Tag Archives: Catalunya

Consulta el #2014. #SíSí.

Portada de la revista "Esguard". Potser en un proper número publiquen una caricatura dels superdolents.

Portada de la revista “Esguard”. Potser en un proper número publiquen una caricatura dels superdolents.

Per a sorpresa de molts, i no pocs independentistes inclosos, els terminis d’“el procés” poc o molt es van complint.

Quan vaig viure el procés del nou estatut prou vaig aprendre que no coneixem del tot el que passa entre bambolines. Per al ciutadà comú es fa dificil (ja normalment i més encara en processos més trascendets com ara aquest) destriar els globus-sonda, el que s’ha de llegir entre línies, el que s’ha d’interpretar literalment, les intoxicacions partidistes i interessades, les maniobres de distracció,… Vet aquí perquè m’he abstingut de fer posts sobre el tema fins a saber dades més concretes.

Així, després que s’anunciés que l’acord arribaria justet sobre el calendari previst (data i pregunta abans de final d’any) va arribar l’acord amb un clima de discrecció inaudit (per al que estem acostumats) mentre els mitjans anàven plens de la polèmica sobre el nom d’un simposi històric (Espanya contra Catalunya) que si no fos per això no hagués cridat l’atenció de ningú més enllà dels entesos i interessats (què us deia de maniobres de distracció?). De fet, sobre el simposi en sí se n’ha sabut ben poca cosa i els que més han bramat en contra, com és habitual, són els que menys interès han mostrat pel que s’hi deia.

La discrecció es va trencar minuts abans de la compareixença oficial però amb un certa confussió. Als 324 deien que la reunió del dia 12 ja havia acabat i que ERC havia convocat una reunió de la seva Executiva, mentre que a Catalunya Informació deien que la reunió encara estava en marxa i poc més de deu minuts abans de les dues de la tarda ja van filtrar la data i la pregunta, informació que ja va començar a còrrer per les xarxes socials, virtuals o no.

Aquesta foto és l’única imatge que tenim de les negociacions. Juntament amb el MHPG Artur Mas s’hi veuen els representants partits:  Francesc Homs (CDC i Portaveu del Govern), Jordi Turull (CDC), Joana Ortega (UDC i Vicepresidenta del Govern), Ramon Espadaler (UDC), Oriol Junqueres i Marta Rovira (ERC), Joan Herrera i Joan Mena (ICV-EUiA) i Quim Arrufat i David Fernàndez (CUP).  A banda de imatge d’unitat que demostra una imatge com aquesta també poden veure dades curioses, com ara que Ramon Espadaler  (representant a UDC però que també és el Conseller d’Interior) i David Fernàndez estiguin asseguts un al costat de l’altre, o el fet que en un tema de tanta trascendència no hi sigui Duran i Lleida com a representant del seu partit (Una retirada progressiva i discreta de la primera línia política potser? Seria d’agrair, sobretot per al seu partit, el qual està pagant cara la seva tebior sobre el tema )

La compareixença posterior (feta quan passaven pocs minuts de les dues de la tarda i a la qual no hi va assitir el diputat Arrufat) donaven la bona nova: Tenim data i pregunta.

Data, el 9 de novembre.  Al final s’ha optat per aquesta opció prescindint del que pugui passar al referendum escocès del 18/9. De fet, poca confiança ha de tenir algú en el nostre procés per a pensar que un ressultat negatiu allà pugui influir-hi de forma important. Aquesta data (el 9/11/2014  que per cert en el calendari anglès on intercanvien les posicions del mes i el dia seria el 11/9/2014) coincidirà amb el 25è aniversari de la caiguda del Mur de Berlin, i a més és el dia contra el feixisme i la intolerància (commemoració de la Kristallnacht) però no són aquestes les raons que s’han tingut en compte per a triar la data.

L’Assemblea Nacional Catalana tenia en marxa la campanya “Signa un vot” que reclamava una consulta com a tard el 31/5 i si no es pogués fer o no s’acatés el ressultat reclamava una Declaració Unilateral d’Independència com a tard el 11/9. Donat que l’ANC ha mostrat el seu acord amb la decissió presa, hi adaptaran la campanya.

