Tag Archives: 2014

La Diada definitiva

Antoni Estruch "L'Onze de Setembre del 1714" (1909). Mostra el moment de la càrrega de la Coronela i el moment en que Rafael de Casanova cau ferit al lloc on actualment hi ha el seu monument a Barcelona.  La Bandera de Sta. Eulàlia va ser portada a Madrid com a trofeu de guerra. Uns anys després aquesta i altres banderes capturades van ser retornades a Catalunya per a ser cremades al carrer com a forma d'escarni públic.

Antoni Estruch “L’Onze de Setembre del 1714” (1909).
Mostra el moment de la càrrega de la Coronela i el moment en que Rafael de Casanova cau ferit al lloc on actualment hi ha el seu monument a Barcelona.
La Bandera de Sta. Eulàlia va ser portada a Madrid com a trofeu de guerra. Uns anys després aquesta i altres banderes capturades van ser retornades a Catalunya per a ser cremades al carrer com a forma d’escarni.

Les celebracions de la Diada d’enguany tenen gust de canvi d’època (Només faltava que uns dies abans travessés el cel un bòlid ben visible, fet que en altres temps era presagi de canvis profunds) Ja fa uns anys que de tant en tant anem organitzant  dates que han de passar a la Història (la consulta d’Arenys de Munt i les que es van organitzar posteriorment, la manifestació del juliol del 2010 que va esdevenir la primera gran manifestació independentista, la Diada del 2012, la Via Catalana,….) però a mesura que s’apropa el dia de la consulta prevista el 9 de novembre les sensacions, les pressions, els nervis,…són cada cop de més intensitat.  Més encara quan commemorem el 300è aniversari de la caiguda de Barcelona durant la Guerra de Successió amb tot el que suposa de simbolisme.

I el simbolisme precisament està essent molt important en les celebracions institucionals.  Per primer cop un President de la Generalitat ret homenatge als caiguts que van defensar Barcelona i que van ser enterrats al Fossar de les Moreres.
Ja posats, podrien aprofitar per a dignificar de debò l’indret i que fos alguna cosa més que un desaigua gegant amb un gran peveter.
En realitat això hauria de ser quelcom normal. No hi ha celebració nacional de cap estat en que les autoritats no facin un record pels morts per la pàtria. D’acord que es fan ofrenes al monument a Casanova i està molt bé, però és un homenatge a la institució que representava més que no a la persona. Fins ara era com si es deixés de banda els defensors (en la seva majoria, els propis ciutadans) i els altres herois destacats (Moragues, Basset, Villarroel, Dalmau…).

Que coses com aquestes hi hagi qui ho percebi com a “radical”…en fi. És no entendre res, o potser sí que ho entenen, massa i tot, i volen descafeïnar la Diada, buidar-la de contingut. I per això reivindiquen una “Diada de tots” els que fa tres segles enrere haurien estat a favor del bàndol borbònic. Si més no fa uns anys eren més coherents i ni tan sols hi assistien… ni tampoc no se’ls hi esperava.

Pel que fa a la commemoració, diguem-ne, popular  la V organitzada per l’ANC promet batre tots els records.  Un cop més intentarem ser visibles al món i demostrar que podem fer les concentracions de gent  al carrer més nombroses d’Europa i en acabat no cal recollir ni un paper de terra. En aquest enllaç hi ha tota la informació i les recomanacions per assistir-hi.
V de Victòria, V també de Voler Votar, i també la V com a símbol de la resistència.
Algú va augurar el fracàs de la concentració i que això significaria el desinflament del “globus” independentista. Caldrà recordar-li-ho demà i fer-li admetre que de desinflada res, sinó tot el contrari.

I mentrestant els unionistes, membres del PSC inclós, aniran de bracet de l’extrema dreta a Tarragona amb autocars gratuïts (qui els paga?) Seran quatre gats, com ells mateixos admeten.  Cal agrair-los que un cop més vulguin fer palesa la diferència d’acceptació que hi ha entre les dues opcions.

