Monthly Archives: Setembre 2014

Salpem! #EstemConvocats9N

Portada-Punt-Avui-setembre_ARAIMA20140928_0122_5

“A les urnes, catalans!” Amb aquest titular inspirat en la famosa frase de la versió antiga d’Els Segadors (“A les armes, catalans! Que el rei ens declara guerra” un exemple de com han canviat les coses des del 1640 fins ara) i amb foto de doble pàgina a la portada, il·lustrava el Punt/Avui la noticia de la signatura, ahir, del decret 129/2014 de 27 de setembre, de convocatòria de la consulta popular no referendària sobre el futur polític de Catalunya. El número del decret (129) coincideix amb el nombre ordinal del càrrec de President de la Generalitat que ostenta Artur Mas. Una manera de reivindicar la llarga història i la legitimitat del càrrec davant dels que diuen que és una mena de gràcia i concessió de la Constitució Espanyola del 1978 (en vigor des d’un any llarg després que el President Tarradellas tornés de l’exili i prengués possessió oficialment del càrrec, per cert).

Només celebrada la signatura va comparèixer la Vicepresidenta del govern espanyol per a dir que la convocatòria era il·legal i anticonstitucional i que, per tant, presentarien recursos en contra. Va qualificar així el decret abans que fos penjat a la web de la Generalitat. Per tant, ni tan sols se l’havien llegit però ja el prejutjaven i tenien els recursos preparats.
Demà dilluns hi ha convocat un Consell de Ministres extraordinari per a tractar la qüestió. Suposo que hauran deixat un parell de dies per a que el President Rajoy es recuperi del “jet-lag” del viatge a la Xina on, a banda de lapsus notoris imagino que haurà aprofitat per a solidaritzar-se amb el President xinès davant de les reivindicacions del hongkonguesos que reclamen poder votar en llibertat, desafiant així l’ordenament legal i constitucional.

Ja veurem en què queda tot, però vistos exemples anteriors de com funciona la divisió de poders a Espanya podem esperar qualsevol cosa. “Montesquieu ha muerto!” va dir tot cofoi Alfonso Guerra quan manaven els seus.  I sense divisió de poders la qualitat de la democràcia és, com a mínim, qüestionable.

Avui, la Vicepresidenta del Govern, Joana Ortega, ha presentat el dispositiu que caldrà posar en marxa per a efectuar la consulta a més de la web 9nconsulta2014.cat que n’informa i resol dubtes, etc..

I ha començat la campanya informativa amb aquest anunci:

Em fa gràcia que la campanya s’anomeni “Tu decideixes”, coincideix amb una del mateix nom de fa vuit anys, quan el referèndum de l’estatut, en la que vaig participar activament, i que va ser la llavor de la posterior Xarxa de Blocs Sobiranistes. Sembla que hagi passat un segle!

A l’entrevista que es va fer ahir al MHPG Mas (per cert, l’etiqueta #presidentMastv3 va arribar a ser Trending Topic mundial, una mostra que aquestes coses no interessen a la gent, oi?) aquest va defensar l’estricta legalitat de la consulta fins i tot d’acord amb la Constitució Espanyola com s’explicita en diversos articles del decret, cosa que fa difícil l’argumentació contraria de caràcter legal.  Però, vist el prejudici amb el que actuen cal preveure-ho tot. “Si ho enfonsen tot no serà amb pulcritud jurídica, sinó “manu militari” i això és un missatge diferent, i no descartaria denunciar-ho a Europa.” Va dir.
També va dir que,  malgrat una possible paralització del procés per part del Tribunal Constitucional, es continuaria endavant i assumiria personalment els riscos que se’n derivessin.
Bé, ja fa uns dies va recordar que va recordar, i no perquè sí, que actuar amb astúcia i habilitat era més important que fer-ho amb només la força bruta, tal com va passar en el duel entre Goliat i David, aquell que després fou rei de tan bona estrella (tan bona que la seva fama encara perdura avui)

“El nostre vaixell és un veler, no és un vaixell de motor. Els vaixells que van a vela porten un motor, gairebé sempre, si es queden sense motor despleguen les veles, i per poc vent que hi hagi, mantenen el rumb” va ser la metàfora marinera que va fer servir per a resumir.

