Tag Archives: Catalonia

Les Haggadot il·luminades: Un tresor català desconegut

Imatge de la Sister Haggada

Imatge de la Sister Haggada

Un tresor català desconegut…i escampat pel món. De la dotzena de Haggadot il·luminades que es coneixen fetes al nostre país només una és encara a Catalunya.

(La majoria d’informació que hi ha en aquest post sobre les haggadot il·luminades i la seva història és un resum d’una conferència de na Sylvia Angelet )

Parlaré una mica de què són les haggadot, comentaré els aspectes específics de les catalanes i esmentaré especialment la trista història de la haggadà catalana de Sarajevo.

Haggadà (Haggadot en plural) és una paraula hebrea que vol dir “relat”. En concret s’anomena així a un text que explica l’alliberament del poble israelita de l’esclavitud i la fugida d’Egipte.  Aquest text es llegeix durant la festivitat de la Pasqua (Pessakh). Durant el sopar es llegeix i es comenta per tots els assistents i sobretot els nens, ja que la intenció és fer viva la memòria i passar-ne el testimoni a les noves generacions.  Tot el que es fa durant aquests dies (rituals, menjars, …) tenen com a objectiu no oblidar els orígens i aprendre a valorar la llibertat i el que hom te.

Arreu es fan i s’han fet haggadot. Als Calls catalans va haver un temps en que se’n feien algunes de gran qualitat artística. Les que coneixem van ser fetes sobre els segles XIII i XIV i destaquen per les seves “il·luminacions” això és, les il·lustracions que acompanyaven el relat. Per tal de contextualitzar el relat aquestes il·lustracions sovint no eren només sobre  l’Èxode sinó també d’altres episodis de la Toràh. En aquesta imatge de la Haggadà de Sarajevo es veu part de l’episodi de la creció del món. És curiós observar com en aquella època representaven la Terra rodona.

5

Els manuscrits eren fets a demanda, és a dir que cada família n’encarregava una amb el contingut que desitjava.  Les families amb més poder econòmic podien demanar que els fessin autèntiques obres d’art, d’altres eren més modestes. L’única haggadà que resta a Catalunya és una d’aquestes ja que te pocs detalls luxosos i poques il·lustracions. Es troba al Monestir de Poblet.

??????????

Però, pobres o rics, cal destacar el fet que tots els jueus sabien llegir. Aprendre’n era una obligació que tenien ja que havien de saber llegir la Torà. Contrasta això amb la ignorància generalitzada entre la resta de la població i no només entre els estrats més baixos. Això va fer que els jueus poguessin accedir més facilment a feines qualificades i d’alt nivell (cosa que devia despertar enveges). Molts diplomàtics eren jueus ja que a banda de ser bilingües hebreu-català molts sabien l’àrab que era la llengua dels veïns de llavors: Al-Andalus, que ells anomenaven Sefarad.

D’entre les més luxoses destaca la Golden Haggadah, on es va fer servir gran quantitat de pa d’or.

Golden_Haggadah_Jacob_Blessing_Ephraim_and_Manasseh

En aquest enllaç es pot veure la Golden Haggadà completa.
Aquesta i algunes altres haggadot (Com la Sister Haggadà i la Brother Haggadà)   es troben a la Biblioteca Britànica. Una altra es troba a la Biblioteca de la Universitat John Rylands de Manchester…Llocs on van a parar després de les vicissituds viscudes després dels saquejos del segle XIV i l’expulsió del segle XV.  De fet, que només en quedi una dotzena després de tot el que ha passat segurament deu voler dir que n’hi havia moltes més. De Haggadot i d’altres llibres (com ara la Bíblia de Cervera que es troba a Portugal) No seria d’estranyar que moltes acabessin a la foguera.