La pregunta. Per acontentar tothom calia que la pregunta fos inclusiva i contingués la paraula independència. La idea (idea de Mas) és la pregunta doble:

Vol que Catalunya sigui un Estat? (Amb majúscules va remarcar el MHPG i no és una qüestió intrascendent)

En cas afirmatiu, vol que aquest Estat sigui independent?

Això dóna peu a tres respostes vàlides: No, Sí/No i Sí/Sí.  És de suposar que la resta de combinacions seran considerades vots nuls llevat de la de no contestar res que serien vots en blanc. Això ho sabrem quan surti el reglament de la consulta  que ens aclarirà també altres qüestions importants com ara quin percentatge caldrà per a considerar una opció guanyadora, què fer si cap opció passa del 50% (una segona volta amb les dues opcion majoritàries, potser?) i la més peluda, com entendre què vol dir el Sí/No. Totes les especulacions que en fem fins llavors seran només això, i ja no diguem les enquestes que s’hi facin. Si no se sap del cert com cal entendre la votació, com han de ser fiables les enquestes?

Efectivament l’opció “No” és clara: No vull que Catalunya sigui un estat, sigui independent o no.  L’opció del “Sí/Sí” també és ben clara: Vull que Catalunya sigui un estat independent. Però l’opció “Sí/No” és més ambigua: Vull que Catalunya sigui un estat però no independent. Això porta a considerar diverses opcions: un estat federat o confederat ( a on? en principi a Espanya se suposa), un estat associat (tipus Puerto Rico),…. Aquesta opció s’ha fet expressament per a que no es despengessin del procés els partits no explícitament independentistes però que tampoc rebutgen de ple aquesta opció, és a dir, ICV-EUiA i UDC però també per a intentar que el PSC, o part d’ell, s’hi reenganxés .  Així que seria tot un detall que ja que s’ha fet la pregunta d’aquesta manera per ells expliquessin què en volen interpretar.
Personalment, tot i que entenc les motivacions de fer la pregunta així, jo era partidari de fer una pregunta directa (Independècia, sí o no?) ja que aconseguir un estat federat o confederat o com sigui implica unes regles de joc que Espanya no estaria disposada a acceptar i que dificilment entendria. Considerar Catalunya un estat del mateix rang per a no ser independent implicaria començar un llarg procés negociador (en l’improbable cas que Espanya s’avingués a negociar) que podria durar dècades. Per a la gent que ha de votar aquesta opció li pot semblar una discussió bizantina que no porta enlloc. En realitat tampoc no imagino cap partit fent campanya pel “Sí/No”, què proposaran? què argumentaran?

ICV-EUiA i UDC no s’han pronunciat encara sobre les seves posicions respecte a la consulta. Si al final aquests partits optessin pel “Sí/Sí” potser caldria reformular la pregunta i fer-la clara i simple.

La resta de partits signants del pacte han acceptat ja públicament la data i la pregunta: CDC, ERC i CUP però també altres partits més petits que tenen la seva influència com ara Solidaritat, Reagrupament o Nova Esquerra han donat la seva benedicció a l’acord i opten pel doble Sí.

El bloc del Sí/Sí ja està, doncs, pràcticament configurat. El del Sí/No ja ho veurem. I el del No?

El PSC no s’ha pronunciat oficialment però mentre Lucena diu que ell no votaria hi ha divergències dins del partit. El PP i C’s no en volen ni sentir a parlar de la consulta i el PSOE està alineat totalment amb el PP, així que posiblement (ja es veurà) facin campanya per boicotejar-la i no votar (amb la qual cosa el percentatge de vot positiu pujarà). Potser en lloc del bloc del “No” hi haurà el bloc de l’abstenció

El blod del No o l'abstenció?: Pere Navarro (PSC), Maria de los Llanos de Luna (Delegada del Govern Espanyol a Catalunya, Albert Rivera (C's) i Alicia Sanchez-Camacho (PP) celebrant el Dia de la Constitució Espanyola (6/12/14) Font: ABC.

