Category Archives: Blog antic

Posts traspassat del blog antic amb els comentaris dels lectors inclosos.

Mudança

borinotus | esborrar | 5- Miscel·lània | divendres, 14 de setembre de 2012 | 09:25h

A partir d’avui aquest blog canvia d’adreça. La nova ubicació serà:

http://ortimartinez.cat/

Tots els posts que han estat publicats aquí des del començament (això és, des del 21 de febrer del 2006, 588 posts comptant aquest) han estat traspassats al nou lloc amb els seus respectius comentaris inclosos.

Avís important per als subscriptors per email! Aquest és el darrer post que rebreu amb l’actual subscripció, si voleu seguir rebent les noves actualitzacions caldrà que us torneu a subscriure des de la nova ubicació tot clicant al botó que ho indica. Els que feu servir RSS també els haureu de canviar.
Els que seguiu aquests blog per facebook, twitter o linkedin no cal que modifiqueu res.

Espero que us agradi el nou format.

Aquest cop…ho sembla, oi?

borinotus | esborrar | 1- Politics | dijous, 13 de setembre de 2012 | 11:13h

Amb imatges com aquesta i les d’aquest video que mostra la magnitud de la manifestació des de l’helicòpter de TV3 s’ha acabat la història de si hi érem tants o quants. El titular d’això hauria de ser “Poseu-hi vosaltres mateixos la xifra” i com a subtítol “ I si teniu collons en convoqueu una altra en contra de la independència al mateix lloc a veure quanta gent hi aplegueu
Un pensava que després d’haver anat a la manifestació de fa dos anys i dos mesos (aquella en que l’estelada esdevingué normal) ja ho havia vist el màxim que podia donar de si una manifestació independèntista.
Doncs no! La manifestació convocada per l’ANC ha superat, i de molt, la convocada per Òmnium, la qual al seu torn va batre tots els rècords haguts fins llavors.

No només de participació (i si anem a aquest ritme a la propera haurem d’encabir els manifestants com peces de Tetris) sinó d’intents de manipulació, ressó internacional i reaccions a diversos nivells.

Quan la manifestació del 10/7/10 va haver MHPG Montilla de desvirtuar el sentit original de la marxa. La Presidenta d’Òmnium, Muriel Casals, va haver d’aguantar mil-i-una pressions , no només polítiques sinó també de l’aparell periodístic domesticat però se’n va sortir.

La mobilització va ser tal que pensàvem que aquell cap de setmana seria històric. I, de fet, ho va ser. La concentració més gran de la història de Catalunya i cap incident remarcable (deixant clara la diferència entre “ells” i nosaltres) La mani del 10J va ser una fita que ens ha marcat, però lamentablement no va tenir cap incidència política remarcable i duradora.

Però la creació de l’Assemblea Nacional Catalana i la seva iniciativa de fer  Marxes per la Independència (així de clar, se’n deien) per diversos llocs del territori català durant tot l’estiu (des del 30 de juny a Lleida fins a l’11 de setembre a Barcelona) ha capgirat el panorama.

Primer de tot perquè per primer cop es parlava obertament d’independència i es deixaven enrere eufemismes del tipus “Dret a Decidir”, “Som una nació”, etc… que dominaven els lemes de les convocatòries anteriors de la Plataforma pel Dret a Decidir i Òmnium. Després perquè la idea d’anar fent bullir l’olla per tot el territori feia que la gent de totes les comarques s’hi impliqués més directament. I també perquè han sabut, de moment, mantenir l’esperit transversal i aplegar tothom que tingui com a objectiu la independència de Catalunya independentment de les seves opinions ulteriors.  Tots podem tenir un “però” d’algun personatge que corre per l’ANC o d’alguna opinió expressada però tota diferència va quedant aparcada pel bé de l’objectiu comú.
I finalment perquè el motiu per a sortir al carrer no era tant queixar-se del poc que ens estimen els veïns sinó per a demanar al nostre Parlament i al nostre Govern que vegi quins són els anhels del poble i hi actuï en conseqüència.

