El meu #9N

1507684_10201871982055499_2109600561_nEl saben aquell d’un madelman que es va ajuntar amb un hippi, un okupa i un professor d’història per a enfrontar-se amb un nen repelent, la filla d’un guàrdia civil i un altre que no sabia què volia, i que van guanyar? Doncs això és el que va passar el 9N

Donat que em tocava ser president de mesa al meu antic institut vaig decidir que em quedaria a dormir a ca la mare per així no haver d’anar-hi de bon matí des del meu barri.
Vaig llevar-me ben d’hora, ben d’hora i vaig anar cap allà. Els coordinadors i gestors estaven convocats a 2/4 de 8 i els membres de mesa a les 8 però vaig voler ser-hi a primera hora per si de cas hi havia cap problema.  I també per a viure des del primer moment la jornada.
Tan aviat vaig arribar-hi que encara no hi havia ningú. Al cap d’uns segons va aparèixer una senyora que feia de voluntària i al cap de poc ja hi érem gairebé tots.  Mentre les coordinadores de procés i local revisaven que el local estigués en condicions i amb tot el material a punt la resta ens esperàvem a fora tot xerrant. Moltes rialles, molta il·lusió. Com va dir una senyora que faria de membre de mesa “És la primera vegada que veig que tota la gent que ha de ser a les meses electorals arriba tan d’hora i està tan contenta“. I a més, s’hi presenta voluntària i no cobraran res, hi afegiren alguns.

I era cert, aplaudiments i desigs que tot anés bé quan tot es va preparar i fotos plenes de somriures de les meses tot just constituïdes.

La nostra mesa acabada de constituir.

La nostra mesa acabada de constituir.

Vaig tenir la sort de compartir taula com dues noies fantàstiques: l’Anna i l’Eulàlia. Dues noies molt interessants, divertides maques i intel·ligents. Va ser tot un plaer compartir la jornada amb elles.
A les nou ja hi havia gent esperant a la porta per a votar, però com és normal en un diumenge (sobretot si és gris i amb plugim que convida a restar al llit), el degoteig de votants era continu però  la cosa  no es va acabar d’animar fins a les deu.
La nostra mesa era on havien de votar aquells que duguessin el cognom començat per A, o sigui que no vam tenir una feina excessiva a diferència de les urnes on votaven les G, M, R (o sigui, García, Martínez, Rodríguez,…) que van estar més ocupats tot el dia.

Cues a l'Institut Pau Casals

Cues a l’Institut Pau Casals

L’institut on érem (IES Pau Casals) corresponia a votants de la zona que engloba parcialment els barris de Lloreda, Nova Lloreda i Sistrells i donada la composició social, ètnica, lingüística i cultural dels barris era d’esperar que l’afluència fos poqueta però sorprenentment poc després de les 11 van organitzar-se cues que poc o molt no va parar fins a les dues i escaig. Això nosaltres, ens arribaven notícies que a l’Isaac Albèniz la gentada era impressionant.

Cues a l'Institut Albeniz

Cues a l’Institut Albeniz

Gent que votava amb els ulls brillants. Gent que somreia en introduir la papereta. Gent que segur que va recordar aquells que no havien pogut arribar a aquest dia. Jovenets que votaven per primer cop. Gent vinguda de terres llunyanes amb  DNI o TIE. Gent que ens felicitava i ens donava ànims. Gent que ens parlava en català amb accents exòtics. Gent amb cara de pomes agres que suposàvem que votaven No (però potser ens equivocàvem)i que amb l’exercici del seu dret i el seu vot legitimaven la consulta. A tots ells sense excepció els donàvem les gràcies amb un somriure quan votaven.

Mentrestant ens arribaven noticies de l’exterior. Llargues cues en molts llocs de Catalunya i també als punts de votació a l’exterior com ara Nova York, París o Londres.

Cua a La Salle a Gràcia.

Cua a La Salle a Gràcia.

Cues a Londres.

Cues a Londres.

També vam saber que els jutges van renunciar a retirar les urnes. Lògic. Aquesta imatge hauria estat nefasta per a Espanya.

A l’hora de dinar la cosa va decaure força com és habitual en les jornades electorals. Vaig preveure que cap a les cinc tornaria a animar-se de nou però va ser una miqueta abans, cap dos quarts de cinc. I fins al final.

