Tag Archives: CUP

El moment de trencar la paret #9N #EstemConvocats9N

Jump-through-WallFa una estona que ha acabat la tercera reunió cimera entre els partits pro-consulta (CiU, ERC, ICV-EUiA i CUP) i la conclusió ha estat  que no es pot fer la votació tal com estava prevista.  D’aquí a unes hores el MHPG Mas farà una compareixença, a les 10 del matí concretament. A veure què en diu. Sembla ser que la nova proposta serà esprémer els “processos de participació” que preveuen els articles no impugnats de la llei de consultes , i això és una enquesta, una audiència pública o un fòrum de participació.
En fi, encara recordo les seves declaracions on deia que tot estava pensat, que assumiria les conseqüències que calguessin per arribar fins al final i la seva comparació de David front a Goliat.

Costa molt pensar que tot (les mobilitzacions populars, les mocions dels Ajuntaments, la feina diplomàtica internacional,…) quedarà en no-res, que es faran enrere per l’oposició del govern espanyol i la suspensió cautelar del TC. Que potser algú esperava alguna cosa diferent? Segurament la llei de consultes catalanes és impecable jurídicament tal com es deia. I de fet el Tribunal Constitucional no ha anul·lat la llei sinó que simplement l’ha suspès cautelarment fins que se la miren. És a dir, que donen allargues (“adormen el partit” com es diu al futbol) i qui dia passa, any empeny.
Bé, no ho tenien previst això el govern i els partits? Em costa molt creure-ho (torno a recordar en Mas dient que tot ho tenien pensat). Des de fa molt de temps que tots sabem que això serà com una partida de póker més que d’escacs, que hi hauries catxes de tafur, cartes marcades i que guanyaria qui aguantés fins al final.
I llavors, de què han estat parlant en aquestes famoses llargues reunions? No concretaven res? No tenien cap pla d’acció? O és que això forma part del pla d’acció? Espero que ho sabrem algun dia. Tot i això em resulta curiós que cap partit hagi dit, almenys fins ara, que la unitat s’ha trencat del tot i que cap d’ells hagi estat tan indiscret per a explicar el que puguin saber sobre què consisteix concretament l’alternativa que demà proposarà el President. Sospito que els telèfons estan anant bòlit de bòlit ara mateix, aquesta nit serà llarga per a uns quants (i demà no descansaran pas)

Ja veurem què fan. Alguns, en el passat, han proposat votar igualment passi el que passi. “Treure les urnes al carrer” com es diu.  Això seria un gest per a demostrar que no estem d’acord en la suspensió de la consulta però a nivell pràctic no serviria per a res. De fet, seria repetir a gran escala les consultes per la independència que es van fer a molts municipis arrel de la d’Arenys de Munt, però organitzada de pressa i corrents (si es vol respectar la data del 9 de novembre) i sense cap validesa per a que el resultat sigui reconegut per ningú. Per cert, que ja no dóna temps de convocar unes eleccions avençades al Parlament per a aquella data.

La ciutadania ja ha donat mostres molts cops de què vol i com ha de funcionar la unitat.  És lògic que la legalitat espanyola si no és canvia (i no la canviaran) caldrà saltar-se-la en algun moment. Bé, diria que el moment ja ha arribat.Ara esperem que els polítics n’estiguin a l’alçada.
Estem, doncs, en el moment crucial. O travessem la paret o ens quedem a dintre. El MHPG Mas triarà com passarà a la història (perquè el moment és històric sigui el que sigui el que acabi passant), mentrestant ERC demana una DUI, les CUP demanen votar igualment, el CATN proposa la DUI després d’unes plebiscitàries, l‘ANC demana calma,…

Mireu, els independentistes no hem de voler votar; hem de voler guanyar. I si als nostres polítics els cal inspiració aquí tenen una mostra de com es fa el que han de fer (aquesta sèrie la van emetre fa poc per TV3 però no he trobat el tall en català). Per cert, que pocs dies abans de fer això aquests van estar a punt de trencar la unitat i fer anar tot en orris.

Consulta el #2014. #SíSí.

Portada de la revista "Esguard". Potser en un proper número publiquen una caricatura dels superdolents.

Portada de la revista “Esguard”. Potser en un proper número publiquen una caricatura dels superdolents.

Per a sorpresa de molts, i no pocs independentistes inclosos, els terminis d’“el procés” poc o molt es van complint.