Per tot plegat, perquè es veia a venir que la cosa seria, aquest cop sí, històrica i que no es podria fer com si no hi hagués passat res, n’hi ha hagut qui l’ha volgut boicotejar, tergiversar o manipular des de bandes molt diverses: Que si el MHPG Artur Mas demanava que la manifestació fos al favor del pacte fiscal, que si Pere Navarro (“Qui?” “El líder del PSC” “Ah!”) dient que la mani no era independentista coincidint, vés per on, amb un Duran cada cop més nerviós i perdut que està portant el veterà partit de Carrasco i Formiguera (ell, que va morir afussellat pels feixistes mentre cridava “Visca Catalunya Lliure!“) com a exponent màxim de partit botifler.

Per si un cas les paraules de na Carme Forcadell no els van quedar clares, és de suposar que el mar d’estelades (més aviat un oceà) i els càntics i crits els hagin convençut de per a què es manifestava la gent.

En tot cas, si algú volia manifestar-se per alguna altra cosa podia convocar una altra manifestació al seu gust i amb el seu propi lema. Barcelona és una ciutat gran. De fet, Ciudadanos en va ser coherent i va muntar-se un acte propi que va aplegar quatre-centes persones…segons ells.

Ep, i els “indignaos” aquells que havien de canviar el món, on són ara? Al seu web no n’han dit ni una sola paraula. Deuen considerar que no va amb ells, cosa absolutament legítima només faltaria, però recordem que aquests es van auto-atorgar el dret de parlar en nom “del poble· (i “el poble” l’altre dia al carrer podria haver omplert unes quantes places Tahrir, Sol i Catalunya) li de canalitzar els seus anhels i aspiracions. Potser és que en aquesta ocasió no és tractava d’okupar i aturar el Parlament sinó de tot el contrari, de dir-li que actuï en conseqüència.
Només la seva secció de la tercera edat (els anomenats iaioflautes) van mostrar-se en desacord amb la manifestació de l’ANC. Mentrestant un dels seus gurus ha passat de dir que si la independència no és d’esquerres no val la pena (versió progre del lema falangista “Antes roja que rota”) a buscar aixopluc en la transversal ANC on et pots trobar gent de tota tendència i amb moltes idees diferents de país.

Que la cosa ha estat històrica ho demostra l’immens ressó que hi ha hagut en mitjans d’arreu del món. Per només posar uns pocs exemples aquí poso els enllaços (alguns amb video) de La Reppublica, Il Corriere della Sera, Haaretz, Walla, Reuters, Der Spiegel, Le Monde, Time, The Guardian,….

Pel que fa a Espanya, les reaccions van (com tothom podia esperar-se) del cabreig a l’intent de “ninguneo que diuen ells (Cosa que ha provocat la crítica del diari Le Monde)

I a partir d’ara? Doncs després del discurs de Mas “post-mani (per a molts de nosaltres no prou clar ni prou contundent, per a molts espanyols un evident missatge separatista) en que va fer un lloable exercici de retòrica per a no dir ni un cop la paraula independència i de dir que rebria una delegació de l’ANC aquesta mateixa setmana, hom està a l’espera del que passi el dia 20. Aquell dia Mas te una reunió amb el seu homòleg espanyol Mariano Rajoy per a parlar del pacte fiscal. És evident que el MHPG farà servir les imatges de la manifestació com a força de pressió en la negociació però el resultat està cantat. Espanya (del PP, del PSOE o de qui sigui) no concedirà cap pacte fiscal “a la basca” perquè no se’l pot permetre. Així doncs, l’expectativa està en veure què passarà després. L’actitud del “peix al cove” ja no dóna per a més, el país no pot ni vol aguantar més el marejar la perdiu i fer “la puta i la ramoneta”. Coses com dir “Si no hi ha acord amb Madrid pel pacte fiscal, el camí cap a la llibertat està obert” és contraproduent: de cara a allà i de cara a aquí sembla que diguem que venem la nostra llibertat per diners.

