Tag Archives: consulta

El meu #9N

1507684_10201871982055499_2109600561_nEl saben aquell d’un madelman que es va ajuntar amb un hippi, un okupa i un professor d’història per a enfrontar-se amb un nen repelent, la filla d’un guàrdia civil i un altre que no sabia què volia, i que van guanyar? Doncs això és el que va passar el 9N

Donat que em tocava ser president de mesa al meu antic institut vaig decidir que em quedaria a dormir a ca la mare per així no haver d’anar-hi de bon matí des del meu barri.
Vaig llevar-me ben d’hora, ben d’hora i vaig anar cap allà. Els coordinadors i gestors estaven convocats a 2/4 de 8 i els membres de mesa a les 8 però vaig voler ser-hi a primera hora per si de cas hi havia cap problema.  I també per a viure des del primer moment la jornada.
Tan aviat vaig arribar-hi que encara no hi havia ningú. Al cap d’uns segons va aparèixer una senyora que feia de voluntària i al cap de poc ja hi érem gairebé tots.  Mentre les coordinadores de procés i local revisaven que el local estigués en condicions i amb tot el material a punt la resta ens esperàvem a fora tot xerrant. Moltes rialles, molta il·lusió. Com va dir una senyora que faria de membre de mesa “És la primera vegada que veig que tota la gent que ha de ser a les meses electorals arriba tan d’hora i està tan contenta“. I a més, s’hi presenta voluntària i no cobraran res, hi afegiren alguns.

I era cert, aplaudiments i desigs que tot anés bé quan tot es va preparar i fotos plenes de somriures de les meses tot just constituïdes.

La nostra mesa acabada de constituir.

La nostra mesa acabada de constituir.

Vaig tenir la sort de compartir taula com dues noies fantàstiques: l’Anna i l’Eulàlia. Dues noies molt interessants, divertides maques i intel·ligents. Va ser tot un plaer compartir la jornada amb elles.
A les nou ja hi havia gent esperant a la porta per a votar, però com és normal en un diumenge (sobretot si és gris i amb plugim que convida a restar al llit), el degoteig de votants era continu però  la cosa  no es va acabar d’animar fins a les deu.
La nostra mesa era on havien de votar aquells que duguessin el cognom començat per A, o sigui que no vam tenir una feina excessiva a diferència de les urnes on votaven les G, M, R (o sigui, García, Martínez, Rodríguez,…) que van estar més ocupats tot el dia.

Cues a l'Institut Pau Casals

Cues a l’Institut Pau Casals

L’institut on érem (IES Pau Casals) corresponia a votants de la zona que engloba parcialment els barris de Lloreda, Nova Lloreda i Sistrells i donada la composició social, ètnica, lingüística i cultural dels barris era d’esperar que l’afluència fos poqueta però sorprenentment poc després de les 11 van organitzar-se cues que poc o molt no va parar fins a les dues i escaig. Això nosaltres, ens arribaven notícies que a l’Isaac Albèniz la gentada era impressionant.

Cues a l'Institut Albeniz

Cues a l’Institut Albeniz

Gent que votava amb els ulls brillants. Gent que somreia en introduir la papereta. Gent que segur que va recordar aquells que no havien pogut arribar a aquest dia. Jovenets que votaven per primer cop. Gent vinguda de terres llunyanes amb  DNI o TIE. Gent que ens felicitava i ens donava ànims. Gent que ens parlava en català amb accents exòtics. Gent amb cara de pomes agres que suposàvem que votaven No (però potser ens equivocàvem)i que amb l’exercici del seu dret i el seu vot legitimaven la consulta. A tots ells sense excepció els donàvem les gràcies amb un somriure quan votaven.

Mentrestant ens arribaven noticies de l’exterior. Llargues cues en molts llocs de Catalunya i també als punts de votació a l’exterior com ara Nova York, París o Londres.

Cua a La Salle a Gràcia.

Cua a La Salle a Gràcia.

Cues a Londres.

Cues a Londres.

També vam saber que els jutges van renunciar a retirar les urnes. Lògic. Aquesta imatge hauria estat nefasta per a Espanya.

A l’hora de dinar la cosa va decaure força com és habitual en les jornades electorals. Vaig preveure que cap a les cinc tornaria a animar-se de nou però va ser una miqueta abans, cap dos quarts de cinc. I fins al final.

Vam trobar força gent que venia a votar i no li corresponia aquell lloc. El sistema informàtic els rebutjava perquè el carrer, o tram de carrer, o municipi no estava assignat a aquell punt de votació, etc, també estava preparat per a no acceptar algú amb un DNI que ja constés que havia votat (però d’aquests casos no en van trobar)… Els casos aquests els derivàvem a un noi que tenia l’encàrrec d’aclarir aquestes qüestions. “L’informàtic” li dèiem perquè era l’únic que tenia accés a internet i per tant a la web de Participa2014. La resta d’ordinadors (un per mesa) només tenien connexió amb el sistema de votació i la base de dades.  Això es va fer així, segons ens van explicar abans de començar la jornada, per a evitar atacs informàtics. Previsió assenyada ja que el dia 9 i anteriors algunes webs van patir atacs brutals i organitzats  fins al punt de posar en perill serveis bàsics com ara els relacionats amb la sanitat. Tot els val per a batre l’enemic. I tant que diuen que ens estimen!
Diversos mitjans internacionals de primer ordre se’n van fer ressò. Va bé que pel món vagin coneixent contra què ens hem d’enfrontar.

