Tag Archives: Artur Mas i Gavarró

Cercant aliats internacionals

El MPHG Artur Mas ha declarat més d’un cop que calia “internacionalitzar” el que està passant a Catalunya.  Raó no li’n falta. Donat que la lesgilació sota la que ens trobem ara impedeix fins i tot el plantejament a la població de l’autodeterminació caldrà trobar empara en una altra legislació més procliu a respectar l’opinió de la ciutadania (més democràtica com si diguessim) i, mirant més enllà de la consulta, també podria servir per a que un organisme internacional (Unió Europea, ONU,….) fes d’arbitre i jutge en la negociació dels termes del “divorci”.

I és que els estats són com les persones, existeixen per si mateixos però es defineixen en la seva relació amb els demés.  Pots ser independent però si els altres no t’ho reconeixen dificilment te’n sortiràs.
Segurament deu fer setmanes que entre bambolines es deuen moure tots els fils diplomàtics posibles ja sigui per a posar la carpeta “Catalunya” a l’agenda internacional o ja sigui per a impedir-ho. En tot cas sembla que les tàctiques són diametralment oposades: Així com Catalunya més que adhesions incondicionals  sembla buscar prioritàriament, com deia abans, un àrbitre en la situació (com si esperés que les simpaties per la causa sorgiran o augmentaran un cop es conegui la voluntat popular), Espanya es centra en el desprestigi de l’opció independentista. El màxim representant de la diplomàcia espanyola, el ministre Garcia- Margallo no te cap inconvenient en comparar el catalanisme amb dictadures com el comunisme i el nazisme, culpa Catalunya de la situació econòmica espanyola o arriba a censurar la vicepresidenta de la Comissió Europea, Viviane Reding, quan aquesta va contemplar la posibilitat que una Catalunya independent formés part de la Unió Europea. De tota manera, va ser força significatiu que el ministre d’afers exteriors espanyol fos l’única veu del govern que parlés sobre el tema, adreçant-se tant a nosaltres com a la comunitat internacional, durant unes quantes setmanes després de la megamanifestació de la Diada. S’estaven fent a la idea o els va fallar el subsconscient?

En tot cas l’ofensiva diplomàtica és una de les tàctiques per a fer-se visible internacionalment i de fer que la imatge que arribi a fora no hagi estat deformada per intermediaris amb prejudicis (i per això el Govern està posant en marxa un pla amb aquest objectiu amb el nom d’Eugeni Xammar). Potser la més important i decisiva, però no pas l’única. I aquí caldria reconèixer la tasca de  formigueta que ha fet durant molt de temps gent com la del Col·lectiu Emma (per cert, encara no se’ls ha concedit la Creu de St. Jordi?) de clarificar malentesos o informacions esbiaixades que surten publicades en mitjans d’arreu del món fent arribar els seus comentaris al mitjà corresponent. Una feina de Hasbarà realment. Ara, des de fa un parell de mesos que es dediquen a recollir les noticies que sobre el procés que viu Catalunya es publiquen per tot arreu.

Els fruits de tota aquesta feina estan començant a donar fruits. No només perquè la premsa internacional en parla sinó perquè també es comença a parlar en diversos àmbits (Per a qui sap que te raó, que se’n parli ja és una victòria. Per això hi ha qui ho vol evitar). Per exemple, una diputada sueca (ecologista) ha formulat una pregunta al seu ministre d’exteriors en relació al parer del seu país sobre la situació a Catalunya. El ministre com era d’esperar no s’ha mullat gaire i posiblement el fet ha tingut més ressó aquí que a Suècia però la qüestió és anar fent forat.

Al Parlament Europeu un diputat (conservador)  va criticar la posició espanyola de no voler deixar votar els catalans i va esbroncar Vidal-Quadras per les seves declaracions on deia que la guàrdia civil havia d’intervenir contra el govern català. I és que sembla mentida que encara hi hagi tanta gent que s’emocioni tant amb la idea d’enviar els tancs contra el secessionistes per molt que la constitució espanyola ho empari.  La imatge d’un tanc entrant per la Diagonal o la d’un President català emmanillat per voler saber l’opinió del seu poble seria la millor publicitat que podria tenir l’independentismes.

Aquestes reiterades amenaces han provocat que eurodiputats catalans de diversos partits hagin demanat per escrit a la Unió Europea prengui mesures. Reaccions immediates: El PSOE ha fet que la diputada Maria Badia dimiteixi com a secretaria general (el seu company del PSC i eurodiputat Raimon Obiols de moment no n’ha dit res) i Raül Romeva d’ICV va patir una entrevista humiliant a Onda Cero. Ells n’hauran quedat molt satisfets però quina deu ser la visió que en deuen tenir fora?

