Tag Archives: ANC

Omplint els darrers trams de la #ViaCatalana

http://www.elpunt.catEstem a una setmana de la Diada Nacional de Catalunya i l’ompliment de la Via Catalana cap a la Independència va a tota màquina.

En aquests moments els únics trams que encara tenen una certa dificultat per a omplir-se del tot són al Montsià i al Baix Ebre. I no pas perquè la gent que hi viu no s’hi impliqui, ben al contrari, el percentatge de gent inscrita és més alt que en altres comarques de Catalunya, però la baixa densitat de població fa que sigui més dificultós omplir-hi tots els trams. Penseu que en una ciutat de la mida de, posem per cas, Sabadell ja hi viu més gent que en les dues comarques senceres!

Per això la gent de la resta de comarques s’hi ha llançat. Per a omplir les Terres de l’Ebre i per a omplir-ho tot.  I s’hi ha llençat de cap! (Bé, sincerament, algú ho dubtava???) Barcelona, Badalona, el Baix Llobregat,…tots els trams de la Via Catalana que passen per la zona metropolitana de Barcelona es van omplir en una setmana (Badalona, per cert, va ser la primera). A partir de llavors a omplir autocars. I tot i així sabem que el dia onze molta gent baixarà al carrer i s’hi afegirà sense haver-s’hi apuntat. Ho veig jo a Badalona, fa dies que no admetem inscripcions que no siguin cap als trams encara no omplerts i tot i així molta gent que no se’n pot desplaçar diu que ells hi vindran igualment. Per cert, que a l’autocar que noliegem des de l’ANC Badalona encara en queden places lliures, si us hi voleu afegir….
La implicació és tanta que a les comarques de Lleida (un dels llocs que els rebentaires deien que no s’hi afegirien perquè la cadena no passava per aquesta “província”) ja no s’hi poden trobar autocars lliures. La gent del Bages van ser dels primers a oferir-se a ocupar trams de les Terres de l’Ebre i va ser tanta la demanda que van haver de demanar nous trams per a encabir tota la gent. Al Vallès Occidental s’han omplert 250 autocars!
A Matadepera han omplert tretze autocars. Ciutats amb una composició poblacional complexa com L’Hospitalet de Llobregat, Santa Coloma de Gramenet o St. Adrià de Besòs també omplen autocars….Són només uns quants exemples, la llista d’autocars noliejats per l’ANC que encara tenen places lliures la podeu trobar aquí.

Però no només l’ANC nolieja autocars. També entitats com Òmnium Cultural i partits polítics com Convergència i Esquerra n’organitzen. Us en podeu informar a les seccions locals corresponents.

Al web Mou-te per la Via trobareu molta més informació com ara horaris de bus o tren, particulars que volen anar pel seu compte a un tram concret i s’ofereixen a compartir cotxe, consells de salut, recomanacions de seguretat, un fòrum per a opinar o demanar consells, etc…
A més a més, també es pot descarregar una aplicació per al mòbil amb tota la informació sobre la Via Catalana cap a la Independència.

Que la Via Catalana cap a la Independència està destinada a ser un esdeveniment que faci conèixer la lluita catalana al món està clar, però és que a més a més molts catalans s’han dedicat a fer vies als indrets més diversos ja sigui perquè hi viuen o perquè hi eren de vacances. Aquí en podem veure alguns exemples:

La primera es va fer a Roma:

roma

I després van venir d’altres com ara Londres,

londres

Hèlsinki,

helsinki

Brusel·les,

brusel·les

Jerusalem,

1185428_721104937905800_1273942694_n

Nova York,

central park

(menció especial mereix l’americana d’en Xavier Sala-i-Martin)

timessquare

Sidney,

sidney

Paris,

paris

 

 

 

 

Toronto,

toronto

Bangkok,

bangkok

o Pekin

pequin

Déu n’hi do, oi?

Però cal donar-hi el darrer impuls.

Que acabi de ser un èxit depèn només de nosaltres. Està a les nostres mans.

שנה טובה ומתוקה

Fem via! ( #viacatalana és clar!)

