”

Un altre exemple és quan diu que la promesa de la vinguda del Messies (qui, en tot cas no seria un ésser diví) havia de venir acompanyada d’un temps de pau i justícia i s’ha vist com des dels temps de Jesús, ben al contrari, el món estava cada cop més ple de violència i injusticia essent els cristians els qui més les feien servir.

De les discussions que van tenir-hi lloc ens han arribat dues versions, una per cada banda, en hebreu i llatí malgrat que devien de tenir lloc en català. I cadascuna d’elles declara vencedor el representant de la seva part. L’historiador Eduard Feliu va traduir al català els textos hebreus i llatins de la Disputa. Tanmateix cal dir que van ser els dominics qui van renunciar a continuar la disputa donat que veien que no hi havia res a fer.

De tota manera la versió més famosa, i que s’ha traduit a un munt de llengües és la de Nakhmànides. En aquest enllaç es pot trobar sencera, traduïda al castellà.

La Disputa va ser força important a la seva època i va influir poderosament en pensadors posteriors tant jueus com cristians. Ramon Llull, per exemple.

En acabat el Rei En Jaume va donar a Nakhmànides 300 monedes d’or mentre li deia que mai no havia sentit “una causa equivocada ser defensada d’una manera tan noble“.  Fins i tot el Xabat següent (és a dir, el dissabte) va visitar la Sinagoga Major de Barcelona (una de les sinagogues més antigues d’Europa, per cert) i es va adreçar a la congregació.

Els dominics no es van donar per vençuts. Burxant, burxant van aconseguir que al cap d’un temps Nakhmànides s’hagués d’exil·liar. Després d’errar per diversos llocs va anar a Jerusalem, lloc on va fundar una sinagoga, la segona més antiga de les que avui estan en actiu a Jerusalem. Ja no en va tornar, va morir a Haifa. Actualment té dedicat un carrer jerosolimità.

Poc més d’un segle després un predicador cristià de Sevilla va iniciar una ferotge campanya antijueva que a poc a poc es va estendre pels diferents regnes cristians de la Península Ibèrica. A Catalunya va arribar a les acaballes de segle. El 1391 una multitud enfurismada va massacrar els jueus del Call de Barcelona, els aldarulls van començar el dia 5 d’agost, un xàbat. El dia 4 havia estat la festivitat de Sant Domènec de Guzman i per això avui en dia l’antic carrer de la Sinagoga de Barcelona té el nom de carrer de Sant Domènec del Call.

Entre aquests fets i l’expulsió definitiva ordenada pels Reis Catòlics l’any 1492 encara hi va haver una altra Disputa a Catalunya, concretament a Tortosa al 1413. Durant la seva cel·lebració els jueus van ser intimidats constantment i en acabar van haver de reconèixer que les seves creences estaven equivocades. El Papa Benet XIII, que va presidir la vessant teològica de la Disputa, va signar la butlla “Contra judaeos”

Enguany es compleix el 750è aniversari de la Disputa de Barcelona i el Museu d’Història de Barcelona ho va cel·lebrar amb una lectura teatralitzada amenitzada amb música de l’època a la capella de Santa Àgata de la Plaça del Rei el mateix dia en que va començar la Disputa, el 20 de juliol.

Com a curiositat, al 1986 es va fer una pel·licula sobre la Disputa. Aquí la teniu. L’actor Christopher Lee interpreta el Rei En Jaume (El personatge de “Consuelo” no se a qui correspon en la realitat. Bé, no és l’única llicència història que es permeten)

Fem via! ( #viacatalana és clar!)

Font: Vilaweb

Font: Vilaweb

El 23 d’agost del 1939 Alemanya i la Unió Soviètica van signar el pacte Molotov-Ribbentrop en virtut del qual l’estat nazi i l’estat comunista establien un acord de no-agressió i es repartien part de l’Europa Oriental, en concret Polònia, Estònia, Letònia, Lituània i parts de Finlàndia i Romania. La posada en pràctica va començar amb la invasió nazi de Polònia el setembre del 1939, fet que va desencadenar la II Guerra Mundial. Ara ningú ho recorda però és curiós que no pocs comunistes occidentals en aquells moments estiguessin en contra de l’entrada dels seus països en una “guerra imperialista” i promoguessin moviments pacifistes.