Que els jueus catalans se sentien catalans és una evidència. No només perquè fossin l’única comunitat amb una forta identitat pròpia que estava establerta per aquí segles abans del naixement de Catalunya i que va mantenir la seva personalitat molts segles després, no només perquè la família comtal catalana tenia els orígens que tenia, no només perquè tenien molt clar que una cosa era Sefarad i una altra les Terres d’Edom sinó que es pot veure molt bé en les mateixes haggadot. Es veu en la il·lustració que encapçala aquest post com hi ha dos escuts catalans. I també en aquesta curiosa escena treta de la Sister Haggadà:

The British Library- Or 2884 f 16

Representa la mort dels primogenits a Egipte (recordeu que en hebreu es llegeix de dreta a esquerra), cosa que fa que el Faraó accedeixi a deixar marxar els israelites i aquests tot contents se’n van….tot enarborant una Senyera.

Or. 2884  f.16v

En la continuació es veu com travessen el Mar Roig amb la seva Senyera. Tal com estan les coses actualment algun polític podria fer servir aquestes imatges com a metàfora.

I és que l’el·laboració de haggadot il·luminades era una tradició molt nostrada i hauriem de considerar-la un patrimoni propi. Però la realitat és que aquí  és quelcom força desconegut (per no tenir, no te ni entrada en català a la Vikipèdia) mentre que a d’altres llocs es tenen com a autèntics tresors. Tot plegat em porta a parlar de la trista història de la Haggadà de Sarajevo.

001

Aquesta és la primera plana de la Haggadà de Sarajevo. Com es pot apreciar a la part superior, també porta l’escut de Catalunya.

El 1894 un jueu pobre anomenat Josef Cohen va haver de vendre’s, per necessitats econòmiques, la seva haggadà al museu de Sarajevo que es va convertir en la seva peça més valorada.

Diuen que al 1914 quan l’Arxiduc Francesc Ferran d’Austria venia de visitar el museu i veure la Haggadah va ser quan va patir l’atemptat perpretrat per Gavrilo Princip que va causar la seva mort i de retruc la I Guerra Mundial.

Durant la II Guerra Mundial un oficial de les S.S. alemanyes va visitar el Museu i va exigir que li donessin la Haggadà. L’encarregat de la Biblioteca, Derviš Korkut, va dir-li que ja li havia donat a un altre oficial que havia vingut abans. Davant de la pregunta de qui era aquell altre oficial, Korkut va tenir prou sang freda per a dir que ell no era ningú per a demanar la identificació a un oficial S.S.

Així que va marxar l’alemany comença la llegenda. N’ hi ha qui diu que el llibre va ser amagat entremig dels altres (les haggadot no són llibres gens voluminosos) i n’hi ha qui diu que Korkut va anar a una mesquita on va demanar que l’hi guardessin tot posant en risc la seva vida ja que molts musulmans bosnis col·laboraven activament amb els nazis amb les milicies organitzades pel Gran Muftí de Jerusalem (l’avi-oncle de Iasser Arafat). Encara més, ell i la seva muller van protegir una noia jueva membre de la resistència. Per tot plegat van ser nomenats Justos entre les Nacions. Anys a venir la noia jueva, Maria Papo, va evacuar la filla dels Korkut, Lamija, i la seva família durant les guerres balcàniques dels anys 90 i els va acollir a Tel Aviv on vivia.

Un cop acabada la II Guerra Mundial la haggadà va ser restituida al museu. Però anys després durant la Guerra de Bòsnia el museu va ser saquejat i el llibre robat. Sembla que no tant per que els saquejadors coneguessin el seu valor sinó perquè se’l van trobar tirat per terra junt amb d’altres. Sortosament la policia el va poder recuperar aviat.

El darrer capítol d’aquesta atzarosa història s’escriu a l’octubre del 2012. Aquell mes el Museu de Sarajevo va tancar les seves portes per manca de diners. De fet, els treballadors feia molts mesos que no cobraven. I rere aquelles portes tancades es troben diversos tresors de la cultura, entre ells la Haggadà catalana de Sarajevo, una joia de sis segles de la qual ara ningú no te cura. Ja seria trist que després d’haver sobreviscut a progroms, exilis, diverses guerres, saquejos i robatoris ara es fes malbé per falta de diners.