Sembla doncs, que salpem. No només de nosaltres, però sobretot de nosaltres depèn de mantenir ferm el rumb de la travessia. I no espantar-se amb els núvols negres que s’albiren a l’horitzó i que anuncien tempesta.

El que fem aquests dies immediats i l’actitud amb la que actuem determinaran com ens aniran les coses i com serem inscrits en el llibre de la Vida i la Història.

El que hem viscuts és a la nostra memòria,

el que hem de viure és a les nostres mans.

Ara, la història ens convoca

D’Escòcia a Catalunya

Jaume-Capdevila-KapEn el meu post anterior (It is for the interest of Catalonia to support Scotland’s independence) comentava que no era partidari de les solucions universals. Que cada poble havia de trobar la seva pròpia manera de governar-se. No podem mirar les situacions alienes amb els nostres ulls. I en tot cas havíem de fer dues coses si volem aspirar a ser un país de debò i seriós.:
– Respectar el dret d’autodeterminació de tots els pobles (i afegia que calia anar amb compte donat que alguns cops hi ha construccions de pobles i nacions que no són més que màscares per a d’altres projectes més discutibles)
– I, igual que tot altre esdeveniment, veure de quina manera ens afecta i actuar d’acord amb els nostres interessos.

Sobre el segon punt deia que, a banda de les simpaties que ens pogués despertar la nació escocesa, el que ens interessava era que guanyés el vot favorable a la independència sobretot pel que suposava de precedent dintre de la Unió Europea (Per cert, amb la independència escocesa es podia donar el curiós cas que la UE no acceptés aquesta nació prou europeista i alhora que, sense la gran bossa de vots laboristes escocesos, veiés que a la resta del Regne Unit guanyessin amb més amplitud encara els tories i els euroescèptics els quals forçarien la sortida de la UE amb el referèndum promès per Cameron). Així, quan arribés el nostre moment, ja hi hauria un patró d’actuació i valia més que el precedent el creés una situació sorgida entre nacions on la democràcia estigués ben arrelada.

No ha estat així i els escocesos han preferit mantenir-se dintre del Regne Unit. Felicitats, sort i endavant. Ells ho han decidit. Haurem d’encarar-ho nosaltres sols.

De fet si recordem com ha evolucionat el procés escocès haurem d’arribar a la conclusió que Alex Salmond, malgrat haver dimitit en realitat va ser qui hi va guanyar.

Efectivament, la primera idea del Primer Ministre escocès era fer una referèndum amb tres preguntes: Quedar-se igual, Independència o tenir una millora de les competències traspassades.
Era clar que l’SNP no volia apostar un “tot o res” per la independència. El suport independentista sempre ha estat escàs a Escòcia, al començament del procés era al voltant del 30% i la victòria electoral del partit independentista cal emmarcar-la dintre de la decepció de la població cap al Partit Laborista.
Coneixedor d’això, va ser David Cameron qui va imposar la pregunta binària: Independència, sí o no. Pensant que això espantaria molts electors.

A diferència del que passa a Catalunya, les enquestes han donat sempre la victòria al No però el Sí anava guanyant terreny fins que al final anaven frec a frec i alguna als darrers dies augurava una victòria mínima del Sí. Això sí, sempre amb un important nombre d’indecisos.
I els indecisos són els que han decantat la balança. Acostuma a passar que l’indecís és força poruc i acostuma a votar per la situació existent. La fórmula per a guanyar-se’l va ser un compromís, per escrit i tot, dels tres grans partits britànics (conservadors, laboristes i liberal-demòcrates) de donar més autogovern a Escòcia si no optava per la independència.

