Tag Archives: 9N

El meu #9N

1507684_10201871982055499_2109600561_nEl saben aquell d’un madelman que es va ajuntar amb un hippi, un okupa i un professor d’història per a enfrontar-se amb un nen repelent, la filla d’un guàrdia civil i un altre que no sabia què volia, i que van guanyar? Doncs això és el que va passar el 9N

Donat que em tocava ser president de mesa al meu antic institut vaig decidir que em quedaria a dormir a ca la mare per així no haver d’anar-hi de bon matí des del meu barri.
Vaig llevar-me ben d’hora, ben d’hora i vaig anar cap allà. Els coordinadors i gestors estaven convocats a 2/4 de 8 i els membres de mesa a les 8 però vaig voler ser-hi a primera hora per si de cas hi havia cap problema.  I també per a viure des del primer moment la jornada.
Tan aviat vaig arribar-hi que encara no hi havia ningú. Al cap d’uns segons va aparèixer una senyora que feia de voluntària i al cap de poc ja hi érem gairebé tots.  Mentre les coordinadores de procés i local revisaven que el local estigués en condicions i amb tot el material a punt la resta ens esperàvem a fora tot xerrant. Moltes rialles, molta il·lusió. Com va dir una senyora que faria de membre de mesa “És la primera vegada que veig que tota la gent que ha de ser a les meses electorals arriba tan d’hora i està tan contenta“. I a més, s’hi presenta voluntària i no cobraran res, hi afegiren alguns.

I era cert, aplaudiments i desigs que tot anés bé quan tot es va preparar i fotos plenes de somriures de les meses tot just constituïdes.

La nostra mesa acabada de constituir.

La nostra mesa acabada de constituir.

Vaig tenir la sort de compartir taula com dues noies fantàstiques: l’Anna i l’Eulàlia. Dues noies molt interessants, divertides maques i intel·ligents. Va ser tot un plaer compartir la jornada amb elles.
A les nou ja hi havia gent esperant a la porta per a votar, però com és normal en un diumenge (sobretot si és gris i amb plugim que convida a restar al llit), el degoteig de votants era continu però  la cosa  no es va acabar d’animar fins a les deu.
La nostra mesa era on havien de votar aquells que duguessin el cognom començat per A, o sigui que no vam tenir una feina excessiva a diferència de les urnes on votaven les G, M, R (o sigui, García, Martínez, Rodríguez,…) que van estar més ocupats tot el dia.

Cues a l'Institut Pau Casals

Cues a l’Institut Pau Casals

L’institut on érem (IES Pau Casals) corresponia a votants de la zona que engloba parcialment els barris de Lloreda, Nova Lloreda i Sistrells i donada la composició social, ètnica, lingüística i cultural dels barris era d’esperar que l’afluència fos poqueta però sorprenentment poc després de les 11 van organitzar-se cues que poc o molt no va parar fins a les dues i escaig. Això nosaltres, ens arribaven notícies que a l’Isaac Albèniz la gentada era impressionant.

Cues a l'Institut Albeniz

Cues a l’Institut Albeniz

Gent que votava amb els ulls brillants. Gent que somreia en introduir la papereta. Gent que segur que va recordar aquells que no havien pogut arribar a aquest dia. Jovenets que votaven per primer cop. Gent vinguda de terres llunyanes amb  DNI o TIE. Gent que ens felicitava i ens donava ànims. Gent que ens parlava en català amb accents exòtics. Gent amb cara de pomes agres que suposàvem que votaven No (però potser ens equivocàvem)i que amb l’exercici del seu dret i el seu vot legitimaven la consulta. A tots ells sense excepció els donàvem les gràcies amb un somriure quan votaven.

Mentrestant ens arribaven noticies de l’exterior. Llargues cues en molts llocs de Catalunya i també als punts de votació a l’exterior com ara Nova York, París o Londres.

Cua a La Salle a Gràcia.

Cua a La Salle a Gràcia.

Cues a Londres.

Cues a Londres.

També vam saber que els jutges van renunciar a retirar les urnes. Lògic. Aquesta imatge hauria estat nefasta per a Espanya.