En tot cas els jueus catalans i d’arreu mantindran viva la memòria tot repetint un ritual més que mil·lenari i començaran a cel·lebrar Pessakh el dia 15 del mes de Nissan, això és el vespre de demà dilluns.

    חג פסח שמח

Tanca la Catalònia

Copyright All rights reserved by Llibreria Catalonia

Copyright All rights reserved by Llibreria Catalonia

Ho vam saber el dia després de Reis. L’emblemàtica llibreria Catalònia tanca definitivament. Després de 88 anys de funcionament, i d’haver  superat un incendi, una guerra, una censura feixista (que va incloure l’obligació de canviar el nom per “Casa del Libro“) i un conflicte immobiliari, la crisi ha pogut amb ella.

No és la primera llibreria que tanca, però en aquest cas em dol especialment perquè era, com si diguessim, la meva “llibreria de referència”. Ho era des que, de jovenet, una dia que volia comprar un llibre el meu pare em va recomenar d’anar-hi.  Va ser la primera de moltes visites que vaig fer els anys següents. De vegades cercant un llibre concret, de vegades per a tafanejar i remenar, de vegades per a una presentació d’un llibre (la darrera a la que vaig anar va ser l’estiu passat a càrrec de la Shaudin Melgar-Foraster)

Sembla ser que el local que deixa serà ocupat per un establiment d’una cadena estatunidenca d’hamburgueseries. Els comentaris suats no han trigat a aparèixer: “Canviem la cultura pel menjar escombreria!“, “Un pas més en la globalització imperialista!” i coses per l’estil.  Com si fos culpa dels nous inquilins que la llibreria tanqui. Com si fos menys dramàtic el fet si al local hi posessin una botiga de roba, d’informàtica o un restaurant italià, xinés o un kebab (de tots aquests n’hi ha més a Barcelona que d’hamburgueseries americanes i de qualitat de tot tipus). A mi el que em sembla trist és que tanqui la llibreria, m’és força igual el que hi hagi després al seu lloc.

I per acabar un tema de reflexió: N’hi ha ja unes quantes, de llibreries, que han tancat. El sector diu que està travessant una greu crisi (com tothom, vaja) D’acord que l’hamburgueseria segurament tindrà més afluència de públic que l’antiga llibreria. És molt fàcil dir que la gent no llegeix, però si travesseu la Plaça de Catalunya veureu que l’assistència a l’FNAC és força notable malgrat la crisi. El mateix podriem dir de La Central. I de La Casa del Llibre…No conec les interioritats de la situació però, no voleu dir que potser n’hi ha que ha patit una gestió no del tot encertada o no s’ha sabut adaptar a noves situacions?

 

Votació històrica al Parlament

Darrerament no donem a l’abast de fets històrics. Que si la manifestació més multitudinària de la història i que a més era independentista, que si el MHPG Mas va a Madrid a parlar en un to que no havia emprat mai cap President, que si ja sap dir “independència”….

Dijous se’n va viure una altra, de jornada històrica. Tot el debat de política general d’aquesta setmana ha estat gairebé monotemàtic, de poc s’ha parlat que no fos la “qüestió nacional”. Calia donar una resposta política a la gran manifestació del passat dia 11, una resposta que fos més enllà d’aprovar una ressolució reconeixent el dret d’autodeterminació de Catalunya com s’ha fet en altres ocasions.  Ja va començar amb un plat fort tot i que esperat: L’anunci d’avançament d’eleccions per al 25 de novembre.

Dijous, el dia que es dedica a votar les propostes dels partits, hi havia diverses resolucions sobre el futur de Catalunya. Les que van presentar ICV-EUiA i el PSC (aquesta darrera invocava a una futura modificació de la constitució espanyola per a fer una Espanya federal, cosa que vol dir que o bé els socialistes pateixen un optimisme patològic o bé volen fugir d’estudi) no van prosperar. Sí que ho va fer la presentada per CiU i ERC que instava el futur govern català a fer una consulta sobre l’autodeterminació “prioritàriament” dins la propera legislatura.