No vam tenir gaire problemes amb la gent. Només algun cas de gent que volia votar amb el passaport per tenir el DNI caducat i que es van molestar quan els vam dir que no podien fer-ho (i es calmaven una mica quan els dèiem que tenien encara dies per a votar en punts territorials) , o el cas d’un senyor que no ens volia mostrar el DNI perquè “Si tengo que enseñar el DNI no voto. No se que hareis con mis datos“”Però escolti, vostè no ha votat mai?””Claro que sí, y no me pedian el DNI“.Literal. Al final li vaig dir que si volia votar calia que em deixés el carnet d’identitat i que si no, no votava. Va baixar del ruc i me’l va donar. Veig que, a sobre, s’havia equivocat de mesa. El vaig indicar on havia d’anar. Però, quina idea els fiquen al cap a aquesta gent?

Cal afegir que hi va haver molta molta gent que va signar per a sumar-se a la denúncia internacional contra l’estat espanyol per no permetre la consulta. Al començament hi havia una taula fora, a l’entrada de l’institut, però després quan va ploure de manera insistent es va instal·lar al vestíbul.

En tot cas, per a nosaltres la jornada no va tenir cap incident remarcable. Un cop arribades les vuit del vespre i tancats els col·legis voluntaris, gestors, coordinadors i membres de mesa vam procedir a votar. Com a president de mesa el meu va ser el darrer vot que es va ficar a la nostra urna.
B2COyjMCYAAk8gH

I llavors va començar el recompte:

B2CO3_pCQAEKHJF

Va anar força ràpid. En una consulta com aquesta amb poques variacions possibles de vot, el recompte ha d’anar més ràpid que en unes eleccions amb una multitud de paperetes diferents d’un munt de partits.

El resultat del nostre col·legi va ser:
SI-SI 1603

SI-NO 622

SI BLANC 35

NO 337

BLANC 20

ALTRES 222

Signatura d’actes, presentacions als coordinadors, felicitacions per la bona marxa de la jornada i cap a casa.

Mirant les noticies veig que els altres, “ellos”, continuen enrocats en les seves dèries. C’s, en la seva línia, equiparava la gent que votava als nazis. Un menyspreu total per a la gent que va patir-lo com ara Neus Català, supervivent del camp de Ravensbrück, i que no va faltar a la cita.

Neus Català, supervivent del camp nazi de Ravensbrück, votant.

Neus Català, supervivent del camp nazi de Ravensbrück, votant.

Ni una paraula, en canvi, va dedicar C’s (ni cap altre partit contrari a la consulta, ni cap mitjà que fa servir tan a la lleugera el terme “nazi”) a les concentracions explícitament feixistes que s’hi van fer. Ni tampoc contra els actes vandàlics amb l’objectiu d’intimidar o rebentar la consulta fets per neonazis. A destacar que la gent no es va acovardir i hi va plantar cara, fins i tot en algun cas algun neonazi va acabar plorant.
Indignant és, sobretot, que C’s es permetés fer aquestes declaracions un 9 de novembre, aniversari de la Nit dels Vidres Trencats. Manca de delicadesa o cretinisme?. No és d’estranyar que les comunitats jueves catalanes juntament amb associacions d’amistat amb el poble jueu i Israel hagin presentat una moció al Parlament de Catalunya per condemnar l’ús banal del nazisme i l’Holocaust en el debat polític. Però “ellos” com si sentissin ploure.

Una imatge curiosa del dia, fregant el frikisme, va ser veure el pare d’en Pere Navarro votant…amb una foto d’Artur Mas penjada al coll. Bé, hi ha molta gent que admira el President o altre polític però no per això fa coses com aquestes. A més a més coses com aquesta et porten a demanar-te quina mena de relació te amb el seu fill. En fi.

Arriben els resultats, al final els participants han superat els 2,3 milions i els vots pel Sí/Sí han superat els 80% (a l’espera dels vots que es facin fins al dia 25 en els punts habilitats i que continuen provocant cues)

Tot un èxit de participació, de fet les darrers eleccions que s’han celebrat, les europees del maig passat, van tenir una participació similar i tothom les va considerar vàlides i homologables.  I més que hi hagués hagut si s’hagués pogut votar a tants punts de votació com en altres comicis (no es van poder fer servir els centres de primària i només instituts per ser titularitat de la Generalitat). Vam tenir casos de força gent que havia vingut al nostre institut però li corresponia un altre i quan els deies que els corresponia l’altre punta de la ciutat pensaves que aquests vots (fossin el que fossin que votessin) possiblement es perdrien, sobretot en els casos de gent gran ( de fet, la majoria de gent que s’equivocava de centre ho eren) per a qui se’ls feina una muntanya anar a un altre lloc en un dia plujós.  Quan vam haver tancat les portes del centre, passades les vuit, vam sentir que tocaven al timbre alguns cops. Gent que venia a votar i s’havia errat de lloc. Vots que es van perdre si no es que tenen la possibilitat d’anar a un dels centres encara oberts fins al dia 25. Si s’hagués pogut fer una campanya informativa correcta aquestes coses no haurien passat, però la Generalitat no podia fer-ho i tot requeia en els voluntaris. Prou feina que vam fer, però amb els mitjans que podíem comptar no n’hi havia prou.