A l’hora de dinar la cosa va decaure força com és habitual en les jornades electorals. Vaig preveure que cap a les cinc tornaria a animar-se de nou però va ser una miqueta abans, cap dos quarts de cinc. I fins al final.

Vam trobar força gent que venia a votar i no li corresponia aquell lloc. El sistema informàtic els rebutjava perquè el carrer, o tram de carrer, o municipi no estava assignat a aquell punt de votació, etc, també estava preparat per a no acceptar algú amb un DNI que ja constés que havia votat (però d’aquests casos no en van trobar)… Els casos aquests els derivàvem a un noi que tenia l’encàrrec d’aclarir aquestes qüestions. “L’informàtic” li dèiem perquè era l’únic que tenia accés a internet i per tant a la web de Participa2014. La resta d’ordinadors (un per mesa) només tenien connexió amb el sistema de votació i la base de dades.  Això es va fer així, segons ens van explicar abans de començar la jornada, per a evitar atacs informàtics. Previsió assenyada ja que el dia 9 i anteriors algunes webs van patir atacs brutals i organitzats  fins al punt de posar en perill serveis bàsics com ara els relacionats amb la sanitat. Tot els val per a batre l’enemic. I tant que diuen que ens estimen!
Diversos mitjans internacionals de primer ordre se’n van fer ressò. Va bé que pel món vagin coneixent contra què ens hem d’enfrontar.

No vam tenir gaire problemes amb la gent. Només algun cas de gent que volia votar amb el passaport per tenir el DNI caducat i que es van molestar quan els vam dir que no podien fer-ho (i es calmaven una mica quan els dèiem que tenien encara dies per a votar en punts territorials) , o el cas d’un senyor que no ens volia mostrar el DNI perquè “Si tengo que enseñar el DNI no voto. No se que hareis con mis datos“”Però escolti, vostè no ha votat mai?””Claro que sí, y no me pedian el DNI“.Literal. Al final li vaig dir que si volia votar calia que em deixés el carnet d’identitat i que si no, no votava. Va baixar del ruc i me’l va donar. Veig que, a sobre, s’havia equivocat de mesa. El vaig indicar on havia d’anar. Però, quina idea els fiquen al cap a aquesta gent?

Cal afegir que hi va haver molta molta gent que va signar per a sumar-se a la denúncia internacional contra l’estat espanyol per no permetre la consulta. Al començament hi havia una taula fora, a l’entrada de l’institut, però després quan va ploure de manera insistent es va instal·lar al vestíbul.

En tot cas, per a nosaltres la jornada no va tenir cap incident remarcable. Un cop arribades les vuit del vespre i tancats els col·legis voluntaris, gestors, coordinadors i membres de mesa vam procedir a votar. Com a president de mesa el meu va ser el darrer vot que es va ficar a la nostra urna.
B2COyjMCYAAk8gH

I llavors va començar el recompte:

B2CO3_pCQAEKHJF

Va anar força ràpid. En una consulta com aquesta amb poques variacions possibles de vot, el recompte ha d’anar més ràpid que en unes eleccions amb una multitud de paperetes diferents d’un munt de partits.

El resultat del nostre col·legi va ser:
SI-SI 1603

SI-NO 622

SI BLANC 35

NO 337

BLANC 20

ALTRES 222

Signatura d’actes, presentacions als coordinadors, felicitacions per la bona marxa de la jornada i cap a casa.

Mirant les noticies veig que els altres, “ellos”, continuen enrocats en les seves dèries. C’s, en la seva línia, equiparava la gent que votava als nazis. Un menyspreu total per a la gent que va patir-lo com ara Neus Català, supervivent del camp de Ravensbrück, i que no va faltar a la cita.

Neus Català, supervivent del camp nazi de Ravensbrück, votant.

Neus Català, supervivent del camp nazi de Ravensbrück, votant.

