It is for the interest of Catalonia to support Scotland’s independence #indyref

Comencem aquesta setmana amb els ulls posats al referèndum escocès de dijous i l’acabarem amb la llei de consultes aprovada pel Parlament de Catalunya.

Què passarà a Escòcia? Les enquestes indiquen que les dues opcions van frec a frec. Allà, com en molts altres llocs i a diferència d’aquí, cal registrar-se per a poder votar.   I si algú s’ha pres la molèstia de fer aquest tràmit és ben possible que acabi votant encara que ara per ara es declari indecís. Aquests, al voltant d’un 12%, seran els que decantaran la balança més que mai.
Les enquestes es fan prenent com a base per a prendre la mostra els llocs on hi ha hagut més inscrits i votants en comicis anteriors, però en el cas dels referèndum escocès el nombre d’inscrits en zones no habituals (principalment zones empobrides) ha crescut molt. Això fa que la confecció i ajustaments dels resultats (això que popularment anomenem “la cuina”) sigui més complexa.  N’hi ha qui diu que aquestes zones de nous votants són un graner de vots del “Yes”

Sigui el que sigui el que hi acabi passant, tant escocesos com anglesos han proporcionat un exemple al món del que és una democràcia liberal a diferència de, posem per cas, la situació que tenim nosaltres amb els veïns de ponent.

Sobretot per acceptar la situació sense histèries. A més a més com que Escòcia no tenia competències per a organitzar referèndums, Londres les hi va traspassar per a poder celebrar-lo.

Els unionistes de per aquí deien que això s’havia pogut fer perquè ho permetia la legislació britànica. A Catalunya i Espanya no es pot fer perquè ho prohibeix la llei…Quan algú els va fer notar que precisament allà havien adequat la llei a la situació en lloc de voler fer-ho a l’inrevés argumenten (és una manera de dir) que és que al Regne Unit no hi ha constitució escrita, com si això volgués dir que no hi ha ni lleis ni jurisprudència i van fent. Tampoc no tenen cap acadèmia de la llengua anglesa i no per això la llengua deixa de tenir normes ortogràfiques i gramaticals. En fi.

Una altra diferència són les formes. Per descomptat que durant la campanya no falta la demagògia, la crispació o el discurs de la por. Però es fa al british style: Ni insults ni amenaces, ni per part del govern ni de ningú. Només cal veure, per exemple, com famosos anglesos mostren la seva opinió contraria a la independència però acceptaran el resultat (“La decisió sobre abandonar el nostre país compartit és, per descomptat, absolutament vostra, només vostra“). La diferència amb els famosets espanyols, tan afeccionats ells a pontificar sobre el que passa arreu del món (sense tenir ni la més mínima idea la majoria dels casos) és evident.

El Primer Ministre David Cameron ha promès més autonomia si guanya el “Naw“,  oferira més competències. Fins i tot ha tingut el gest de posar la “Saltire” a onejar a la vora de la “Union Jack” a Downing Street i altres dependències britàniques.  Això pot semblar (per a mi ho és) mesures desesperades per a guanyar suports i un intent de resposta (per a mi, encara l’alimenta més) al ja famós (i aplicable aquí): “If we are going to be better together, why aren’t we better together now?

Aquesta actitud concil·liadora ha enfurismat la caverna, que no ha dubtat en carregar contra el Premier britànic.
De fet, ja sabem com reaccionaran davant dels resultats del referèndum: Si guanya la independència diran que la situació escocesa no te res a veure amb la catalana. I si perd la independència trobaran tota mena de simil·lituds reals o no.

I nosaltres? Què hi hem de fer?

No sóc partidari de la idea, força estesa entre l’independentisme català, de sentir-me obligat a priori a donar suport a tota independència que es demani al món.  La solució de casa meva potser no val per a la casa del veí. I sobretot ha de ser el veí qui ha d’arreglar els problemes de casa seva.
Sí que estic a favor  que tot poble te dret a decidir com es governa. Caldria definir què és ser poble perquè el concepte que tenim a l’Europa Occidental no és exportable a d’altres llocs i a més hem vist alguna que altra creació artificiosa amb objectius foscos disfressats d’alliberament nacional. Però, evidentment, aquest no és el cas d’Escòcia.
Mireu, a mi personalment sempre m’ha agradat la parafernàlia britànica. Des de petit. No és que tingui res contra els escocesos (Ben al contrari! És un poble que sempre m’ha caigut molt bé!) però m’he sentit més proper a la manera de ser anglesa. O, millor dit, a la idea que me n’he fet ja que no conec cap dels dos pobles sinó de forma superficial.  Puc trobar semblances en el cas escocès i el català (nació històrica amb personalitat pròpia que no disposa d’un estat propi, per exemple) i diferències (la importància de la llengua, per exemple) però en cap cas puc identificar-m’hi del tot. Sentir Scotland the Brave m’emociona tant com sentir Rule Britannia.

Si visqués en un país sense problemes d’identitat veuria el cas escocès amb curiositat. Potser amb simpatia però sense apriorismes. Desitjaria que decidissin el que decidissin el resultat fos bo per a les dues parts. I prou.

Però com que tenim la situació que tenim trobo que no tenim altre remei que implicar-nos-hi (encara que només sigui per a donar ànims) per les conseqüències i repercussions que se’n poden derivar i ens poden afectar.
Principalment ens interessa pel precedent que suposa a Europa, a la Unió Europea. Es crearà una situació en el que finalment les institucions europees hauran de deixar d’especular o dir opinions personals i caldrà que s’hi mullin i argumentin. I que facin. De la mateixa manera que van fer-ho amb situacions noves que no tenien previstes (la sortida de Groenlàndia, l’acceptació de sobte de milions d’alemanys després de la dissolució de la RDA,…).
Es crearà un precedent que marcarà com cal actuar en processos semblants. I val més que el precedent el provoquin dos països de tarannà democràtic que no pas el “pormicohonismo” espanyol.
Això a banda de la imatge al món que es dóna permetent votar i acceptant el resultat en contrast amb altres que volen prohibir les urnes (Espanya deu ser l’únic lloc del món on prohibir votar es considera democràtic)

És a dir que parafrasejant allò que van dir els anglesos fa poc més de tres-cents anys quan el “Cas dels catalans“:

It is not for the interest of England to preserve the Catalan Liberties.

Jo dic, i sincerament ho dic sense cap rancúnia ni ànim de revenja:

It is for the interest of Catalonia to supoort the Scotland’s independence.

Yes Scotland, then.

Deixa-hi un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s