La Disputa de Barcelona de 1263

Edició en rus de "La Disputa de Nakhmanides" Font: www.chamad.org

Edició en rus de “La Disputa de Nakhmanides”
Font: http://www.chamad.org

Durant l’Edat Mitjana (i abans i després però ara ens centrem en aquest període) l’Esglèsia Catòlica va intentar diverses vegades la conversió al cristianisme dels jueus. Per a fer-ho utlitzava dues vies: La conversió forçosa (amb càstigs terribles per a qui s’hi negava o continuava practicant-lo d’amagat després de la conversió) o a través d’intents de demostracions d’àmbit inel·lectual i argumental. Entre aquests darrers tenim les Disputes. Unes xerrades entre doctes cristians i jueus on els primers intentaven convèncer als segons que ells eren l’única religió veritable.  Ja us dic com acaba: No van poder convèncer-los i es va optar per atiar entre el poble l’odi (encara més) contra els jueus, per la conversió per la força sense manies quan no per l’assasinat o l’expulsió.
I això que al 1120 el Papa Calixte II va emetre a butlla Sicut Judaeis, posteriorment ratificada per altres Summes Pontifexs i que prohibia la conversió forçosa dels jueus. Bé, no va ser l’única vegada que l’Esglèsia Catòlica va tenir discursos contraposats o una pràctica diferent de la seva pròpia teòria.

Entre les Disputes que es van celebrar destaca la de París al 1240 en la que es va arribar a la conclusió que el Talmud contenia atacs contra el cristianisme i es va obligar als jueus a lliurar els exemplars que en tinguessin per a fer-ne una cremada pública.

Però sobretot va ser rellevant la que va tenir lloc a Barcelona l’any 1263 presidida i arbitrada pel rei en Jaume I, el qual no només no era gens partidari de conversions forçoses sinó que va ser un dels monarques catalans que millor relacions va tenir amb els jueus.

La Disputa va ser convocada a petició dels dominics de Girona (el fundador dels dominics, Domènec de Guzman, va ser el creador de la Inquisició), la va organitzar Fra Raimon de Penyafort (confessor del Rei) i es va cel·lebrar durant els dies 20, 23, 26 i 27 de juliol i el 4 d’agost de 1263 davant dels habitants de la ciutat de Barcelona tant jueus com cristians. Va tenir lloc en escenaris diversos, respectivament: Una sala del Palau Reial, un claustre, a l’entrada del Palau Reial, un altre cop dins del Palau Reial i a la Gran Sinagoga de Barcelona.

Els discutidors van ser el dominic Fra Pau Cristià (jueu provençal convers) i el famós savi gironí Bonastruc ça Porta, nom amb el que era conegut el mestre Rabbí Moixé Ben Nakhman, també anomenat Nakhmànides i, com altres rabins, també conegut per un acrònim: רמב״ן “Ramban” (El jueu de quatre noms)

Els temes que es van tractar a la Disputa van ser:

– Si el Messies ja ha vingut o encara ha d’arribar.

– Si el Messies és diví i humà o bé únicament humà.

– Si el judaisme és la doctrina veritable o bé ho és el cristianisme.

El texts sobre els que es basava la discussió van ser les escriptures jueves. És a dir, els cristians (a travès, en aquest cas, d’un jueu convers) volien convèncer els jueus que el seus texts  els donaven la raó. L’estructura de la disputa consistia en un argument de Pau Cristià i la reposta de Nakhmànides. Ramban només podia parlar per a respondre. Les respostes mostren una mentalitat i un sentit comú ben diferents a la dels cristians de l’època, per exemple la que potser la més famosa, en la que s’adreça al Rei tot parlant de Jesús com a Messies on demostra un raonament ben diferent al dels seus oponents:

Vós, senyor, sou cristià i fill de cristians, i tota la vida heu sentit el que diuen els clergues, menorets i predicadors, que us han omplert el cap i fins i tot el moll dels ossos d’aquest doctrina, la qual ha arrelat en vós per la força del costum. Tanmateix, el que vosaltres cristians creieu, i que és en principi i fonament de la vostra fe, no és consonant a raó ni la natura ho consent, ni els profetes ho han dit mai. Parlar de miracle no fa tampoc més entenedor el fet que el Creador dels cels i de la terra i de tot el que contenen, entrés al ventre d’una dona jueva, hi cresqués durant nou mesos i nasqués infant petit, i després, que es fes gran, fos lliurat en mans dels seus enemics, jutjat, condemnat a mort i al capdavall fins i tot mort, i que després digueu que viu tornarà al seu lloc primer. Això no ho pot admetre cap jueu ni cap altre home. Debades declareu les vostres raons, car és aquí on arrela el nostre desacord”

Un altre exemple és quan diu que la promesa de la vinguda del Messies (qui, en tot cas no seria un ésser diví) havia de venir acompanyada d’un temps de pau i justícia i s’ha vist com des dels temps de Jesús, ben al contrari, el món estava cada cop més ple de violència i injusticia essent els cristians els qui més les feien servir.