En tot cas la situació s’està accelerant per moments. Els partits polítics catalans s’estan posicionant cada cop més en un desacomplexat eix nacional. Els més abrandats ja volen iniciar ja el procés d’independència. L’ANC, de fet, és el que pretén tot i que Carme Forcadell ja ha dit algun cop que ella suposa que abans hi haurà avençament d’eleccions. A Madrid, malgrat el “ninguneo” inicial (no han calgut ni dos dies per a que s’adonin que no ha estat una manifestació multitudinària més) cada cop sembla que hi hagi més interés en veure que hi passa,…

D’aquesta Diada en vaig fer unes quantes fotos que es poden veure aquí. Ara penjo una amb la colla d’amics entre els quals podem veure uns quants blocaires (Chao Ong Viet Nahm, Tenim el que ens mereixem, Boira de Madrid, Cafè en Gra, Camins d’independència, Notices from Nowhere)

Arxius: reunió
Comentaris: 4
  • ..//..
    rginer | esborrar | dijous, 13 de setembre de 2012 | 12:04h
    No has deixat res al tinter, Jaume. Bravo ! I deixant de banda que no paren de parlar-ne, i això és bo, el dia de la mani, els polìtics ni se’ls veia, ni teníen protagonisme i alguns feien cara de ‘pòker’. Va estar molt clar que es va anar al Parlament a demanar als representants del poble que moguin fitxa ja, i que la única sortida és la independència, que sí és possible.
    Al diari El Pais publiquen fotografíes de la manifestació, i mira, són les úniques on he vist els polítics al darrera les pancartes del seu partit, i fins i tot a en Duran i Lleida amb la cama embenada !! Això sí, cap, ni una fotografia de la capçalera ni de ningú de l’ANC. Curiós, oi ?
    Hi estic d’acord, eleccions anticipades i els partits que canvïin el seu programa per incloure el reclamar la independència. El que guanyi, llegitimarà ja d’una vegada per totes el que es voti al Parlament. El poble ja ho ha fet.
    • borinotus | esborrar | divendres, 14 de setembre de 2012 | 00:06h
      Doncs sí. Després de la compareixença de Mas avui a Madrid al Forum Nova Economia (en que ha tornat a fer exercicis eufemístics) sembla que les coses no poden seguir igual. Ja ho veurem.

Adéu Sefarad

borinotus | 1- Politics | dilluns, 3 de setembre de 2012 | 09:08h
Sefarad no ha escoltat mai els seus fills. Menys escoltarà, doncs, els fills de les veïnes Terres d’Edom. Així doncs, adéu Sefarad.

Llops solitaris?

borinotus | 2- Socials | dissabte, 25 d’agost de 2012 | 02:10h

Ja hem conegut la sentència contra Anders Breivik per l’atemptat d’Oslo i el tiroteig de l’illa d’Utøya de fa un any: Vint-i-un anys per matar setanta-set persones. Això sí, un cop finalitzada la condemna és pot anar prorrogant si es considera que pot continuar essent un perill en llibertat.

Però no volia parlar de la sentència en si ni tampoc de les motivacions de Breivik (sobre això darrer ja vaig parlar fa temps a l’apunt La barbàrie arriba a l’oasi ) sinó de l’errònia percepció que te molta gent i molts mitjans de comunicació de considerar, a Breivik i altres elements semblants, llops solitaris que actuen per compte propi.

Imagineu per un moment que voleu fer un atemptat. Què us cal? Doncs, com a mínim, armes i/o explosius.

Com ho aconseguiu? Europa no és com els Estats Units on les armes, fins a un cert punt, són mercaderia de venda legal. Aquí només es poden adquirir armes de caça i d’us professional.