Ni una paraula, en canvi, va dedicar C’s (ni cap altre partit contrari a la consulta, ni cap mitjà que fa servir tan a la lleugera el terme “nazi”) a les concentracions explícitament feixistes que s’hi van fer. Ni tampoc contra els actes vandàlics amb l’objectiu d’intimidar o rebentar la consulta fets per neonazis. A destacar que la gent no es va acovardir i hi va plantar cara, fins i tot en algun cas algun neonazi va acabar plorant.
Indignant és, sobretot, que C’s es permetés fer aquestes declaracions un 9 de novembre, aniversari de la Nit dels Vidres Trencats. Manca de delicadesa o cretinisme?. No és d’estranyar que les comunitats jueves catalanes juntament amb associacions d’amistat amb el poble jueu i Israel hagin presentat una moció al Parlament de Catalunya per condemnar l’ús banal del nazisme i l’Holocaust en el debat polític. Però “ellos” com si sentissin ploure.

Una imatge curiosa del dia, fregant el frikisme, va ser veure el pare d’en Pere Navarro votant…amb una foto d’Artur Mas penjada al coll. Bé, hi ha molta gent que admira el President o altre polític però no per això fa coses com aquestes. A més a més coses com aquesta et porten a demanar-te quina mena de relació te amb el seu fill. En fi.

Arriben els resultats, al final els participants han superat els 2,3 milions i els vots pel Sí/Sí han superat els 80% (a l’espera dels vots que es facin fins al dia 25 en els punts habilitats i que continuen provocant cues)

Tot un èxit de participació, de fet les darrers eleccions que s’han celebrat, les europees del maig passat, van tenir una participació similar i tothom les va considerar vàlides i homologables.  I més que hi hagués hagut si s’hagués pogut votar a tants punts de votació com en altres comicis (no es van poder fer servir els centres de primària i només instituts per ser titularitat de la Generalitat). Vam tenir casos de força gent que havia vingut al nostre institut però li corresponia un altre i quan els deies que els corresponia l’altre punta de la ciutat pensaves que aquests vots (fossin el que fossin que votessin) possiblement es perdrien, sobretot en els casos de gent gran ( de fet, la majoria de gent que s’equivocava de centre ho eren) per a qui se’ls feina una muntanya anar a un altre lloc en un dia plujós.  Quan vam haver tancat les portes del centre, passades les vuit, vam sentir que tocaven al timbre alguns cops. Gent que venia a votar i s’havia errat de lloc. Vots que es van perdre si no es que tenen la possibilitat d’anar a un dels centres encara oberts fins al dia 25. Si s’hagués pogut fer una campanya informativa correcta aquestes coses no haurien passat, però la Generalitat no podia fer-ho i tot requeia en els voluntaris. Prou feina que vam fer, però amb els mitjans que podíem comptar no n’hi havia prou.

La posició dels partits anti-consulta i del govern espanyol era la previsible: La majoria de la gent no ha votat, per tant no te legitimitat. Hi ha més d’1.8 milions de persones que han votat per la independència però hi ha més gent que no ha votat.
Ja sabeu, arreu del món els abstencionistes són abstencionistes i per tant cal comptar-los com que acceptaran els resultat sigui quin sigui…llevat de a Catalunya en que tots sense excepció són computats directament com a militants espanyolistes.

Tan se val que, com he comentat abans, la participació hagi estat similar a eleccions anteriors.  Tant se val que tothom hagi pogut votar si ho volia (i alguns que ho feien en sentit contrari no se n’amagaven pas…ni tenien perquè fer-ho, és clar), o que a les darreres eleccions al Parlament (que van batre un rècord de participació amb gairebé un 70%) la suma de vots de PP (que hi va treure els seus millors resultats), PSC, C’s, PXC i UPyD no superés els votants del Sí/Sí de diumenge.  O que els observadors internacionals (encapçalats per un eurodiputat unionista escocès, per cert) que van vigilar el procés el qualifiquessin d’èxit i que complia totes les garanties democràtiques.  O que influents mitjans estrangers també en remarquin de forma explícita l’èxit de la jornada.
Tant se val, ells es creuen els seus deliris i les seves pròpies mentides. Recordeu quan deien que havien inscrit per a votar a Bob Esponja i altres personatges? A on els havien registrat? O quan van dir que una mateixa persona havia pogut votar tres vegades? Tripijocs barroers fàcils de desmuntar, però la calúmnia ja està llençada. Potser això és molt celebrat entre la gent que no coneix el procés ni la realitat d’aquí però entre el seu “public objectiu” que viu aquí aquesta manera de tractar-los d’idiotes els pot ser contraproduent.
Durant la jornada de votació una senyora que parlava castellà amb accent andalús feia rogle amb les amigues o veïnes i comentava la jugada en veu (massa) alta: “¿Que que he votao? ¿No ves las tonterias y mentiras que disen de los catalanes?¿Pos que voy a votar? ¡Que sí, claro!