Font: Vilaweb

Font: Vilaweb

El 23 d’agost del 1939 Alemanya i la Unió Soviètica van signar el pacte Molotov-Ribbentrop en virtut del qual l’estat nazi i l’estat comunista establien un acord de no-agressió i es repartien part de l’Europa Oriental, en concret Polònia, Estònia, Letònia, Lituània i parts de Finlàndia i Romania. La posada en pràctica va començar amb la invasió nazi de Polònia el setembre del 1939, fet que va desencadenar la II Guerra Mundial. Ara ningú ho recorda però és curiós que no pocs comunistes occidentals en aquells moments estiguessin en contra de l’entrada dels seus països en una “guerra imperialista” i promoguessin moviments pacifistes.

Font: Wikimedia

Font: Wikimedia

Dos anys després el pacte es va trencar i els alemanys van envair l’URSS. Durant la guerra els territoris van passar a mans d’uns als altres.Un cop acabat el conflicte amb la derrota nazi Letònia, Estònia i Liutània (que per abreujar acostumem a anomenar “les Repúbliques Bàltiques” tot i que en realitat no són les úniques repúbliques que tenen costa a la mar Bàltica) van quedar com a part de la Unió Soviètica.

Temps després la decadència de l’URSS va comportar un revifament dels moviments d’alliberament nacional. En això les tres Repúbliques Bàltiques van ser sempre a l’avantguarda. Van ser les que van tirar del carro al que després van pujar la resta de repúbliques socialistes soviètiques i després altres territoris. De fet, encara avui s’hi arrosseguen derivacions que  no s’han resolt com és el cas de Txetxènia i tot el Caucas Nord.

Dintre de les accions per la independència va tenir especial ressó la Via Bàltica, una cadena humana que va unir les capitals de les tres Repúbliques (Tallin, Vílnius i Riga) el dia 23 d’agost de 1989, volent commemorar així el cinquentenari de l’ominós pacte que els va fer perdre la independència. El recorregut va ser d’uns 530 km i hi van participar més d’un milió i mig de persones (sobre un total de set milions que conformaven la població de Letònia, Estònia i Lituània)

La Via Bàltica va tenir un ressó internacional enorme. Tant, que va passar a formar part del programa “Memòria del Món” de la UNESCO.  Va ser un acte publicitari de gran magnitut, el món va veure un poble sencer mobilitzant-se de forma pacífica en contra de l’ocupació exercida per part d’una gran potència mundial (i amb un dels exèrcits més poderosos ho sigui que ho tenien moooolt més dificil que nosaltres) i ja tothom va saber que no hi havia marxa enrere. I tot i aixó encara van passar dos anys per a que assolissin la independència.

Inspirant-se en aquests fets, l’Assemblea Nacional Catalana ha volgut que el proper 11 de setembre (potser l’últim abans de la Independència?) es faci quelcom semblant al Principat de Catalunya. És el que s’ha anomenat la Via Catalana cap a la Independència.

La idea és unir el Pertús i Alcanar a travès d’una cadena humana. Un recorregut d’uns 400 Km per a la que es calcula que caldran 400.000 persones. (Personalment penso que calcular un metre per persona és massa, una persona amb els braços estesos fa més d’un metre i mig de mitjana.)

El recorregut travessarà tretze de les quaranta-una comarques i 86 dels 947 municipis catalans (Entre altres: El Pertús, La Jonquera, Pont de Molins, Figueres, Santa Llogaia d’Àlguema, Bàscara, Orriols, Sarrià de Ter, Sant Julià de Ramis, Girona, Fornells de la Selva, Riudellots de la Selva, Tordera, Malgrat de Mar, Pineda de Mar, Calella, Sant Pol de Mar, Canet de Mar, Arenys de Mar, Caldes d’Estrac, Sant Andreu de Llavaneres, Mataró, Vilassar de Mar, Premià de Mar, el Masnou, Montgat, Badalona, Sant Adrià de Besòs, Barcelona, L’Hospitalet de Llobregat, Esplugues de Llobregat, Sant Just Desvern, Sant Feliu de Llobregat, Molins de Rei, Sant Vicenç dels Horts, Cervelló, Vallirana, Ordal, Cantallops, Sant Cugat Sesgarrigues, Olèrdola, Vilafranca del Penedès, Santa Margarida i els Monjos, La Ràpita, Castellet i la Gornal, Bellvei, l’Arboç, Coma-ruga, Creixell, Clarà, Torredembarra, Altafulla, Tarragona, Reus, Riudoms, Montbrió del Camp, Mont-roig del Camp, l’Hospitalet de l’Infant, l’Ametlla de Mar, el Perelló, l’Ampolla, Camarles, l’Aldea, Amposta, Sant Carles de la Ràpita i Alcanar)