És a dir que, com deia, Alex Salmond ha aconseguit el que volia de bon principi. Abans de marxar ha emplaçat Cameron de complir la seva promesa.  A veure com es tradueix, perquè malgrat el compromís escrit ara s’hauria d’obrir un període de negociacions que a més afectarà la resta de nacions. Un “cafè per a tots” a la britànica? Ja es veurà. I ja s’ho faran.

En tot cas les diferencies entre els casos escocès i català són evidents:

Primer de tot que ells han pogut votar. I això malgrat que la legislació britànica no preveia que Escòcia pogués convocar aquesta mena de referèndums, però es va canviar la llei (allò tan evident que es fa quan la llei no s’adequa a la situació social) per a que es pogués celebrar. El mateix Cameron va dir que legalment ell podia haver prohibit el referèndum però com a demòcrata volia que els escocesos parlessin….i n’acceptaria el resultat.

Com he comentat abans el procés escocès ha estat un procés “de dalt cap a baix”.  Era el govern qui havia de convèncer la gent de les bondats de la independència i malgrat el fracàs electoral el suport per a aquesta opció va créixer notablement. Pel contrari, el procés català està fet “de baix cap a dalt”. La mobilització popular és qui ha portat la situació i ha fet que un polític com Mas (que originalment tenia un perfil tecnòcrata, recordeu les primeres imitacions que li feien que el presentaven com un robot?) acabi optant clarament per la independència.  Fins i tot des d’aquest blog ho he dit algun cop, que Mas es faria independentista de grat o forçat per la situació.
Només algú que no coneix Catalunya pot parlar d’un “desvario” o un caprici del MHPG o de la classe política com a explicació al que està passant.

Els socialistes espanyols han volgut equiparar el resultat escocès amb una victòria de la tercera via. Obliden que la tercera via (buscar “l’encaix” català a Espanya) ha estat l’opció més intentada i més poc reeixida de la història de Catalunya.  Des del segle XVIII, passant per les repúbliques i el “peix al cove” convergent fins acabar amb el nou estatut, aquell que Zapatero va prometre acceptar i després va contribuir a retallar fins que el TC el va acabar de rematar. Encara no s’han adonat que ja no cola? Que ja hem aprés que els tractats amb rostres pàl·lids només són paper mullat?

Un parell d’exemples, força grotescos, de com de diferent és la mentalitat de l’unionisme d’aquí i el britànic:

A la seva compareixença després de conèixer-se el resultat del referèndum escocès David Cameron va parlar de la unió de les quatre nacions britàniques i Televisió Espanyola ho va traduir com a nació unida.  Una de sola.

La presidenta del Partit Popular Català arriba a dir que posar les urnes és estar fora de la democràcia.

I en aquestes condicions el Parlament aprova, amb un 80% de vots favorables, la llei de consultes catalana   d’acord amb el que diu l’article 122 de l’Estatut de Catalunya (tant que el van retallar i això ho van deixar) La cobertura legal que calia per a poder fer la consulta del 9 de novembre.

Malgrat les amenaces trobo difícil que un recurs contra la llei prosperi, després de tot és escrupolosament legal. Una altra cosa és que considerin que el motiu de la consulta del 9N no s’ajusti a dret i que vulguin anul·lar-lo. Aniran a per totes, fins i tot n’hi ha qui amenaça amb la suspensió de l’autonomia. Serà interessant de veure com expliquen al món la imatge de la policia o l’exèrcit impedint votar.

Cert que la llei és de consultes no refrendaries i que la validesa jurídica del resultat de la consulta de la independència no és vinculant però la qüestió és com tenir una majoria de la població favorable i no actuar en conseqüència. En algun moment caldrà saltar-se la legalitat espanyola, això és evident. Com i quan fer-ho? De moment no sabem què passarà o sigui que malgrat que ja especulem sobre les conseqüències no deixa de ser tot una suposició. El President diu que tot està pensat.