El bloc del No o l’abstenció?:
Pere Navarro (PSC), Maria de los Llanos de Luna (Delegada del Govern Espanyol a Catalunya, Albert Rivera (C’s) i Alicia Sanchez-Camacho (PP) celebrant el Dia de la Constitució Espanyola (6/12/14)
Font: ABC.

Tot i que potser el boicot al procés va més enllà de fer campanya per a no votar i no ho dic només per la impugnació dels pressupostos de la Generalitat per a l’anya vinent. Es veu que el diputat de C’s Jordi Cañas va expressar el seu desig de formar un Ulster a Catalunya (una societat trencada per la meitat per qüestions d’identitat, plena d’odi i violència) i fa pocs dies la presidenta del PP català va recordar que la Gran Bretanya va susprendre durant un temps l’autonomia de l’Ulster. Ho va fer a causa de la violència que hi havia. Tot i això, Camacho va aclarir que les situacions no eren comparables. Llavors, per què ho deia? Recordeu això que va dir Aznar? “Abans es trencarà Catalunya que Espanya“, doncs en això estan.
Per cert, fa poc un acte d’una associació d’espanyols que viuen a Catalunya que estan d’acord amb la independència de Catalunya va ser boicotejat per un grup d’extrema dreta que duia banderes espanyoles i deien nazis als organitzadors (?!). Un dels boicotejadors era un dels responsables de seguretat que duia C’s durant el seu aplec del Dia de la Constitució Espanyola.

El que està clar és que hi ha nervis, ara veuen (o haurien de veure) que la cosa no és un caprici d’uns polítics sinó que és un corrent de fons que ha arrossegat els partits. Ara la qüestió és cercar la legitimitat legal de la consulta (social i política ja la té) i donat que la legislació espanyola no ho permetrà caldrà buscar empara internacional. De fet, això ja fa temps que s’està fent però, evidentment, ara els moviments s’acceleraran. Espanya fa temps que està en campanya per Europa i pel món (cosa que demostra que de debó estan nerviosos) però així com fa un temps es dedicaven a cercar declaracions de membres d’organismes internacionals que diguessin que Catalunya quedaria fora de la UE, OTAN, ONU i Sistema Solar (i Catalunya cercava aliats per la nostra causa) ara el que s’hi busca és suport en contra de la consulta mentre que Catalunya hi buscarà suport per a poder exercir el dret a vot. I això és una diferència important que ens pot anar bé ja que mentre que molts països poden tenir reticències a mostrar suport a la independència d’un nou estat (més per un desig a que res no canviï i la por al canvi que no pas per una posició contrària a la independència de Catalunya) no és tan clar que es mostrin disposats(si més no, els que tenen més tradició democràtica) a mostrar-se en contra del dret a consultar el poble. Més encara si la imatge que donen els uns i els altres és tan diferent.

Via Catalana – “Catalunya should have the right to vote” from Assemblea Nacional Catalana on Vimeo.

Bona Diada Nacional i bona #ViaCatalana !

(Aquest blog s’ha unit a la cadena de blogs proposada pel Blog-via cap a la independència, una manera de reproduir al món blocaire la Via Catalana cap a la Independència que farem avui. Així doncs dono la ma al blog que em precedeix Homenatge nacional als patriotes morts en combat, un blog que vol mantenir en el record tots aquells que ens han precedit en el camí cap a la llibertat del nostre poble, tasca lloable doncs no farem res de bo si no sabem d’on venim, i no són pocs els que han estat injustament oblidats)

Avui ens despertarem sabent que viurem (i farem) un dia que passarà a la història i amb la sensació que la independència és a tocar. Però també amb el convenciment que no podem fer performances de rècord Guinnes per a enlluernar el món indefinidament i que cal que la classe política, sobretot el Govern, actuï amb fermesa i convenciment des del mateix dia 12, despus-demà. El poble haurà parlat (un cop més) de forma clara El sentireu President? El món ens mira, no ens feu quedar malament.

