Monthly Archives: gener 2014

El procés avença #SíSí

1009888_10152128900834886_1223899363_nEl procés continua endavant. Donat que l’estat té la competència exclusiva per a convocar referendums, el Parlament de Catalunya ha aprovat una resolució amb la qual demana per a Catalunya la transferència d’aquesta competència.

Això no és cap cosa estranya. La constitució espanyola ho preveu a l’article 150.2 que diu:

L’Estat podrà transferir o delegar a les comunitats autònomes,mitjançant una llei orgànica, facultats corresponents a una matèria de titularitat estatal que per la seva naturalesa siguin susceptibles de transferència o de delegació. La llei preveurà en cada cas la transferència corresponent de mitjans financers i també les formes de control que l’Estat es reservi.

I de fet ja es va fer servir  (en temps de govern espanyol del PP per cert) per a demanar la transferència de competències de trànsit als Mossos d’Esquadra.

La sessió parlamentària (aquí en vídeo) va acabar amb la resolució aprovada per una àmplia majoria: 87 vots a favor, 43 en contra i 3 abstencions. El total de vots no arriba al dels 135 diputats perquè hi havia dues baixes: la de l’acalde de Lleida Àngel Ros (PSC) que el dia anterior havia renunciat a l’escó per no haver de votar negativament tal com manava el seu partit (i encara no hi havia hagut temps material per a que el substitut prengués posessió de l’acta de diputat)  i la d’un diputat del PP (de qui no he pogut trobar el nom) que estava malalt.

Els vots favorables van ser els de CiU, ERC i ICV-EUiA a més de tres diputats del PSC. Els vots en contra van venir de la resta del PSC, PP i C’s. Les CUP van sorprendre tothom despenjant-se de l’acord signat amb els altres partits el dia 12 de desembre, que incloïa data, pregunta i passes a fer, i s’hi van abstenir (Ja feia dies que no feien cap performance de les seves)

En el fons, o no tan en el fons, tots sabem que aquest tràmit no és més que un paperot.  No s’avindran a negociar aquesta transferència i hi posaran tots els entrebancs posibles per a evitar que la consulta es faci.
Llavors, per a què s’ha fet aquest tràmit? Per a deixar-los en evidència,  o com es diu ara, per a “carregar-nos de raons”. No davant nostre sinó davant del món.  Per al món democràtic és dificil d’entendre que no es permeti votar sobre una qüestió que és d’interès per la població (tal com s’ha demostrat manta vegades), i més incomprensible serà encara que qui ho demana (el Parlament de Catalunya) ho faci amb un suport important (gairebé dos terços de la Cambra, de fet si els de les CUP hi haguessin votat a favor com era previst s’haguessin assolit els 2/3 clavats, i els vots contraris ni tan sols arriben a 1/3) i fent servir les vies legals i malgrat això la resposta sigui negativa. Espanya ha dit que no es podia fer la consulta perquè la Constitució no ho permetia cosa que no és certa ja que hem vist com es pot demanar de votar fent servir de forma escrupulosa la mateixa Constitució. Es demostrarà així que l’impediment no és legal sinó polític. La cosa te més gràcia quan veus que al Regne Unit la cosa ha anat exactament així, Escòcia no tenia competències per a fer consultes i el Parlament Britànic l’hi ha cedit.
En definitiva que que s’ha votat més per a que ho vegin Obama, Merkel i companyia que no nosaltres o Espanya. De fet, no van ser pocs els mitjans que l’endemà en van parlar (curiós el cas del New York Times que va dedicar-hi un article i en canvi no va dir res sobre la visita de Rajoy a Obama, i vist com va anar millor per a ell que no se’n parli gaire) Aquí en teniu un recull , el més complet que he trobat però no exhaustiu (falta per exemple aquest que el mitjà que ha fet el recull no inclouria ni de casualitat).

I a partir d’ara què? Doncs ara a esperar que el Congrès de Diputats debati aquesta petició (sembla ser que serà al març). Si diuen que sí, endavant, urnes i llestos (però això és un escenari que no contempla ningú). Si diuen que no o bloquegen la petició indefinidament el pla B és desenvolupar l’article 122 de l’Estatut de Catalunya que preveu que la Generalitat pugui celebrar consultes. De fet ja s’hi està treballant.
I si tiren enrere la llei de consultes? Podria ser, de fet és probable que un cop feta presentin un recurs d’inconstitucionalitat (i ja us dic ara amb quin argument: que no es poden convocar consultes sobre temes que són competència exclusiva de l’estat) amb la idea de tenir-la aparcada durant anys com va passar amb l’estatut.
Llavors queda la posibilitat d’una Declaració Unilateral d’Independència, la famosa DUI. De fet, jo crec que així és com acabarà.I no sóc precisament l’únic. El dret de petició que esgrimeix l’ANC en la seva campanya “Signa un vot” parla explícitament d’aquesta opció. Si encara no heu signat és recomenable que ho feu. El “vot” que signeu representa un vot a favor de la DUI per part del Parlament en cas que no es pugui fer la consulta, o que es faci i l’estat ignori el ressultat.