Un cop publicada la llei al DOGC  el MHPG Artur Mas te entre trenta i seixanta dies abans de la data de la consulta per a convocar-la. De fet, queden 48 dies per al 9 de novembre però malgrat que encara queden 18 dies de marge per a la publicació de la llei (això pot ser avui o demà) i per a signar el decret de convocatòria diu que ho farà aquesta setmana. Sigui quan sigui a partir d’aquell moment entrarem en l’etapa decisiva i tot s’accelerarà.

Cordeu-vos, doncs, els cinturons.

It is for the interest of Catalonia to support Scotland’s independence #indyref

Comencem aquesta setmana amb els ulls posats al referèndum escocès de dijous i l’acabarem amb la llei de consultes aprovada pel Parlament de Catalunya.

Què passarà a Escòcia? Les enquestes indiquen que les dues opcions van frec a frec. Allà, com en molts altres llocs i a diferència d’aquí, cal registrar-se per a poder votar.   I si algú s’ha pres la molèstia de fer aquest tràmit és ben possible que acabi votant encara que ara per ara es declari indecís. Aquests, al voltant d’un 12%, seran els que decantaran la balança més que mai.
Les enquestes es fan prenent com a base per a prendre la mostra els llocs on hi ha hagut més inscrits i votants en comicis anteriors, però en el cas dels referèndum escocès el nombre d’inscrits en zones no habituals (principalment zones empobrides) ha crescut molt. Això fa que la confecció i ajustaments dels resultats (això que popularment anomenem “la cuina”) sigui més complexa.  N’hi ha qui diu que aquestes zones de nous votants són un graner de vots del “Yes”

Sigui el que sigui el que hi acabi passant, tant escocesos com anglesos han proporcionat un exemple al món del que és una democràcia liberal a diferència de, posem per cas, la situació que tenim nosaltres amb els veïns de ponent.

Sobretot per acceptar la situació sense histèries. A més a més com que Escòcia no tenia competències per a organitzar referèndums, Londres les hi va traspassar per a poder celebrar-lo.

Els unionistes de per aquí deien que això s’havia pogut fer perquè ho permetia la legislació britànica. A Catalunya i Espanya no es pot fer perquè ho prohibeix la llei…Quan algú els va fer notar que precisament allà havien adequat la llei a la situació en lloc de voler fer-ho a l’inrevés argumenten (és una manera de dir) que és que al Regne Unit no hi ha constitució escrita, com si això volgués dir que no hi ha ni lleis ni jurisprudència i van fent. Tampoc no tenen cap acadèmia de la llengua anglesa i no per això la llengua deixa de tenir normes ortogràfiques i gramaticals. En fi.

Una altra diferència són les formes. Per descomptat que durant la campanya no falta la demagògia, la crispació o el discurs de la por. Però es fa al british style: Ni insults ni amenaces, ni per part del govern ni de ningú. Només cal veure, per exemple, com famosos anglesos mostren la seva opinió contraria a la independència però acceptaran el resultat (“La decisió sobre abandonar el nostre país compartit és, per descomptat, absolutament vostra, només vostra“). La diferència amb els famosets espanyols, tan afeccionats ells a pontificar sobre el que passa arreu del món (sense tenir ni la més mínima idea la majoria dels casos) és evident.

El Primer Ministre David Cameron ha promès més autonomia si guanya el “Naw“,  oferira més competències. Fins i tot ha tingut el gest de posar la “Saltire” a onejar a la vora de la “Union Jack” a Downing Street i altres dependències britàniques.  Això pot semblar (per a mi ho és) mesures desesperades per a guanyar suports i un intent de resposta (per a mi, encara l’alimenta més) al ja famós (i aplicable aquí): “If we are going to be better together, why aren’t we better together now?

Aquesta actitud concil·liadora ha enfurismat la caverna, que no ha dubtat en carregar contra el Premier britànic.
De fet, ja sabem com reaccionaran davant dels resultats del referèndum: Si guanya la independència diran que la situació escocesa no te res a veure amb la catalana. I si perd la independència trobaran tota mena de simil·lituds reals o no.

I nosaltres? Què hi hem de fer?