En anteriors articles ja he parlat sobre la Via Catalana cap a la Independència (Fem via!(#viacatalana és clar) i Omplint els darrers trams de la #ViaCatalana )

Ara la Via ja està plena  (jo seré al tram 57 a L’Aldea, Baix Ebre) però encara s’hi pot inscriure gent a l’anomenat Tram 0, tot i que ja sabem que l’assistència de gent superarà de molt la de gent inscrita.
En tot cas no està de més que tothom faci una ullada al Dossier per als participants que ha editat l’ANC amb tot d’informació important, consells i recomanacions.

Un petitet resum:
1240478_563724123676502_1503183673_n

I “ellos” què fan mentrestant? Doncs mira, cada dia demostrant més allò que diuen que va dir Josep Pla, que pel que respecta a Catalunya no hi ha res que s’assembli a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres. Com a mostra les portades dels principals diaris espanyols del dia d’ahir.

Al mateix temps el to de les intervencions del govern espanyol sembla que vol rebaixar la tensió alguns graus. El Ministre d’Exteriors (això que per a parlar de Catalunya surti sempre aquest home és un lapsus recurrent de l’inconscient o què?) diu (després de despotricar contra l’independentisme) que cal buscar un encaix respectuós de Catalunya a Espanya, però després d’uns quants segles els indígenes ja sabem que els tractats amb rostres pàlids només són paper mullat.

(Una demostració que els temps han canviat és que ja no ens fa por el Setè de Cavalleria i estem molt més cabrejats que cagats de por)
Pel que fa a la quinta columna, els que volien encerclar la Sagrada Família amb una cadena en nom de la unitat d’Espanya han desconvocat l’acte. Per por al rídicul bàsicament. Comprensible, la comparació de les proves gràfiques hagués estat demolidora.

D’altra banda, el PP ha declarat que no assistirà als actes institucionals de la Diada. A mi no em sorprén, de fet el que em sorprenia era que fins ara hi assistissin i fessin ofrenes florals i tot allò. Ells (i C’s) són els que es troben més identificats amb els vencedors del 1714 (i en no pocs casos, amb els de la guerra del 36-39) així que no se què hi pintaven fins ara.

Demà diran que érem quatre gats. Com vaig dir després de la manifestació del 10/7/10 i la de la Diada de l’any passat, la millor resposta és una foto aèria i dir “Poseu la xifra que volgueu, i si teniu collons convoqueu una cosa similar al mateix llocs per la causa que vulgueu a veure quanta gent hi aplegueu”.
I en aquest sentit cal felicitar als organitzadors de l’ANC, voluntaris i ajudants. He col·laborat amb ells aquests dies molt menys del que m’hauria agradat (i ho continuaré fent a partir del dia 12) però he pogut veure que si aquest país es salva és per l’empenta de la seva gent.

Bé, nosaltres a la nostra. Aquesta tarda que tothom surti al carrer i doni la ma al veí encara que pensi que és un friqui insuportable, no cal que l’estimeu només cal que feu pinya per assolir l’objectiu comú.

No vull acabar sense fer un esment a la multitud de cadenes humanes que s’han fet arreu del món. Veient el video següent penses que és veritat la dita aquella que diu que de xinesos, catalans i jueus te’n trobes per tot arreu.

Per cert, endevinalla. Algú sap dir-me on és aquesta Via Catalana?

Pista: És a la ciutat on es va fer la primera Via Catalana Internacional d’aquestes que s’han fet les darreres setmanes.

Solució i explicació històrica: Aquí

Bona Diada Nacional a tothom!
Visca Catalunya Lliure!

(Acabat el post i seguint el Blog-via cap a la independència dono la ma al blog A cau d’orella, un bonic blog que recull les reflexions del seu autor en Joan Fer)

Concert per la Llibertat. Camp Nou 29J

Ja tenim una nova data històrica: El 29J s’afegeix al 11 de setembre de l’any passat, al 10 de juliol del 2010, al 13 de setembre del 2009… Encara ens queden un parell o, com a molt, tres més per a afegir a la llista: La “Via Catalana”, el dia del referendum i el dia de la independència. La primera serà el proper onze de setembre, les altres dues encara no se sap del cert, però l’Assemblea Nacional Catlana posa de límit el 31 de maig de l’any que ve per a la consulta i la Diada del Tricentenari per a la Independència.