Vam trobar força gent que venia a votar i no li corresponia aquell lloc. El sistema informàtic els rebutjava perquè el carrer, o tram de carrer, o municipi no estava assignat a aquell punt de votació, etc, també estava preparat per a no acceptar algú amb un DNI que ja constés que havia votat (però d’aquests casos no en van trobar)… Els casos aquests els derivàvem a un noi que tenia l’encàrrec d’aclarir aquestes qüestions. “L’informàtic” li dèiem perquè era l’únic que tenia accés a internet i per tant a la web de Participa2014. La resta d’ordinadors (un per mesa) només tenien connexió amb el sistema de votació i la base de dades.  Això es va fer així, segons ens van explicar abans de començar la jornada, per a evitar atacs informàtics. Previsió assenyada ja que el dia 9 i anteriors algunes webs van patir atacs brutals i organitzats  fins al punt de posar en perill serveis bàsics com ara els relacionats amb la sanitat. Tot els val per a batre l’enemic. I tant que diuen que ens estimen!
Diversos mitjans internacionals de primer ordre se’n van fer ressò. Va bé que pel món vagin coneixent contra què ens hem d’enfrontar.

No vam tenir gaire problemes amb la gent. Només algun cas de gent que volia votar amb el passaport per tenir el DNI caducat i que es van molestar quan els vam dir que no podien fer-ho (i es calmaven una mica quan els dèiem que tenien encara dies per a votar en punts territorials) , o el cas d’un senyor que no ens volia mostrar el DNI perquè “Si tengo que enseñar el DNI no voto. No se que hareis con mis datos“”Però escolti, vostè no ha votat mai?””Claro que sí, y no me pedian el DNI“.Literal. Al final li vaig dir que si volia votar calia que em deixés el carnet d’identitat i que si no, no votava. Va baixar del ruc i me’l va donar. Veig que, a sobre, s’havia equivocat de mesa. El vaig indicar on havia d’anar. Però, quina idea els fiquen al cap a aquesta gent?

Cal afegir que hi va haver molta molta gent que va signar per a sumar-se a la denúncia internacional contra l’estat espanyol per no permetre la consulta. Al començament hi havia una taula fora, a l’entrada de l’institut, però després quan va ploure de manera insistent es va instal·lar al vestíbul.

En tot cas, per a nosaltres la jornada no va tenir cap incident remarcable. Un cop arribades les vuit del vespre i tancats els col·legis voluntaris, gestors, coordinadors i membres de mesa vam procedir a votar. Com a president de mesa el meu va ser el darrer vot que es va ficar a la nostra urna.
B2COyjMCYAAk8gH

I llavors va començar el recompte:

B2CO3_pCQAEKHJF

Va anar força ràpid. En una consulta com aquesta amb poques variacions possibles de vot, el recompte ha d’anar més ràpid que en unes eleccions amb una multitud de paperetes diferents d’un munt de partits.

El resultat del nostre col·legi va ser:
SI-SI 1603

SI-NO 622

SI BLANC 35

NO 337

BLANC 20

ALTRES 222

Signatura d’actes, presentacions als coordinadors, felicitacions per la bona marxa de la jornada i cap a casa.

Mirant les noticies veig que els altres, “ellos”, continuen enrocats en les seves dèries. C’s, en la seva línia, equiparava la gent que votava als nazis. Un menyspreu total per a la gent que va patir-lo com ara Neus Català, supervivent del camp de Ravensbrück, i que no va faltar a la cita.

Neus Català, supervivent del camp nazi de Ravensbrück, votant.

Neus Català, supervivent del camp nazi de Ravensbrück, votant.

Ni una paraula, en canvi, va dedicar C’s (ni cap altre partit contrari a la consulta, ni cap mitjà que fa servir tan a la lleugera el terme “nazi”) a les concentracions explícitament feixistes que s’hi van fer. Ni tampoc contra els actes vandàlics amb l’objectiu d’intimidar o rebentar la consulta fets per neonazis. A destacar que la gent no es va acovardir i hi va plantar cara, fins i tot en algun cas algun neonazi va acabar plorant.
Indignant és, sobretot, que C’s es permetés fer aquestes declaracions un 9 de novembre, aniversari de la Nit dels Vidres Trencats. Manca de delicadesa o cretinisme?. No és d’estranyar que les comunitats jueves catalanes juntament amb associacions d’amistat amb el poble jueu i Israel hagin presentat una moció al Parlament de Catalunya per condemnar l’ús banal del nazisme i l’Holocaust en el debat polític. Però “ellos” com si sentissin ploure.

Una imatge curiosa del dia, fregant el frikisme, va ser veure el pare d’en Pere Navarro votant…amb una foto d’Artur Mas penjada al coll. Bé, hi ha molta gent que admira el President o altre polític però no per això fa coses com aquestes. A més a més coses com aquesta et porten a demanar-te quina mena de relació te amb el seu fill. En fi.