I en aquest ambient el President Mas anirà properament a Brusel·les a explicar les ambicions sobiranistes de Catalunya.
Per cert, que els partits catalans acostumen a enviar al Parlament Europeu polítics de primer nivell (Junqueres d’ERC, Tremosa de CiU, Romeva d’ICV) mentre que els partits espanyols utilitzen l’Eurocambra com a cementiri d’elefants de velles glòries que no tenen on col·locar. Queda ben clar qui es pren més seriosament això de l’europeisme.

Tornant a la qüestió de la cerca d’aliats internacionals allò important no és tan el nombre com el nivell qualitatiu. Vull dir que aconseguint el suport d’alguns països clau la resta ja està gairebé feta. Si aconsegueixes que el teu estat sigui reconegut per Alemanya (que arrossegaria altres països europeus i posiblement la UE), Estat Units (la potència mundial), la Xina (que continui pensant en Catalunya com la porta d’entrada al Sud d’Europa de les seves exportacions), França (almenys que tinguem un veí a favor i posiblement ho facin encara que sigui per a fotre Espanya i a més no crec que considerin cap amenaça ara per ara el catalanisme a la Catalunya Nord), i alguns més com el Regne Unit, ja tens la feina feta. A més que alguns d’aquests estats són membres permanents del Consell  de Seguretat de l’ONU.

Però per a que algú et reconegui no n’hi ha prou caure’ls simpàtic o fer-los comprendre que tens raó. Els has d’oferir alguna cosa que els interessi (Quantes vegades hi ha relacions impensables només perquè tots dos es necessiten?) . Les relacions internacionals no deixen de ser com les relacions humanes en que es barregen els sentiments personals, les afinitats, els interessos i les oportunitats.  Potser, per exemple, el Regne Unit veuria amb bons ulls la nostra independència però segurament el moment per a demanar-los suport no és gaire adient en aquests moments quan tenen els escocessos en una situació semblant. En canvi Alemanya que en altres circumstàncies no s’hi mostraria gaire entusiasmada potser podria donar-nos suport si els aconseguim convèncer dels avantatges d’un nou estat que sigui contribuent net a Europa.

En tot cas cal tenir en compte que la resta de països també voldran continuar tenint relacions amb Espanya. Una cosa no ha de ser incompatible amb l’altra. Per això no cal esperar adhesions entusiastes (no gaire habituals en el món diplomàtic) sinó que cal saber interpretar els senyals. I, evidentment, no  podem esperar que ningú no es mulli per nosaltres si nosaltres mateixos no ho fem.

Així, la Unió Europea ha dit que no es pronunciarà sobre posibles nous estats membres que siguin fruit de la secessió d’un estat ja membre fins que aquest escenari es concreti. Això es podria interpretar a una resposta a una petició espanyola de voler que la institució digués que una independència de Catalunya deixaria aquesta fora de la UE. No és un aval a la independència però no és el “no” rotund que esperava Espanya.

Altres exemples de senyals interpretables són algunes declaracions com ara la famosa frase de l’ex-President estatunidenc Bill Clinton dient allò de “El món serà talibà o català“. O la seva dona i actual Secretària d’Estat, Hillary Clinton, declarant que no interferiria en un posible procés d’independència a Europa

Potser és que l’inflitrat que tenim a la Casa Blanca continua fent feina 🙂

A les relacions internacionals només hi ha declaracions afirmatives i contundents quan les posicions són clares i indubtables. Darrerament n’hem vist una i no ha estat favorable a nosaltres: L’ambaixador palestí a Madrid, Sr. Musa Amer, es va declarar favorable a la unitat espanyola i va afegir que això també seria favorable a la causa palestina.

Alguns palestins a Catalunya s’hi han mostrat en desacord però un ambaixador és la veu autoritzada d’un govern i un estat, quan aquesta veu contradiu la posició oficial és desautoritzat o rectificat pel govern del país que representa i això no ha passat en aquest cas.

En contrast amb això podriem destacar la posició de l’ambaixador israelià, Sr. Alon Bar, s’ha mostrat sempre interessat en el que passa a Catalunya, ha visitat el Parlament de forma discreta (i sembla que no només per a parlar de la propera obertura del consolat a Barcelona) i s’ha reunit en privat amb els líders independentistes.