Aquesta resolució (millor dit, el cinquè punt de la resolució, ja que es voten per separat) va ser aprovada per 84 vots a favor, 21 en contra i 25 abstencions (més abstencions que vots contraris) que es van repartir així:

A favor: CiU (59), ERC (10), ICV-EUiA (10), SI (3), Joan Laporta (1), Ernest Maragall (1). Total: 84

CiU te 62 escons i no 59 però van haver tres diputats d’aquest grup que no hi van votar: Ferran Falcó (sembla ser que per un problema tècnic no es va registrar el seu vot), Dolos Batalla i el conseller Josep Mª Pelegrí (aquests dos no van poder assistir a la sessió). És a dir que si no hagués estat per aquests problemes els vots a favor haguessin estat 87.

En contra: PP (18) i C’s (3). Total: 21

Abstencions: PSC (25). Total: 25

El PSC hi te 28 escons. Ernest Maragall va trencar la disciplina de grup i va votar-hi a favor. Higini Clotas, en el seu darrer dia al Parlament (és l’únic diputat que ha ocupat escó ininterrompudament des de la seva restauració l’any 1980), no va votar cap resolució en tot el dia. Suposo que l’altre vot que hi manca és degut a l’absència d’un diputat o per un error tècnic (Per això el total de diputats era de 131 i no de 135) però no n’he trobat informació al respecte.

La consulta es farà, segons Artur Mas, tan si es té el permís de Madrid com si no, cosa que ja està provocant reaccions de tota mena. D’altra banda la resta de partits que van votar a favor han declarat que volen garantir que el “prioritariament” de la ressolució esdevingui com més aviat millor i en tot cas dintre de la propera legislatura.

I acabada la lesgilatura comença la cursa electoral. Donat que els partits ja s’han definit en blocs diversos (catalanista, espanyolista i el dubtós PSC) el suport que rebi cada formació tindrà unes significacions clares. Veurem quin suport te l’espanyolisme a casa nostra. En aquest sentit suposo que el fet que el PSC no es volgués mullar i hagi optat per no votar la resolució entre d’altres raons per a no sortir alineat amb el PP li passaran una cara factura. Ja s’ho faran.

Ja veurem que passa a partir d’ara i sobretot a partir del 25 de novembre. En tot cas aquesta votació en concret i totes les sessions del Debat de Política General formen la primera pedra d’una nova etapa de la política a Catalunya. Malgrat aquesta importància qui volia seguir el debat el dijous no podia fer-ho a través de mitjans públics: Catalunya Informació i el Canal 3/24 van preferir retransmetre en directe la roda de premsa posterior al consell de ministres espanyol.

La resolució sencera és aquesta:

PARLAMENT DE CATALUNYA
Ref.: 255JTN26091200034
A LA MESA DEL PARLAMENT
Jordi Turull i Negre, portaveu del GP de Convergència i Unió, Anna Simó i Castelló, portaveu del GP d’Esquerra Republicana de Catalunya, d’acord amb el que estableixen els articles 132 i 133 del Reglament del Parlament, presenten la següent proposta de resolució subsegüent al Debat sobre l’orientació política general del Govern (tram. 255-00006/09).
PROPOSTA DE RESOLUCIÓ
Des de la seva represa al segle XIX, el catalanisme ha formulat diferents propostes polítiques amb l’objectiu de garantir la pervivència de la llengua i la nació catalanes, afavorir el progrés econòmic i el benestar dels seus ciutadans. Bona part d’aquest catalanisme ha volgut trobar durant molts anys un encaix de la nostra realitat nacional al si de l’Estat espanyol mitjançant l’aportació d’estabilitat econòmica i regeneració en les formes de Govern, a canvi del reconeixement de la nostra llengua, la nostra cultura i un cert nivell d’autogovern, diferent en funció del període històric. Hi ha hagut, també des del catalanisme, una proposta que ha plantejat una redefinició complerta de l’Estat espanyol per a basar la seva font de legitimitat en la unió voluntària de diferents nacions que s’haurien de reconèixer entre elles en un pla d’igualtat. Igualment, ja des dels seus inicis, el catalanisme polític ha comptat amb parti-, daris de l’Estat propi, entenent que era en el concert de les nacions on Catalunya trobaria un marc de relació estable i de bon veïnatge amb la resta de pobles de la Península Ibèrica i d’Europa.
En els darrers trenta anys, una part majoritària del catalanisme ha intentat vehicular el seu progrés nacional, desenvolupament econòmic, cohesió social i aprofundiment democràtic a través de la participació a l’Estat Espanyol. Malgrat els avenços assolits respecte a la situació viscuda sota el franquisme, el balanç d’aquest període és clarament insuficient de cara als reptes de futur que tenim com a societat. Les propostes d’acord que han significat els estatuts d’autonomia de 1979 i 2006, la col·laboració amb l’entrada a la Unió Europea i a l’euro, la contribució a la modernització econòmica i al progrés democràtic,
Model: 255 Proposta de resolució subsegüent al debat en el Ple
han topat amb una clara voluntat de recentralització i de laminació de
l’autogovern -expressada amb les continuades invasions cornpetencials i, de
forma molt significativa, amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre
l’Estatut d’Autonomia de 2006-, l’incompliment dels compromisos continguts
en els diferents acords entre Catalunya i l’Estat Espanyol, una inversió en infraestructures
molt menor al pes econòmic sobre el conjunt de l’Estat, el menyspreu
i l’assetjament contra la llengua i la cultura catalanes i un dèficit fiscal
continuat durant aquest període equivalent anualment al 8% de la creació de
riquesa que avui posa en perill la cohesió social i el progrés econòmic.
El camí recorregut en aquests darrers anys, ple de dificultats i obstacles, ha
portat a una part important de la ciutadania i a diferents actors socials, econòmics
i polítics a proposar nous escenaris de futur. Disposar d’un Estat propi,
tant dependent o independent com la resta d’Estats europeus, que tingui per
objectiu servir al benestar, el progrés econòmic i cultural dels ciutadans de
Catalunya, sigui quin sigui el seu origen o condició, és vist avui com una necessitat
inajornable per una part creixent de la ciutadania de Catalunya. El passat
11 de setembre, més d’un milió i mig de catalans i catalanes va protagonitzar
una jornada històrica, donant un exemple de civisme i de compromís amb
el present i el futur de la nostra nació. De forma molt massiva els manifestants
van expressar, de manera clara i inequívoca, el desig que Catalunya esdevingui
«un nou Estat d’Europa» i van recollir un anhel que, en aquests moments, és
compartit per una part molt important de la societat catalana, que reclama que
el nostre país assoleixi de l’instrument d’un Estat; eina imprescindible per fer
front als reptes de la nostra societat.
La voluntat que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya puguin decidir amb
plena llibertat el seu futur ha estat assumida per una majoria de les forces polítiques
parlamentàries i pel President de la Generalitat. En aquest sentit, el 12
de desembre de 1989, el Parlament de Catalunya va remarcar que el poble català
no renunciava al dret a l’autodeterminació; i, igualment, va expressar la
possibilitat «d’incrementar les cotes d’autogovern fins allà on cregui convenient
i, en general, adequar la regulació dels drets nacionals a les circumstàncies
de cada moment històric».
Després d’aquest 11 de setembre, escoltant l’anhel expressat d’una forma tant
significativa, s’esdevé el moment històric en el qual resulta necessari consultar
la ciutadania sobre la possibilitat que Catalunya esdevingui un nou Estat
d’Europa.