Font: Wikimedia

Font: Wikimedia

Dos anys després el pacte es va trencar i els alemanys van envair l’URSS. Durant la guerra els territoris van passar a mans d’uns als altres.Un cop acabat el conflicte amb la derrota nazi Letònia, Estònia i Liutània (que per abreujar acostumem a anomenar “les Repúbliques Bàltiques” tot i que en realitat no són les úniques repúbliques que tenen costa a la mar Bàltica) van quedar com a part de la Unió Soviètica.

Temps després la decadència de l’URSS va comportar un revifament dels moviments d’alliberament nacional. En això les tres Repúbliques Bàltiques van ser sempre a l’avantguarda. Van ser les que van tirar del carro al que després van pujar la resta de repúbliques socialistes soviètiques i després altres territoris. De fet, encara avui s’hi arrosseguen derivacions que  no s’han resolt com és el cas de Txetxènia i tot el Caucas Nord.

Dintre de les accions per la independència va tenir especial ressó la Via Bàltica, una cadena humana que va unir les capitals de les tres Repúbliques (Tallin, Vílnius i Riga) el dia 23 d’agost de 1989, volent commemorar així el cinquentenari de l’ominós pacte que els va fer perdre la independència. El recorregut va ser d’uns 530 km i hi van participar més d’un milió i mig de persones (sobre un total de set milions que conformaven la població de Letònia, Estònia i Lituània)

La Via Bàltica va tenir un ressó internacional enorme. Tant, que va passar a formar part del programa “Memòria del Món” de la UNESCO.  Va ser un acte publicitari de gran magnitut, el món va veure un poble sencer mobilitzant-se de forma pacífica en contra de l’ocupació exercida per part d’una gran potència mundial (i amb un dels exèrcits més poderosos ho sigui que ho tenien moooolt més dificil que nosaltres) i ja tothom va saber que no hi havia marxa enrere. I tot i aixó encara van passar dos anys per a que assolissin la independència.

Inspirant-se en aquests fets, l’Assemblea Nacional Catalana ha volgut que el proper 11 de setembre (potser l’últim abans de la Independència?) es faci quelcom semblant al Principat de Catalunya. És el que s’ha anomenat la Via Catalana cap a la Independència.

La idea és unir el Pertús i Alcanar a travès d’una cadena humana. Un recorregut d’uns 400 Km per a la que es calcula que caldran 400.000 persones. (Personalment penso que calcular un metre per persona és massa, una persona amb els braços estesos fa més d’un metre i mig de mitjana.)

El recorregut travessarà tretze de les quaranta-una comarques i 86 dels 947 municipis catalans (Entre altres: El Pertús, La Jonquera, Pont de Molins, Figueres, Santa Llogaia d’Àlguema, Bàscara, Orriols, Sarrià de Ter, Sant Julià de Ramis, Girona, Fornells de la Selva, Riudellots de la Selva, Tordera, Malgrat de Mar, Pineda de Mar, Calella, Sant Pol de Mar, Canet de Mar, Arenys de Mar, Caldes d’Estrac, Sant Andreu de Llavaneres, Mataró, Vilassar de Mar, Premià de Mar, el Masnou, Montgat, Badalona, Sant Adrià de Besòs, Barcelona, L’Hospitalet de Llobregat, Esplugues de Llobregat, Sant Just Desvern, Sant Feliu de Llobregat, Molins de Rei, Sant Vicenç dels Horts, Cervelló, Vallirana, Ordal, Cantallops, Sant Cugat Sesgarrigues, Olèrdola, Vilafranca del Penedès, Santa Margarida i els Monjos, La Ràpita, Castellet i la Gornal, Bellvei, l’Arboç, Coma-ruga, Creixell, Clarà, Torredembarra, Altafulla, Tarragona, Reus, Riudoms, Montbrió del Camp, Mont-roig del Camp, l’Hospitalet de l’Infant, l’Ametlla de Mar, el Perelló, l’Ampolla, Camarles, l’Aldea, Amposta, Sant Carles de la Ràpita i Alcanar)