El dia següent al procés l’alcaldessa de Madrid, Sra. Ana Botella, demanava a la patrona de la ciutat ( de la qual se celebrava el dia ) que intercedís per a frenar el procés sobiranista.  La veritat és que ja només un miracle ho aturaria.
I és que una de les imatges de la jornada és l’abraçada entre el MHPG i David Fernàndez.

Aquesta imatge demostra (espero) que més enllà de les lògiques diferències polítiques quan al país li cal unitat sabem superar l’esperit caïnita i guerracivilista que tant de mal ens ha fet històricament. El dia que els veïns de ponent aprenguin això hauran fet una gran pas per a ells mateixos.

Això no vol dir, evidentment, que no tornarem a veure situacions polítiques grotesques. La política ja ho té, això. Però bé, el poble ha parlat i ara és l’hora dels polítics. Espavileu, que teniu feina!

La primera reacció del President Mas va ser la sorprenent decisió d’enviar una carta al President Rajoy per a negociar una consulta pactada, un referèndum definitiu tot i sabent que la resposta seria negativa.  Home, potser ja n’hi ha prou de voler demostrar al món que si fem el que fem és perquè són com són, no? Que no ens hem carregat prou de raons ja?
Si més no, el president espanyol va tenir la deferència de contestar ràpid: ni negociació ni reforma de la constitució ni res.  O sigui, reforça el Sí/Sí i es carrega la “tercera via” (i algú pensa que els que han votat aquesta opció del Sí/No, que va quedar en segona posició diumenge, en una consulta amb pregunta simple votarien en la seva majoria en contra de la independència?). Així que, un cop complerta la formalitat, en Mas procedirà a parlar amb diferents líders polítics i dirà què pensa fer (eleccions segurament) el proper dia 24.  Fins llavors tornarem a senti picabaralles, rumors i suposades filtracions. Paciència.

Mentrestant es manté oberta la via judicial. En un clima de tensió i de descarada ingerència política en el poder judicial s’està a l’espera de si s’inhabilita Mas (amb el risc d’acabar fent-lo un heroi), la Vicepresidenta, alguns consellers,…o que s’actuï fins i tot contra els voluntaris. Bé, aquí estem.
Aquesta situació de menyspreu a la separació de poders provocaria un escàndol majúscul en qualsevol estat democràtic però en fi.
La diplomàcia espanyola tampoc no para. Davant d’articles a la premsa internacional dient que Espanya caldria que aprengués del que va passar a Escòcia (a l’Irish Times) o que criticaven durament la hipocresia europea contra Catalunya (al Jerusalem Post) els ambaixadors espanyols a Irlanda i a Israel ja han posat el crit al cel. Fent amics. Però encara no s’han queixat dels articles del Wall Street Journal, Bloomberg i altres que he enllaçat abans…
Es querellaran contra tots? Potser algun suport que hem rebut els fan massa respecte per a ficar-s’hi. I és que volen fer por però ja no espanten ningú.

N’hi ha per allà que diuen que Catalunya els comença a avorrir. Caram, doncs mira que Espanya a nosaltres! Ja el 2007 vaig un post parlant d’ “avorriment, cansament i unes grans ganes de que tot això acabi”. Quan vius amb algú que t’intenta anul·lar, que menysprea el que fas, que no fa res més que posar entrebancs als teus somnis, que ni et comprèn ni et vol comprendre, val més que comencis a pensar en el divorci. Ni han canviat ni canviaran.

Si una cosa va demostrar el 9N és que, a banda de ja no fer por a ningú l’estat espanyol a Catalunya és cada cop més residual. Ens fotem de les seves amenaces perquè sabem que s’ha arribat al punt en que no les compliran. La desconnexió és evident i la independència arribarà perquè un dia haurem desconnectat del tot, discutirem els termes del divorci (qui es queda els trens, els funcionaris i alguna altra cosa) i bon vent i barca nova.