La posició dels partits anti-consulta i del govern espanyol era la previsible: La majoria de la gent no ha votat, per tant no te legitimitat. Hi ha més d’1.8 milions de persones que han votat per la independència però hi ha més gent que no ha votat.
Ja sabeu, arreu del món els abstencionistes són abstencionistes i per tant cal comptar-los com que acceptaran els resultat sigui quin sigui…llevat de a Catalunya en que tots sense excepció són computats directament com a militants espanyolistes.

Tan se val que, com he comentat abans, la participació hagi estat similar a eleccions anteriors.  Tant se val que tothom hagi pogut votar si ho volia (i alguns que ho feien en sentit contrari no se n’amagaven pas…ni tenien perquè fer-ho, és clar), o que a les darreres eleccions al Parlament (que van batre un rècord de participació amb gairebé un 70%) la suma de vots de PP (que hi va treure els seus millors resultats), PSC, C’s, PXC i UPyD no superés els votants del Sí/Sí de diumenge.  O que els observadors internacionals (encapçalats per un eurodiputat unionista escocès, per cert) que van vigilar el procés el qualifiquessin d’èxit i que complia totes les garanties democràtiques.  O que influents mitjans estrangers també en remarquin de forma explícita l’èxit de la jornada.
Tant se val, ells es creuen els seus deliris i les seves pròpies mentides. Recordeu quan deien que havien inscrit per a votar a Bob Esponja i altres personatges? A on els havien registrat? O quan van dir que una mateixa persona havia pogut votar tres vegades? Tripijocs barroers fàcils de desmuntar, però la calúmnia ja està llençada. Potser això és molt celebrat entre la gent que no coneix el procés ni la realitat d’aquí però entre el seu “public objectiu” que viu aquí aquesta manera de tractar-los d’idiotes els pot ser contraproduent.
Durant la jornada de votació una senyora que parlava castellà amb accent andalús feia rogle amb les amigues o veïnes i comentava la jugada en veu (massa) alta: “¿Que que he votao? ¿No ves las tonterias y mentiras que disen de los catalanes?¿Pos que voy a votar? ¡Que sí, claro!

El dia següent al procés l’alcaldessa de Madrid, Sra. Ana Botella, demanava a la patrona de la ciutat ( de la qual se celebrava el dia ) que intercedís per a frenar el procés sobiranista.  La veritat és que ja només un miracle ho aturaria.
I és que una de les imatges de la jornada és l’abraçada entre el MHPG i David Fernàndez.

Aquesta imatge demostra (espero) que més enllà de les lògiques diferències polítiques quan al país li cal unitat sabem superar l’esperit caïnita i guerracivilista que tant de mal ens ha fet històricament. El dia que els veïns de ponent aprenguin això hauran fet una gran pas per a ells mateixos.

Això no vol dir, evidentment, que no tornarem a veure situacions polítiques grotesques. La política ja ho té, això. Però bé, el poble ha parlat i ara és l’hora dels polítics. Espavileu, que teniu feina!

La primera reacció del President Mas va ser la sorprenent decisió d’enviar una carta al President Rajoy per a negociar una consulta pactada, un referèndum definitiu tot i sabent que la resposta seria negativa.  Home, potser ja n’hi ha prou de voler demostrar al món que si fem el que fem és perquè són com són, no? Que no ens hem carregat prou de raons ja?
Si més no, el president espanyol va tenir la deferència de contestar ràpid: ni negociació ni reforma de la constitució ni res.  O sigui, reforça el Sí/Sí i es carrega la “tercera via” (i algú pensa que els que han votat aquesta opció del Sí/No, que va quedar en segona posició diumenge, en una consulta amb pregunta simple votarien en la seva majoria en contra de la independència?). Així que, un cop complerta la formalitat, en Mas procedirà a parlar amb diferents líders polítics i dirà què pensa fer (eleccions segurament) el proper dia 24.  Fins llavors tornarem a senti picabaralles, rumors i suposades filtracions. Paciència.

Mentrestant es manté oberta la via judicial. En un clima de tensió i de descarada ingerència política en el poder judicial s’està a l’espera de si s’inhabilita Mas (amb el risc d’acabar fent-lo un heroi), la Vicepresidenta, alguns consellers,…o que s’actuï fins i tot contra els voluntaris. Bé, aquí estem.
Aquesta situació de menyspreu a la separació de poders provocaria un escàndol majúscul en qualsevol estat democràtic però en fi.
La diplomàcia espanyola tampoc no para. Davant d’articles a la premsa internacional dient que Espanya caldria que aprengués del que va passar a Escòcia (a l’Irish Times) o que criticaven durament la hipocresia europea contra Catalunya (al Jerusalem Post) els ambaixadors espanyols a Irlanda i a Israel ja han posat el crit al cel. Fent amics. Però encara no s’han queixat dels articles del Wall Street Journal, Bloomberg i altres que he enllaçat abans…
Es querellaran contra tots? Potser algun suport que hem rebut els fan massa respecte per a ficar-s’hi. I és que volen fer por però ja no espanten ningú.