1004802_542208515827444_1956645291_n

El recorregut s’ha triat per diversos motius:

  • És la columna vertebral dels Països Catalans seguint l’antiga Via Augusta. Així la gent del País Valencià i la Catalunya Nord, tot i ser dia feiner, podran continuar el recorregut pel seu territori. Les Illes Balears podran realitzar actes en paral·lel de manera simultània.
  • Les vies emprades són de fàcil accés per a la majoria de la població i presenta un recorregut bàsicament pla i lineal, assequible per a les persones amb mobilitat reduïda.
  • Arriba al gruix de la població i, especialment, a les zones on hi ha més gent a sumar i a implicar en el procés.
  • Garantim la mobilitat de vehicles que van a o vénen d’altres punts d’Europa, així no interferim en el seu dia a dia.
  • Segueix el recorregut d’exemples clars de la manca d’inversió de l’Estat espanyol en infraestructures a Catalunya com la N-340, la N-II i el corredor mediterrani ferroviari

La gent dels llocs per on no passa també s’està mobilitzant per a que sigui un èxit. Per exemple des del Bages sortiran busos plens per a cobrir la zona de l’Hospitalet de l’Infant. Des de Lleida hi haurà una marxa de relleus que l’unirà amb l’Ametlla de Mar.  A les Illes també s’hi faran actes. S’allargarà la Via tant com sigui posible per la Catalunya Nord i el País Valencià . Fins i tot “L’Inde” (el diari més llegit de la Catalunya Nord) en parla i explica que val fer per apuntar-s’hi. L’inici de la cadena entrant al País Valencià el faran els pares d’en Guillem Agulló…..Tingueu en compte que allà és dia laborable i no hi ha gaire complicitat dels poders públics ni infrastructura per a poder muntar un operatiu logístic més enllà del Principat (i encara dintre fer-ho és una feinada), però des d’ara mateix hauriem de tenir clara la diferència entre estat i nació i que després de la independència caldrà continuar fent feina.

Però és que, a més a més els catalans que viuen a l’exterior també s’estan mobilitzant per a enllaçar-se. El primer acte s’ha fet a Roma. Tots els camins duen a Roma però en aquest cas és la Via Catalana en surt.

Font: Vilaweb

Font: Vilaweb

La cosa fa setmanes que està en marxa i ja hi ha molts trams absolutament plens. Ara mateix ja hi ha més de 275.000 inscrits i els trams que falten per a omplir  són els que passen per zones menys poblades. Si encara no us hi heu inscrit ho podeu fer a la pròpia web de l’ANC (enllaç aquí).

Fins al dia 11 s’estan fent assajos i actes de suport. Aquí teniu el calendari dels esdeveniments.

També us hi podeu apuntar a travès de les paradetes que les diferents territorials munten de tant en tant. A banda d’apuntar-vos-hi també podeu demanar informació, comprar marxandatge independentista (així contribuïu a sufragar les despeses de les activitats de l’ANC que, com sabeu, no rep cap mena de subvenció) i signar un vot per la independència.

Per a més informació podeu contactar amb la Assemblea Territorial que tingueu més a prop.  En concret a Badalona la paradeta hi serà cada dijous a la vesprada (de 17.30 a 21 h.) a la cantonada entre el Carrer del Mar i el Passeig de la Rambla (lloc conegut com la Plaça del Pou de Greix).

BQnxp74CQAABBjB.jpg large

Que la Via Catalana serà un èxit està més que cantat. Serà un nou acte de publicitat de cara al món.  Ara només cal que els polítics a banda de seguir carregant-se de raons facin la seva feina i segueixin el pla previst.

Per cert, una curiositat per acabar. El 2004 es va celebrar el tricentenari de la sobirania britànica de Gibraltar (conseqüència, com sabeu, de la Guerra de Successió) i un dels actes va ser…envoltar la Roca amb una cadena humana.