De les discussions que van tenir-hi lloc ens han arribat dues versions, una per cada banda, en hebreu i llatí malgrat que devien de tenir lloc en català. I cadascuna d’elles declara vencedor el representant de la seva part. L’historiador Eduard Feliu va traduir al català els textos hebreus i llatins de la Disputa. Tanmateix cal dir que van ser els dominics qui van renunciar a continuar la disputa donat que veien que no hi havia res a fer.

De tota manera la versió més famosa, i que s’ha traduit a un munt de llengües és la de Nakhmànides. En aquest enllaç es pot trobar sencera, traduïda al castellà.

La Disputa va ser força important a la seva època i va influir poderosament en pensadors posteriors tant jueus com cristians. Ramon Llull, per exemple.

En acabat el Rei En Jaume va donar a Nakhmànides 300 monedes d’or mentre li deia que mai no havia sentit “una causa equivocada ser defensada d’una manera tan noble“.  Fins i tot el Xabat següent (és a dir, el dissabte) va visitar la Sinagoga Major de Barcelona (una de les sinagogues més antigues d’Europa, per cert) i es va adreçar a la congregació.

Els dominics no es van donar per vençuts. Burxant, burxant van aconseguir que al cap d’un temps Nakhmànides s’hagués d’exil·liar. Després d’errar per diversos llocs va anar a Jerusalem, lloc on va fundar una sinagoga, la segona més antiga de les que avui estan en actiu a Jerusalem. Ja no en va tornar, va morir a Haifa. Actualment té dedicat un carrer jerosolimità.

Poc més d’un segle després un predicador cristià de Sevilla va iniciar una ferotge campanya antijueva que a poc a poc es va estendre pels diferents regnes cristians de la Península Ibèrica. A Catalunya va arribar a les acaballes de segle. El 1391 una multitud enfurismada va massacrar els jueus del Call de Barcelona, els aldarulls van començar el dia 5 d’agost, un xàbat. El dia 4 havia estat la festivitat de Sant Domènec de Guzman i per això avui en dia l’antic carrer de la Sinagoga de Barcelona té el nom de carrer de Sant Domènec del Call.

Entre aquests fets i l’expulsió definitiva ordenada pels Reis Catòlics l’any 1492 encara hi va haver una altra Disputa a Catalunya, concretament a Tortosa al 1413. Durant la seva cel·lebració els jueus van ser intimidats constantment i en acabar van haver de reconèixer que les seves creences estaven equivocades. El Papa Benet XIII, que va presidir la vessant teològica de la Disputa, va signar la butlla “Contra judaeos”

Enguany es compleix el 750è aniversari de la Disputa de Barcelona i el Museu d’Història de Barcelona ho va cel·lebrar amb una lectura teatralitzada amenitzada amb música de l’època a la capella de Santa Àgata de la Plaça del Rei el mateix dia en que va començar la Disputa, el 20 de juliol.

Com a curiositat, al 1986 es va fer una pel·licula sobre la Disputa. Aquí la teniu. L’actor Christopher Lee interpreta el Rei En Jaume (El personatge de “Consuelo” no se a qui correspon en la realitat. Bé, no és l’única llicència història que es permeten)

7 responses to “La Disputa de Barcelona de 1263

  1. Has visitat el call de Girona? I la casa de Bonastruc ça Porta? Recomenable.

    M'agrada

  2. Interessantíssim. Potser ho havia oblidat i m’has fet ‘refrescar’ la memeòria.
    La història és fonamental per entendre un país, uns fets, encara que sempre trobes ‘diferents’ històries i has de saber quina és la ‘bona’. T’estàs convertint en un veritable expert amb temes del poble jueu al nostre país, que no sempre és fàcil i ben entès.

    M'agrada

  3. Es un post molt interesant que m’ha generat diverses idees. La primera ha vingut per la referencia que fas a la traduccio del difunt Eduard Feliu. Es una llastima que totes aquestes traduccions al catala d’obres hebrees que son ben dificils de trobar no hagin estat digitalitzades i disponibles a la xarxa. La segona idea esta relacionada amb un curs que he ensenyat aquest estiu sobre el desenvolupament del pensament apocaliptic. Crec que la influencia d’aquest pensament ha estat molt poc tinguda en compte a l’hora d’analitzar la disputa. Joaquim di Fiori, que va tenir molta influencia en els fra menors va donar com a data de l’inici del mileni l-any 1262, Nakhmanides dona una altra data posterior. Per Joaquim el mileni es un temps de turbulencia, per a Nakhmanides es un temps de pau i repos. Aquest es un article que tinc pendent d’escriure aquest any.

    M'agrada

  4. Retroenllaç: La Disputa de Barcelona de 1263 | Mozaika

Deixa-hi un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s