El concert d’ahir ha estat un d’aquells actes festivo-reivindicatius que no poden faltar en aquesta mena de processos. Com que ha sortit bé i d’aquí a no res només en recordarem les coses bones no em entretindré gaire en parlar de les estranyes absències de cantants catalans de moda, els absurds intents de boicot per part d’independentistes a qui no els convencia el nom del concert o no els agradava els cantants que hi actuaven (a mi la majoria no em deien res i hi he anat, el que calia era fer pinya, no crítica musical), els intents d’utilització del concert per part de causes alienes i el desastrós càlcul del “timing” : Havia de durar des de les vuit a les dotze i ha acabat a les dues de la matinada sense que hi hagi hagut gaire interrupcions! TV3 ho ha emés tot? Personalment a mi m’ha semblat sobrera la segona part i ja hagués acabat el concert amb el mosaic que finalment s’hi va fer cap a dos quarts de dotze. A més haguessin acabat amb Els Segadors i no amb una canço que no coneixia gairebé ningú (fins i tot en Llach hi duia xulla amb la lletra!). Bé, ara tot això tant se val. Em quedarà el record d’una nit memorable, un tros del mosaic amb el meu nom al darrere i una nova batalleta per als néts.

El moment culminant ha estat recollit així per la modesta càmera del meu mòbil.

I les reaccions d'”aquells”? Doncs com bé ha dit la Vicepresidenta no cal perdre ni un minut en contestar-hi.

ANC: Signa un vot per la independència

312118_10201453517928180_1100331948_nL’Assemblea Nacional de Catalunya ha encetat una iniciativa que opta per agafar el brau per les banyes i tirar pel dret: Instarà al Parlament a que es faci una consulta per la independència abans del 31 de maig del 2014, i si no es pot fer o si es fa però l’estat espanyol no acata el ressultat que es declari la independència de forma unilateral.

Aquesta iniciativa, anomenada Eines per a l’estat,  te dues vessants: Una d’interna i una altra d’externa.

-La vessant externa es diu From Catalonia to the World i consisteix en enviar un missatge al món explicant les raons per a demanar la independència de Catalunya i denunciar la situació de setge a la que està sotmesa la nostra economia, la nostra societat  i la nostra cultura.

– La vessant interna es diu Signa un vot per la independència i es basa en el dret de petició.

El dret de peticio és un dret fonamental reconegut per la Constitució espanyola (article 29) i l’Estatut d’autonomia de Catalunya (art. 29.5è). És regulat per la Llei Orgànica 4/2001. D’acord amb el Reglament del Parlament de Catalunya es pot exercir aquest dret davant el Parlament (art.60)

Aquest dret permet que qualsevol persona natural o jurídica, prescindint de la seva nacionalitat, individualment o col·lectivament, es pugui adreçar davant qualsevol institució pública, administració o autoritat, per fer peticions sobre qualsevol assumpte o matèria que puguin afectar exclusivament el peticionari o siguin d’interès col·lectiu o general.
Permet, per tant, exercir el dret a la lliure determinació, que és un dret fonamental i universal que tenen tots els pobles d’acord amb la Carta de les Nacions Unides de 1945 (Arts. 1r i 55è) i els Pactes Internacionals de Drets Civils i Polítics, i de Drets Econòmics, Socials i Culturals (Art. 1r), aprovats per l’Assemblea de les Nacions Unides el 16-12-1966 i vigents a Espanya des de 1977.

És a dir, es tracta d’un dret que te qualsevol ciutadà consistent a fer un escrit demanant al seus representants, o sigui el Parlament, que emprengui les iniciatives polítiques per tal de fer alguna cosa. En aquest cas, com he dit abans, es tracta de demanar que es faci una consulta per la independència com a molt tard el 31 de maig del 2014 o, en cas que no se’ns permeti fer-la o que es faci però l’estat espanyol no acati el ressultat, es declari la independència de forma unilateral com a molt tard el dia 11 de setembre del 2014.
És diferent d’una iniciativa legislativa popular i també de les consultes per la independència que es van fer per gairebé totes les poblacions de Catalunya ja que es tracta d’una petició directa i personal d’un ciutadà, el qual ha d’omplir una butlleta com aquesta. Ho poden fet tots els ciutadans majors de 16 anys i fins i tot els estrangers, és a dir que un ciutadà resident a l’estranger que simpatitzi amb la causa pot emplenar la seva butlleta.