N’hi ha per allà que diuen que Catalunya els comença a avorrir. Caram, doncs mira que Espanya a nosaltres! Ja el 2007 vaig un post parlant d’ “avorriment, cansament i unes grans ganes de que tot això acabi”. Quan vius amb algú que t’intenta anul·lar, que menysprea el que fas, que no fa res més que posar entrebancs als teus somnis, que ni et comprèn ni et vol comprendre, val més que comencis a pensar en el divorci. Ni han canviat ni canviaran.

Si una cosa va demostrar el 9N és que, a banda de ja no fer por a ningú l’estat espanyol a Catalunya és cada cop més residual. Ens fotem de les seves amenaces perquè sabem que s’ha arribat al punt en que no les compliran. La desconnexió és evident i la independència arribarà perquè un dia haurem desconnectat del tot, discutirem els termes del divorci (qui es queda els trens, els funcionaris i alguna altra cosa) i bon vent i barca nova.

Sóc un català amb un vot i no em fa cap por fer-lo servir #9N

4zpa843lQueden poques hores per a que arribi el moment, l’oportunitat que fa tant de temps que hem esperat: la possibilitat de poder donar la nostra pel que fa al futur de Catalunya com a estat independent.

D’acord, no és una consulta com havíem somiat, però les coses han anat com han anat i les traves de l’estat espanyol han impossibilitat fer un referèndum com volíem. Un acatament covard hauria estat inacceptable i una cega obstinació, una rebequeria estèril. Per tant, aquesta actitud tan catalana (segons Victus) d’assentir sense acatar no sembla una mo ala opció. Si jugues al “tot o res” pots perdre (sobretot si no parteixes de la posició més forta) però si vas jugant sense defallir al “tot el que sigui possible” aniràs avençant.

L’anunci del procés participatiu com a alternativa a la consulta (seguides d’unes plebiscitàries amb llista única dels partits sobiranistes) va provocar un petit terratrèmol, cosa que personalment em va sorprendre: No s’esperaven que el TC ho aturarien? No havien parlat de les alternatives? De què parlaven en aquelles llargues reunions que feien?.
Tot va penjar d’un fil fins que ANC i Òmnium van omplir (de debó, no com altres) la Plaça de Catalunya d’una gentada força indignada exigint unitat no va tornar la calma. La “figura de porcellana” va apedaçar les seves esquerdes.

Enrere han quedat, doncs, les llàgrimes de Jonqueres (contraproduents, per a ell, un aspirant a estadista pot vessar llàgrimes d’emoció, per exemple com les que es van veure quan el MHPG va signar el decret, però no de desesperació o impotència), el líder d’ICV dient que no votaria a la consulta alternativa per a dir després que votaria Sí/No mentre que Dolors Camats afirma que votarà Sí/Sí (diuen que això és una mostra de pluralitat dins del partit, en realitat vol dir que no tenen les coses clares, a més a hores d’ara, hi ha algú que no sàpiga que a la pràctica votar Sí/No és igual a votar No?), la insistència de CiU per a una llista única tot dissimulant maldestrament que és una manera de salvar els mobles en unes eleccions en que les enquestes afirmen que perdrien davant ERC,…I la sorprenent actitud de les CUP, que són els únics que s’han mostrat com autèntics estadistes.  Com deia el David Fernàndez de Polònia: “Déu n’hi do la que hem liat si al final quedo jo com l’assenyat“.
La calma ha tornat. Si més no fins al dia 10.
Seria desitjable que, malgrat les lògiques discrepàncies, tinguessin clar quin és l’objectiu i quin és el paper de cadascú. “Si hi ha massa capitans el vaixell s’enfonsarà” diu sàviament el Talmud.

Mentrestant allà han passat de l’eufòria i de fotre-se’n de la nova consulta a la inquietud.Deien que era una consulta sense valor perquè no tenia cens i calia registrar-s’hi per a votar (igual que a països com ara els Estats Units o la Gran Bretanya però, què sabran ells de democràcia comparat amb els espanyols, oi?),…
Encara s’aferren a la legalitat i la constitució però sense saber ben bé que argumentar. Arguments que no espanten ni convencen: saben que una multitud de catalans votant per la independència serà una legitimació de qualsevol procés. Els fets consumats són els que manen si es poden defensar per molta llei obsoleta que hi vulguin aplicar, això passa aquí i arreu: encara ara hi ha qui es qüestiona que legalment la Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica no s’ajusta a la legalitat. Potser sí, però a hores d’ara defensar això no fa res més que provocar un somriure.  Doncs amb això nostre igual, passaran els anys i un dia fins i tot els seus fills consideraran molt friqui que no ens deixessin votar. No sembla que hagin après gaire des del temps del desastre de Cuba fins ara.

