La Diada definitiva

Antoni Estruch "L'Onze de Setembre del 1714" (1909). Mostra el moment de la càrrega de la Coronela i el moment en que Rafael de Casanova cau ferit al lloc on actualment hi ha el seu monument a Barcelona.  La Bandera de Sta. Eulàlia va ser portada a Madrid com a trofeu de guerra. Uns anys després aquesta i altres banderes capturades van ser retornades a Catalunya per a ser cremades al carrer com a forma d'escarni públic.

Antoni Estruch “L’Onze de Setembre del 1714” (1909).
Mostra el moment de la càrrega de la Coronela i el moment en que Rafael de Casanova cau ferit al lloc on actualment hi ha el seu monument a Barcelona.
La Bandera de Sta. Eulàlia va ser portada a Madrid com a trofeu de guerra. Uns anys després aquesta i altres banderes capturades van ser retornades a Catalunya per a ser cremades al carrer com a forma d’escarni.

Les celebracions de la Diada d’enguany tenen gust de canvi d’època (Només faltava que uns dies abans travessés el cel un bòlid ben visible, fet que en altres temps era presagi de canvis profunds) Ja fa uns anys que de tant en tant anem organitzant  dates que han de passar a la Història (la consulta d’Arenys de Munt i les que es van organitzar posteriorment, la manifestació del juliol del 2010 que va esdevenir la primera gran manifestació independentista, la Diada del 2012, la Via Catalana,….) però a mesura que s’apropa el dia de la consulta prevista el 9 de novembre les sensacions, les pressions, els nervis,…són cada cop de més intensitat.  Més encara quan commemorem el 300è aniversari de la caiguda de Barcelona durant la Guerra de Successió amb tot el que suposa de simbolisme.

I el simbolisme precisament està essent molt important en les celebracions institucionals.  Per primer cop un President de la Generalitat ret homenatge als caiguts que van defensar Barcelona i que van ser enterrats al Fossar de les Moreres.
Ja posats, podrien aprofitar per a dignificar de debò l’indret i que fos alguna cosa més que un desaigua gegant amb un gran peveter.
En realitat això hauria de ser quelcom normal. No hi ha celebració nacional de cap estat en que les autoritats no facin un record pels morts per la pàtria. D’acord que es fan ofrenes al monument a Casanova i està molt bé, però és un homenatge a la institució que representava més que no a la persona. Fins ara era com si es deixés de banda els defensors (en la seva majoria, els propis ciutadans) i els altres herois destacats (Moragues, Basset, Villarroel, Dalmau…).

Que coses com aquestes hi hagi qui ho percebi com a “radical”…en fi. És no entendre res, o potser sí que ho entenen, massa i tot, i volen descafeïnar la Diada, buidar-la de contingut. I per això reivindiquen una “Diada de tots” els que fa tres segles enrere haurien estat a favor del bàndol borbònic. Si més no fa uns anys eren més coherents i ni tan sols hi assistien… ni tampoc no se’ls hi esperava.

Pel que fa a la commemoració, diguem-ne, popular  la V organitzada per l’ANC promet batre tots els records.  Un cop més intentarem ser visibles al món i demostrar que podem fer les concentracions de gent  al carrer més nombroses d’Europa i en acabat no cal recollir ni un paper de terra. En aquest enllaç hi ha tota la informació i les recomanacions per assistir-hi.
V de Victòria, V també de Voler Votar, i també la V com a símbol de la resistència.
Algú va augurar el fracàs de la concentració i que això significaria el desinflament del “globus” independentista. Caldrà recordar-li-ho demà i fer-li admetre que de desinflada res, sinó tot el contrari.

I mentrestant els unionistes, membres del PSC inclós, aniran de bracet de l’extrema dreta a Tarragona amb autocars gratuïts (qui els paga?) Seran quatre gats, com ells mateixos admeten.  Cal agrair-los que un cop més vulguin fer palesa la diferència d’acceptació que hi ha entre les dues opcions.