1004802_542208515827444_1956645291_n

El recorregut s’ha triat per diversos motius:

  • És la columna vertebral dels Països Catalans seguint l’antiga Via Augusta. Així la gent del País Valencià i la Catalunya Nord, tot i ser dia feiner, podran continuar el recorregut pel seu territori. Les Illes Balears podran realitzar actes en paral·lel de manera simultània.
  • Les vies emprades són de fàcil accés per a la majoria de la població i presenta un recorregut bàsicament pla i lineal, assequible per a les persones amb mobilitat reduïda.
  • Arriba al gruix de la població i, especialment, a les zones on hi ha més gent a sumar i a implicar en el procés.
  • Garantim la mobilitat de vehicles que van a o vénen d’altres punts d’Europa, així no interferim en el seu dia a dia.
  • Segueix el recorregut d’exemples clars de la manca d’inversió de l’Estat espanyol en infraestructures a Catalunya com la N-340, la N-II i el corredor mediterrani ferroviari

La gent dels llocs per on no passa també s’està mobilitzant per a que sigui un èxit. Per exemple des del Bages sortiran busos plens per a cobrir la zona de l’Hospitalet de l’Infant. Des de Lleida hi haurà una marxa de relleus que l’unirà amb l’Ametlla de Mar.  A les Illes també s’hi faran actes. S’allargarà la Via tant com sigui posible per la Catalunya Nord i el País Valencià . Fins i tot “L’Inde” (el diari més llegit de la Catalunya Nord) en parla i explica que val fer per apuntar-s’hi. L’inici de la cadena entrant al País Valencià el faran els pares d’en Guillem Agulló…..Tingueu en compte que allà és dia laborable i no hi ha gaire complicitat dels poders públics ni infrastructura per a poder muntar un operatiu logístic més enllà del Principat (i encara dintre fer-ho és una feinada), però des d’ara mateix hauriem de tenir clara la diferència entre estat i nació i que després de la independència caldrà continuar fent feina.

Però és que, a més a més els catalans que viuen a l’exterior també s’estan mobilitzant per a enllaçar-se. El primer acte s’ha fet a Roma. Tots els camins duen a Roma però en aquest cas és la Via Catalana en surt.

Font: Vilaweb

Font: Vilaweb

La cosa fa setmanes que està en marxa i ja hi ha molts trams absolutament plens. Ara mateix ja hi ha més de 275.000 inscrits i els trams que falten per a omplir  són els que passen per zones menys poblades. Si encara no us hi heu inscrit ho podeu fer a la pròpia web de l’ANC (enllaç aquí).

Fins al dia 11 s’estan fent assajos i actes de suport. Aquí teniu el calendari dels esdeveniments.

També us hi podeu apuntar a travès de les paradetes que les diferents territorials munten de tant en tant. A banda d’apuntar-vos-hi també podeu demanar informació, comprar marxandatge independentista (així contribuïu a sufragar les despeses de les activitats de l’ANC que, com sabeu, no rep cap mena de subvenció) i signar un vot per la independència.

Per a més informació podeu contactar amb la Assemblea Territorial que tingueu més a prop.  En concret a Badalona la paradeta hi serà cada dijous a la vesprada (de 17.30 a 21 h.) a la cantonada entre el Carrer del Mar i el Passeig de la Rambla (lloc conegut com la Plaça del Pou de Greix).