Han portat la nova convocatòria al Tribunal Constitucional que l’ha suspès , però ja ens fotem d’ells.  Fins i tot es denunciarà l’estat espanyol a instàncies internacionals per no deixar-nos votar. Aquesta denúncia la podran secundar els ciutadans el mateix dia 9.

Han portat vehicles militars, una fragata i un munt de policies espanyols, però saben que la imatge d’una urna retirada per un policia, o pitjor, un militar en posició amenaçant població civil per voler votar, seria la seva tomba i la nostra millor publicitat. Per tant, no passarà res. Prou malmesa tenen ja la seva imatge internacional.
Per tant, opten per altres vies: les amenaces a ajuntaments i Generalitat, o als directors d’institut, fan que el servei estatal de correus faci boicot amb les trameses,…

Però veient que la cosa no la poden aturar sense prendre més mal han intentat un darrer moviment: el Ministre de Justícia ha manifestat que la consulta es podria fer si el Govern no hi intervé.  Que es faci però que no sigui “oficial”, com les consultes de fa uns anys que es van inaugurar a Arenys de Munt i es van escampar per moltes ciutats i pobles (és un avenç, aquelles consultes també les van intentar aturar judicialment).
Gest inútil. El Pacte Nacional pel Dret a Decidir ha deixat clar que el Govern es mantindrà al capdavant encara que siguin els voluntaris els que la portin endavant. En això han estat d’acord tots els actors del PNDD: partits, sindicats, associacions,…L’única veu discordant? La de sempre. Duran i Lleida ha dit d’acatar i fer que el PNDD es posi al capdavant. Però a Duran ja ningú no li fa cas.
226660_165195666984580_1486010791_n

Doncs no se a què espereu, President!!!

Vaja, que si algú tenia encara dubte sobre si anar a votar o no ara te prou exemples de a qui fotria si passa d’anar-hi i qui se n’alegraria.

10704159_775705292504773_7217630949985744464_n

Cal votar-hi. Per a deslliurar-nos de tots aquests i totes les falses elits.

Si encara hi ha algú que no sàpiga on ha d’anar a votar ho pot consultar trucant al 012 o a la web participa2014.cat

Cal votar. Per nosaltres, pels nostres fills i també pels que no podran votar perquè ja no hi són. Tothom te familiars o amics que s’han quedat pel camí i que voldrien ser-hi demà. Els fallareu?
Penseu que tot el que passi després dependrà d’una massiva participació el 9N. Si fracassa, tot, absolutament tot, se n’anirà en orris.

Depèn només de nosaltres, i recordeu que “si de debò ho voleu, no serà només un somni

Sóc un català amb un vot i no em fa cap por fer-lo servir, i tu?

snapshot

—————————————————————————————————

Diumenge estaré de president de mesa al meu antic institut (I.B. Pau Casals de Badalona), si puc aniré retransmetent via twitter la meva visió de la jornada i després en faré un post.

A continuació el manifest blocaire que ha ideat l’amic Josep Selva i que subscric:

ENS PROHIBEIXEN VOTAR,   ENS PROHIBEIXEN EXISTIR

Els món dels blocs sempre ha estat un espai de llibertat, ho sabem molt be tots els que fa anys utilitzem aquest mitjà per expressar-hi les nostres opinions, i compartir-les amb altres blocaires. El bloc ens dóna la possibilitat de comentar i polemitzar ja que és un espai de llibertat i respecte absoluts. Aquest és el seu gran valor.

Tots nosaltres, de tan diferents ideologies i creences estem d’acord en una cosa: L’IMPERI DE LA DEMOCRÀCIA ESTÀ PER SOBRE DE L’ IMPERI DE LA LLEI. Quan s’invoca una llei per a silenciar-nos, aquesta llei esdevé il.legítima perquè emmordassa la democràcia. Els catalans estem sotmesos a aquest l’ús il.legítim i antidemocràtic de les lleis espanyoles.  

Podem discrepar de com hem arribat a aquest punt que som avui, de si el 9N havia de ser “consulta” o “participació ciutadana”; però ara som on som i, tot i la imperfecció a què ens ha obligat la suspensió per part d’un govern de l’Estat espanyol de la consulta prevista, ens hi juguem moltíssim en el 9N. És un envit, per tant, hem de votar de totes, totes.

Els qui estem acostumats a expressar-nos amb llibertat  i respecte ens comprometem a exercir la democràcia anant a votar el 9N. Farem que ressoni la veu de la gent, aquí i a tots els mitjans internacionals, sense que les prohibicions d’uns tribunals que estan al servei  de la política en lloc de servir el Dret, ens suposin cap aturador.

El moment de trencar la paret #9N #EstemConvocats9N

Jump-through-WallFa una estona que ha acabat la tercera reunió cimera entre els partits pro-consulta (CiU, ERC, ICV-EUiA i CUP) i la conclusió ha estat  que no es pot fer la votació tal com estava prevista.  D’aquí a unes hores el MHPG Mas farà una compareixença, a les 10 del matí concretament. A veure què en diu. Sembla ser que la nova proposta serà esprémer els “processos de participació” que preveuen els articles no impugnats de la llei de consultes , i això és una enquesta, una audiència pública o un fòrum de participació.
En fi, encara recordo les seves declaracions on deia que tot estava pensat, que assumiria les conseqüències que calguessin per arribar fins al final i la seva comparació de David front a Goliat.