Així doncs, cal anar al mercat negre. Com? No s’anuncien a les pàgines grogues, cal tenir-hi contactes directes o indirectes. I com que no es tracta de anar a un traficant de barris baixos que et vengui un revòlver de segona ma sinó que et cal material de més nivell, aconseguir aquests contactes no és feina fàcil. Difícil és arribar a aconseguir saber qui i on són i difícil és que confiïn en tu i que pensin que no els delataras al primer entrebanc. O coneixes algú de fa temps o algú te’n dóna suport.

I, és clar, aquesta mena d’articles no són barats i suposo que habitualment es deuen pagar per avençat. No crec que donin crèdit a un principiant que vol ser un heroi o un màrtir per una causa i que pot caure mort (sovint de fet és el que busca) o ser detingut. Encara més, el pagament ha de ser “invisible”: O en efectiu o a travès d’una transferència en algun paradís fiscal en alguna empresa pantalla. I això no és tan fàcil com sembla per a una persona normal i corrent, segons la normativa vigent qualsevol pagament a l’exterior superior a cinquanta mil euros (o el seu equivalent en divises) ha de ser declarat al banc central de cada estat informant de les dades d’emissor, receptor i concepte.

Això a banda de la logística (pisos, vehicles,…), l’entrenament (cal gastar moltes bales fina a acabar d’aprendre a fer diana, un cotxe-bomba no es prepara així com així,….), etc.

Creieu que una persona anònima per molt fanatitzada que estigui pot fer això tot sol?  Creieu que el tal Breivik o Mohammed Merah (el que matava nens jueus a Tolosa de Llenguadoc i que tenia un arsenal a casa seva) o aquell que va matar set persones a Holanda l’any passat o similars poden costejar-s’ho amb el seu sou (si en tenen)? No crec que haguessin anat a demanar un crèdit al banc! Potser amb atracaments? Aquest mètode s’apuntava com a possible en el cas de Mohammed Merah, que era un xoriço i vivia d’ajuts públics, però li hauria calgut fer molts atracaments per a finançar-se l’arsenal que tenia a casa seva.

I llavors? Doncs llavors vol dir que hi ha algú darrera que els dóna aquesta cobertura material, logística i financera. En el cas de Merah ell mateix es va definir, davant l’estrany escepticisme d’alguns mitjans, com a membre d’AlQaeda. Les darreres investigacions no semblen desmentir-ho sinó tot el contrari.

En canvi en el cas de Breivik no sembla que a ningú no li hagi interessat saber d’on ha tret les armes i els diners per a adquirir-les. Si més no, a mi no em consta que durant la investigació i el judici s’hagi tractat aquesta qüestió (Si algú te informació sobre aquest particular li agrairé que ho comenti).

Qui pot proveir d’armes aquests assassins que van per lliure però no tant? Doncs caldria suposar que els mateixos que proporcionen o proporcionaven armes a tota mena d’organització armada de tot signe: una altra organització armada (les que proliferaven fa uns anys deuen tenir un cert estoc en oferta), alguna màfia (és interessant llegir el capítol de Gomorra de Roberto Saviano sobre el tema) o, perquè no?, algun país interessat es crear merder i confussió: Recordem que fa un temps l’ambaixador iranià a França va mostrar les bones relacions que tenia amb l’extrema dreta.
Iran, per cert, que n’hi ha que diu que pot estar darrera de l’atemptat suïcida contra turistes israelians del mes passat a Bulgaria que va causar vuit morts i una trentena de ferits. Un atemptat en plena Unió Europea que ha estat ràpidament oblidat. De fet, alguns diaris de casa nostra ni s’han pres la molèstia de parlar-ne.

Sovint els europeus mirem amb condescendència els estatunidencs i ens exclamem com són de bàrbars quan veiem com fan tirotejos de tant en tant.  Aquesta mena de gent aquí ho resoldria a hòsties o a ganivetades, allà fan servir les armes legals. És lògic, doncs, que la qüestió de com o d’on van aconseguir les armes sovint no sigui objecte d’investigació en aquests casos que no es tracta de delinqüents habituals. Però les armes que es fan servir a les matances a Europa en molts casos no serien legals ni tan sols als EUA però estranyament no sembla que gaire gent estigui interessada a saber d’on surten.
Allà, a diferència d’aquí els pretextos per a fer matances acostumen a ser fruit de frustracions personals sense cap pretext ideològic. Aquí és al revès, i és llavors quan són els americans els que ens miren amb condescendència i diuen que tothom diu que el feixisme i les dictadures sempre planen per damunt els EUA però sempre acaben aterrant a Europa.