No sóc partidari de la idea, força estesa entre l’independentisme català, de sentir-me obligat a priori a donar suport a tota independència que es demani al món.  La solució de casa meva potser no val per a la casa del veí. I sobretot ha de ser el veí qui ha d’arreglar els problemes de casa seva.
Sí que estic a favor  que tot poble te dret a decidir com es governa. Caldria definir què és ser poble perquè el concepte que tenim a l’Europa Occidental no és exportable a d’altres llocs i a més hem vist alguna que altra creació artificiosa amb objectius foscos disfressats d’alliberament nacional. Però, evidentment, aquest no és el cas d’Escòcia.
Mireu, a mi personalment sempre m’ha agradat la parafernàlia britànica. Des de petit. No és que tingui res contra els escocesos (Ben al contrari! És un poble que sempre m’ha caigut molt bé!) però m’he sentit més proper a la manera de ser anglesa. O, millor dit, a la idea que me n’he fet ja que no conec cap dels dos pobles sinó de forma superficial.  Puc trobar semblances en el cas escocès i el català (nació històrica amb personalitat pròpia que no disposa d’un estat propi, per exemple) i diferències (la importància de la llengua, per exemple) però en cap cas puc identificar-m’hi del tot. Sentir Scotland the Brave m’emociona tant com sentir Rule Britannia.

Si visqués en un país sense problemes d’identitat veuria el cas escocès amb curiositat. Potser amb simpatia però sense apriorismes. Desitjaria que decidissin el que decidissin el resultat fos bo per a les dues parts. I prou.

Però com que tenim la situació que tenim trobo que no tenim altre remei que implicar-nos-hi (encara que només sigui per a donar ànims) per les conseqüències i repercussions que se’n poden derivar i ens poden afectar.
Principalment ens interessa pel precedent que suposa a Europa, a la Unió Europea. Es crearà una situació en el que finalment les institucions europees hauran de deixar d’especular o dir opinions personals i caldrà que s’hi mullin i argumentin. I que facin. De la mateixa manera que van fer-ho amb situacions noves que no tenien previstes (la sortida de Groenlàndia, l’acceptació de sobte de milions d’alemanys després de la dissolució de la RDA,…).
Es crearà un precedent que marcarà com cal actuar en processos semblants. I val més que el precedent el provoquin dos països de tarannà democràtic que no pas el “pormicohonismo” espanyol.
Això a banda de la imatge al món que es dóna permetent votar i acceptant el resultat en contrast amb altres que volen prohibir les urnes (Espanya deu ser l’únic lloc del món on prohibir votar es considera democràtic)

És a dir que parafrasejant allò que van dir els anglesos fa poc més de tres-cents anys quan el “Cas dels catalans“:

It is not for the interest of England to preserve the Catalan Liberties.

Jo dic, i sincerament ho dic sense cap rancúnia ni ànim de revenja:

It is for the interest of Catalonia to supoort the Scotland’s independence.

Yes Scotland, then.

La Diada definitiva

Antoni Estruch "L'Onze de Setembre del 1714" (1909). Mostra el moment de la càrrega de la Coronela i el moment en que Rafael de Casanova cau ferit al lloc on actualment hi ha el seu monument a Barcelona.  La Bandera de Sta. Eulàlia va ser portada a Madrid com a trofeu de guerra. Uns anys després aquesta i altres banderes capturades van ser retornades a Catalunya per a ser cremades al carrer com a forma d'escarni públic.

Antoni Estruch “L’Onze de Setembre del 1714” (1909).
Mostra el moment de la càrrega de la Coronela i el moment en que Rafael de Casanova cau ferit al lloc on actualment hi ha el seu monument a Barcelona.
La Bandera de Sta. Eulàlia va ser portada a Madrid com a trofeu de guerra. Uns anys després aquesta i altres banderes capturades van ser retornades a Catalunya per a ser cremades al carrer com a forma d’escarni.

