Tag Archives: castellà

Ni sentit del ridícul tenen.

575376_565138063508811_1955342822_nEs coneguda la Instrucció que al segle XVIII es va donar als corregidors destinats a Catalunya: “Pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado.” Des de llavors que hi ha hagut tot un reguitzell de decissions legals encaminades a aquest objectiu. Ja n’hi havia hagut abans però a partir de llavors es va establir una estatègia planificada per a reduir el català a una llengua residual, parlada només a nivell familiar i desproveir-la de tot prestigi per a usar-la en àmbits “seriosos”. Era un intent d’acabar d’uniformitzar Espanya. Una dèria antiga que ja comença amb la unió dinàstica dels Reis Catòlics. Els diferents territoris que conformaven la Corona d’Aragó continuaven funcionant de forma autònoma i l’única institució que actuava per sobre de la diversitat de regnes era la Santa Inquisició, entitat reconvertida de tribunal d’heretges cristians (càtars, per exemple) a perseguidor de la diferència ètnica, religiosa i de pensament. La primera institució “espanyola” comença actuant amb una neteja ètnica ( llavors es deia “Neteja de sang“): l’expulsió dels jueus. Per aquella època també va aparèixer la primera gramàtica del castellà (que fou també la primera gramàtica d’una llengua llatina vulgar), la Gramàtica de Nebrija, que va servir per a uniformitzar totes les parles que es feien servir a Castella. Això està molt bé, totes les llengües han cercat una versió estàndard que fos la norma entesa i acceptada per tothom (en la qual inevitablement alguns localismes han de quedar fora), el problema va ser que la llengua va ser des del primer moment un dels elements identificadors i uniformadors dels territoris que anaven caient sota l’òrbita castellana. Llengua i puresa de sang, elements fundadors de la “unitat d’Espanya”. Un cop expulsats els jueus (i més tard els moriscos i mudèjars) i reduides totes les altres llengües peninsulars a un patuès inofensiu identificats amb folklore regional que cap parlant faria servir més enllà de l’àmbit familiar (anomenats a vegades amb noms despectius com la “fabla” o “bable” per a l’astur-leonès o la “parla” per a l’aragonès), només quedava una gran anòmalia en el mapa:  El català. Han intentat desprestigiar-lo, han intentat minoritzar-lo amb emigracions massives de gent d’altres parts de la Península (Que, ves per on, s’hi han acabat adaptant a la seva terra d’acollida. Malgrat nombrosses excepcions la quantitat de gent rebuda podria haver creat una fractura social ben profunda per qüestions d’origen. Tenint en compte el volum de la immigració rebuda, sobretot la dels anys 60-70, la cosa podia haver anat molt pitjor. Això sí, n’hi ha que desitgen i treballen “des d’allà” per a que hi hagi la “fractura social”, secundats indirectament per alguns melindrosos nostrats) Amb l’acabament del franquisme es va permetre que Catalunya tingués una miqueta d’autonomia política (aigualida per la invenció d’una sèrie de “Comunitats Autònomes” en llocs que ni les volien, ni les reclamaven ni sabien què cosa era allò) i la recuperació oficial (co-oficial i subordinada al castellà, de fet) de la llengua catalana. Però al mateix temps es va atiar el foc de la divisió dels territoris de parla catalana (la Batalla de València, per exemple) per a evitar qualsevol consciència de pertinença a una entitat comuna d’ambit cultural, quan no política. Passat el temps hem vist com han anat perdent la vergonya i “el cuidado” i “el efecto” podien notar-se sense manies. Com era d’esperar aquestes accions, sumades a l’espoli econòmic, no han fet més que enardir els sentiments a favor de la independència. I doncs? Potser esperaven que acotessim el cap i declaressim etern amor a la unitat espanyola? La reacció ha estat un augment de les calumnies i els insults que ja habitualment ens han dedicat. Curiosa tàctica aquesta que en lloc de cercar raons per a evitar el trencament de la relació en comú opta per l’escarni, l’insult i la burla.  És com si un maltracta la dona i quan aquesta el deixa no sap entendre el perquè i espera seduir-la a base d’humiliar-la públicament. No és res de nou, ja ho sabem, però darrerament estan arribant a límits que freguen (bé, traspassen) el ridícul i l’absurd. És el cas del LAPAO. Ja s’havien potenciat els moviments de secessió lingüística amb el blaverisme i el gonellisme, que parlen molt de les “llengües” valenciana i balear però que no en promouen la creació d’obres de nivell, ni literàries, ni científiques,….ni tan sols premsa, àmbits on fan servir el castellà. L’objectiu és fer desaparèixer “l’altra llengua” de l’àmbit públic. Ara li toca el torn al català de la Franja de Ponent. Des de fa temps que per a nomenar la llengua empren el mot “xapurriao”, un nom despectiu que vol dir parlar una cosa barrejada i sense correcció.  