Font de la imatge: Theargus.ca

Comentaris: 6
  • Sempre
    Daguer | dilluns, 27 d’agost de 2012 | 12:07h
    fas pensar i dónes informació que tendim a oblidar. L’atempatat de Bulgària m’havia passat per alt. Coses de l’estiu. Felicitats!
    • Bulgària
      borinotus | dilluns, 27 d’agost de 2012 | 15:14h
      Si t’havies d’informar a travès de Vilaweb em sembla que ben poca cosa n’hauràs vist.
  • ..//..
    rginer | dissabte, 25 d’agost de 2012 | 12:04h
    Els llops solitaris són els que maten a una persona per raons personals ( posem per exemple els crims de violència de gènere). Aquestes morts a Europa com molt bé dius, sempre hi ha algú al darrera. No vagis tan lluny, a Barcelona, Hipercor, qui era al darrera ? Ho sabem tots. El que és més difícil és conèixer els grups feixistes i d’extrema dreta perque són dins de l’organigrama d’un partit polític fort i que governa i també perque hi han molta gent amb un status econòmic alt i que vol continuar guanyant diners sense més.
    Aquest jove noruec té qui el recolza, organizacions importants que com molt bé dius, ningú investiga, però ho saben, ho saben, els coneixen ( molt bé la teva referència a Gomorra de Roberto Saviano).
    Els americans són com són, però recorda que mai han patit atacs ni guerres, ni conquestes des de que van aconseguir ser una nació independent dels colonitzadors. Europa té moltes històries, guerres, conquestes, racisme, nacionalismes …. quants anys fa de tot ? 1,000 a.C. ? Abans ? I milions van marxar d’Europa per repoblar un nou món …….
    Com és habitual, una boníssima reflexió d’un fet, d’un judici, d’una sentència, diferent del que pots llegir a la premsa rutinària.
  • Diria més, Roser.
    labelendemadrid | dissabte, 1 de setembre de 2012 | 10:35h
    Els EEUU sí han patit un atac en la última dècada. L’atac a les torres bessones va representar un convulsió sense precedents, precisament perquè no hi estan acostumats (a part de per la barbàrie que suposa la pèrdua tan gran de vides humanes, i pel canvi de paradigma que va implantar).

    Roser, d’altra banda, no qualificaria la violència de genere pròpia només de “llops solitaris” i d’individus aïllats, ans al contrari. Suposo que estaràs amb mi, en que la violència de gènere és un dels mals socials i sociològics més estès, i correspon a patrons socials de patriarcat instaurats des d’antuvi, que poden tenir (o no) al darrera organitzacions concretes amb noms i ulls que amb els seus predicaments fiquen llenya a la foguera de la dominació patriarcal.

    No només les organitzacions religioses (i no parlo de les islamistes o integristes només, sinó també de les que seuen a la Plaça Sant Pere de Roma, que tenen molt a veure en la configuració d’aquest patriarcat des de temps immemorials) sinó també d’organitzacions ideològiques que atien el foc de la discriminació de gènere de manera vetllada i subtil, i que acepten de manera indirecta aquests “petits pecats” per tal de mantenir el seu model de discriminació social de gènere i model de família (després es fan la foto fent campanya contra la violència domèstica i tant panxos, mentre per darrera fomenten un model social que l’afavoreix)