Les celebracions de la Diada d’enguany tenen gust de canvi d’època (Només faltava que uns dies abans travessés el cel un bòlid ben visible, fet que en altres temps era presagi de canvis profunds) Ja fa uns anys que de tant en tant anem organitzant  dates que han de passar a la Història (la consulta d’Arenys de Munt i les que es van organitzar posteriorment, la manifestació del juliol del 2010 que va esdevenir la primera gran manifestació independentista, la Diada del 2012, la Via Catalana,….) però a mesura que s’apropa el dia de la consulta prevista el 9 de novembre les sensacions, les pressions, els nervis,…són cada cop de més intensitat.  Més encara quan commemorem el 300è aniversari de la caiguda de Barcelona durant la Guerra de Successió amb tot el que suposa de simbolisme.

I el simbolisme precisament està essent molt important en les celebracions institucionals.  Per primer cop un President de la Generalitat ret homenatge als caiguts que van defensar Barcelona i que van ser enterrats al Fossar de les Moreres.
Ja posats, podrien aprofitar per a dignificar de debò l’indret i que fos alguna cosa més que un desaigua gegant amb un gran peveter.
En realitat això hauria de ser quelcom normal. No hi ha celebració nacional de cap estat en que les autoritats no facin un record pels morts per la pàtria. D’acord que es fan ofrenes al monument a Casanova i està molt bé, però és un homenatge a la institució que representava més que no a la persona. Fins ara era com si es deixés de banda els defensors (en la seva majoria, els propis ciutadans) i els altres herois destacats (Moragues, Basset, Villarroel, Dalmau…).

Que coses com aquestes hi hagi qui ho percebi com a “radical”…en fi. És no entendre res, o potser sí que ho entenen, massa i tot, i volen descafeïnar la Diada, buidar-la de contingut. I per això reivindiquen una “Diada de tots” els que fa tres segles enrere haurien estat a favor del bàndol borbònic. Si més no fa uns anys eren més coherents i ni tan sols hi assistien… ni tampoc no se’ls hi esperava.

Pel que fa a la commemoració, diguem-ne, popular  la V organitzada per l’ANC promet batre tots els records.  Un cop més intentarem ser visibles al món i demostrar que podem fer les concentracions de gent  al carrer més nombroses d’Europa i en acabat no cal recollir ni un paper de terra. En aquest enllaç hi ha tota la informació i les recomanacions per assistir-hi.
V de Victòria, V també de Voler Votar, i també la V com a símbol de la resistència.
Algú va augurar el fracàs de la concentració i que això significaria el desinflament del “globus” independentista. Caldrà recordar-li-ho demà i fer-li admetre que de desinflada res, sinó tot el contrari.

I mentrestant els unionistes, membres del PSC inclós, aniran de bracet de l’extrema dreta a Tarragona amb autocars gratuïts (qui els paga?) Seran quatre gats, com ells mateixos admeten.  Cal agrair-los que un cop més vulguin fer palesa la diferència d’acceptació que hi ha entre les dues opcions.

Na Carme Forcadell va parlar de la Diada d’enguany com la “Diada definitiva“, que ara era l’hora dels polítics.  No li’n falta raó. La veritat és que espero que aquesta sigui la darrera “performance” que haguem de fer i que ara els polítics facin el que han de fer.
Això sí, caldrà vigilar-los de prop. No oblidem que si els polítics (de tots els partits) han assumit que la centralitat política i social està en l’independentisme ha estat perquè la gent els ho ha fet veure.  El procés no acabarà fins que siguem independents i seria desitjable que no calgués cap més mobilització reivindicativa, però malgrat que n‘hi ha qui ja n’està cansat cal no defallir.  Jo també vull viure en un país normal en que el dia de la festa nacional sigui un dia de respecte que alhora la gent dedica a l’oci, però precisament l’única arma efectiva de l’unionisme seria el nostre esgotament. En el fons estem en una dinàmica d’a veure qui aguanta més.