L’objectiu és aplegar tantes butlletes de petició (“vots” per la independència) com sigui posible i donar-les al Parlament en un dia determinat, totes juntes. Mentre arribi aquest dia les paperetes es mantindran amagades en un lloc que no es farà públic per motius de seguretat. L’ANC en serà la dipositària.

Es podrà començar a votar al juny. A partir de l’1 i 2 de juny l’ANC encetarà la campanya de recollida de drets de petició a les zones del Barcelonès, el Maresme, el Vallès Occidental, el Vallès Oriental, Girona, la Selva i l’Empordà mitjançant les seves assemblees territorials. Està previst que el 15 de juny es pugui exercir aquest dret arreu de Catalunya.

Totes les persones que vulguin exercir el seu dret de petició només ho poden fer als punts habilitats a tal efecte. Les persones que vulguin votar hauran de presentar el seu DNI o passaport; signar amb bolígraf i tot seguit introduiran davant un apoderat o interventor de l’ANC la seva butlleta en una urna. El votant es quedarà amb un resguard que acreditarà que ja ha votat. Posteriorment s’aixecarà acta de les peticions recollides, es presentaran davant de notari i es dipositaran en un punt que, de moment, no es fa públic tal com he comentat abans. Un sistema informàtic vetllarà perquè no hi hagi duplicitat en els vots i perquè totes les dades que constin siguin correctes. Aquest fitxer és estrictament confidencial i està protegit per la Llei de Protecció de Dades (LOPD).

No es pot votar per internet, ni enviar el vot per correu electrònic, ni delegar en una altra persona perquè entregui físicament el teu vot en els punts de recollida atès que cal l’acreditació personal mitjançant DNI o passaport. L’ANC no ha trobat un mecanisme legalment vàlid que permeti fer servir el vot per correu electrònic. Tampoc és vàlid el vot per correu postal.
Com veieu, hi ha voluntat de presentar la iniciativa com una acció escrupulosament legal.

En resum és això.  Si en voleu seguir les novetats podeu fer-ho a travès de la pàgina web (http://einesxestat.cat/), la pàgina de facebook o el compte de twitter (@Signaunvot).
Aquí us deixo el video de la presentació d’aquesta iniciativa que es va fer el passat 24 de maig on ho expliquen tot molt bé. Tanmateix, si algú encara en te dubtes por plantejar-los a travès del compte  info@einesxestat.cat

Cercant aliats internacionals

El MPHG Artur Mas ha declarat més d’un cop que calia “internacionalitzar” el que està passant a Catalunya.  Raó no li’n falta. Donat que la lesgilació sota la que ens trobem ara impedeix fins i tot el plantejament a la població de l’autodeterminació caldrà trobar empara en una altra legislació més procliu a respectar l’opinió de la ciutadania (més democràtica com si diguessim) i, mirant més enllà de la consulta, també podria servir per a que un organisme internacional (Unió Europea, ONU,….) fes d’arbitre i jutge en la negociació dels termes del “divorci”.

I és que els estats són com les persones, existeixen per si mateixos però es defineixen en la seva relació amb els demés.  Pots ser independent però si els altres no t’ho reconeixen dificilment te’n sortiràs.
Segurament deu fer setmanes que entre bambolines es deuen moure tots els fils diplomàtics posibles ja sigui per a posar la carpeta “Catalunya” a l’agenda internacional o ja sigui per a impedir-ho. En tot cas sembla que les tàctiques són diametralment oposades: Així com Catalunya més que adhesions incondicionals  sembla buscar prioritàriament, com deia abans, un àrbitre en la situació (com si esperés que les simpaties per la causa sorgiran o augmentaran un cop es conegui la voluntat popular), Espanya es centra en el desprestigi de l’opció independentista. El màxim representant de la diplomàcia espanyola, el ministre Garcia- Margallo no te cap inconvenient en comparar el catalanisme amb dictadures com el comunisme i el nazisme, culpa Catalunya de la situació econòmica espanyola o arriba a censurar la vicepresidenta de la Comissió Europea, Viviane Reding, quan aquesta va contemplar la posibilitat que una Catalunya independent formés part de la Unió Europea. De tota manera, va ser força significatiu que el ministre d’afers exteriors espanyol fos l’única veu del govern que parlés sobre el tema, adreçant-se tant a nosaltres com a la comunitat internacional, durant unes quantes setmanes després de la megamanifestació de la Diada. S’estaven fent a la idea o els va fallar el subsconscient?