Quan vaig viure el procés del nou estatut prou vaig aprendre que no coneixem del tot el que passa entre bambolines. Per al ciutadà comú es fa dificil (ja normalment i més encara en processos més trascendets com ara aquest) destriar els globus-sonda, el que s’ha de llegir entre línies, el que s’ha d’interpretar literalment, les intoxicacions partidistes i interessades, les maniobres de distracció,… Vet aquí perquè m’he abstingut de fer posts sobre el tema fins a saber dades més concretes.

Així, després que s’anunciés que l’acord arribaria justet sobre el calendari previst (data i pregunta abans de final d’any) va arribar l’acord amb un clima de discrecció inaudit (per al que estem acostumats) mentre els mitjans anàven plens de la polèmica sobre el nom d’un simposi històric (Espanya contra Catalunya) que si no fos per això no hagués cridat l’atenció de ningú més enllà dels entesos i interessats (què us deia de maniobres de distracció?). De fet, sobre el simposi en sí se n’ha sabut ben poca cosa i els que més han bramat en contra, com és habitual, són els que menys interès han mostrat pel que s’hi deia.

La discrecció es va trencar minuts abans de la compareixença oficial però amb un certa confussió. Als 324 deien que la reunió del dia 12 ja havia acabat i que ERC havia convocat una reunió de la seva Executiva, mentre que a Catalunya Informació deien que la reunió encara estava en marxa i poc més de deu minuts abans de les dues de la tarda ja van filtrar la data i la pregunta, informació que ja va començar a còrrer per les xarxes socials, virtuals o no.

Aquesta foto és l’única imatge que tenim de les negociacions. Juntament amb el MHPG Artur Mas s’hi veuen els representants partits:  Francesc Homs (CDC i Portaveu del Govern), Jordi Turull (CDC), Joana Ortega (UDC i Vicepresidenta del Govern), Ramon Espadaler (UDC), Oriol Junqueres i Marta Rovira (ERC), Joan Herrera i Joan Mena (ICV-EUiA) i Quim Arrufat i David Fernàndez (CUP).  A banda de imatge d’unitat que demostra una imatge com aquesta també poden veure dades curioses, com ara que Ramon Espadaler  (representant a UDC però que també és el Conseller d’Interior) i David Fernàndez estiguin asseguts un al costat de l’altre, o el fet que en un tema de tanta trascendència no hi sigui Duran i Lleida com a representant del seu partit (Una retirada progressiva i discreta de la primera línia política potser? Seria d’agrair, sobretot per al seu partit, el qual està pagant cara la seva tebior sobre el tema )

La compareixença posterior (feta quan passaven pocs minuts de les dues de la tarda i a la qual no hi va assitir el diputat Arrufat) donaven la bona nova: Tenim data i pregunta.

Data, el 9 de novembre.  Al final s’ha optat per aquesta opció prescindint del que pugui passar al referendum escocès del 18/9. De fet, poca confiança ha de tenir algú en el nostre procés per a pensar que un ressultat negatiu allà pugui influir-hi de forma important. Aquesta data (el 9/11/2014  que per cert en el calendari anglès on intercanvien les posicions del mes i el dia seria el 11/9/2014) coincidirà amb el 25è aniversari de la caiguda del Mur de Berlin, i a més és el dia contra el feixisme i la intolerància (commemoració de la Kristallnacht) però no són aquestes les raons que s’han tingut en compte per a triar la data.

L’Assemblea Nacional Catalana tenia en marxa la campanya “Signa un vot” que reclamava una consulta com a tard el 31/5 i si no es pogués fer o no s’acatés el ressultat reclamava una Declaració Unilateral d’Independència com a tard el 11/9. Donat que l’ANC ha mostrat el seu acord amb la decissió presa, hi adaptaran la campanya.

La pregunta. Per acontentar tothom calia que la pregunta fos inclusiva i contingués la paraula independència. La idea (idea de Mas) és la pregunta doble:

Vol que Catalunya sigui un Estat? (Amb majúscules va remarcar el MHPG i no és una qüestió intrascendent)

En cas afirmatiu, vol que aquest Estat sigui independent?

Això dóna peu a tres respostes vàlides: No, Sí/No i Sí/Sí.  És de suposar que la resta de combinacions seran considerades vots nuls llevat de la de no contestar res que serien vots en blanc. Això ho sabrem quan surti el reglament de la consulta  que ens aclarirà també altres qüestions importants com ara quin percentatge caldrà per a considerar una opció guanyadora, què fer si cap opció passa del 50% (una segona volta amb les dues opcion majoritàries, potser?) i la més peluda, com entendre què vol dir el Sí/No. Totes les especulacions que en fem fins llavors seran només això, i ja no diguem les enquestes que s’hi facin. Si no se sap del cert com cal entendre la votació, com han de ser fiables les enquestes?