Na Carme Forcadell va parlar de la Diada d’enguany com la “Diada definitiva“, que ara era l’hora dels polítics.  No li’n falta raó. La veritat és que espero que aquesta sigui la darrera “performance” que haguem de fer i que ara els polítics facin el que han de fer.
Això sí, caldrà vigilar-los de prop. No oblidem que si els polítics (de tots els partits) han assumit que la centralitat política i social està en l’independentisme ha estat perquè la gent els ho ha fet veure.  El procés no acabarà fins que siguem independents i seria desitjable que no calgués cap més mobilització reivindicativa, però malgrat que n‘hi ha qui ja n’està cansat cal no defallir.  Jo també vull viure en un país normal en que el dia de la festa nacional sigui un dia de respecte que alhora la gent dedica a l’oci, però precisament l’única arma efectiva de l’unionisme seria el nostre esgotament. En el fons estem en una dinàmica d’a veure qui aguanta més.

Allò interessant serà veure quines seran les reaccions posteriors. És d’esperar que el govern espanyol reiteri el seu tradicional enrocament en la defensa de la llei i la democràcia (que hi hagi una llei que impedeixi votar i que es consideri democràtica només deu passar a Espanya) però caldrà suposar que un dia no gaire llunyà aprendran a no deixar-se portar per la histèria i començaran a llegir la realitat. Encara que només sigui perquè els ho facin fer des de fora.

Demà serà un nou “round” d’aquest combat. Els proper que està previst serà el referèndum escocès el proper dia 18, que malgrat ser un tema aliè ens influirà en moltes coses: mostrarà (ja ho està fent, de fet) al món la diferència de formes entre el Regne Unit i Espanya per a tractar un tema similar, en cas que hi guanyi el “Yes” la UE no tindrà més remei que pronunciar-s’hi i per tant crear un precedent,…
Després, el dia següent, serà el torn de la llei de consultes del Parlament de Catalunya per a donar-li cobertura legal. Donat que el Consell de Garanties Estatutàries hi ha donat el seu vist-i-plau  serà interessant veure què s’empesquen per a invalidar-la i semblar que ho fan per una raó jurídica i no política.
Després vindrà la convocatòria de la consulta del 9 de novembre (i segurament serà això el que voldran invalidar més que no la llei en si).
Però segur que entremig de tot això hi haurà atacs, calumnies,…vull dir més que ara. Més intenses.
Van voler fer servir el cas Pujol per a “desinflar” l’independentisme i no se n’han sortit. És un exemple clar que no han entès mai els catalans. Que no saben encara que, per molta admiració que haguem tingut per l’ex-president, pocs pobles hi ha més iconoclastes i poc messiànics que els catalans?

En fi, que ens hem de preparar per tot el que ens vindrà damunt.