BQnxp74CQAABBjB.jpg large

Que la Via Catalana serà un èxit està més que cantat. Serà un nou acte de publicitat de cara al món.  Ara només cal que els polítics a banda de seguir carregant-se de raons facin la seva feina i segueixin el pla previst.

Per cert, una curiositat per acabar. El 2004 es va celebrar el tricentenari de la sobirania britànica de Gibraltar (conseqüència, com sabeu, de la Guerra de Successió) i un dels actes va ser…envoltar la Roca amb una cadena humana.

ANC: Signa un vot per la independència

312118_10201453517928180_1100331948_nL’Assemblea Nacional de Catalunya ha encetat una iniciativa que opta per agafar el brau per les banyes i tirar pel dret: Instarà al Parlament a que es faci una consulta per la independència abans del 31 de maig del 2014, i si no es pot fer o si es fa però l’estat espanyol no acata el ressultat que es declari la independència de forma unilateral.

Aquesta iniciativa, anomenada Eines per a l’estat,  te dues vessants: Una d’interna i una altra d’externa.

-La vessant externa es diu From Catalonia to the World i consisteix en enviar un missatge al món explicant les raons per a demanar la independència de Catalunya i denunciar la situació de setge a la que està sotmesa la nostra economia, la nostra societat  i la nostra cultura.

– La vessant interna es diu Signa un vot per la independència i es basa en el dret de petició.

El dret de peticio és un dret fonamental reconegut per la Constitució espanyola (article 29) i l’Estatut d’autonomia de Catalunya (art. 29.5è). És regulat per la Llei Orgànica 4/2001. D’acord amb el Reglament del Parlament de Catalunya es pot exercir aquest dret davant el Parlament (art.60)

Aquest dret permet que qualsevol persona natural o jurídica, prescindint de la seva nacionalitat, individualment o col·lectivament, es pugui adreçar davant qualsevol institució pública, administració o autoritat, per fer peticions sobre qualsevol assumpte o matèria que puguin afectar exclusivament el peticionari o siguin d’interès col·lectiu o general.
Permet, per tant, exercir el dret a la lliure determinació, que és un dret fonamental i universal que tenen tots els pobles d’acord amb la Carta de les Nacions Unides de 1945 (Arts. 1r i 55è) i els Pactes Internacionals de Drets Civils i Polítics, i de Drets Econòmics, Socials i Culturals (Art. 1r), aprovats per l’Assemblea de les Nacions Unides el 16-12-1966 i vigents a Espanya des de 1977.

És a dir, es tracta d’un dret que te qualsevol ciutadà consistent a fer un escrit demanant al seus representants, o sigui el Parlament, que emprengui les iniciatives polítiques per tal de fer alguna cosa. En aquest cas, com he dit abans, es tracta de demanar que es faci una consulta per la independència com a molt tard el 31 de maig del 2014 o, en cas que no se’ns permeti fer-la o que es faci però l’estat espanyol no acati el ressultat, es declari la independència de forma unilateral com a molt tard el dia 11 de setembre del 2014.
És diferent d’una iniciativa legislativa popular i també de les consultes per la independència que es van fer per gairebé totes les poblacions de Catalunya ja que es tracta d’una petició directa i personal d’un ciutadà, el qual ha d’omplir una butlleta com aquesta. Ho poden fet tots els ciutadans majors de 16 anys i fins i tot els estrangers, és a dir que un ciutadà resident a l’estranger que simpatitzi amb la causa pot emplenar la seva butlleta.

L’objectiu és aplegar tantes butlletes de petició (“vots” per la independència) com sigui posible i donar-les al Parlament en un dia determinat, totes juntes. Mentre arribi aquest dia les paperetes es mantindran amagades en un lloc que no es farà públic per motius de seguretat. L’ANC en serà la dipositària.

Es podrà començar a votar al juny. A partir de l’1 i 2 de juny l’ANC encetarà la campanya de recollida de drets de petició a les zones del Barcelonès, el Maresme, el Vallès Occidental, el Vallès Oriental, Girona, la Selva i l’Empordà mitjançant les seves assemblees territorials. Està previst que el 15 de juny es pugui exercir aquest dret arreu de Catalunya.