Allò interessant serà veure quines seran les reaccions posteriors. És d’esperar que el govern espanyol reiteri el seu tradicional enrocament en la defensa de la llei i la democràcia (que hi hagi una llei que impedeixi votar i que es consideri democràtica només deu passar a Espanya) però caldrà suposar que un dia no gaire llunyà aprendran a no deixar-se portar per la histèria i començaran a llegir la realitat. Encara que només sigui perquè els ho facin fer des de fora.

Demà serà un nou “round” d’aquest combat. Els proper que està previst serà el referèndum escocès el proper dia 18, que malgrat ser un tema aliè ens influirà en moltes coses: mostrarà (ja ho està fent, de fet) al món la diferència de formes entre el Regne Unit i Espanya per a tractar un tema similar, en cas que hi guanyi el “Yes” la UE no tindrà més remei que pronunciar-s’hi i per tant crear un precedent,…
Després, el dia següent, serà el torn de la llei de consultes del Parlament de Catalunya per a donar-li cobertura legal. Donat que el Consell de Garanties Estatutàries hi ha donat el seu vist-i-plau  serà interessant veure què s’empesquen per a invalidar-la i semblar que ho fan per una raó jurídica i no política.
Després vindrà la convocatòria de la consulta del 9 de novembre (i segurament serà això el que voldran invalidar més que no la llei en si).
Però segur que entremig de tot això hi haurà atacs, calumnies,…vull dir més que ara. Més intenses.
Van voler fer servir el cas Pujol per a “desinflar” l’independentisme i no se n’han sortit. És un exemple clar que no han entès mai els catalans. Que no saben encara que, per molta admiració que haguem tingut per l’ex-president, pocs pobles hi ha més iconoclastes i poc messiànics que els catalans?

En fi, que ens hem de preparar per tot el que ens vindrà damunt.