O sigui, que ens hem de posar heavies 🙂

Tocaria ara fer alguna menció èpica a la resistència dels que just fa tres-cents anys lluitaven per ells i per la seva terra, però no tinc gaire habilitat per a això així que ho deixo per als que en saben (no us perdeu aquest post de l’imprescindible blog del mestre Savalls). Per la meva banda tot just recordaré el poema que en Pitarra va dedicar al Fossar de les Moreres i que, llevat dels famosos versos inicials i finals, és gairebé desconegut pel gran públic:
22fossar de les moreres
Al fossar de les moreres
no s’hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l’urna de l’honor.
Així mestre Jordi, un dia
cavant, deia en lo fossar,
quan Barcelona sentia
que l’anaven a esfondrar.
La batien bronze i ferro
dels canons de Felip Quint.
Ell los mata i jo els enterro –
lo fosser deia, enfondint.
Quin vellet lo fosser Jordi!
Jo l’havia conegut;
no hi ha pas qui se’n recordi
que no el plori condolgut.
Havia passat la vida
mirant la mort fit a fit,
i era una ànima entendrida;
no l’havia això endurit.
Era vell: mes ningú ho veia
veient-lo al fossar, cavant;
aquell pit que tot és teia
quan és sec no aguanta tant.
Son dol no el feia commoure,
i, l’aliè, el veia patint;
era un cor dur com un roure
que sentia com un nin.
Sempre al fossar anava
a cavar amb un nét seu;
si ell lo seu magall portava,
– Jo – el nin deia – porto el meu! –
I cavant ambdós alhora,
i fent fosses al fossar,
sempre dels morts a la vora
se’ls sentia mormolar:
– Al fossar de les moreres
no s’hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l’urna de l’honor.
Molts jorns feia que, sitiada
la ciutat pels de Verwick,
amb l’ànima trasbalsada
lo vell cavava amb fatic.
Los fossars de Barcelona
s’omplien de gom a gom.
Pel tros d’or d’una corona
si se’n gastava de plom!
Mestre Jordi, que això veia,
cavant deia en al seu nét:
– Felip Quint que tan se’n reia
vet aquí què n’haurà tret:
rius de sang i un munt de ruïnes
per pujar al trono reial.
Ni essent d’or i pedres fines,
val res un ceptre que tant val?
I així dient, lo vell plorava,
i ofegava amb lo seu plor
una pena que el matava
i li trossejava el cor.
Tenia un fill, que era pare
d’aquell nin que li era nét,
i li enrogia la cara
la vergonya d’un secret.
Que aquell fill… taca afrentosa!
no tenint la pàtria en res,
va abandonar fill i esposa
i va vendre’s al francès.
Compteu, doncs, si del vell Jordi
no fóra amargant lo plor;
no hi ha pas qui se’n recordi
que no el planyi amb tot lo cor.
Ell tan lleial a Catalunya,
i el seu fill tan criminal…!
Qui, si té bon cor allunya
aquest pensament mortal?
Per ço el pobre vell plorava
com si cavés lo clot seu,
i tot cavant, mormolava:
– Si sigués… no ho voldrà Déu!
Al fossar de les moreres
no s’hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l’urna de l’honor.
Cava el pobre vell la terra
amb l’ajuda del seu nét.
Fa ja avui tres jorns que enterra;
tants de morts li duu la guerra
que són pocs los clots que ha fet.
De trenc d’alba a la vesprada,
de la nit al dematí,
los morts li van com riuada
i ell obre pas amb l’aixada
a aquell riu que no té fi.
– Bé en tenim, fill meu, de feina!
– Oh, mon avi, aqueixa rai!
Mentre no torni a la beina
l’arma del soldat, nostra eina
no espereu que pari mai.
– Mes, al fossar – respon l’avi –
no hi hem d’enterrar ningú
que a la pàtria faci agravi.
Que cap traïdor se n’abali!
Si jo em moro, pensa-hi tu.
Conec bé de quina banda
són los morts que van venint
al fossar a esperar tanda.
No en vull cap dels que comanda
lo botxí de Felip Quint,
Ja hi ha un clot fet per aqueixos
fora el marge del fossar;
traïdors amb traïdors mateixos.
Així els vils tindran esqueixos
per plantar i replantar.
I, així dient, lo nét i l’avi
anaven clots enfondint,
mentre obrint tot just lo llavi,
com si dir-ho fos agravi,
seguien, baix, repetint:
– Al fossar de les moreres
no s’hi enterra cap traïdor,
fins perdent nostres banderes
serà l’urna de l’honor.
Ai, pobreta Barcelona,
Felip Quint l’assalt et dóna
i t’ofega amb sa corona
apressant ton fi mortal.
Mes tots fills per ço no afluixen
i combaten sempre forts,
i en los murs que, caient cruixen,
entre rius de sang que els ruixen
s’alcen altres murs de morts.
I a rengleres, a rengleres
los van portant a enterrar
al fossar de les moreres
entre fum i polsegueres
i un retrò que fa esglaiar.
Barrejats en un munt cauen
los d’un i d’altre cantó,
i encara quan morts ja jauen
sembla que en combatre es plauen
lo lleial amb lo traïdor!
De sobte, l’avi es fa enrera
en mirar un mort que han dut,
i el nin, en veure qui era,
tant és el que s’esparvera,
que, de l’esglai, resta mut;
contemplant-se’l, nét i avi
s’estan al mig del fossar
sens obrir per res lo llavi;
a tots dos los sembla agravi
lo mot que han de pronunciar.

I mentrestant, allà, al lluny,
encara la canonada,
fent núvols de fum, retruny
i el vell veu l’eina mullada
de sang de son fill, al puny.
– Oh – al fi esclata, amb foc que llança
pels ulls la ira del cor seu –
Mira’l, Déu n’ha pres venjança
Duu el vestit de l’host de França…
i és lo teu pare, fill meu!