En tot cas l’ofensiva diplomàtica és una de les tàctiques per a fer-se visible internacionalment i de fer que la imatge que arribi a fora no hagi estat deformada per intermediaris amb prejudicis (i per això el Govern està posant en marxa un pla amb aquest objectiu amb el nom d’Eugeni Xammar). Potser la més important i decisiva, però no pas l’única. I aquí caldria reconèixer la tasca de  formigueta que ha fet durant molt de temps gent com la del Col·lectiu Emma (per cert, encara no se’ls ha concedit la Creu de St. Jordi?) de clarificar malentesos o informacions esbiaixades que surten publicades en mitjans d’arreu del món fent arribar els seus comentaris al mitjà corresponent. Una feina de Hasbarà realment. Ara, des de fa un parell de mesos que es dediquen a recollir les noticies que sobre el procés que viu Catalunya es publiquen per tot arreu.

Els fruits de tota aquesta feina estan començant a donar fruits. No només perquè la premsa internacional en parla sinó perquè també es comença a parlar en diversos àmbits (Per a qui sap que te raó, que se’n parli ja és una victòria. Per això hi ha qui ho vol evitar). Per exemple, una diputada sueca (ecologista) ha formulat una pregunta al seu ministre d’exteriors en relació al parer del seu país sobre la situació a Catalunya. El ministre com era d’esperar no s’ha mullat gaire i posiblement el fet ha tingut més ressó aquí que a Suècia però la qüestió és anar fent forat.

Al Parlament Europeu un diputat (conservador)  va criticar la posició espanyola de no voler deixar votar els catalans i va esbroncar Vidal-Quadras per les seves declaracions on deia que la guàrdia civil havia d’intervenir contra el govern català. I és que sembla mentida que encara hi hagi tanta gent que s’emocioni tant amb la idea d’enviar els tancs contra el secessionistes per molt que la constitució espanyola ho empari.  La imatge d’un tanc entrant per la Diagonal o la d’un President català emmanillat per voler saber l’opinió del seu poble seria la millor publicitat que podria tenir l’independentismes.

Aquestes reiterades amenaces han provocat que eurodiputats catalans de diversos partits hagin demanat per escrit a la Unió Europea prengui mesures. Reaccions immediates: El PSOE ha fet que la diputada Maria Badia dimiteixi com a secretaria general (el seu company del PSC i eurodiputat Raimon Obiols de moment no n’ha dit res) i Raül Romeva d’ICV va patir una entrevista humiliant a Onda Cero. Ells n’hauran quedat molt satisfets però quina deu ser la visió que en deuen tenir fora?

I en aquest ambient el President Mas anirà properament a Brusel·les a explicar les ambicions sobiranistes de Catalunya.
Per cert, que els partits catalans acostumen a enviar al Parlament Europeu polítics de primer nivell (Junqueres d’ERC, Tremosa de CiU, Romeva d’ICV) mentre que els partits espanyols utilitzen l’Eurocambra com a cementiri d’elefants de velles glòries que no tenen on col·locar. Queda ben clar qui es pren més seriosament això de l’europeisme.

Tornant a la qüestió de la cerca d’aliats internacionals allò important no és tan el nombre com el nivell qualitatiu. Vull dir que aconseguint el suport d’alguns països clau la resta ja està gairebé feta. Si aconsegueixes que el teu estat sigui reconegut per Alemanya (que arrossegaria altres països europeus i posiblement la UE), Estat Units (la potència mundial), la Xina (que continui pensant en Catalunya com la porta d’entrada al Sud d’Europa de les seves exportacions), França (almenys que tinguem un veí a favor i posiblement ho facin encara que sigui per a fotre Espanya i a més no crec que considerin cap amenaça ara per ara el catalanisme a la Catalunya Nord), i alguns més com el Regne Unit, ja tens la feina feta. A més que alguns d’aquests estats són membres permanents del Consell  de Seguretat de l’ONU.