Efectivament l’opció “No” és clara: No vull que Catalunya sigui un estat, sigui independent o no.  L’opció del “Sí/Sí” també és ben clara: Vull que Catalunya sigui un estat independent. Però l’opció “Sí/No” és més ambigua: Vull que Catalunya sigui un estat però no independent. Això porta a considerar diverses opcions: un estat federat o confederat ( a on? en principi a Espanya se suposa), un estat associat (tipus Puerto Rico),…. Aquesta opció s’ha fet expressament per a que no es despengessin del procés els partits no explícitament independentistes però que tampoc rebutgen de ple aquesta opció, és a dir, ICV-EUiA i UDC però també per a intentar que el PSC, o part d’ell, s’hi reenganxés .  Així que seria tot un detall que ja que s’ha fet la pregunta d’aquesta manera per ells expliquessin què en volen interpretar.
Personalment, tot i que entenc les motivacions de fer la pregunta així, jo era partidari de fer una pregunta directa (Independècia, sí o no?) ja que aconseguir un estat federat o confederat o com sigui implica unes regles de joc que Espanya no estaria disposada a acceptar i que dificilment entendria. Considerar Catalunya un estat del mateix rang per a no ser independent implicaria començar un llarg procés negociador (en l’improbable cas que Espanya s’avingués a negociar) que podria durar dècades. Per a la gent que ha de votar aquesta opció li pot semblar una discussió bizantina que no porta enlloc. En realitat tampoc no imagino cap partit fent campanya pel “Sí/No”, què proposaran? què argumentaran?

ICV-EUiA i UDC no s’han pronunciat encara sobre les seves posicions respecte a la consulta. Si al final aquests partits optessin pel “Sí/Sí” potser caldria reformular la pregunta i fer-la clara i simple.

La resta de partits signants del pacte han acceptat ja públicament la data i la pregunta: CDC, ERC i CUP però també altres partits més petits que tenen la seva influència com ara Solidaritat, Reagrupament o Nova Esquerra han donat la seva benedicció a l’acord i opten pel doble Sí.

El bloc del Sí/Sí ja està, doncs, pràcticament configurat. El del Sí/No ja ho veurem. I el del No?

El PSC no s’ha pronunciat oficialment però mentre Lucena diu que ell no votaria hi ha divergències dins del partit. El PP i C’s no en volen ni sentir a parlar de la consulta i el PSOE està alineat totalment amb el PP, així que posiblement (ja es veurà) facin campanya per boicotejar-la i no votar (amb la qual cosa el percentatge de vot positiu pujarà). Potser en lloc del bloc del “No” hi haurà el bloc de l’abstenció

El blod del No o l'abstenció?: Pere Navarro (PSC), Maria de los Llanos de Luna (Delegada del Govern Espanyol a Catalunya, Albert Rivera (C's) i Alicia Sanchez-Camacho (PP) celebrant el Dia de la Constitució Espanyola (6/12/14) Font: ABC.

El bloc del No o l’abstenció?:
Pere Navarro (PSC), Maria de los Llanos de Luna (Delegada del Govern Espanyol a Catalunya, Albert Rivera (C’s) i Alicia Sanchez-Camacho (PP) celebrant el Dia de la Constitució Espanyola (6/12/14)
Font: ABC.

Tot i que potser el boicot al procés va més enllà de fer campanya per a no votar i no ho dic només per la impugnació dels pressupostos de la Generalitat per a l’anya vinent. Es veu que el diputat de C’s Jordi Cañas va expressar el seu desig de formar un Ulster a Catalunya (una societat trencada per la meitat per qüestions d’identitat, plena d’odi i violència) i fa pocs dies la presidenta del PP català va recordar que la Gran Bretanya va susprendre durant un temps l’autonomia de l’Ulster. Ho va fer a causa de la violència que hi havia. Tot i això, Camacho va aclarir que les situacions no eren comparables. Llavors, per què ho deia? Recordeu això que va dir Aznar? “Abans es trencarà Catalunya que Espanya“, doncs en això estan.
Per cert, fa poc un acte d’una associació d’espanyols que viuen a Catalunya que estan d’acord amb la independència de Catalunya va ser boicotejat per un grup d’extrema dreta que duia banderes espanyoles i deien nazis als organitzadors (?!). Un dels boicotejadors era un dels responsables de seguretat que duia C’s durant el seu aplec del Dia de la Constitució Espanyola.