Totes les persones que vulguin exercir el seu dret de petició només ho poden fer als punts habilitats a tal efecte. Les persones que vulguin votar hauran de presentar el seu DNI o passaport; signar amb bolígraf i tot seguit introduiran davant un apoderat o interventor de l’ANC la seva butlleta en una urna. El votant es quedarà amb un resguard que acreditarà que ja ha votat. Posteriorment s’aixecarà acta de les peticions recollides, es presentaran davant de notari i es dipositaran en un punt que, de moment, no es fa públic tal com he comentat abans. Un sistema informàtic vetllarà perquè no hi hagi duplicitat en els vots i perquè totes les dades que constin siguin correctes. Aquest fitxer és estrictament confidencial i està protegit per la Llei de Protecció de Dades (LOPD).

No es pot votar per internet, ni enviar el vot per correu electrònic, ni delegar en una altra persona perquè entregui físicament el teu vot en els punts de recollida atès que cal l’acreditació personal mitjançant DNI o passaport. L’ANC no ha trobat un mecanisme legalment vàlid que permeti fer servir el vot per correu electrònic. Tampoc és vàlid el vot per correu postal.
Com veieu, hi ha voluntat de presentar la iniciativa com una acció escrupulosament legal.

En resum és això.  Si en voleu seguir les novetats podeu fer-ho a travès de la pàgina web (http://einesxestat.cat/), la pàgina de facebook o el compte de twitter (@Signaunvot).
Aquí us deixo el video de la presentació d’aquesta iniciativa que es va fer el passat 24 de maig on ho expliquen tot molt bé. Tanmateix, si algú encara en te dubtes por plantejar-los a travès del compte  info@einesxestat.cat

Això sembla que acabarà en DUI

Fa uns sis mesos que el Parlament, després de la manifestació de tot just feia uns dies, va aprovar una resolució que instava el Govern a fer una consulta sobre la independència durant la següent legislatura (és a dir, aquesta). Fa tres mesos que els partits que conformen l’acord de governabilitat van acordar que la consulta es faria el 2014 com a molt tard. Fa dos mesos que el Parlament va instar el govern a inciar-ne el procés. Encara no fa una setmana que s’hi va votar una nova resolució pel dret a decidir (que complementa l’anterior i que no deixa de ser un paripé per a que el PSC pugui fer alguns passos més en el trànsit cap als partits independentistes per a veure si s’hi poden recol·locar). I fa només unes hores que l’ANC ha fixat la data límit per a la consulta el 31 de maig del 2014 (i anuncia, tot recollint una iniciativa sorgida al facebook fa algunes setmanes, la intenció fer una cadena humana per la independència el proper 11 de setembre a l’estil de la que es va fer al 1989 a les Repúbliques Bàltiques (Estònia, Letònia i Lituània) que es volien independitzar de l’URSS).

Fa poc es va complir el 140è aniversari de la primera proclamació de l’Estat Català però en només uns mesos n’hem fet més camí que mai des del 1714. I és que tenim pressa, molta pressa. La situació econòmica, política, social i institucional es fa més insostenible cada dia que passa. La guerra bruta de l’estat espanyol per a desacreditar les institucions catalanes no sembla que afebleixi gaire el moviment independentista (si l’alternativa que ofereixen és continuar a una Espanya arruïnada i corrupta i que només ens ofereix continuar com fins ara no crec que aconsegueixi seduir gaire gent ja convençuda que no hi ha més solució que fer-nos el nostre propi estat) i  els plans del CNI no és que ens espantin gaire. Potser per això sovint dóna la impressió que més que aturar el xoc de trens el que ells pretenen és fer descarrilar el nostre.  Ja no volen seduir sinó que ataquen amb tota la ràbia. “Ellos” poden amenaçar, insultar i difamar però si algú d’aquí gosa dir res se’l treuen del mig.