Na Carme Forcadell va parlar de la Diada d’enguany com la “Diada definitiva“, que ara era l’hora dels polítics.  No li’n falta raó. La veritat és que espero que aquesta sigui la darrera “performance” que haguem de fer i que ara els polítics facin el que han de fer.
Això sí, caldrà vigilar-los de prop. No oblidem que si els polítics (de tots els partits) han assumit que la centralitat política i social està en l’independentisme ha estat perquè la gent els ho ha fet veure.  El procés no acabarà fins que siguem independents i seria desitjable que no calgués cap més mobilització reivindicativa, però malgrat que n‘hi ha qui ja n’està cansat cal no defallir.  Jo també vull viure en un país normal en que el dia de la festa nacional sigui un dia de respecte que alhora la gent dedica a l’oci, però precisament l’única arma efectiva de l’unionisme seria el nostre esgotament. En el fons estem en una dinàmica d’a veure qui aguanta més.

Allò interessant serà veure quines seran les reaccions posteriors. És d’esperar que el govern espanyol reiteri el seu tradicional enrocament en la defensa de la llei i la democràcia (que hi hagi una llei que impedeixi votar i que es consideri democràtica només deu passar a Espanya) però caldrà suposar que un dia no gaire llunyà aprendran a no deixar-se portar per la histèria i començaran a llegir la realitat. Encara que només sigui perquè els ho facin fer des de fora.

Demà serà un nou “round” d’aquest combat. Els proper que està previst serà el referèndum escocès el proper dia 18, que malgrat ser un tema aliè ens influirà en moltes coses: mostrarà (ja ho està fent, de fet) al món la diferència de formes entre el Regne Unit i Espanya per a tractar un tema similar, en cas que hi guanyi el “Yes” la UE no tindrà més remei que pronunciar-s’hi i per tant crear un precedent,…
Després, el dia següent, serà el torn de la llei de consultes del Parlament de Catalunya per a donar-li cobertura legal. Donat que el Consell de Garanties Estatutàries hi ha donat el seu vist-i-plau  serà interessant veure què s’empesquen per a invalidar-la i semblar que ho fan per una raó jurídica i no política.
Després vindrà la convocatòria de la consulta del 9 de novembre (i segurament serà això el que voldran invalidar més que no la llei en si).
Però segur que entremig de tot això hi haurà atacs, calumnies,…vull dir més que ara. Més intenses.
Van voler fer servir el cas Pujol per a “desinflar” l’independentisme i no se n’han sortit. És un exemple clar que no han entès mai els catalans. Que no saben encara que, per molta admiració que haguem tingut per l’ex-president, pocs pobles hi ha més iconoclastes i poc messiànics que els catalans?

En fi, que ens hem de preparar per tot el que ens vindrà damunt.