Arriben els resultats, al final els participants han superat els 2,3 milions i els vots pel Sí/Sí han superat els 80% (a l’espera dels vots que es facin fins al dia 25 en els punts habilitats i que continuen provocant cues)

Tot un èxit de participació, de fet les darrers eleccions que s’han celebrat, les europees del maig passat, van tenir una participació similar i tothom les va considerar vàlides i homologables.  I més que hi hagués hagut si s’hagués pogut votar a tants punts de votació com en altres comicis (no es van poder fer servir els centres de primària i només instituts per ser titularitat de la Generalitat). Vam tenir casos de força gent que havia vingut al nostre institut però li corresponia un altre i quan els deies que els corresponia l’altre punta de la ciutat pensaves que aquests vots (fossin el que fossin que votessin) possiblement es perdrien, sobretot en els casos de gent gran ( de fet, la majoria de gent que s’equivocava de centre ho eren) per a qui se’ls feina una muntanya anar a un altre lloc en un dia plujós.  Quan vam haver tancat les portes del centre, passades les vuit, vam sentir que tocaven al timbre alguns cops. Gent que venia a votar i s’havia errat de lloc. Vots que es van perdre si no es que tenen la possibilitat d’anar a un dels centres encara oberts fins al dia 25. Si s’hagués pogut fer una campanya informativa correcta aquestes coses no haurien passat, però la Generalitat no podia fer-ho i tot requeia en els voluntaris. Prou feina que vam fer, però amb els mitjans que podíem comptar no n’hi havia prou.

La posició dels partits anti-consulta i del govern espanyol era la previsible: La majoria de la gent no ha votat, per tant no te legitimitat. Hi ha més d’1.8 milions de persones que han votat per la independència però hi ha més gent que no ha votat.
Ja sabeu, arreu del món els abstencionistes són abstencionistes i per tant cal comptar-los com que acceptaran els resultat sigui quin sigui…llevat de a Catalunya en que tots sense excepció són computats directament com a militants espanyolistes.

Tan se val que, com he comentat abans, la participació hagi estat similar a eleccions anteriors.  Tant se val que tothom hagi pogut votar si ho volia (i alguns que ho feien en sentit contrari no se n’amagaven pas…ni tenien perquè fer-ho, és clar), o que a les darreres eleccions al Parlament (que van batre un rècord de participació amb gairebé un 70%) la suma de vots de PP (que hi va treure els seus millors resultats), PSC, C’s, PXC i UPyD no superés els votants del Sí/Sí de diumenge.  O que els observadors internacionals (encapçalats per un eurodiputat unionista escocès, per cert) que van vigilar el procés el qualifiquessin d’èxit i que complia totes les garanties democràtiques.  O que influents mitjans estrangers també en remarquin de forma explícita l’èxit de la jornada.
Tant se val, ells es creuen els seus deliris i les seves pròpies mentides. Recordeu quan deien que havien inscrit per a votar a Bob Esponja i altres personatges? A on els havien registrat? O quan van dir que una mateixa persona havia pogut votar tres vegades? Tripijocs barroers fàcils de desmuntar, però la calúmnia ja està llençada. Potser això és molt celebrat entre la gent que no coneix el procés ni la realitat d’aquí però entre el seu “public objectiu” que viu aquí aquesta manera de tractar-los d’idiotes els pot ser contraproduent.
Durant la jornada de votació una senyora que parlava castellà amb accent andalús feia rogle amb les amigues o veïnes i comentava la jugada en veu (massa) alta: “¿Que que he votao? ¿No ves las tonterias y mentiras que disen de los catalanes?¿Pos que voy a votar? ¡Que sí, claro!

El dia següent al procés l’alcaldessa de Madrid, Sra. Ana Botella, demanava a la patrona de la ciutat ( de la qual se celebrava el dia ) que intercedís per a frenar el procés sobiranista.  La veritat és que ja només un miracle ho aturaria.
I és que una de les imatges de la jornada és l’abraçada entre el MHPG i David Fernàndez.

Aquesta imatge demostra (espero) que més enllà de les lògiques diferències polítiques quan al país li cal unitat sabem superar l’esperit caïnita i guerracivilista que tant de mal ens ha fet històricament. El dia que els veïns de ponent aprenguin això hauran fet una gran pas per a ells mateixos.

Això no vol dir, evidentment, que no tornarem a veure situacions polítiques grotesques. La política ja ho té, això. Però bé, el poble ha parlat i ara és l’hora dels polítics. Espavileu, que teniu feina!