Malgrat que ja fa algunes dècades que a la Franja s’ensenya català a les escoles (de forma voluntària,  però la majoria de famílies ho volen) a la televisió aragonesa van tenir la barra de fer reportatges com aquest en que parlen d’una “estranya llengua” que han estudiat “nombrosos lingüistes estrangers” per la seva peculiaritat. Ara, s’ha optat per tirar pel dret. Les Corts aragoneses han aprovat la nova denominació de llengües on el català passa a dir-se LAPAO (Llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental) i l’aragonès passa a dir-se LAPAPYP (Llengua aragonesa pròpia de les arees pirenaica i prepirenaica). No crec que hagin captat la subtilesa que si la denominació les defineix com a llengües propies implica que altres que hi són oficials, com el castellà, no ho són de propies. És demencial inventar-se una denominació d’una llengua ja existent perquè el mot “català” els és tabú, i és ridícul inventar-se’n el nom basat en un acrònim. Aquests dies tots hem fet molta conya amb el tema: Que si ara les obres de Jesus Moncada que ahir llegia ja no la entenc perquè estan en un altre idioma, que si la Mireia Galindo hauria de reprendre el seu blog eròtico-polític, que si ja podem posar un nou idioma al nostre currículum, que si ja hi han traductors català-lapao,  que si (vegeu dibuix) a la resta de l’Aragó es parla LAPOLLA, que si ara hauriem de dir del castellà LLIMAC (Llengua imposada militarment a Catalunya), etc… La reacció més pintoresca ha estat la de l’Alicia Sanchez-Camacho que ha demanat respecte a la decisió de les Corts Aragoneses ja que és una decisió que han pres ells….en canvi, el nostre Parlament no pot prendre  cap decissió sense el vist-i-plau d’Espanya, oi Alicia? Ja ho dic, que han perdut el sentit del ridícul. Però saben el que hi fan, no reconeixent que és català ni l’autoritat lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans faran que més tard o més d’hora es percebi el LAPAO (o el valencià, o es baleà) com a quelcom prescindible que no es fa servir per a res. De res no ha servit que la diputada de la Chunta Aragonesista Nieves Ibeas recordés que, lluny de ser parlars sense cultura, fins al segle XVI a les Corts d’Aragó es parlava en aragonès i que a les Corts Generals de la Corona s’hi parlava el català. I és que la víctima col·lateral de tot això és l’aragonès. Durant el debat, la diputada del PP va dir que això de l’aragonès li feia molta pena, i que “pagava el pato” per el debat “sobre la llengua aragonesa que es parla en la zona est de la nostra comunitat autònoma“. O sigui, com que es volen carregar el català es carreguen l’aragonès per a que no pensin que és catalanofòbia. Literal. Quan nosaltres siguem un estat podrem denunciar on calgui aquestes situacions als organismes internacionals corresponents. No se si es podrà arreglar alguna cosa però es faria visible el problema. En canvi, l’aragonès si es perd a l’Aragó es perd totalment i per a sempre. Per a que veiem el nivell del debat, un diputat del PAR, després de la corresponent equiparació entre feixistes i catalans ha desafiat la Generalitat a enviar els mossos d’esquadra si volen imposar el catalàPerò si no cal, oh imbècil!, la gent de la Franja ja el parla.  Si d’aquí a un temps ja no ho fa serà perquè vosaltres haureu imposat el castellà. Des d’aquí n’hi ha que reclama un tracte similar al castellà. Que s’anomeni andalús, argentí, murcià, mexicà,…diferenciant les diferents variants. Si ells  no respecten la unitat cultural dels Països Catalans, hem de respectar nosaltres la unitat cultural d’Hispanoamèrica? És una proposta mig de broma i fruit de la ràbia però ves a saber si amb el temps no pot passar una cosa així. De fet, l’espanyol d’Espanya no és la variant més parlada de la llengua. Mèxic te molts més habitants que Espanya (inclosa Catalunya) i Argentina si fa no fa. Quan siguem independents el castellà ja no serà llengua oficial però hi haurà gent que la voldrà aprendre com a llengua estrangera, perquè hauriem d’ensenyar la variant castellana i no una de més parlada? Us sona estrany? Doncs les coses semblen que van per aquest camí. Les pel·lícules de Hollywood es doblen a l’espanyol en dues versions, una per a Hispanoamèrica  (allò que impròpiament diuen “Espanyol Latino“)  i una altra només per a Espanya.  Si es fa servir el criteri de rendibilitat pel nombre d’usuaris, suposo que el cost de fer aquesta darrera surt de les butxaques dels contribuents espanyols. Cosa a recordar quan es torni a parlar del doblatge del cinema al català. Allò curiós és que la versió en espanyol neutre ( hispanoamericà ) complau tots els parlants llevat dels espanyols (i mira que hi ha diferència entre, posem per cas, un mexicà un colombià  i un argentí) i els sona estranya la versió en “espanyol d’Espanya”.  I si a Espanya passessin les pel·lícules en espanyol neutre les sales de cinema es buidaven en dos dies. No és que un parlant d’espanyol tingui gaire dificultat en entendre les dues versions però la descomposició d’un idioma comença per coses com aquestes, quan una altra variant ja no se sent com a pròpia.  Un exemple d’una escena coneguda: I és que, malgrat tot el que diguin, la diferència entre dos parlants de variants diferents del català és moltíssim més petita que la diferència entre dos parlants de variants diferents del castellà.