    Sí, és cet que és una discriminació tant arrelada i assumida en molts d’aquests individus mal-tractadors, que fan pensar que no tenen cap influència social i que només són malalts socials aïllats, o simplement malvats o psicòpates, o simplement ignorants, sense influència social, però la tenen: la major part són productes d’aquesta societat (sense deixar de banda el factor psico-social). Per això la condemna social i el canvi de model de societat, és tant important per evitar aquests comportaments. (Ja dic, sense oblidar la dimensió de responsabilitat personal de cadascú, però la violència de gènere té molt a veure amb el model social)

    No crec que sigui tant diferent (pel que fa motivacions de dominació i sentiment de supremacia contra el que considera inferior) el “pájaro” d’Oslo, que un individu que mata a la seva parella per dominació de gènere i violència ancestral contra les dones.

    En fi, que podríem estar debatent hores i hores, perquè el tema és molt sucós. Com sempre entre el Sr. Borinotus i la Sra. Roser, em fan venir ganes d’aprofundir en aquestes i altres qüestions. Jo que estava de letàrgia estival… Sembla que torno a engegar!

    Salut companys!

Allò que l’agost madura, el setembre ho assegura.

borinotus | 1- Politics | divendres, 3 d’agost de 2012 | 16:01h

El Rei ensopega, la megabandera cau i Draghi (algú realment esperava el contrari?) diu a Rajoy que espavili.

Metàfores i realitats. Espanya s’enfosa. I nosaltres amb ells...

Una mica de repàs històric contradiria l’afirmació que diu que durant l’estiu, i especialment l’agost, no hi ha noticies importants. Enguany es tornarà a trencar la regla: Un no sap si arribarem al “ferragosto” amb xoc de trens o amb tres descarrilats, arruïnats, intervinguts o independents. No em vaig equivocar quan vaig predir (predicció fàcil, cal dir) que enguany seria realment “l’any de la incertesa” 🙂

Moltes coses sembla que passaran aquest agost. Possiblement només entre bambolines i ja ens trobarem el que ha de venir amb l’inicia del nou curs (polític, escolar, laboral,…). Els polítics no faran gaire vacances aquest mes. El MHP Mas, preparant-se per al que ha de venir va convocar el Govern i altres als càrrecs a fi de mobilitzar-los “per a canviar la Història

Ja fa temps que ens afaitem (o ens depilem) i ja sabem que venint d’on ve la cosa deu tenir més de retòrica que de pla estratègic. Tot i així es nota un augment de graus de cabreig institucional. Veurem fins a on arriba.
Com que el nombre d’alts càrrecs eren 300 estava cantada l’equipació amb els espartans de la batalla de les Termòpiles. Tal com diu en Sebastià Alzamora, allò més probable no és que Leònides-Mas i els seus acabin lluitant fins a la mort sinó que surti més d’un Efialtes d’entre les seves pròpies files.

Mentrestant cada cop hi ha més gent que bull. La situació econòmica és cada cop més dolenta i, encara pitjor, les perspectives no semblen veure símptomes de millora ni a llarg termini. I encara més pitjor, els que tenen l’encàrrec d’encarar-s’hi no donen gaire confiança (i els que es presenten com a alternativa, tampoc). El primer de setembre ens portarà un augment de l’IVA, impost que grava el consum independentment de la renda del consumidor. Si encara baixa més el consum es vendrà menys, si es ven menys baixarà la producció, si la producció baixa hi haurà menys feina, si hi ha menys feina l’atur puja, si puja l’atur hi haurà més gent depenent d’ajuts, si cal pagar més ajuts pujarà el dèficit públic, tot el contrari del que es pretenia amb aquesta i altres mesures….