A més a més hi ha la qüestió de les “retallades”. El Conseller Mas-Colell diu que veu impossible la seva aplicació, Oriol Junqueres encara menys i per això en fa pedagogia:

Així doncs, és urgent fer la consulta i aconseguir la independència. No cal que sigui demà passat ni la cosa va d’unes setmanes però sí d’uns mesos perquè els país (i el benestar de la seva gent) se’ns desfà a les mans.

Però tots sabem que no hi ha ni la més remota possibilitat que el govern espanyol (ni el d’ara ni cap altre sigui del partit que sigui) accedeixi no ja a “concedir” la independència sinó ni tan sols a permetre’n una consulta. I intentar convèncer-los seria perdre molt de temps per a no arribar en lloc (recordeu el procés de l’estatut)

Què fer? Doncs jo crec que la situació és tan insostenible (socialment, econòmicament, institucionalment,..) que pot acabar en una Declaració Unilateral d’Independència al Parlament i consulta ratificativa posterior amb els fets ja consumats. És millor fer la DUI abans que la consulta i no a l’inrevès, faria que els votants se sentissin recolzats pel Govern i no temessin que fos un vot llençat.

També pot ser que s’aprofiti una contesa electoral per a fer unes eleccions plebiscitàries, és a dir, que es votessin partits però que tothom tingués clar que votar a segons quins partits equival a votar SÍ a la independència. Aquesta posibilitat ja havia estat comentada sense cap concrecció i, fins i tot, s’havia apuntat a una coalició electoral CiU-ERC

Doncs l’oportunitat per a fer això la tindrem ben aviat. Les eleccions al Parlament Europeu sempre han estat unes eleccions de segona en les que a l’hora de votar es tenien més en compte factors interns que no de nivell europeu. A més molts partits les feien servir com a cementiri d’elefants per a portar-hi velles glories dels seus partits a les que volien treure del mig o oferir-les un retir daurat (L’excepció són els partits catalans que hi porten primeres espases, a les darreres hi van anar Ramon Tremosa (CiU), Oriol Junqueres (ERC) i Raül Romeva (ICV) cosa que demostra qui és el més europeista), així que no passarà res si s’aprofita com a succedani de consulta per a la independència o com a suport d’una DUI.

I quan seran les eleccions europees? Doncs el diumenge 25 de maig del 2014, curiosament, o no tan curiosament, molt semblant al límit que ha marcat l’ANC. (Casualment al llibre “Crònica de la independència” de Patricia Gabancho la independència es proclama un 25 de maig, però del 2010. Ja hi fem tard)

Hi queda més d’un any i sembla tota una eternitat. Queda molta feina pera fer a nivell intern i extern però sembla dificil que es pugui aguantar tant de temps a aquest ritme de desgast i crispació. Més encara quan el govern està treballant encara amb els presupostos prorrogats dels 2012. ERC ha dit que no pensa votar uns pressupostos per al 2013 que continguin les noves retallades previstes i CiU no pot trobar ningú més que estigui disposat a donar-hi suport. Tot i així no semblen gaire amoïnats. És una estratègia conjunta per a anar preparant el terreny per a mostrar la situació insostenible que tenim i preparar l’opinió pública per a quan prenguin la “decissió inevitable” (de forma més immiment si no hi ha pressupostos enguany o més diferida si sí s’acaben aprovant) de la DUI al Parlament? Potser, però sigui com sigui és evident que, passi el que passi al final, la situació actual no pot durar gaire més d’un any.

 

 

 

 

 

Comença el compte enrere

El discurs íntegre el trobareu transcrit aquí. Es pot comprovar que les paraules “independència” o “independentista” no surten ni una sola vegada. Tanmateix el missatge és clar: Totes les temptatives d’ “encaixar” Catalunya dins Espanya han estat un fracàs. A Espanya no han escoltat mai i la negativa d’acceptar la proposta de pacte fiscal ha estat la darrera oportunitat. Ara toca decidir què hem de fer a partir d’ara.