Sóc un català amb un vot i no em fa cap por fer-lo servir #9N

4zpa843lQueden poques hores per a que arribi el moment, l’oportunitat que fa tant de temps que hem esperat: la possibilitat de poder donar la nostra pel que fa al futur de Catalunya com a estat independent.

D’acord, no és una consulta com havíem somiat, però les coses han anat com han anat i les traves de l’estat espanyol han impossibilitat fer un referèndum com volíem. Un acatament covard hauria estat inacceptable i una cega obstinació, una rebequeria estèril. Per tant, aquesta actitud tan catalana (segons Victus) d’assentir sense acatar no sembla una mo ala opció. Si jugues al “tot o res” pots perdre (sobretot si no parteixes de la posició més forta) però si vas jugant sense defallir al “tot el que sigui possible” aniràs avençant.

L’anunci del procés participatiu com a alternativa a la consulta (seguides d’unes plebiscitàries amb llista única dels partits sobiranistes) va provocar un petit terratrèmol, cosa que personalment em va sorprendre: No s’esperaven que el TC ho aturarien? No havien parlat de les alternatives? De què parlaven en aquelles llargues reunions que feien?.
Tot va penjar d’un fil fins que ANC i Òmnium van omplir (de debó, no com altres) la Plaça de Catalunya d’una gentada força indignada exigint unitat no va tornar la calma. La “figura de porcellana” va apedaçar les seves esquerdes.

Enrere han quedat, doncs, les llàgrimes de Jonqueres (contraproduents, per a ell, un aspirant a estadista pot vessar llàgrimes d’emoció, per exemple com les que es van veure quan el MHPG va signar el decret, però no de desesperació o impotència), el líder d’ICV dient que no votaria a la consulta alternativa per a dir després que votaria Sí/No mentre que Dolors Camats afirma que votarà Sí/Sí (diuen que això és una mostra de pluralitat dins del partit, en realitat vol dir que no tenen les coses clares, a més a hores d’ara, hi ha algú que no sàpiga que a la pràctica votar Sí/No és igual a votar No?), la insistència de CiU per a una llista única tot dissimulant maldestrament que és una manera de salvar els mobles en unes eleccions en que les enquestes afirmen que perdrien davant ERC,…I la sorprenent actitud de les CUP, que són els únics que s’han mostrat com autèntics estadistes.  Com deia el David Fernàndez de Polònia: “Déu n’hi do la que hem liat si al final quedo jo com l’assenyat“.
La calma ha tornat. Si més no fins al dia 10.
Seria desitjable que, malgrat les lògiques discrepàncies, tinguessin clar quin és l’objectiu i quin és el paper de cadascú. “Si hi ha massa capitans el vaixell s’enfonsarà” diu sàviament el Talmud.

Mentrestant allà han passat de l’eufòria i de fotre-se’n de la nova consulta a la inquietud.Deien que era una consulta sense valor perquè no tenia cens i calia registrar-s’hi per a votar (igual que a països com ara els Estats Units o la Gran Bretanya però, què sabran ells de democràcia comparat amb els espanyols, oi?),…
Encara s’aferren a la legalitat i la constitució però sense saber ben bé que argumentar. Arguments que no espanten ni convencen: saben que una multitud de catalans votant per la independència serà una legitimació de qualsevol procés. Els fets consumats són els que manen si es poden defensar per molta llei obsoleta que hi vulguin aplicar, això passa aquí i arreu: encara ara hi ha qui es qüestiona que legalment la Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica no s’ajusta a la legalitat. Potser sí, però a hores d’ara defensar això no fa res més que provocar un somriure.  Doncs amb això nostre igual, passaran els anys i un dia fins i tot els seus fills consideraran molt friqui que no ens deixessin votar. No sembla que hagin après gaire des del temps del desastre de Cuba fins ara.

Han portat la nova convocatòria al Tribunal Constitucional que l’ha suspès , però ja ens fotem d’ells.  Fins i tot es denunciarà l’estat espanyol a instàncies internacionals per no deixar-nos votar. Aquesta denúncia la podran secundar els ciutadans el mateix dia 9.