I el vell, que el magall empunya,
diu tot d’una al nin que plora:
– Lo seu crim dels bons l’allunya,
fou traïdor a Catalunya.
– A on l’enterrem? – A fora.
Al fossar de les moreres
no s’hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l’urna de l’honor.
(Frederic Soler “Pitarra”)

Bona Diada a tothom!

Ja el tenim aquí! Bon Any #2014

304097_249576228508544_1508007761_n1Cau es sol de s’horabaixa dins s’horitzói anem exhaurint les darreres hores del 2013. I ja arriba! Ja tenim aquí el 2014, L’ANY (així amb majúscules, com diria la MH Vicepresidenta). 

Passaran moltes coses. A nivell personal, professional, local, nacional, internacional, econòmic, polític….Serà l’Any Internacional de la Cristal·lografia i també de l’Agricultura Familiar, també el dels Jocs Olímpics de Sotxi (i la seva repercusió als conflictes del Càucas Nord, com ja estem veient ara) i de moltes altres coses. Però si per a nosaltres aquest any que ve passarà a la Història serà, entre altres coses, per la Consulta i pel tricentenari del 1714.

Sigui el que sigui que acabi passant al final, res no tornarà a ser igual (Què no donarien molts per a poder mirar ara per un foradet  com estarem d’aquí a un any!)

Però guanyarem, i no només perquè tenim raó (que la tenim, però això sols no serveix per a triomfar a la vida) sinó sobretot perquè tenim il·lusió i esperança que són sentiments constructius, imprescindibles per a portar endavant qualsevol projecte. I enfront només tenim ignorància, odi, menyspreu i resentiment, sentiments reactius, autocomplaents i esterils . I a curt o llarg termini, autodestructius.

Gaudim d’aquests dies que resten de pax nadalenca que d’aquí a una setmana, païts els torrons i desada la faramalla de festes, tornarà a animar-se la cosa i podem esperar de tot.  Agafem forces i mantinguem la calma que caldrà ser pacients, molt pacients, i durs, molt durs (I això que l’any passat augurava que el 2013 seria tempestuós) I no defallim que venim de molt lluny per a deixar ara de ser qui som.

De moment acomiadem el 2013 i celebrem l’arribada del 2014, any que comença amb lluna nova, que diuen que és el millor moment per a encetar una nova etapa.

Bon any Nou 2014!

Consulta el #2014. #SíSí.

Portada de la revista "Esguard". Potser en un proper número publiquen una caricatura dels superdolents.

Portada de la revista “Esguard”. Potser en un proper número publiquen una caricatura dels superdolents.

Per a sorpresa de molts, i no pocs independentistes inclosos, els terminis d’“el procés” poc o molt es van complint.

Quan vaig viure el procés del nou estatut prou vaig aprendre que no coneixem del tot el que passa entre bambolines. Per al ciutadà comú es fa dificil (ja normalment i més encara en processos més trascendets com ara aquest) destriar els globus-sonda, el que s’ha de llegir entre línies, el que s’ha d’interpretar literalment, les intoxicacions partidistes i interessades, les maniobres de distracció,… Vet aquí perquè m’he abstingut de fer posts sobre el tema fins a saber dades més concretes.

Així, després que s’anunciés que l’acord arribaria justet sobre el calendari previst (data i pregunta abans de final d’any) va arribar l’acord amb un clima de discrecció inaudit (per al que estem acostumats) mentre els mitjans anàven plens de la polèmica sobre el nom d’un simposi històric (Espanya contra Catalunya) que si no fos per això no hagués cridat l’atenció de ningú més enllà dels entesos i interessats (què us deia de maniobres de distracció?). De fet, sobre el simposi en sí se n’ha sabut ben poca cosa i els que més han bramat en contra, com és habitual, són els que menys interès han mostrat pel que s’hi deia.

La discrecció es va trencar minuts abans de la compareixença oficial però amb un certa confussió. Als 324 deien que la reunió del dia 12 ja havia acabat i que ERC havia convocat una reunió de la seva Executiva, mentre que a Catalunya Informació deien que la reunió encara estava en marxa i poc més de deu minuts abans de les dues de la tarda ja van filtrar la data i la pregunta, informació que ja va començar a còrrer per les xarxes socials, virtuals o no.