Però per a que algú et reconegui no n’hi ha prou caure’ls simpàtic o fer-los comprendre que tens raó. Els has d’oferir alguna cosa que els interessi (Quantes vegades hi ha relacions impensables només perquè tots dos es necessiten?) . Les relacions internacionals no deixen de ser com les relacions humanes en que es barregen els sentiments personals, les afinitats, els interessos i les oportunitats.  Potser, per exemple, el Regne Unit veuria amb bons ulls la nostra independència però segurament el moment per a demanar-los suport no és gaire adient en aquests moments quan tenen els escocessos en una situació semblant. En canvi Alemanya que en altres circumstàncies no s’hi mostraria gaire entusiasmada potser podria donar-nos suport si els aconseguim convèncer dels avantatges d’un nou estat que sigui contribuent net a Europa.

En tot cas cal tenir en compte que la resta de països també voldran continuar tenint relacions amb Espanya. Una cosa no ha de ser incompatible amb l’altra. Per això no cal esperar adhesions entusiastes (no gaire habituals en el món diplomàtic) sinó que cal saber interpretar els senyals. I, evidentment, no  podem esperar que ningú no es mulli per nosaltres si nosaltres mateixos no ho fem.

Així, la Unió Europea ha dit que no es pronunciarà sobre posibles nous estats membres que siguin fruit de la secessió d’un estat ja membre fins que aquest escenari es concreti. Això es podria interpretar a una resposta a una petició espanyola de voler que la institució digués que una independència de Catalunya deixaria aquesta fora de la UE. No és un aval a la independència però no és el “no” rotund que esperava Espanya.

Altres exemples de senyals interpretables són algunes declaracions com ara la famosa frase de l’ex-President estatunidenc Bill Clinton dient allò de “El món serà talibà o català“. O la seva dona i actual Secretària d’Estat, Hillary Clinton, declarant que no interferiria en un posible procés d’independència a Europa

Potser és que l’inflitrat que tenim a la Casa Blanca continua fent feina 🙂

A les relacions internacionals només hi ha declaracions afirmatives i contundents quan les posicions són clares i indubtables. Darrerament n’hem vist una i no ha estat favorable a nosaltres: L’ambaixador palestí a Madrid, Sr. Musa Amer, es va declarar favorable a la unitat espanyola i va afegir que això també seria favorable a la causa palestina.

Alguns palestins a Catalunya s’hi han mostrat en desacord però un ambaixador és la veu autoritzada d’un govern i un estat, quan aquesta veu contradiu la posició oficial és desautoritzat o rectificat pel govern del país que representa i això no ha passat en aquest cas.

En contrast amb això podriem destacar la posició de l’ambaixador israelià, Sr. Alon Bar, s’ha mostrat sempre interessat en el que passa a Catalunya, ha visitat el Parlament de forma discreta (i sembla que no només per a parlar de la propera obertura del consolat a Barcelona) i s’ha reunit en privat amb els líders independentistes.

Senyals interpretables, però n’hi ha qui ja ho te clar:


I potser sí que seria interessant que Israel ens reconegués. Pels milenaris vincles històrics entre catalans i jueus i per les moltes afinitats. Perquè ells tenen molta més experiència en mantenir un estat en un entorn hostil que no es pot ni comparar amb el que tindrem nosaltres. Perquè podriem aprendre com fer una economia de primer nivell en un país petit sense recursos naturals. I perquè com va dir un polític socialista, Pinhas Lavon, mesos abans de la independència d’Israel:

En cert sentit, aquest Estat serà un aparador i, al més petit badall, al més petit gest, serem l’objectiu dels fotògrags de tot el món. El menor dels nostres actes, el menor dels nostres fracassos sortirà a la primera plana de tots els diaris del món