Senyals interpretables, però n’hi ha qui ja ho te clar:


I potser sí que seria interessant que Israel ens reconegués. Pels milenaris vincles històrics entre catalans i jueus i per les moltes afinitats. Perquè ells tenen molta més experiència en mantenir un estat en un entorn hostil que no es pot ni comparar amb el que tindrem nosaltres. Perquè podriem aprendre com fer una economia de primer nivell en un país petit sense recursos naturals. I perquè com va dir un polític socialista, Pinhas Lavon, mesos abans de la independència d’Israel:

En cert sentit, aquest Estat serà un aparador i, al més petit badall, al més petit gest, serem l’objectiu dels fotògrags de tot el món. El menor dels nostres actes, el menor dels nostres fracassos sortirà a la primera plana de tots els diaris del món

 

Qüestió de nivell

Fa molt de temps que defenso que, a Catalunya i amb les excepcions que volgueu, el posicionament davant de la qüestió nacional implica una diferència de nivell en diferents àmbits.

No parlo només dels votants de cada opció sinó també dels líders. Independentment de l’opció política, qui pot negar l’abisme que hi ha entre Artur Mas, Oriol Junqueras, Alfons Lopez-Tena i fins i tot Joan Herrera (o Alfred Bosch, o Ramon Tremosa o Toni Strubell o Raül Romeva,…) pel que fa  a qualitats oratòries i profunditat d’arguments en defensa dels seus plantejaments si ho comparem amb Alicia Sanchez Camacho, Pere Navarro o Albert Rivera (o Jordi Cañas, o Rocio Martinez-Sempere,…) ?

Però a banda de polítics també hi ha aquests personatges a qui habitualment hom anomena “intel·lectuals” que donen suport a una o altra opció i que es mobilitzen quan s’apropen uns comicis ja sigui manifestant el seu suport extern o formant part de les llistes electorals.  Per exemple: ERC ha fitxat Gemma Calvet i Eva Piquer, SI té a Isabel Clara Simó i Núria Cadenes, etc…

Trobo que aquests personatges també són indicatius de com són cada partit i els seus votants. No debades una de les seves funcions principals és fer de “ganxo” i atreure votants per a cada opció. I cada opció sap molt bé en quins sectors de la població pot trobar el seu públic potencial. Ciutadans per exemple compta amb el suport de “El Yoyas”

Votació històrica al Parlament

Darrerament no donem a l’abast de fets històrics. Que si la manifestació més multitudinària de la història i que a més era independentista, que si el MHPG Mas va a Madrid a parlar en un to que no havia emprat mai cap President, que si ja sap dir “independència”….

Dijous se’n va viure una altra, de jornada històrica. Tot el debat de política general d’aquesta setmana ha estat gairebé monotemàtic, de poc s’ha parlat que no fos la “qüestió nacional”. Calia donar una resposta política a la gran manifestació del passat dia 11, una resposta que fos més enllà d’aprovar una ressolució reconeixent el dret d’autodeterminació de Catalunya com s’ha fet en altres ocasions.  Ja va començar amb un plat fort tot i que esperat: L’anunci d’avançament d’eleccions per al 25 de novembre.

Dijous, el dia que es dedica a votar les propostes dels partits, hi havia diverses resolucions sobre el futur de Catalunya. Les que van presentar ICV-EUiA i el PSC (aquesta darrera invocava a una futura modificació de la constitució espanyola per a fer una Espanya federal, cosa que vol dir que o bé els socialistes pateixen un optimisme patològic o bé volen fugir d’estudi) no van prosperar. Sí que ho va fer la presentada per CiU i ERC que instava el futur govern català a fer una consulta sobre l’autodeterminació “prioritàriament” dins la propera legislatura.

Aquesta resolució (millor dit, el cinquè punt de la resolució, ja que es voten per separat) va ser aprovada per 84 vots a favor, 21 en contra i 25 abstencions (més abstencions que vots contraris) que es van repartir així:

A favor: CiU (59), ERC (10), ICV-EUiA (10), SI (3), Joan Laporta (1), Ernest Maragall (1). Total: 84

CiU te 62 escons i no 59 però van haver tres diputats d’aquest grup que no hi van votar: Ferran Falcó (sembla ser que per un problema tècnic no es va registrar el seu vot), Dolos Batalla i el conseller Josep Mª Pelegrí (aquests dos no van poder assistir a la sessió). És a dir que si no hagués estat per aquests problemes els vots a favor haguessin estat 87.