Costa molt pensar que tot (les mobilitzacions populars, les mocions dels Ajuntaments, la feina diplomàtica internacional,…) quedarà en no-res, que es faran enrere per l’oposició del govern espanyol i la suspensió cautelar del TC. Que potser algú esperava alguna cosa diferent? Segurament la llei de consultes catalanes és impecable jurídicament tal com es deia. I de fet el Tribunal Constitucional no ha anul·lat la llei sinó que simplement l’ha suspès cautelarment fins que se la miren. És a dir, que donen allargues (“adormen el partit” com es diu al futbol) i qui dia passa, any empeny.
Bé, no ho tenien previst això el govern i els partits? Em costa molt creure-ho (torno a recordar en Mas dient que tot ho tenien pensat). Des de fa molt de temps que tots sabem que això serà com una partida de póker més que d’escacs, que hi hauries catxes de tafur, cartes marcades i que guanyaria qui aguantés fins al final.
I llavors, de què han estat parlant en aquestes famoses llargues reunions? No concretaven res? No tenien cap pla d’acció? O és que això forma part del pla d’acció? Espero que ho sabrem algun dia. Tot i això em resulta curiós que cap partit hagi dit, almenys fins ara, que la unitat s’ha trencat del tot i que cap d’ells hagi estat tan indiscret per a explicar el que puguin saber sobre què consisteix concretament l’alternativa que demà proposarà el President. Sospito que els telèfons estan anant bòlit de bòlit ara mateix, aquesta nit serà llarga per a uns quants (i demà no descansaran pas)

Ja veurem què fan. Alguns, en el passat, han proposat votar igualment passi el que passi. “Treure les urnes al carrer” com es diu.  Això seria un gest per a demostrar que no estem d’acord en la suspensió de la consulta però a nivell pràctic no serviria per a res. De fet, seria repetir a gran escala les consultes per la independència que es van fer a molts municipis arrel de la d’Arenys de Munt, però organitzada de pressa i corrents (si es vol respectar la data del 9 de novembre) i sense cap validesa per a que el resultat sigui reconegut per ningú. Per cert, que ja no dóna temps de convocar unes eleccions avençades al Parlament per a aquella data.

La ciutadania ja ha donat mostres molts cops de què vol i com ha de funcionar la unitat.  És lògic que la legalitat espanyola si no és canvia (i no la canviaran) caldrà saltar-se-la en algun moment. Bé, diria que el moment ja ha arribat.Ara esperem que els polítics n’estiguin a l’alçada.
Estem, doncs, en el moment crucial. O travessem la paret o ens quedem a dintre. El MHPG Mas triarà com passarà a la història (perquè el moment és històric sigui el que sigui el que acabi passant), mentrestant ERC demana una DUI, les CUP demanen votar igualment, el CATN proposa la DUI després d’unes plebiscitàries, l‘ANC demana calma,…

Mireu, els independentistes no hem de voler votar; hem de voler guanyar. I si als nostres polítics els cal inspiració aquí tenen una mostra de com es fa el que han de fer (aquesta sèrie la van emetre fa poc per TV3 però no he trobat el tall en català). Per cert, que pocs dies abans de fer això aquests van estar a punt de trencar la unitat i fer anar tot en orris.

Salpem! #EstemConvocats9N

Portada-Punt-Avui-setembre_ARAIMA20140928_0122_5

“A les urnes, catalans!” Amb aquest titular inspirat en la famosa frase de la versió antiga d’Els Segadors (“A les armes, catalans! Que el rei ens declara guerra” un exemple de com han canviat les coses des del 1640 fins ara) i amb foto de doble pàgina a la portada, il·lustrava el Punt/Avui la noticia de la signatura, ahir, del decret 129/2014 de 27 de setembre, de convocatòria de la consulta popular no referendària sobre el futur polític de Catalunya. El número del decret (129) coincideix amb el nombre ordinal del càrrec de President de la Generalitat que ostenta Artur Mas. Una manera de reivindicar la llarga història i la legitimitat del càrrec davant dels que diuen que és una mena de gràcia i concessió de la Constitució Espanyola del 1978 (en vigor des d’un any llarg després que el President Tarradellas tornés de l’exili i prengués possessió oficialment del càrrec, per cert).

Només celebrada la signatura va comparèixer la Vicepresidenta del govern espanyol per a dir que la convocatòria era il·legal i anticonstitucional i que, per tant, presentarien recursos en contra. Va qualificar així el decret abans que fos penjat a la web de la Generalitat. Per tant, ni tan sols se l’havien llegit però ja el prejutjaven i tenien els recursos preparats.
Demà dilluns hi ha convocat un Consell de Ministres extraordinari per a tractar la qüestió. Suposo que hauran deixat un parell de dies per a que el President Rajoy es recuperi del “jet-lag” del viatge a la Xina on, a banda de lapsus notoris imagino que haurà aprofitat per a solidaritzar-se amb el President xinès davant de les reivindicacions del hongkonguesos que reclamen poder votar en llibertat, desafiant així l’ordenament legal i constitucional.