Mentrestant, s’ha presentat l’Espoliometre, apadrinat per Salvador Cardús. Una forma gràfica d’informar del dèficit fiscal que patim. L’invent no és nou. Recordo fa un temps que alguns webs tenien un marcador semblant creat pel CCN si no recordo malament,…

I, després de voltar per moltes poblacions catalanes l’onze de setembre està previst que la Marxa cap a la Independència arribi a Barcelona on s’espera deixar petita la famosa manifestació del 10J.
Una diferència important amb les altres manifestacions històriques que s’han fet és que aquesta és explícitament independentista. Fins ara tot eren eufemismes: A les convocades per la Plataforma pel Dret a Decidir (per cert, que se n’ha fet?) els lemes eren referits precisament al dret a decidir i a dir que érem una nació, tant la feta el 18/02/06 (“Som una nació i tenim dret a decidir”) com la feta el primer de desembre del 2007 arrel del caos de les infraestructures (“Som una nació i diem prou”).
La del 10/7/10 convocada per Òmnium Cultural es parlava (després de pressions polítiques per a evitar-ho) de “Som una nació. Nosaltres decidim”.

Cadascuna d’aquestes concentracions aplegava més gent que l’anterior i la presència d’estelades era més nombrosa. La del 10J va ser la consagració d’aquesta ensenya com a normal. Si al 2005 la paraula independència espantava la senyora Pepeta d’Igualada, avui no és estrany trobar que és independentista fins i tot la Senyora Maruja de l’Hospitalet de Llobregat.

Aquesta Marxa de setembre portarà a la pancartà la paraula “Independència” i ens manifestarem sense eufemismes d’una vegada.
I allò que es pretén no és tant mostrar el nostre enuig a Madrid sinó, com diu Salvador Cot, enviar el missatge als nostres propis polítics per a que hi actuïn. Fa uns dies que sento còrrer un lema “Artur Mas, o independència o te’n vas“. D’això es tractaria. De demanar que no es demori més el “xoc de trens” perquè cada dia que passa el més probable és que acabin fent descarrilar el nostre. Si no és aixó no servirà de res tanta mobilització: Les manifestacions de queixa i prou repetides un cop i un altre només serveixen per a fer una gran desmostració d’onanisme col·lectiu sense cap resultat pràctic.

Allò que l’agost madura, el setembre ho assegura. Ja veurem que en surt.  El pitjor que pot passar és….que no passi res, com bé observa en Xavier Roig:

I si no passés res?

XAVIER ROIG

| Actualitzada el 27/07/2012 00:00

El cap de setmana passat l’ARA va publicar unes enquestes que confirmen una de les inquietuds que planen sobre molts de nosaltres. Amb el lògic desgast del partit de govern, unes eleccions fetes ara mateix ens deixarien on ja som. ¿I si aquesta situació d’una Espanya afeblida i supervisada per Brussel·les durant molts anys es dediqués a anar racionant i traspassant a poc a poc, al llarg dels propers anys, les estretors a les autonomies, i els catalans ens hi adaptéssim i anéssim tirant? Va succeir l’endemà de l’11 de setembre del 1714. I ara tenim menys possibilitats de projectar les ires sobre la península Ibèrica, ja que se’ns ha ensinistrat per odiar “els malvats mercats” i no pas els que ens pispen els impostos.

Sempre m’ha causat angúnia aquesta tendència catalana a ser presa fàcil de missatges tendents a anestesiar el cervell. Sobretot m’enerva l’organisme la propaganda orientada a estovar socialment la població. Des de les maratons de TV3 (per a projectes sobre els quals, després, ningú passa comptes), passant per les candoroses recomanacions per no gastar aigua (que fan que Barcelona sigui la població que menys aigua gasta d’Europa), fins a les limitacions de velocitat (que fan que et trobis conductors viatjant a 70 quilòmetres per hora en llocs on es pot anar a 90 i que, quan els avances, et toquen el clàxon). Tot això, ho sento, em recorda Goebbels, Stalin i la Revolució Cultural de Mao. Haver suportat tants i tants anys d’espoli fiscal a fi de no alterar la cordialitat de les relacions amb la resta d’Espanya reforça el que dic. Crec que als catalans ens manquen unes bones dosis de radicalisme enraonat i civilitzat que ara es requeriran. Qui les estimularà?