Arronsaments

Encara no ens hi hem posat de debó i ja comencem amb les rebaixes, les ambigüitats i els invents rars.

Primer va ser la reiterada negativa del MHPG Mas a parlar d’ “independència” perquè “avui dia d’estats independents no n’hi ha“.

Ja sabem que de països autàrquics no n’hi ha i que allò que més s’hi assembla és Corea del Nord (i encara, que a la que els manca menjar o petroli fan una mica de rebombori amb míssils) o l’antiga Albània d’Enver Hoxa. Encara més, si l’objectiu és continuar formant part de la Unió Europea cal cedir part de la pròpia sobirania. Quan parlem avui en dia d’independència vol dir que volem ser tan independents com els suecs, els alemanys o els holandesos per posar tres exemples. Algú creu que els habitants d’aquests estats, o de qualsevol altre, no considera que el seu país és independent encara que formi part d’alguna estructura supraestatal?.

Potser el que vol dir és que podem ser un estat federat o confederat a Espanya, però seria absurd defensar això i no buscar pactes amb el PSC que és l’únic partit que ho defensa (bé, Duran també). I tot i així seria una pèrdua de temps: a Espanya no és federalista ni el PSOE i dubto que sàpiguen que cosa vol dir i significa. Sorprèn, a més, que hagi assumit la possibilitat d’una Catalunya que sigui “interdependent” amb l’Estat espanyol en àmbits com la seguretat i la defensa. Si hi ha una cosa, a banda de la gestió de l’economia, que Espanya no voldria mai compartir amb Catalunya és precisament la seguretat i la defensa.

Tampoc no crec que vulgui alguna altra mena de relació intermitja amb l’estat espanyol. El President, i tots nosaltres, som prou intel·ligents per a comprendre que si van tombar un estatut de forma cruel i no accepten a parlar de cap pacte fiscal menys encara accediran a fer un invent estrany.

Després va n’Oriol Junqueras i advoca per un estat català amb el castellà com a llengua cooficial. Una reclamació que no està al carrer precisament. Jo imaginava que un cop independents els actuals PP, C’s i similars tindrian aquest objectiu com a cavall de batalla, el que no imaginava és que serien els propis independentistesd’ERC els que els facilitarien la feina. És por? A què?

Sobre la qüestió de l’oficialitat del castellà en una Catalunya independent ja en vaig parlar amb detall en un altre apunt (Estat català amb castellà oficial?) però voldria comentar un article de Bernat Joan “Oficialitat asimètrica” on parla de la conveniència de fer oficials castellà i anglès per la seva utilitat en les relacions internacionals. Anem a veure, pots promoure el coneixement de certes llengües perquè pot anar bé per a relacionar-se o el que sigui però d’això a fer-les oficials hi ha un tros. Arreu del món es promou el coneixement de l’anglès donat que és, de fet, la llengua franca mundial però oi que no el faran oficial i d’obligat coneixement per llei a França, Alemanya, Espanya, etc?.

Un tercer debat, obert pel President Mas, és el de la conveniència de tenir exèrcit o no en una Catalunya independent.  Entenc que la despesa en defensa és impopular i més en temps de crisi però si mirem la llista de països sense exèrcit veurem que en bona part són paradisos fiscals (és a dir, amaguen tantes coses que no interessa a ningú atacar-los…i si algú els ataca ja hi haurà qui li interessarà sortir en la seva defensa) o bé te acords amb altres països o organitzacions (com per exemple Islàndia,  que és membre de l’OTAN).

Des de fa molt de temps hi ha un rebuig a Catalunya a tot el que sigui militar (cosa que es contradiu amb la nostra història) i aquest rebuig segurament és degut a l’actitud de l’exèrcit espanyol (segurament l’exèrcit europeu que ha matat més gent “dintre” que “fora” de les fronteres que diu defensar), però tot país ha de tenir unes forces de seguretat i defensa. Estaria d’acord en debatre el model que en volem, ja que avui en dia deu ser força absurd gastar-se una milionada en tancs i avions quan seria més útil invertir en repel·lir atacs informàtics  o de terrorisme global i en una xarxa de serveis d’intel·ligència, però no la seva existència.

Hi ha molta retòrica pacifista benintencionada però somiatruites: Encara no hem sabut fer un país normal i n’hi ha que ja volen donar lliçons al món de com s’han de fer les coses.

Diu el President que potser caldrà internacionalitzar el conflicte. Segurament, però ja a hores d’ara hem esdevingut un aparador i ens estan mirant amb lupa (A nosaltres i a Espanya). Si volem que ens prenguin seriosament hem de fer les coses seriosament i sabent el que volem. És hora que els que han de prendre les decisions siguin valents i no s’arronsin.