La primera reacció del President Mas va ser la sorprenent decisió d’enviar una carta al President Rajoy per a negociar una consulta pactada, un referèndum definitiu tot i sabent que la resposta seria negativa.  Home, potser ja n’hi ha prou de voler demostrar al món que si fem el que fem és perquè són com són, no? Que no ens hem carregat prou de raons ja?
Si més no, el president espanyol va tenir la deferència de contestar ràpid: ni negociació ni reforma de la constitució ni res.  O sigui, reforça el Sí/Sí i es carrega la “tercera via” (i algú pensa que els que han votat aquesta opció del Sí/No, que va quedar en segona posició diumenge, en una consulta amb pregunta simple votarien en la seva majoria en contra de la independència?). Així que, un cop complerta la formalitat, en Mas procedirà a parlar amb diferents líders polítics i dirà què pensa fer (eleccions segurament) el proper dia 24.  Fins llavors tornarem a senti picabaralles, rumors i suposades filtracions. Paciència.

Mentrestant es manté oberta la via judicial. En un clima de tensió i de descarada ingerència política en el poder judicial s’està a l’espera de si s’inhabilita Mas (amb el risc d’acabar fent-lo un heroi), la Vicepresidenta, alguns consellers,…o que s’actuï fins i tot contra els voluntaris. Bé, aquí estem.
Aquesta situació de menyspreu a la separació de poders provocaria un escàndol majúscul en qualsevol estat democràtic però en fi.
La diplomàcia espanyola tampoc no para. Davant d’articles a la premsa internacional dient que Espanya caldria que aprengués del que va passar a Escòcia (a l’Irish Times) o que criticaven durament la hipocresia europea contra Catalunya (al Jerusalem Post) els ambaixadors espanyols a Irlanda i a Israel ja han posat el crit al cel. Fent amics. Però encara no s’han queixat dels articles del Wall Street Journal, Bloomberg i altres que he enllaçat abans…
Es querellaran contra tots? Potser algun suport que hem rebut els fan massa respecte per a ficar-s’hi. I és que volen fer por però ja no espanten ningú.

N’hi ha per allà que diuen que Catalunya els comença a avorrir. Caram, doncs mira que Espanya a nosaltres! Ja el 2007 vaig un post parlant d’ “avorriment, cansament i unes grans ganes de que tot això acabi”. Quan vius amb algú que t’intenta anul·lar, que menysprea el que fas, que no fa res més que posar entrebancs als teus somnis, que ni et comprèn ni et vol comprendre, val més que comencis a pensar en el divorci. Ni han canviat ni canviaran.

Si una cosa va demostrar el 9N és que, a banda de ja no fer por a ningú l’estat espanyol a Catalunya és cada cop més residual. Ens fotem de les seves amenaces perquè sabem que s’ha arribat al punt en que no les compliran. La desconnexió és evident i la independència arribarà perquè un dia haurem desconnectat del tot, discutirem els termes del divorci (qui es queda els trens, els funcionaris i alguna altra cosa) i bon vent i barca nova.

7 responses to “El meu #9N

  1. Desobeïr, desafiament, posa energia al cos ! Ara hem d’esperar que els nostres representants actuals, electes, no ens fallin. Ens queda un últim pas, eleccions, i convertir el nostre Parlament en una cambra amb una gran majoria de diputats que declarin la independència i es posin a treballar, que hi ha molta feina. En el meu cas, vaig recollir signatures més de 3.000, fora al carrer, tot el dia, fins a 2/4 de 10, esperant la furgo que havia de recollir-les taules, cadires i signatures.
    Com sempre, una crònica detallada i que fa goig de llegir-la.

    M'agrada

  2. Ressalto: “la suma de vots de PP (que hi va treure els seus millors resultats), PSC, C’s, PXC i UPyD no va superar els votants del Sí/Sí de diumenge. O que els observadors internacionals (encapçalats per un eurodiputat unionista escocès, per cert) que van vigilar el procés el van qualificar d’èxit i que complia totes les garanties democràtiques. O que influents mitjans estrangers també en remarquin de forma explícita l’èxit de la jornada.”
    I ara anar per feina i no entretenir-nos més. Hisenda Catalana, eleccions unitàries, procés constituient i fer-nos amb el poder. Però treballar la Hisenda pròpia des d’ara mateix.

    M'agrada

  3. Amic Jaume,
    El 9-N vam viure un dia històric…..i també desde la mesa de votació, vaig tenir exactament les mateixes percepcions que has descrit tant bé.
    Moltes felicitats, i endavant !

    Francesc.

    M'agrada

  4. Retroenllaç: Bon Any 2015! L’any de la concreció | Temps d'incertesa (com tots)

Deixa-hi un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s