En contra: PP (18) i C’s (3). Total: 21

Abstencions: PSC (25). Total: 25

El PSC hi te 28 escons. Ernest Maragall va trencar la disciplina de grup i va votar-hi a favor. Higini Clotas, en el seu darrer dia al Parlament (és l’únic diputat que ha ocupat escó ininterrompudament des de la seva restauració l’any 1980), no va votar cap resolució en tot el dia. Suposo que l’altre vot que hi manca és degut a l’absència d’un diputat o per un error tècnic (Per això el total de diputats era de 131 i no de 135) però no n’he trobat informació al respecte.

La consulta es farà, segons Artur Mas, tan si es té el permís de Madrid com si no, cosa que ja està provocant reaccions de tota mena. D’altra banda la resta de partits que van votar a favor han declarat que volen garantir que el “prioritariament” de la ressolució esdevingui com més aviat millor i en tot cas dintre de la propera legislatura.

I acabada la lesgilatura comença la cursa electoral. Donat que els partits ja s’han definit en blocs diversos (catalanista, espanyolista i el dubtós PSC) el suport que rebi cada formació tindrà unes significacions clares. Veurem quin suport te l’espanyolisme a casa nostra. En aquest sentit suposo que el fet que el PSC no es volgués mullar i hagi optat per no votar la resolució entre d’altres raons per a no sortir alineat amb el PP li passaran una cara factura. Ja s’ho faran.

Ja veurem que passa a partir d’ara i sobretot a partir del 25 de novembre. En tot cas aquesta votació en concret i totes les sessions del Debat de Política General formen la primera pedra d’una nova etapa de la política a Catalunya. Malgrat aquesta importància qui volia seguir el debat el dijous no podia fer-ho a través de mitjans públics: Catalunya Informació i el Canal 3/24 van preferir retransmetre en directe la roda de premsa posterior al consell de ministres espanyol.

La resolució sencera és aquesta:

PARLAMENT DE CATALUNYA
Ref.: 255JTN26091200034
A LA MESA DEL PARLAMENT
Jordi Turull i Negre, portaveu del GP de Convergència i Unió, Anna Simó i Castelló, portaveu del GP d’Esquerra Republicana de Catalunya, d’acord amb el que estableixen els articles 132 i 133 del Reglament del Parlament, presenten la següent proposta de resolució subsegüent al Debat sobre l’orientació política general del Govern (tram. 255-00006/09).
PROPOSTA DE RESOLUCIÓ
Des de la seva represa al segle XIX, el catalanisme ha formulat diferents propostes polítiques amb l’objectiu de garantir la pervivència de la llengua i la nació catalanes, afavorir el progrés econòmic i el benestar dels seus ciutadans. Bona part d’aquest catalanisme ha volgut trobar durant molts anys un encaix de la nostra realitat nacional al si de l’Estat espanyol mitjançant l’aportació d’estabilitat econòmica i regeneració en les formes de Govern, a canvi del reconeixement de la nostra llengua, la nostra cultura i un cert nivell d’autogovern, diferent en funció del període històric. Hi ha hagut, també des del catalanisme, una proposta que ha plantejat una redefinició complerta de l’Estat espanyol per a basar la seva font de legitimitat en la unió voluntària de diferents nacions que s’haurien de reconèixer entre elles en un pla d’igualtat. Igualment, ja des dels seus inicis, el catalanisme polític ha comptat amb parti-, daris de l’Estat propi, entenent que era en el concert de les nacions on Catalunya trobaria un marc de relació estable i de bon veïnatge amb la resta de pobles de la Península Ibèrica i d’Europa.
En els darrers trenta anys, una part majoritària del catalanisme ha intentat vehicular el seu progrés nacional, desenvolupament econòmic, cohesió social i aprofundiment democràtic a través de la participació a l’Estat Espanyol. Malgrat els avenços assolits respecte a la situació viscuda sota el franquisme, el balanç d’aquest període és clarament insuficient de cara als reptes de futur que tenim com a societat. Les propostes d’acord que han significat els estatuts d’autonomia de 1979 i 2006, la col·laboració amb l’entrada a la Unió Europea i a l’euro, la contribució a la modernització econòmica i al progrés democràtic,
Model: 255 Proposta de resolució subsegüent al debat en el Ple
han topat amb una clara voluntat de recentralització i de laminació de
l’autogovern -expressada amb les continuades invasions cornpetencials i, de
forma molt significativa, amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre
l’Estatut d’Autonomia de 2006-, l’incompliment dels compromisos continguts
en els diferents acords entre Catalunya i l’Estat Espanyol, una inversió en infraestructures
molt menor al pes econòmic sobre el conjunt de l’Estat, el menyspreu
i l’assetjament contra la llengua i la cultura catalanes i un dèficit fiscal
continuat durant aquest període equivalent anualment al 8% de la creació de
riquesa que avui posa en perill la cohesió social i el progrés econòmic.
El camí recorregut en aquests darrers anys, ple de dificultats i obstacles, ha
portat a una part important de la ciutadania i a diferents actors socials, econòmics
i polítics a proposar nous escenaris de futur. Disposar d’un Estat propi,
tant dependent o independent com la resta d’Estats europeus, que tingui per
objectiu servir al benestar, el progrés econòmic i cultural dels ciutadans de
Catalunya, sigui quin sigui el seu origen o condició, és vist avui com una necessitat
inajornable per una part creixent de la ciutadania de Catalunya. El passat
11 de setembre, més d’un milió i mig de catalans i catalanes va protagonitzar
una jornada històrica, donant un exemple de civisme i de compromís amb
el present i el futur de la nostra nació. De forma molt massiva els manifestants
van expressar, de manera clara i inequívoca, el desig que Catalunya esdevingui
«un nou Estat d’Europa» i van recollir un anhel que, en aquests moments, és
compartit per una part molt important de la societat catalana, que reclama que
el nostre país assoleixi de l’instrument d’un Estat; eina imprescindible per fer
front als reptes de la nostra societat.
La voluntat que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya puguin decidir amb
plena llibertat el seu futur ha estat assumida per una majoria de les forces polítiques
parlamentàries i pel President de la Generalitat. En aquest sentit, el 12
de desembre de 1989, el Parlament de Catalunya va remarcar que el poble català
no renunciava al dret a l’autodeterminació; i, igualment, va expressar la
possibilitat «d’incrementar les cotes d’autogovern fins allà on cregui convenient
i, en general, adequar la regulació dels drets nacionals a les circumstàncies
de cada moment històric».
Després d’aquest 11 de setembre, escoltant l’anhel expressat d’una forma tant
significativa, s’esdevé el moment històric en el qual resulta necessari consultar
la ciutadania sobre la possibilitat que Catalunya esdevingui un nou Estat
d’Europa.