Ja veurem en què queda tot, però vistos exemples anteriors de com funciona la divisió de poders a Espanya podem esperar qualsevol cosa. “Montesquieu ha muerto!” va dir tot cofoi Alfonso Guerra quan manaven els seus.  I sense divisió de poders la qualitat de la democràcia és, com a mínim, qüestionable.

Avui, la Vicepresidenta del Govern, Joana Ortega, ha presentat el dispositiu que caldrà posar en marxa per a efectuar la consulta a més de la web 9nconsulta2014.cat que n’informa i resol dubtes, etc..

I ha començat la campanya informativa amb aquest anunci:

Em fa gràcia que la campanya s’anomeni “Tu decideixes”, coincideix amb una del mateix nom de fa vuit anys, quan el referèndum de l’estatut, en la que vaig participar activament, i que va ser la llavor de la posterior Xarxa de Blocs Sobiranistes. Sembla que hagi passat un segle!

A l’entrevista que es va fer ahir al MHPG Mas (per cert, l’etiqueta #presidentMastv3 va arribar a ser Trending Topic mundial, una mostra que aquestes coses no interessen a la gent, oi?) aquest va defensar l’estricta legalitat de la consulta fins i tot d’acord amb la Constitució Espanyola com s’explicita en diversos articles del decret, cosa que fa difícil l’argumentació contraria de caràcter legal.  Però, vist el prejudici amb el que actuen cal preveure-ho tot. “Si ho enfonsen tot no serà amb pulcritud jurídica, sinó “manu militari” i això és un missatge diferent, i no descartaria denunciar-ho a Europa.” Va dir.
També va dir que,  malgrat una possible paralització del procés per part del Tribunal Constitucional, es continuaria endavant i assumiria personalment els riscos que se’n derivessin.
Bé, ja fa uns dies va recordar que va recordar, i no perquè sí, que actuar amb astúcia i habilitat era més important que fer-ho amb només la força bruta, tal com va passar en el duel entre Goliat i David, aquell que després fou rei de tan bona estrella (tan bona que la seva fama encara perdura avui)

“El nostre vaixell és un veler, no és un vaixell de motor. Els vaixells que van a vela porten un motor, gairebé sempre, si es queden sense motor despleguen les veles, i per poc vent que hi hagi, mantenen el rumb” va ser la metàfora marinera que va fer servir per a resumir.

Sembla doncs, que salpem. No només de nosaltres, però sobretot de nosaltres depèn de mantenir ferm el rumb de la travessia. I no espantar-se amb els núvols negres que s’albiren a l’horitzó i que anuncien tempesta.

El que fem aquests dies immediats i l’actitud amb la que actuem determinaran com ens aniran les coses i com serem inscrits en el llibre de la Vida i la Història.

El que hem viscuts és a la nostra memòria,

el que hem de viure és a les nostres mans.

Ara, la història ens convoca

D’Escòcia a Catalunya

Jaume-Capdevila-KapEn el meu post anterior (It is for the interest of Catalonia to support Scotland’s independence) comentava que no era partidari de les solucions universals. Que cada poble havia de trobar la seva pròpia manera de governar-se. No podem mirar les situacions alienes amb els nostres ulls. I en tot cas havíem de fer dues coses si volem aspirar a ser un país de debò i seriós.:
– Respectar el dret d’autodeterminació de tots els pobles (i afegia que calia anar amb compte donat que alguns cops hi ha construccions de pobles i nacions que no són més que màscares per a d’altres projectes més discutibles)
– I, igual que tot altre esdeveniment, veure de quina manera ens afecta i actuar d’acord amb els nostres interessos.

Sobre el segon punt deia que, a banda de les simpaties que ens pogués despertar la nació escocesa, el que ens interessava era que guanyés el vot favorable a la independència sobretot pel que suposava de precedent dintre de la Unió Europea (Per cert, amb la independència escocesa es podia donar el curiós cas que la UE no acceptés aquesta nació prou europeista i alhora que, sense la gran bossa de vots laboristes escocesos, veiés que a la resta del Regne Unit guanyessin amb més amplitud encara els tories i els euroescèptics els quals forçarien la sortida de la UE amb el referèndum promès per Cameron). Així, quan arribés el nostre moment, ja hi hauria un patró d’actuació i valia més que el precedent el creés una situació sorgida entre nacions on la democràcia estigués ben arrelada.

No ha estat així i els escocesos han preferit mantenir-se dintre del Regne Unit. Felicitats, sort i endavant. Ells ho han decidit. Haurem d’encarar-ho nosaltres sols.

De fet si recordem com ha evolucionat el procés escocès haurem d’arribar a la conclusió que Alex Salmond, malgrat haver dimitit en realitat va ser qui hi va guanyar.

Efectivament, la primera idea del Primer Ministre escocès era fer una referèndum amb tres preguntes: Quedar-se igual, Independència o tenir una millora de les competències traspassades.
Era clar que l’SNP no volia apostar un “tot o res” per la independència. El suport independentista sempre ha estat escàs a Escòcia, al començament del procés era al voltant del 30% i la victòria electoral del partit independentista cal emmarcar-la dintre de la decepció de la població cap al Partit Laborista.
Coneixedor d’això, va ser David Cameron qui va imposar la pregunta binària: Independència, sí o no. Pensant que això espantaria molts electors.