Segons l’enquesta de l’ARA, res canviaria en unes hipotètiques eleccions. Se suposa que els resultats s’han simulat fent servir el sistema electoral vigent. I aquí entrem en la segona part de les meves pors. L’altre dia la presidenta del Parlament va donar per fet que no hi haurà una nova llei electoral aquesta legislatura. Bravo, senyora De Gispert! Per cert, quants anys porten beneficiant-se vostè i el seu partit d’aquest difús sistema? Un sistema que no trasllada als diputats l’aparent consens ciutadà sobre el pacte fiscal i permet que alguns d’ells (botiflers) prefereixin llepar la mà de l’amo de Madrid.

Per tant, la consolidació de les meves pors es pot resumir de la següent manera: ¿I si entréssim en un període llarg (posem trenta, cinquanta anys, dos segles… o per sempre) de fatalisme nacional resultat d’una societat catalana argentinitzada, que s’ha convençut que no hi ha res a fer perquè ha perdut el nervi i que, a sobre, pot comprovar que els polítics que haurien de coordinar i estimular el canvi són els que menys volen canviar? ¿I si anéssim tirant, com va succeir el 1714, i les ànsies catalanistes quedessin estabornides per dos segles? Les condicions hi són. Una societat secularment poruga amb una actitud social, ara majoritària, no identificada amb signes d’identitat romàntics (una ànsia que sí que es manifestava quan va tenir lloc la Renaixença), que s’ha acostumat a la irresponsable socialització de mèrits i de responsabilitats, i que en època de crisi, i a causa d’una deformació educativa, opta prioritàriament per distribuir la pobresa abans de pensar a crear riquesa (un fet oposat a l’actitud dominant la segona meitat del segle XIX: una Catalunya rica i amb iniciativa privada). Molts no compten amb aquest escenari i, com que la situació els sembla insostenible, fins i tot prediuen la independència per d’aquí poc (per cert, serà al matí o a la tarda?). Però, i si no succeís res? I si la situació esdevingués estable?

Diguin-me pesat, que tant me fa: si la classe política no es regenera, Catalunya té poc a fer. La població no pot optar a millorar perquè, simplement, no pot optar al canvi més bàsic. Ningú creuria en una organització o una empresa que, després d’haver-se descobert que ha fracassat durant trenta anys, va i diu -sense tocar res (ni estructures, ni procediments, ni càrrecs, etc.)- que les coses canviaran a partir d’ara. Vostès s’ho creurien? El mapa parlamentari estancat indica que som en un carreró sense sortida. I que als que haurien d’impulsar el canvi, començant per ells mateixos, no els dóna la gana de fer-ho. Una societat amb estat d’ànim fofo, uns polítics d’un immobilisme coriaci… Si Déu existeix, ¿per què hauria de preocupar-se excepcionalment dels catalans posant fi a una situació a la qual, per passiva, per pur immobilisme, tothom s’ha adaptat?

Comentaris: 1
  • ..//..
    rginer | dissabte, 4 d’agost de 2012 | 07:15h
    Setembre serà clau, però crec que el mes d’agost passaran coses … o no passarà res. Quan la gent vegi ja definitivament que les seves butxaques estan buides i les de la èlit, que n’hi ha molts i molts, continúen plenes o encara més, ja no podran més. I les ”corrupcions” que tan volen lluitar per evitar-les, contractes mínims, diners negre, feines sense IVA, no pagar els impostos, top manta i tot el que vulguis aniran creixent i creixent. I haurem perdut la por. I no pagarem res d’impostos, d’euros per medicaments, ni IVA. Però és clar la gent ha de viure !
    I la clau i l’enigma és qui anirà al davant de tot ? Qui serà el maquinista per aquest xoc de trens? Existeix ja un govern a l’ombra ? Hi ha unes bases per tirar endavant la independència? La volem, ja. Però sense tots aquests babaus i tòtiles de polítics que ens representen en l’actualitat. Ja és hora quer no juguin més amb la gent i els periodistes que es posin les piles ja.
    I compte que ara és molt fàcil manipular a la gent.