Per aquestes raons, els grups parlamentaris sota signants presenten la següent:
Resolució
1-El Parlament de Catalunya expressa el seu reconeixement i es felicita per l’enorme èxit aconseguit a la massiva manifestació del passat 11 de setembre pels carrers de Barcelona, sota el lema” Catalunya nou Estat d’Europa li.
2-El Parlament de Catalunya constata que al llarg d’aq uests darrers trenta anys, una part molt important del catalanisme s’ha compromès a fons amb la transformació l’Estat espanyol per poder-hi encaixar sense haver de renunciar a les nostres legítimes aspiracions nacionals, a la nostra voluntat d’autogovern, ni a la nostra continuïtat com a nació. Però els intents d’encaix de Catalunya a l’Estat espanyol i les seves reiterades respostes són avui una via sense recorregut, Catalunya ha d’iniciar la seva transició nacional basada en el dret a decidir.
3-És per tot això que el Parlament expressa la necessitat que Catalunya faci el seu propi camí, constatant la necessitat que el poble català pugui decidir lliurement i democràticament el seu futur col· lectiu, com a única via per tal de garantir el progrés social, el desenvolupament econòmic, l’enfortiment democràtic i el foment de la cultura i la llengua pròpies.
4-El Parlament insta el Govern de la Generalitat i a les forces polítiques i els agents socials i econòmics a impulsar el màxim consens pOSSible per tal de portar a terme aquest procés democràtic i el full de ruta consegüent, amb diàleg amb la comunitat internacional, la Unió Europea i el govern espanyol, per tal que la ciutadania de Catalunya pugui determinar en un marc de plena llibertat, respecte al pluralisme, foment del debat i la convivència democràtica i sense de coaccions de cap mena.
5-El Parlament de Catalunya constata la necessitat que el poble de Catalunya pugui determinar lliurement i democràtica el seu futur col . lectiu i insta el govern fer una consulta prioritàriament dins la propera legislatura.

PARLAMENT DE CATALUNYA
Palau del Parlament, 26 de setembre de 2012

 

Font de la imatge: Vilaweb.cat

Bròquil is over? Let’s make a thinking, then.

Com era d’esperar, això no ha anat bé.
I com que no ha anat bé, caldrà prendre decisions.

N’ hi havia que pensavem que potser avui mateix el MHPG Mas anunciaria avençament d’eleccions. No ho ha fet, i postposa les reaccions al (no) ressultat de la reunió per al debat de política general de la setmana vinent al Parlament.

Ara tot són especulacions: que si hi haurà un anunci d’eleccions avençades per aquest mateix any (i conseqüentment caldrà decidir si és millor una coalició electoral independentista o bé fer el pacte després), que si tot és una cortina de fum per a promoure la imatge de Mas i aconseguir una majoria absoluta en aquestes suposades eleccions,….

Tanmateix també hi existeix una altra possibilitat: Que durant el debat de política general proposi al Parlament la declaració d’independència. Us ho imagineu? 🙂

Però ho considero poc probable. Dubto que tots els diputats que hi ha avui al Parlament per CiU votessin a favor i a més hi ha la qüestió econòmica: el famosos cinc mil milions i escaig del rescat eren per a fer pagaments urgents i encara no han arribat….És dificil fer cap pas en aquest sentit amb aquest problema no resolt. A no ser que es facin números i es consideri que amb un tancament de caixes immediat ja estaria solventat tota la qüestió de la tresoreria mentre es tramita i es discuteixen els termes del divorci.

En tot cas ja està vist que s’ha acabat el bròquil. O assimilació o independència. O caixa o faixa. Està clar que no hi ha cap altre remei que fer-hi un pensament.

Diuen que Ramon Trias Fargas va dir que Catalunya seria independent quan estigués ofegada econòmicament. Fa temps que hi som.

Diuen que Santiago Carrillo va dir que Catalunya seria independent però que ell no ho veuria. Va morir fa uns dies.

Diuen que el Doctor Trueta va dir que Catalunya seria independent quan el Camp Nou cridés “independència”. Bé, doncs, al partit d’abans d’ahir contra l’Spartak de Moscou….

I és d’esperar que el proper partit contra el Reial Madrid (Lliga, 7 d’octubre) encara serà més massiu…

Cap profecia més? 🙂