Aquesta foto és l’única imatge que tenim de les negociacions. Juntament amb el MHPG Artur Mas s’hi veuen els representants partits:  Francesc Homs (CDC i Portaveu del Govern), Jordi Turull (CDC), Joana Ortega (UDC i Vicepresidenta del Govern), Ramon Espadaler (UDC), Oriol Junqueres i Marta Rovira (ERC), Joan Herrera i Joan Mena (ICV-EUiA) i Quim Arrufat i David Fernàndez (CUP).  A banda de imatge d’unitat que demostra una imatge com aquesta també poden veure dades curioses, com ara que Ramon Espadaler  (representant a UDC però que també és el Conseller d’Interior) i David Fernàndez estiguin asseguts un al costat de l’altre, o el fet que en un tema de tanta trascendència no hi sigui Duran i Lleida com a representant del seu partit (Una retirada progressiva i discreta de la primera línia política potser? Seria d’agrair, sobretot per al seu partit, el qual està pagant cara la seva tebior sobre el tema )

La compareixença posterior (feta quan passaven pocs minuts de les dues de la tarda i a la qual no hi va assitir el diputat Arrufat) donaven la bona nova: Tenim data i pregunta.

Data, el 9 de novembre.  Al final s’ha optat per aquesta opció prescindint del que pugui passar al referendum escocès del 18/9. De fet, poca confiança ha de tenir algú en el nostre procés per a pensar que un ressultat negatiu allà pugui influir-hi de forma important. Aquesta data (el 9/11/2014  que per cert en el calendari anglès on intercanvien les posicions del mes i el dia seria el 11/9/2014) coincidirà amb el 25è aniversari de la caiguda del Mur de Berlin, i a més és el dia contra el feixisme i la intolerància (commemoració de la Kristallnacht) però no són aquestes les raons que s’han tingut en compte per a triar la data.

L’Assemblea Nacional Catalana tenia en marxa la campanya “Signa un vot” que reclamava una consulta com a tard el 31/5 i si no es pogués fer o no s’acatés el ressultat reclamava una Declaració Unilateral d’Independència com a tard el 11/9. Donat que l’ANC ha mostrat el seu acord amb la decissió presa, hi adaptaran la campanya.

La pregunta. Per acontentar tothom calia que la pregunta fos inclusiva i contingués la paraula independència. La idea (idea de Mas) és la pregunta doble:

Vol que Catalunya sigui un Estat? (Amb majúscules va remarcar el MHPG i no és una qüestió intrascendent)

En cas afirmatiu, vol que aquest Estat sigui independent?

Això dóna peu a tres respostes vàlides: No, Sí/No i Sí/Sí.  És de suposar que la resta de combinacions seran considerades vots nuls llevat de la de no contestar res que serien vots en blanc. Això ho sabrem quan surti el reglament de la consulta  que ens aclarirà també altres qüestions importants com ara quin percentatge caldrà per a considerar una opció guanyadora, què fer si cap opció passa del 50% (una segona volta amb les dues opcion majoritàries, potser?) i la més peluda, com entendre què vol dir el Sí/No. Totes les especulacions que en fem fins llavors seran només això, i ja no diguem les enquestes que s’hi facin. Si no se sap del cert com cal entendre la votació, com han de ser fiables les enquestes?

Efectivament l’opció “No” és clara: No vull que Catalunya sigui un estat, sigui independent o no.  L’opció del “Sí/Sí” també és ben clara: Vull que Catalunya sigui un estat independent. Però l’opció “Sí/No” és més ambigua: Vull que Catalunya sigui un estat però no independent. Això porta a considerar diverses opcions: un estat federat o confederat ( a on? en principi a Espanya se suposa), un estat associat (tipus Puerto Rico),…. Aquesta opció s’ha fet expressament per a que no es despengessin del procés els partits no explícitament independentistes però que tampoc rebutgen de ple aquesta opció, és a dir, ICV-EUiA i UDC però també per a intentar que el PSC, o part d’ell, s’hi reenganxés .  Així que seria tot un detall que ja que s’ha fet la pregunta d’aquesta manera per ells expliquessin què en volen interpretar.
Personalment, tot i que entenc les motivacions de fer la pregunta així, jo era partidari de fer una pregunta directa (Independècia, sí o no?) ja que aconseguir un estat federat o confederat o com sigui implica unes regles de joc que Espanya no estaria disposada a acceptar i que dificilment entendria. Considerar Catalunya un estat del mateix rang per a no ser independent implicaria començar un llarg procés negociador (en l’improbable cas que Espanya s’avingués a negociar) que podria durar dècades. Per a la gent que ha de votar aquesta opció li pot semblar una discussió bizantina que no porta enlloc. En realitat tampoc no imagino cap partit fent campanya pel “Sí/No”, què proposaran? què argumentaran?