O sigui, que ens hem de posar heavies 🙂

Tocaria ara fer alguna menció èpica a la resistència dels que just fa tres-cents anys lluitaven per ells i per la seva terra, però no tinc gaire habilitat per a això així que ho deixo per als que en saben (no us perdeu aquest post de l’imprescindible blog del mestre Savalls). Per la meva banda tot just recordaré el poema que en Pitarra va dedicar al Fossar de les Moreres i que, llevat dels famosos versos inicials i finals, és gairebé desconegut pel gran públic:
22fossar de les moreres
Al fossar de les moreres
no s’hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l’urna de l’honor.
Així mestre Jordi, un dia
cavant, deia en lo fossar,
quan Barcelona sentia
que l’anaven a esfondrar.
La batien bronze i ferro
dels canons de Felip Quint.
Ell los mata i jo els enterro –
lo fosser deia, enfondint.
Quin vellet lo fosser Jordi!
Jo l’havia conegut;
no hi ha pas qui se’n recordi
que no el plori condolgut.
Havia passat la vida
mirant la mort fit a fit,
i era una ànima entendrida;
no l’havia això endurit.
Era vell: mes ningú ho veia
veient-lo al fossar, cavant;
aquell pit que tot és teia
quan és sec no aguanta tant.
Son dol no el feia commoure,
i, l’aliè, el veia patint;
era un cor dur com un roure
que sentia com un nin.
Sempre al fossar anava
a cavar amb un nét seu;
si ell lo seu magall portava,
– Jo – el nin deia – porto el meu! –
I cavant ambdós alhora,
i fent fosses al fossar,
sempre dels morts a la vora
se’ls sentia mormolar:
– Al fossar de les moreres
no s’hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l’urna de l’honor.
Molts jorns feia que, sitiada
la ciutat pels de Verwick,
amb l’ànima trasbalsada
lo vell cavava amb fatic.
Los fossars de Barcelona
s’omplien de gom a gom.
Pel tros d’or d’una corona
si se’n gastava de plom!
Mestre Jordi, que això veia,
cavant deia en al seu nét:
– Felip Quint que tan se’n reia
vet aquí què n’haurà tret:
rius de sang i un munt de ruïnes
per pujar al trono reial.
Ni essent d’or i pedres fines,
val res un ceptre que tant val?
I així dient, lo vell plorava,
i ofegava amb lo seu plor
una pena que el matava
i li trossejava el cor.
Tenia un fill, que era pare
d’aquell nin que li era nét,
i li enrogia la cara
la vergonya d’un secret.
Que aquell fill… taca afrentosa!
no tenint la pàtria en res,
va abandonar fill i esposa
i va vendre’s al francès.
Compteu, doncs, si del vell Jordi
no fóra amargant lo plor;
no hi ha pas qui se’n recordi
que no el planyi amb tot lo cor.
Ell tan lleial a Catalunya,
i el seu fill tan criminal…!
Qui, si té bon cor allunya
aquest pensament mortal?
Per ço el pobre vell plorava
com si cavés lo clot seu,
i tot cavant, mormolava:
– Si sigués… no ho voldrà Déu!
Al fossar de les moreres
no s’hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l’urna de l’honor.
Cava el pobre vell la terra
amb l’ajuda del seu nét.
Fa ja avui tres jorns que enterra;
tants de morts li duu la guerra
que són pocs los clots que ha fet.
De trenc d’alba a la vesprada,
de la nit al dematí,
los morts li van com riuada
i ell obre pas amb l’aixada
a aquell riu que no té fi.
– Bé en tenim, fill meu, de feina!
– Oh, mon avi, aqueixa rai!
Mentre no torni a la beina
l’arma del soldat, nostra eina
no espereu que pari mai.
– Mes, al fossar – respon l’avi –
no hi hem d’enterrar ningú
que a la pàtria faci agravi.
Que cap traïdor se n’abali!
Si jo em moro, pensa-hi tu.
Conec bé de quina banda
són los morts que van venint
al fossar a esperar tanda.
No en vull cap dels que comanda
lo botxí de Felip Quint,
Ja hi ha un clot fet per aqueixos
fora el marge del fossar;
traïdors amb traïdors mateixos.
Així els vils tindran esqueixos
per plantar i replantar.
I, així dient, lo nét i l’avi
anaven clots enfondint,
mentre obrint tot just lo llavi,
com si dir-ho fos agravi,
seguien, baix, repetint:
– Al fossar de les moreres
no s’hi enterra cap traïdor,
fins perdent nostres banderes
serà l’urna de l’honor.
Ai, pobreta Barcelona,
Felip Quint l’assalt et dóna
i t’ofega amb sa corona
apressant ton fi mortal.
Mes tots fills per ço no afluixen
i combaten sempre forts,
i en los murs que, caient cruixen,
entre rius de sang que els ruixen
s’alcen altres murs de morts.
I a rengleres, a rengleres
los van portant a enterrar
al fossar de les moreres
entre fum i polsegueres
i un retrò que fa esglaiar.
Barrejats en un munt cauen
los d’un i d’altre cantó,
i encara quan morts ja jauen
sembla que en combatre es plauen
lo lleial amb lo traïdor!
De sobte, l’avi es fa enrera
en mirar un mort que han dut,
i el nin, en veure qui era,
tant és el que s’esparvera,
que, de l’esglai, resta mut;
contemplant-se’l, nét i avi
s’estan al mig del fossar
sens obrir per res lo llavi;
a tots dos los sembla agravi
lo mot que han de pronunciar.

I mentrestant, allà, al lluny,
encara la canonada,
fent núvols de fum, retruny
i el vell veu l’eina mullada
de sang de son fill, al puny.
– Oh – al fi esclata, amb foc que llança
pels ulls la ira del cor seu –
Mira’l, Déu n’ha pres venjança
Duu el vestit de l’host de França…
i és lo teu pare, fill meu!

I el vell, que el magall empunya,
diu tot d’una al nin que plora:
– Lo seu crim dels bons l’allunya,
fou traïdor a Catalunya.
– A on l’enterrem? – A fora.
Al fossar de les moreres
no s’hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l’urna de l’honor.
(Frederic Soler “Pitarra”)

Bona Diada a tothom!