El primer pas són les (darreres?) eleccions autonòmiques que s’han avençat a d’avui en dos mesos. Aquesta legislatura haurà durat un parell d’anys si fa no fa. El Parlament resultant haurà d’assolir els “objectius” que comporta “l’autodeterminació” “millor en una legislatura que en dues“.

Malgrat la certa ambigüitat (no ha parlat explicítament d’independència i caldria que aclarís això que el castellà és patrimoni de Catalunya) sembla clar que haver fet aquest pas augmentarà l’atractiu electoral de Mas i CiU.  Que a més a més hagi decidit de no tornar a presentar-se a la reelecció un cop “assolits els objectius” el pot fer aconseguir la majoria absoluta (i l’entrada als llibres d’Història si tot va bé).  Si amb “objectius” no es refereix a la independència no s’enten aquest gest d’estadista (I si NO es refereix a la independència val més que no s’hi torni a presentar perquè la decepció serà estratosfèrica).

La resta de partits ja han dit la seva però serà avui durant la continuació del debat quan veurem desplegar-s’hi els arguments (amb un ull posat en la precampanya electoral): Bàsicament satisfacció dels partidaris de la independència i advertiments de l’adveniment de l’apocalipsi per part dels partidaris de la unitat espanyola. Bé, i el PSC que no sap què fer per a semblar coherent ( i a qui les eleccions li fotran enlaire el procés de primaries)

D’altra banda la presidenta de l’ANC, na Carme Forcadell que considera que el discurs de Mas és inequívocament independentista, ha comentat que en una legislatura ho hauriem de tenir enllestit.

Comença, doncs, el compte enrere. I sembla que aquest cop va de debó. S’han acabat les Ítaques i els camins llargs i demés floritures. Tenim pressa, molta pressa.

A partir d’ara mateix plouran amenaces, boicots, tergiversacions, insults, mentides….Més que mai, vull dir.

I mentrestant els “indignats” d’Acampada BCN  ( que quan la Diada i els preparatius de la manifestació independentista no donaven senyals de vida) cridaven a encerclar el Parlament per a demanar la dissolució de la cambra….que tothom sabia que era el que passaria ja que hi hauria convocatòria d’eleccions.  La concentració no ha aplegat gaire gent.  Hi duien banderes espanyoles (republicanes, però espanyoles al capdavall) tot i que segurament els devia acompanyar algun independentista despistat.  No és d’estranyar aquest poc èxit tenint en compte com va acabar la darrera vegada que volien aturar (sic) el Parlament 

Aquesta convocatòria era la versió provincial de la crida a encerclar el Congrés dels Diputats a Madrid i que ha acabat amb força incidents.

Penso que és un exemple de com de separats estem catalans i espanyols. Allà la mobilització social te un caracter de crítica al “sistema” que aplega molta gent d’acord amb aquesta crítica però divergent en la solució a aplicar-hi. D’aquesta mobilització en vol treure profit tota esquerra i dreta de tot extrem. I com que l’objectiu és “acabar amb el sistema” és normal que la cosa acabi amb aldarulls.

En canvi aquí venim d’una de les manifestacions més multitudinàries de la història europea durant i després la qual no s’hi va registrar cap incident (ni un contenidor cremat, ni un pedrada a un policia, ni un aparador trencat) a diferència d’altres mobilitzacions més recents (i ara sembla que desinflades) que perseguien objectius més etèris i indefinits (i que no van aplegar tanta gent).

No estic dient que la gent d’un lloc sigui millor que un altre ni res de semblant. El que vull dir és que nosaltres tenim un projecte que uneix la societat (amb les nostres diferències que fins ara no havíem sabut superar-les per a aconseguir quelcom en comú) i això dóna optimisme i esperança (sense que deixem de tenir un punt d’escepticisme, que gat escaldat de l’aigua tèbia en fuig) i una bona dosi d’energia per a encarar el futur.
En canvi els que tenen un present dificil i el futur se’ls presenta com un atzucac tenen més fàcil caure en la desesperança i a donar crèdit a suposades solucions radicals de signe divers. Bé que ens pot passar a nosaltres també si tota la il·lusió que estem acumulant els darrers dies acaba en una decepció.