A diferència del que passa a Catalunya, les enquestes han donat sempre la victòria al No però el Sí anava guanyant terreny fins que al final anaven frec a frec i alguna als darrers dies augurava una victòria mínima del Sí. Això sí, sempre amb un important nombre d’indecisos.
I els indecisos són els que han decantat la balança. Acostuma a passar que l’indecís és força poruc i acostuma a votar per la situació existent. La fórmula per a guanyar-se’l va ser un compromís, per escrit i tot, dels tres grans partits britànics (conservadors, laboristes i liberal-demòcrates) de donar més autogovern a Escòcia si no optava per la independència.

És a dir que, com deia, Alex Salmond ha aconseguit el que volia de bon principi. Abans de marxar ha emplaçat Cameron de complir la seva promesa.  A veure com es tradueix, perquè malgrat el compromís escrit ara s’hauria d’obrir un període de negociacions que a més afectarà la resta de nacions. Un “cafè per a tots” a la britànica? Ja es veurà. I ja s’ho faran.

En tot cas les diferencies entre els casos escocès i català són evidents:

Primer de tot que ells han pogut votar. I això malgrat que la legislació britànica no preveia que Escòcia pogués convocar aquesta mena de referèndums, però es va canviar la llei (allò tan evident que es fa quan la llei no s’adequa a la situació social) per a que es pogués celebrar. El mateix Cameron va dir que legalment ell podia haver prohibit el referèndum però com a demòcrata volia que els escocesos parlessin….i n’acceptaria el resultat.

Com he comentat abans el procés escocès ha estat un procés “de dalt cap a baix”.  Era el govern qui havia de convèncer la gent de les bondats de la independència i malgrat el fracàs electoral el suport per a aquesta opció va créixer notablement. Pel contrari, el procés català està fet “de baix cap a dalt”. La mobilització popular és qui ha portat la situació i ha fet que un polític com Mas (que originalment tenia un perfil tecnòcrata, recordeu les primeres imitacions que li feien que el presentaven com un robot?) acabi optant clarament per la independència.  Fins i tot des d’aquest blog ho he dit algun cop, que Mas es faria independentista de grat o forçat per la situació.
Només algú que no coneix Catalunya pot parlar d’un “desvario” o un caprici del MHPG o de la classe política com a explicació al que està passant.

Els socialistes espanyols han volgut equiparar el resultat escocès amb una victòria de la tercera via. Obliden que la tercera via (buscar “l’encaix” català a Espanya) ha estat l’opció més intentada i més poc reeixida de la història de Catalunya.  Des del segle XVIII, passant per les repúbliques i el “peix al cove” convergent fins acabar amb el nou estatut, aquell que Zapatero va prometre acceptar i després va contribuir a retallar fins que el TC el va acabar de rematar. Encara no s’han adonat que ja no cola? Que ja hem aprés que els tractats amb rostres pàl·lids només són paper mullat?

Un parell d’exemples, força grotescos, de com de diferent és la mentalitat de l’unionisme d’aquí i el britànic:

A la seva compareixença després de conèixer-se el resultat del referèndum escocès David Cameron va parlar de la unió de les quatre nacions britàniques i Televisió Espanyola ho va traduir com a nació unida.  Una de sola.

La presidenta del Partit Popular Català arriba a dir que posar les urnes és estar fora de la democràcia.

I en aquestes condicions el Parlament aprova, amb un 80% de vots favorables, la llei de consultes catalana   d’acord amb el que diu l’article 122 de l’Estatut de Catalunya (tant que el van retallar i això ho van deixar) La cobertura legal que calia per a poder fer la consulta del 9 de novembre.

Malgrat les amenaces trobo difícil que un recurs contra la llei prosperi, després de tot és escrupolosament legal. Una altra cosa és que considerin que el motiu de la consulta del 9N no s’ajusti a dret i que vulguin anul·lar-lo. Aniran a per totes, fins i tot n’hi ha qui amenaça amb la suspensió de l’autonomia. Serà interessant de veure com expliquen al món la imatge de la policia o l’exèrcit impedint votar.

Cert que la llei és de consultes no refrendaries i que la validesa jurídica del resultat de la consulta de la independència no és vinculant però la qüestió és com tenir una majoria de la població favorable i no actuar en conseqüència. En algun moment caldrà saltar-se la legalitat espanyola, això és evident. Com i quan fer-ho? De moment no sabem què passarà o sigui que malgrat que ja especulem sobre les conseqüències no deixa de ser tot una suposició. El President diu que tot està pensat.

Un cop publicada la llei al DOGC  el MHPG Artur Mas te entre trenta i seixanta dies abans de la data de la consulta per a convocar-la. De fet, queden 48 dies per al 9 de novembre però malgrat que encara queden 18 dies de marge per a la publicació de la llei (això pot ser avui o demà) i per a signar el decret de convocatòria diu que ho farà aquesta setmana. Sigui quan sigui a partir d’aquell moment entrarem en l’etapa decisiva i tot s’accelerarà.

Cordeu-vos, doncs, els cinturons.