Han portat vehicles militars, una fragata i un munt de policies espanyols, però saben que la imatge d’una urna retirada per un policia, o pitjor, un militar en posició amenaçant població civil per voler votar, seria la seva tomba i la nostra millor publicitat. Per tant, no passarà res. Prou malmesa tenen ja la seva imatge internacional.
Per tant, opten per altres vies: les amenaces a ajuntaments i Generalitat, o als directors d’institut, fan que el servei estatal de correus faci boicot amb les trameses,…

Però veient que la cosa no la poden aturar sense prendre més mal han intentat un darrer moviment: el Ministre de Justícia ha manifestat que la consulta es podria fer si el Govern no hi intervé.  Que es faci però que no sigui “oficial”, com les consultes de fa uns anys que es van inaugurar a Arenys de Munt i es van escampar per moltes ciutats i pobles (és un avenç, aquelles consultes també les van intentar aturar judicialment).
Gest inútil. El Pacte Nacional pel Dret a Decidir ha deixat clar que el Govern es mantindrà al capdavant encara que siguin els voluntaris els que la portin endavant. En això han estat d’acord tots els actors del PNDD: partits, sindicats, associacions,…L’única veu discordant? La de sempre. Duran i Lleida ha dit d’acatar i fer que el PNDD es posi al capdavant. Però a Duran ja ningú no li fa cas.
226660_165195666984580_1486010791_n

Doncs no se a què espereu, President!!!

Vaja, que si algú tenia encara dubte sobre si anar a votar o no ara te prou exemples de a qui fotria si passa d’anar-hi i qui se n’alegraria.

10704159_775705292504773_7217630949985744464_n

Cal votar-hi. Per a deslliurar-nos de tots aquests i totes les falses elits.

Si encara hi ha algú que no sàpiga on ha d’anar a votar ho pot consultar trucant al 012 o a la web participa2014.cat

Cal votar. Per nosaltres, pels nostres fills i també pels que no podran votar perquè ja no hi són. Tothom te familiars o amics que s’han quedat pel camí i que voldrien ser-hi demà. Els fallareu?
Penseu que tot el que passi després dependrà d’una massiva participació el 9N. Si fracassa, tot, absolutament tot, se n’anirà en orris.

Depèn només de nosaltres, i recordeu que “si de debò ho voleu, no serà només un somni

Sóc un català amb un vot i no em fa cap por fer-lo servir, i tu?

snapshot

—————————————————————————————————

Diumenge estaré de president de mesa al meu antic institut (I.B. Pau Casals de Badalona), si puc aniré retransmetent via twitter la meva visió de la jornada i després en faré un post.

A continuació el manifest blocaire que ha ideat l’amic Josep Selva i que subscric:

ENS PROHIBEIXEN VOTAR,   ENS PROHIBEIXEN EXISTIR

Els món dels blocs sempre ha estat un espai de llibertat, ho sabem molt be tots els que fa anys utilitzem aquest mitjà per expressar-hi les nostres opinions, i compartir-les amb altres blocaires. El bloc ens dóna la possibilitat de comentar i polemitzar ja que és un espai de llibertat i respecte absoluts. Aquest és el seu gran valor.

Tots nosaltres, de tan diferents ideologies i creences estem d’acord en una cosa: L’IMPERI DE LA DEMOCRÀCIA ESTÀ PER SOBRE DE L’ IMPERI DE LA LLEI. Quan s’invoca una llei per a silenciar-nos, aquesta llei esdevé il.legítima perquè emmordassa la democràcia. Els catalans estem sotmesos a aquest l’ús il.legítim i antidemocràtic de les lleis espanyoles.  

Podem discrepar de com hem arribat a aquest punt que som avui, de si el 9N havia de ser “consulta” o “participació ciutadana”; però ara som on som i, tot i la imperfecció a què ens ha obligat la suspensió per part d’un govern de l’Estat espanyol de la consulta prevista, ens hi juguem moltíssim en el 9N. És un envit, per tant, hem de votar de totes, totes.

Els qui estem acostumats a expressar-nos amb llibertat  i respecte ens comprometem a exercir la democràcia anant a votar el 9N. Farem que ressoni la veu de la gent, aquí i a tots els mitjans internacionals, sense que les prohibicions d’uns tribunals que estan al servei  de la política en lloc de servir el Dret, ens suposin cap aturador.