El que està clar és que hi ha nervis, ara veuen (o haurien de veure) que la cosa no és un caprici d’uns polítics sinó que és un corrent de fons que ha arrossegat els partits. Ara la qüestió és cercar la legitimitat legal de la consulta (social i política ja la té) i donat que la legislació espanyola no ho permetrà caldrà buscar empara internacional. De fet, això ja fa temps que s’està fent però, evidentment, ara els moviments s’acceleraran. Espanya fa temps que està en campanya per Europa i pel món (cosa que demostra que de debó estan nerviosos) però així com fa un temps es dedicaven a cercar declaracions de membres d’organismes internacionals que diguessin que Catalunya quedaria fora de la UE, OTAN, ONU i Sistema Solar (i Catalunya cercava aliats per la nostra causa) ara el que s’hi busca és suport en contra de la consulta mentre que Catalunya hi buscarà suport per a poder exercir el dret a vot. I això és una diferència important que ens pot anar bé ja que mentre que molts països poden tenir reticències a mostrar suport a la independència d’un nou estat (més per un desig a que res no canviï i la por al canvi que no pas per una posició contrària a la independència de Catalunya) no és tan clar que es mostrin disposats(si més no, els que tenen més tradició democràtica) a mostrar-se en contra del dret a consultar el poble. Més encara si la imatge que donen els uns i els altres és tan diferent.

Via Catalana – “Catalunya should have the right to vote” from Assemblea Nacional Catalana on Vimeo.

#25N El resultats, el procés i les incognites de la gestió diaria.

 

 

 

 

 

Els resultats de les eleccions d’ahir són els següents:

2012

Bloc pel dret a decidir:            CiU 50 + ERC 21 + + ICV 13 + CUP 3 =  87

Bloc unionista:                         PSC 20+ PP 19 + C’s 9  = 48

 

Si ho comparem amb la distribució d’escons de comicis anteriors veiem que els partits a favor del dret a decidir continuen la seva tendència a l’alça:

2010

Bloc pel dret a decidir:            CiU 62 + ERC 10 + ICV 10 + SI 4 =  86

Bloc unionista:                         PSC 28+ PP 18 + C’s 3  = 49

 

2006:

Bloc pel dret a decidir:             CiU 48 + ERC 21 + ICV 12 = 81

Bloc unionista:                           PSC 37 + PP 14 + C’s 3 = 54

 

Malgrat aquesta victòria caldria preguntar-se si per a guanyar només un escó calia la pena fer eleccions. Més encara quan el partit que havia de liderar el procés (CiU) és el partit que més baixa. Això des de Madrid (malgrat que s’hagi complert el seu malson que ERC hagi assolit ser la segona força), i alguns mitjans europeus (d’altres no) es veu com un fracàs. Aquí teniu un resum d’enllaços a mitjans internacionals tractant el tema.

Artur Mas ha declarat que el projecte continua i pica l’ullet a ERC. Però des de dins de la coalició algú deu d’estar valorant que els ha anat sempre millor quan han estat jugant a la puta i la ramoneta que no quan s’han definit nacionalment. El sector Duran pot sortir-ne reforçat. Des d’Espanya ja demanen que dimiteixi. Enlloc més del món deu passar això que es demana la dimissió d’un que ha guanyat les eleccions treien més del doble d’escons i de vots al segòn partit.

Vist com han anat les coses ha estat un error de càlcul monumental (de CiU i de tothom) lligar unes eleccions legislatives a un plebiscit independentista. Hagués estat millor que liderés el procés per a fer la consulta i després fer eleccions. El SÍ hagués guanyat de carrer. Només cal mirar quins han estat els ressultats de cada partit per vots i no per escons (de fet, la caiguda de CiU és més espectacular en escons que en vots) i veurem que el vot a partit pel dret a decidir no només guanya sinó que augmenta la seva diferència amb el vot a partits unionistes:

2012 2010
CiU 1112341 1202830
ERC 496292 219173
PSC 523333 575233
PP 471197 387066
ICV 358857 230824
C’s 274925 106154
CUP 126219
PxC 60142 75134
SI 46608 102921
UPyD 14552 5418

Font dels resultats: Parlament.cat
(A banda deixo altres partits que no s’han definit nacionalment o que són poc rellevants, el total de vots d’aquests altres partits ha estat de 87853)