ICV-EUiA i UDC no s’han pronunciat encara sobre les seves posicions respecte a la consulta. Si al final aquests partits optessin pel “Sí/Sí” potser caldria reformular la pregunta i fer-la clara i simple.

La resta de partits signants del pacte han acceptat ja públicament la data i la pregunta: CDC, ERC i CUP però també altres partits més petits que tenen la seva influència com ara Solidaritat, Reagrupament o Nova Esquerra han donat la seva benedicció a l’acord i opten pel doble Sí.

El bloc del Sí/Sí ja està, doncs, pràcticament configurat. El del Sí/No ja ho veurem. I el del No?

El PSC no s’ha pronunciat oficialment però mentre Lucena diu que ell no votaria hi ha divergències dins del partit. El PP i C’s no en volen ni sentir a parlar de la consulta i el PSOE està alineat totalment amb el PP, així que posiblement (ja es veurà) facin campanya per boicotejar-la i no votar (amb la qual cosa el percentatge de vot positiu pujarà). Potser en lloc del bloc del “No” hi haurà el bloc de l’abstenció

El blod del No o l'abstenció?: Pere Navarro (PSC), Maria de los Llanos de Luna (Delegada del Govern Espanyol a Catalunya, Albert Rivera (C's) i Alicia Sanchez-Camacho (PP) celebrant el Dia de la Constitució Espanyola (6/12/14) Font: ABC.

El bloc del No o l’abstenció?:
Pere Navarro (PSC), Maria de los Llanos de Luna (Delegada del Govern Espanyol a Catalunya, Albert Rivera (C’s) i Alicia Sanchez-Camacho (PP) celebrant el Dia de la Constitució Espanyola (6/12/14)
Font: ABC.

Tot i que potser el boicot al procés va més enllà de fer campanya per a no votar i no ho dic només per la impugnació dels pressupostos de la Generalitat per a l’anya vinent. Es veu que el diputat de C’s Jordi Cañas va expressar el seu desig de formar un Ulster a Catalunya (una societat trencada per la meitat per qüestions d’identitat, plena d’odi i violència) i fa pocs dies la presidenta del PP català va recordar que la Gran Bretanya va susprendre durant un temps l’autonomia de l’Ulster. Ho va fer a causa de la violència que hi havia. Tot i això, Camacho va aclarir que les situacions no eren comparables. Llavors, per què ho deia? Recordeu això que va dir Aznar? “Abans es trencarà Catalunya que Espanya“, doncs en això estan.
Per cert, fa poc un acte d’una associació d’espanyols que viuen a Catalunya que estan d’acord amb la independència de Catalunya va ser boicotejat per un grup d’extrema dreta que duia banderes espanyoles i deien nazis als organitzadors (?!). Un dels boicotejadors era un dels responsables de seguretat que duia C’s durant el seu aplec del Dia de la Constitució Espanyola.

El que està clar és que hi ha nervis, ara veuen (o haurien de veure) que la cosa no és un caprici d’uns polítics sinó que és un corrent de fons que ha arrossegat els partits. Ara la qüestió és cercar la legitimitat legal de la consulta (social i política ja la té) i donat que la legislació espanyola no ho permetrà caldrà buscar empara internacional. De fet, això ja fa temps que s’està fent però, evidentment, ara els moviments s’acceleraran. Espanya fa temps que està en campanya per Europa i pel món (cosa que demostra que de debó estan nerviosos) però així com fa un temps es dedicaven a cercar declaracions de membres d’organismes internacionals que diguessin que Catalunya quedaria fora de la UE, OTAN, ONU i Sistema Solar (i Catalunya cercava aliats per la nostra causa) ara el que s’hi busca és suport en contra de la consulta mentre que Catalunya hi buscarà suport per a poder exercir el dret a vot. I això és una diferència important que ens pot anar bé ja que mentre que molts països poden tenir reticències a mostrar suport a la independència d’un nou estat (més per un desig a que res no canviï i la por al canvi que no pas per una posició contrària a la independència de Catalunya) no és tan clar que es mostrin disposats(si més no, els que tenen més tradició democràtica) a mostrar-se en contra del dret a consultar el poble. Més encara si la imatge que donen els uns i els altres és tan diferent.