O sigui, que ens hem de posar heavies 🙂

Tocaria ara fer alguna menció èpica a la resistència dels que just fa tres-cents anys lluitaven per ells i per la seva terra, però no tinc gaire habilitat per a això així que ho deixo per als que en saben (no us perdeu aquest post de l’imprescindible blog del mestre Savalls). Per la meva banda tot just recordaré el poema que en Pitarra va dedicar al Fossar de les Moreres i que, llevat dels famosos versos inicials i finals, és gairebé desconegut pel gran públic:
22fossar de les moreres
Al fossar de les moreres
no s’hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l’urna de l’honor.
Així mestre Jordi, un dia
cavant, deia en lo fossar,
quan Barcelona sentia
que l’anaven a esfondrar.
La batien bronze i ferro
dels canons de Felip Quint.
Ell los mata i jo els enterro –
lo fosser deia, enfondint.
Quin vellet lo fosser Jordi!
Jo l’havia conegut;
no hi ha pas qui se’n recordi
que no el plori condolgut.
Havia passat la vida
mirant la mort fit a fit,
i era una ànima entendrida;
no l’havia això endurit.
Era vell: mes ningú ho veia
veient-lo al fossar, cavant;
aquell pit que tot és teia
quan és sec no aguanta tant.
Son dol no el feia commoure,
i, l’aliè, el veia patint;
era un cor dur com un roure
que sentia com un nin.
Sempre al fossar anava
a cavar amb un nét seu;
si ell lo seu magall portava,
– Jo – el nin deia – porto el meu! –
I cavant ambdós alhora,
i fent fosses al fossar,
sempre dels morts a la vora
se’ls sentia mormolar:
– Al fossar de les moreres
no s’hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l’urna de l’honor.
Molts jorns feia que, sitiada
la ciutat pels de Verwick,
amb l’ànima trasbalsada
lo vell cavava amb fatic.
Los fossars de Barcelona
s’omplien de gom a gom.
Pel tros d’or d’una corona
si se’n gastava de plom!
Mestre Jordi, que això veia,
cavant deia en al seu nét:
– Felip Quint que tan se’n reia
vet aquí què n’haurà tret:
rius de sang i un munt de ruïnes
per pujar al trono reial.
Ni essent d’or i pedres fines,
val res un ceptre que tant val?
I així dient, lo vell plorava,
i ofegava amb lo seu plor
una pena que el matava
i li trossejava el cor.
Tenia un fill, que era pare
d’aquell nin que li era nét,
i li enrogia la cara
la vergonya d’un secret.
Que aquell fill… taca afrentosa!
no tenint la pàtria en res,
va abandonar fill i esposa
i va vendre’s al francès.
Compteu, doncs, si del vell Jordi
no fóra amargant lo plor;
no hi ha pas qui se’n recordi
que no el planyi amb tot lo cor.
Ell tan lleial a Catalunya,
i el seu fill tan criminal…!
Qui, si té bon cor allunya
aquest pensament mortal?
Per ço el pobre vell plorava
com si cavés lo clot seu,
i tot cavant, mormolava:
– Si sigués… no ho voldrà Déu!
Al fossar de les moreres
no s’hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l’urna de l’honor.
Cava el pobre vell la terra
amb l’ajuda del seu nét.
Fa ja avui tres jorns que enterra;
tants de morts li duu la guerra
que són pocs los clots que ha fet.
De trenc d’alba a la vesprada,
de la nit al dematí,
los morts li van com riuada
i ell obre pas amb l’aixada
a aquell riu que no té fi.
– Bé en tenim, fill meu, de feina!
– Oh, mon avi, aqueixa rai!
Mentre no torni a la beina
l’arma del soldat, nostra eina
no espereu que pari mai.
– Mes, al fossar – respon l’avi –
no hi hem d’enterrar ningú
que a la pàtria faci agravi.
Que cap traïdor se n’abali!
Si jo em moro, pensa-hi tu.
Conec bé de quina banda
són los morts que van venint
al fossar a esperar tanda.
No en vull cap dels que comanda
lo botxí de Felip Quint,
Ja hi ha un clot fet per aqueixos
fora el marge del fossar;
traïdors amb traïdors mateixos.
Així els vils tindran esqueixos
per plantar i replantar.
I, així dient, lo nét i l’avi
anaven clots enfondint,
mentre obrint tot just lo llavi,
com si dir-ho fos agravi,
seguien, baix, repetint:
– Al fossar de les moreres
no s’hi enterra cap traïdor,
fins perdent nostres banderes
serà l’urna de l’honor.
Ai, pobreta Barcelona,
Felip Quint l’assalt et dóna
i t’ofega amb sa corona
apressant ton fi mortal.
Mes tots fills per ço no afluixen
i combaten sempre forts,
i en los murs que, caient cruixen,
entre rius de sang que els ruixen
s’alcen altres murs de morts.
I a rengleres, a rengleres
los van portant a enterrar
al fossar de les moreres
entre fum i polsegueres
i un retrò que fa esglaiar.
Barrejats en un munt cauen
los d’un i d’altre cantó,
i encara quan morts ja jauen
sembla que en combatre es plauen
lo lleial amb lo traïdor!
De sobte, l’avi es fa enrera
en mirar un mort que han dut,
i el nin, en veure qui era,
tant és el que s’esparvera,
que, de l’esglai, resta mut;
contemplant-se’l, nét i avi
s’estan al mig del fossar
sens obrir per res lo llavi;
a tots dos los sembla agravi
lo mot que han de pronunciar.

I mentrestant, allà, al lluny,
encara la canonada,
fent núvols de fum, retruny
i el vell veu l’eina mullada
de sang de son fill, al puny.
– Oh – al fi esclata, amb foc que llança
pels ulls la ira del cor seu –
Mira’l, Déu n’ha pres venjança
Duu el vestit de l’host de França…
i és lo teu pare, fill meu!

I el vell, que el magall empunya,
diu tot d’una al nin que plora:
– Lo seu crim dels bons l’allunya,
fou traïdor a Catalunya.
– A on l’enterrem? – A fora.
Al fossar de les moreres
no s’hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l’urna de l’honor.
(Frederic Soler “Pitarra”)

Bona Diada a tothom!

Deixa-hi un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s