2012 2010 Increment
A favor 2140317 1755748 384569
En contra 1344149 1149005 195144
Diferència 796168 606743
 Però estar a favor de fer la consulta o del dret a decidir implica estar a favor de la independència? No, evidentment. El dret a decidir és quelcom en que qualsevol demòcrata hauria d’estar a favor ( Però aquí ja sabem com van les coses). Tot i així, quins dels partits que estan pel dret a decidir votarien en contra de la independència? Potser una part d’ICV (ni molt menys tota) i una part de CiU (que suposem ja minvada perquè a hores d’ara qui ha votat aquest partit ja sap el projecte que hi ha darrera).També hi ha qui tem que les CUP arribat el moment diguin que estan en contra perquè no inclou tots el PPCC o alguna cosa així (Personalment no crec que filessin tan prim tot i que el fet que les primeres paraules del líder de les CUP fossin per a saludar Palestina diu molt de la qualitat del canvi que hem fet canviant Lopez-Tena i companyia per aquests)
Sumarien aquests posibles “Nos” més que aquesta diferència de 796168 vots? No ho crec gens.
A banda d’aquesta victòria rotunda del dret a decidir ( o sobiranisme. o independentisme) cal destacar el reforçament i radicalització de l’espanyolisme.Una cosa que ja s’esperava però no tant. El PP puja en un escó i en vots i C’s puja espectacularment. Una pujada que no s’explica només per la baixada del PSC (que malgrat la patacada i d’haver tret el pitjor resultat de la seva història ha quedat millor del que molts esperaven), sinó per la mobilització de la gent que habitualment vota a les eleccions espanyoles però no a les catalanes (una part d’aquest 11% d’augment de vot). La “Catalunya de Tele5” que dic jo, que la formen persones el marc referencial de les quals és Espanya, viuen en àmbits monolingües castellanoparlants i s’informen en mitjans espanyols ignorant els catalans. I que votava aquesta gent a les eleccions espanyoles? Doncs fins fa poc el PSOE. Era la famosa bossa de vot espanyol que el PSC tant invocava i que no ha aconseguit seduir mai per a que els votés en unes eleccions catalanes (I la que ERC i Omnium volien atreure tot proposant fer el castellà oficial en una Catalunya independent. És d’esperar que hagin aprés la lliçó). Gent que vota la bandera espanyola i que no te ni idea del que significa “infraestructura” ni què implica el corredor mediterrani. Un estudi del nivell d’instrucció mitjà dels votants de cada partit ens acabaria d’arrodonir el perfil.
I malgrat tot, amb tota la maquinària espanyolista en contra, escampant calumnies que no s’aguantaven per enlloc i amb tripijocs descarats (Algú investigarà l’actuació dels interventors del PP que van fer coses estranyes amb les paperetes de votació? Algú explicarà aquell estrany desembarcament d’interventors vinguts d’arreu d’Espanya? Algú respondrà per la imposibilitat de 140.000 votants residents a l’estranger que no han pogut votar per traves adminstratives?) els vots sobiranistes han guanyat de molt.
Així doncs no caldria patir pel procés si no fos…..
Si no fos que la nova situació fa que la política de gestió diaria s’ompli d’incògnites. La crisi la tenim igual i el partit del govern està més afeblit. Si ja tenia dificultats per a pactar els presupostos abans, què farà ara? Amb qui pactarà els d’enguany que s’han d’aprovar ja? Mots sobiranistes somien amb un pacte CiU-ERC però els republicans dificilment pactaran uns presupostos austers (no en poden haver d’altres i qui ho negui s’enganya o enganya), si això implica que es cremaran de seguida (i amb ICV i CUP esperant retallar-li espai). ERC podria posar com a condició accelerar el procés d’independència però, i mentrestant? Com es gestiona el dia a dia? Una inestabilitat massa gran ens abocaria a noves eleccions en pocs messos.
Una altra opció és pactar amb el PP, partit que n’estarà encantadíssim. Els riscos són evidents: CiU trencaria la seva imatge sobiranista i a Espanya mostrarien el pacte com una humiliació, com el fill pròdig que torna capcot a casa després de fer una malifeta.
L’altra opció que suma prou escons és un pacte amb el PSC. La famosa sociovergència que tothom donava per feta fa dues legislatures. Desgastaria CiU però no tant (però igual que un pacte amb el PP implicaria oblidar-se de consultes per una bona temporada) i donaria una estabilitat que no tindrà amb ERC. Per al PSC seria un regal inesperat que acceptarien de bon grat. Pitjor no els pot anar.
I mentrestant Espanya (amb nosaltres dins) continua enfonsant-se.
Font de la imatge: Nació Digital