Via Catalana – “Catalunya should have the right to vote” from Assemblea Nacional Catalana on Vimeo.

Fumata bianca!: Habemus pactum…et consultam #consulta2014

NO ENS FALLEU!!!

NO ENS FALLEU!!!

Donat que la investidura d’Artur Mas com a MHPG serà el proper divendres, dia 21, i fa temps que sentim que, segons una llegenda maia, aquell dia s’acabarà el món, no seran pocs els acudits que se’n puguin fer (Els maies en realitat predeien el final d’Espanya per exemple). També n’hi ha qui diu el que predeien era un canvi de cicle. No aniré ara a donar crèdit a aquestes coses, però, ves per on Si non e vero e ben trovato, de canvi de cicle a casa nostra sí que n’haura.

L’acord de governabilitat inclou tota una sèrie de mesures per a encarar la crisi, ja hem començat a veure algunes iniciatives com l’impost sobre dipòsits bancàris (important és el fet que es prohibirà als bancs repercutir-ho sobre els clients!). Iniciativa que serà tombada pel govern espanyol el qual fa uns dies que ho preveia. Ja veurem com evoluciona la cosa.

Però el punt fort de l’acord, el que ha estat l’últim i més dificil de tancar, és el procés de convocatòria d’una consulta d’autodeterminació. Està reproduit més avall d’aquest post però els punts més importants són els següents:

– Declara que els intents de diàleg amb Espanya han estat un fracàs i que cal exercir el dret a decidir per a garantir “el progrés social, el desenvolupament econòmic, l’enfortiment democràtic i el foment de la cultura i la llengua pròpies”

– El primer ple del Parlament després de la investidura (això serà a principis de gener) es farà una declaració de sobirania que oficialitzi el compromís de la cambra amb el dret a decidir. Així veurem la correlació de forces, en principi el famós 87-48. Començarà forta la legislatura!

– Durant el 2013 es tramitarà la llei de consultes (es començarà a tramitar ja al gener) que haurà d’estar llesta com a molt tard al desembre. Paral·lelament, durant el primer semestre, s’intentarà iniciar un diàleg amb l’estat espanyol per a posibilitar la consulta.

– La consulta es farà el 2014. Si per les causes que fossin es considerés que cal una prórroga es podra fer amb l’acord dels dos partits. Cal suposar que la posible prórroga seria dintre de la legislatura tal com està acordat.

No està malament. Espero que s’hi puguin sumar altres forces polítiques. En particular espero que ICV i CUP estiguin a l’alçada. I ja veurem com evoluciona el PSC ( o part d’ell) durant els propers mesos.

Tindrem consulta. Posats a demanar podriem fer-la coincidir amb la dels escocesos. En tot cas espero que la farem abans que ells, més que res perquè tenim més posibilitats de guanyar-lo i això els podria ajudar. En canvi si la fan ells primer i no guanya el “SÍ” pot repercutir negativament en la nostra.

El President Mas va començar la passada legislatura amb metàfores marineres. Allò que per a portar el timó calia cap fred, cor calent, punt ferm i peus a terra. Podriem continuar i desitjar que els déus els il·luminin i els donin sabiduria per a capejar el temporal. Salpem! Infleu les veles peró aferreu-vos a xàrcies i obencs que tindrem maregassa i tempesta (i atacs pirates de cara i a traïció) només eixir de port.