Una altra opció que s’ha esmentat algun cop és que per a que el Parlament pugui fer una declaració així caldrà passar primer per unes eleccions avençades que esdevinguin plebiscitàries. És a dir, que cada partit digui quin és el seu parer i així qui voti indirectament estarà votant a favor o en contra de la DUI (a banda de les altres propostes que tingui cada partit és clar). Aixó faria definir-se els partits que fins ara no ho fan fet, és a dir, UDC i ICV-EUiA. De fet sembla que Duran ha parlat des de Xile (hi va sovint aquest home, oi?) sobre la posibilitat de presentar-se com a candidat a la Generalitat per Unió cosa que implicaria que aniria separat de Convergència (ja era hora!) i que estaria pel no.
Sigui com sigui hi ha una data límit com sabem, el 9 de novembre d’enguany.

Una petita disgressió: Unes eleccions plebiscitàries no serien una cosa nova en la nostra història. Com es va proclamar la República l’any 1931? Va haver una consulta popular on la gent triava monarquia o república? No. Van haver-hi unes eleccions municipals (les primeres que es feien després de la dictadura del Directori Militar, Primo de Rivera i els seus successors) i tothom les va prendre com un plebiscit. Encara més, excepte a Catalunya, els partits republicans no van tenir la majoria de regidors . Els que detentaven el poder en aquell moment podrien haver-se escudat en això per a atrinxerar-se, o podien haver dit que les eleccions eren municipals i prou. Però no, van saber llegir la situació i van marxar, Alfons XIII va abdicar dos dies després i es va proclamar la República (a Catalunya ja s’havia proclamat abans com és ben sabut), després van boicotejar-la i fer-la caure però en un primer moment sembla que van tenir més visió política que no els seus successors actuals. Sorprèn, per tant, que partits que tenen tan mitificada la República com el socialista comparin unes eleccions plebiscitàries amb l’arribada al poder dels nazis.

I parlant de socialistes, una derivada de la votació del passat dijous és el terratrèmol que s’ha desencadenat al PSC. Això ho tractaré en el proper post.

Nadals amb tensió

Han acabat les festes de Nadal i ja comencem a recuperar la normalitat però, a tall d’epíleg, volia fer un post sobre la preocupació que va expressar el Ministre espanyol d’Interior Sr. Jorge Fernandez Diaz sobre el fet que hi ha hagut famílies que no s’han reunit durant aquestes dates (o ho han fet sota una gran tensió) degut a la “fractura social” que, segons ell, provoca l’augment de l’independentisme i la determinació del Govern català (amb el suport d’altres partits) de voler organitzar una votació sobre la qüestió. “Acabo de viure situacions molt tristes que mai vaig pensar que viuria a Catalunya” ha dit. L’home pateix.

Trobo força estrany que el tema de la independència provoqui tensions tan grans com per a trencar famílies. Sobretot si tenim en compte que d’entre els tòpics recurrents als Nadals es troben les baralles familiars al voltant de la taula parada. Ja ho deia La Trinca en una de les seves cançons:

Per Nadal i Sant Esteve,
per Any Nou i la vigília
ens agafa la fal·lera
de que som una família.
Si els parents no ens podem veure,
per què cony fem el titella
asseient-nos aquests dies
al voltant d’una escudella?
I arribem a Reis, histèrics,
i cridem tots amb afany:
S’ha acabat aquest suplici
i pel pròxim falta un any!
I bon vent i adéu-siau
a les diades d’amor i pau.

I no és una cosa només de casa nostra, aquí i aquí podem veure un parell d’exemples (dels molts que se’n poden trobar només googlejant una mica) de com és quelcom general, potser gairebé universal.  Potser hi ha alguna cosa d’inevitable en que hi aflorin tensions: perquè hi ha gent que hi és només “perquè toca”, perquè estàs obligat a passar una estona amb algú amb qui no tens relació mai i que potser ni et cau bé i fins i tot no t’és ni familiar, perquè hi retornen antigues picabaralles, també per política (en moltes famílies encara couen les ferides de la guerra i la dictadura) o per rivalitats futbolístiques, per una antiga herència, per malentesos de fa un munt de temps….milers de coses que provoquen tempestes més o menys intenses, més o menys breus. La cosa, normalment i per sort, no passa d’aquí. Una esbravada i tal dia farà un any.

Vull dir amb això que el Sr. Jorge Fernandez Diaz (recordeu als any 80 quan era candidat del PP al Parlament que apareixia als cartells com a Jordi?) menteix? No, ni parlar-ne. Com podria jo atrevir-me a sospitar que un polític menteix, més encara si és del PP? Si ell diu que hi ha famílies fracturades per aquesta qüestió és que deu ser veritat.

Potser, donat que s’hi mostra tan dolgut, és que parla de la seva pròpia. Una família molt nombrosa i unida, ja sigui pels seus orígens (d’aquells”inasequibles al desaliento, prietas la filas e impasible el ademán“) com per haver-se  trobat tots ben col·locats i amb bona feina. La mena de família en que no trobes gaire disensions d’opinions (pel que es veu no tenen fisures en temes de gran actualitat i que generen polèmica com ara la reforma de la llei de l’avortament per posar un exemple)  i, ves per on,  ara es veu que algun membre díscol mostra simpaties per una opció política que no és la majoritària en la família van i es deixen de reunir.
En conclusió, que sembla que, al capdavall, el seu problema és no saber ser tolerant amb la discrepància i la diferència, oi?