Per aquestes raons, els grups parlamentaris sota signants presenten la següent:
Resolució
1-El Parlament de Catalunya expressa el seu reconeixement i es felicita per l’enorme èxit aconseguit a la massiva manifestació del passat 11 de setembre pels carrers de Barcelona, sota el lema” Catalunya nou Estat d’Europa li.
2-El Parlament de Catalunya constata que al llarg d’aq uests darrers trenta anys, una part molt important del catalanisme s’ha compromès a fons amb la transformació l’Estat espanyol per poder-hi encaixar sense haver de renunciar a les nostres legítimes aspiracions nacionals, a la nostra voluntat d’autogovern, ni a la nostra continuïtat com a nació. Però els intents d’encaix de Catalunya a l’Estat espanyol i les seves reiterades respostes són avui una via sense recorregut, Catalunya ha d’iniciar la seva transició nacional basada en el dret a decidir.
3-És per tot això que el Parlament expressa la necessitat que Catalunya faci el seu propi camí, constatant la necessitat que el poble català pugui decidir lliurement i democràticament el seu futur col· lectiu, com a única via per tal de garantir el progrés social, el desenvolupament econòmic, l’enfortiment democràtic i el foment de la cultura i la llengua pròpies.
4-El Parlament insta el Govern de la Generalitat i a les forces polítiques i els agents socials i econòmics a impulsar el màxim consens pOSSible per tal de portar a terme aquest procés democràtic i el full de ruta consegüent, amb diàleg amb la comunitat internacional, la Unió Europea i el govern espanyol, per tal que la ciutadania de Catalunya pugui determinar en un marc de plena llibertat, respecte al pluralisme, foment del debat i la convivència democràtica i sense de coaccions de cap mena.
5-El Parlament de Catalunya constata la necessitat que el poble de Catalunya pugui determinar lliurement i democràtica el seu futur col . lectiu i insta el govern fer una consulta prioritàriament dins la propera legislatura.

PARLAMENT DE CATALUNYA
Palau del Parlament, 26 de setembre de 2012

 

Font de la imatge: Vilaweb.cat