———————————————————————————————

ANNEX 1.
PROCÉS DE CONVOCATÒRIA DE LA CONSULTA SOBRE EL FUTUR
POLÍTIC DE CATALUNYA
Al llarg dels darrers trenta anys, una part molt important del catalanisme s’ha
compromès a fons amb la transformació de l’Estat espanyol per fer-hi encaixar
Catalunya sense haver de renunciar ni a les legítimes aspiracions nacionals, ni a la voluntat d’autogovern, ni a la continuïtat com a nació. Però els intents d’encaix de Catalunya amb l’Estat espanyol i les seves reiterades respostes negatives són, avui, una via sense recorregut. És per aquest motiu que CiU i ERC consideren que Catalunya ha d’iniciar una nova etapa basada en el dret de decidir per garantir el progrés social, el desenvolupament econòmic, l’enfortiment democràtic i el foment de la cultura i la llengua pròpies.
En aquest sentit, CiU i ERC manifesten el seu compromís explícit i la determinació política de fer una consulta al poble de Catalunya perquè pugui decidir democràticament i lliurement el seu futur col·lectiu.
Catalunya es troba davant d’una oportunitat que només es presenta una de cada moltes generacions: l’oportunitat de construir un nou país; l’oportunitat del poble català de ser protagonista de la nostra història; l’oportunitat de posar la política al centre del debat públic; l’oportunitat de construir una societat millor basada en la justícia social i l’equitat; l’oportunitat de reafirmar el nostre compromís amb la democràcia, amb la pau i amb Europa.
Com qualsevol altra nació, Catalunya necessita disposar de l’instrument d’un Estat que li permeti desplegar amb la màxima ambició un projecte propi de país. Catalunya pot viure molt millor del que ho fa ara. Ho podria fer si disposés, d’una banda, de tots els recursos que generem els ciutadans i les empreses de Catalunya i, de l’altra, de la capacitat de decisió, del poder polític sobre tot allò que ens és propi i ens afecta.
Per aquests motius, CiU i ERC expressen el compromís que el poble català es pugui pronunciar, mitjançant una consulta, sobre la possibilitat que Catalunya pugui esdevenir un Estat en el marc europeu, per disposar, d’aquesta manera, de les eines necessàries per superar la crisi econòmica, afavorir el creixement i garantir la cohesió i el benestar de la societat catalana.
En aquest sentit, i en funció dels compromisos descrits, CiU i ERC acorden:

1. Formular una “Declaració de Sobirania del Poble de Catalunya” en el primer
Ple ordinari de la desena legislatura, que tingui per objecte fixar el compromís
del Parlament amb l’exercici del dret de decidir del poble de Catalunya.

2. Aprovar la Llei de consultes a partir dels treballs iniciats en l’anterior
legislatura, tot incorporant-hi les modificacions i esmenes que es consensuïn. En
aquest sentit, s’estableix el compromís d’impulsar l’inici de la tramitació
parlamentària com a màxim a finals del mes de gener de 2013.

3. Obrir un procés de negociació i diàleg amb l’Estat espanyol per a l’exercici
del dret de decidir que inclogui l’opció de convocar un referèndum, previst en
la Llei 4/2010 del Parlament de Catalunya, de consultes populars per via de
referèndum. En aquest sentit, s’estableix el compromís de formalitzar la petició
dins del primer semestre del 2013.

4. Crear el Consell Català per a la Transició Nacional, com a òrgan d’impuls, de
coordinació, de participació i d’assessorament del Govern de la Generalitat amb
relació amb les actuacions del procés de consulta i transició nacional, i amb
l’objectiu de garantir-ne l’impuls i la materialització.
Aquest organisme estarà integrat per personnalitats de reconegut prestigi i/o
representatives dels diversos àmbits vinculats al procés de la transició nacional i
la preparació i celebració de la consulta.
El Consell haurà d’afavorir la participació en el procés de les entitats
econòmiques, socials i culturals del nostre país, així com de les formacions
polítiques favorables al dret de decidir i a la celebració d’una consulta.

5. CiU i ERC es comprometen a treballar tots els procediments formals, jurídics i
institucionals possibles fins al 31 de desembre de 2013 per estar en condicions, a
partir d’aleshores, de convocar la consulta d’acord amb el marc legal que
l’empari., dins el termini del següent any, amb l’excepció que el context
socioeconòmic i polític requerissin una pròrroga. En tot cas, la data serà
pactada almenys per les dues parts signatàries.

6. Convocar una consulta perquè el poble de Catalunya es pugui pronunciar sobre la possibilitat que Catalunya esdevingui un Estat en el marc europeu.

CiU i ERC acorden treballar per consolidar una majoria social àmplia que permeti garantir l’èxit de la consulta i del procés de transició nacional.