Tag Archives: Israel

El Mur, les dones i els temorosos de Déu

Potser ho heu vist a les noticies. Un grup de dones que volen anar a pregar al Mur de Jerusalem i que són insultades per grups de jueus ultra-ortodoxos.
Què és el que hi passa? Anem a intentar explicar-ho. Faré una mica de marrada per a contextualitzar.

1- EL MUR

Una de les imatges més famoses de Jerusalem és veure un grup de gent (sovint vestida de negre) pregant de cara a un mur. Per què ho fan? Quin sentit te?
En primer lloc cal dir que no preguen “a un mur” sinó que preguen “davant d’un mur”. No és al mur a qui adrecen les seves pregaries.
Aquest mur és el darrer vestigi que queda del Temple, el lloc més sagrat per al judaisme. El Temple fou construït fa molts segles. El famós rei David (el del duel entre David i Goliat, també el de l’estrella de David i també el representat en el David de Michelangelo a Florència ), que va regnar a Israel a final del segle XI i part del segle X a.C. , va construir un santuari al lloc on es creu que  Abraham va estar a punt de sacrificar el seu fill Isaac, al mont Morià. En aquest santuari es va desar l’Arca de l’Aliança, l’objecte més sagrat per als jueus (sí, és l’Arca perduda de l’Indiana Jones).
Al voltant d’aquest santuari el seu fill el rei Salomó (el dels “judicis salomònics”) va construir el primer temple.
Es diu “primer temple” perquè va ser destruir pels babilonis l’any 586 s.C., uns anys després (el 516 a.C.) s’hi va construir el segon.
Segles més tard el rei Herodes el Gran el va ampliar tot fent uns murs. L’actual mur és un d’aquests, tot i que n’hi ha qui diu que aquest en concret fou construït pel besnét d’Herodes, Agripa II.
Arrel de les revoltes jueves contra els romans l’emperador Vespasià va profanar i  destruir el Temple l’any 70 d.C.. Les riqueses saquejades van servir per a construir el Colosseu romà. Més tard, l’emperador Titus va optar per deixar en peu el mur que quedava per a recordar als jueus la victòria que Roma els va infringir. D’aquí arrenca la denominació del “Mur de les Lamentacions” amb el que és conegut a molts llocs, tot i que entre els jueus se li anomena “Mur Occidental” o Kotel.

Escena de l'Arc de Titus que mostra el saqueig de Jerusalem. Es veu com els romans porten la Menorà (Canelobre de set braços)  Font: http://historyoftheancientworld.com

Escena de l’Arc de Titus que mostra el saqueig de Jerusalem. Es veu com els romans porten la Menorà (Canelobre de set braços)
Font: http://historyoftheancientworld.com

Més endavant, l’any 136, l’emperador Adrià després d’una nova revolta jueva va construir una nova ciutat sobre la ruïnes de Jerusalem, la va poblar amb romans i li va canviar el nom pel d’Aelia Capitolina. Encara més, per a esborrar tot rastre de presència jueva a la zona va canviar el nom de la província de Judea pel de Palestina (en honor dels filisteus, un poble ja llavors desaparegut que estava emparentat amb el grecs micènics ) i va ajuntar-la a la província de Síria. També va prohibir-hi la presència de jueus cosa que va provocar la seva diàspora per tota Europa, Nord d’Àfrica i Àsia (tot i que molts ja havien hagut de marxar quan la guerra de l’any 70).

Des de llavors que els jueus anhelaven tornar a Jerusalem i a Eretz Israel (la terra d’Israel). De fet, de mica en mica hi van anar tornant. Encara més, a la segona meitat del segle XIX ja eren l’ètnia majoritària a Jerusalem. A manca del Temple, els jueus que hi tornaven van començar a pregar (de forma més o menys clandestina o oberta depenent de l’època en que es trobés l’Imperi Otomà) davant del Mur, o més ben dit, del tros de mur que quedava visible: La majoria de l’espai havia estat ocupat per edificis i encara ara només hi ha lliure uns seixanta metres.

Pregaria al mur sobre l'any 1900 (Fixeu-vos que la majoria són dones i no hi ha separació per sexes) Font: htp://www.israeldailypicture.com/2011/08/women-at-western-wall-100-years-ago.html

Pregaria al mur sobre l’any 1900 (Fixeu-vos que la majoria són dones i no hi ha separació per sexes)
Font: htp://www.israeldailypicture.com/2011/08/women-at-western-wall-100-years-ago.html

Després del final de la I Guerra Mundial i de l’ensulsiada de l’Imperi Otomà (que senyorejava la zona des del segle XVI) en va prendre el control provisional l’Imperi Britànic (llavors el Mandat Britànic de Palestina incloïa també el que ara és Jordània) fins que l’ONU va decidir repartir al 1948 el territori en dos estats: un de jueu (amb població àrab) i un d’àrab (sense població jueva). Jerusalem va quedar dividida en dues (i el mur va quedar a la part jordana on els jueus tenien prohibit accedir-hi) fins que amb la Guerra dels Sis Dies (1967) els israelians van conquerir la ciutat sencera i van poder arribar al Mur.

Des de llavors que l’ONU i bona part de la comunitat internacional considera que Jerusalem Est un territori ocupat i insta a la seva divisió, cosa que em sorprèn una mica. Per què era una aberració posar una frontera al mig d’un carrer a Nicòsia o Berlín separant una ciutat per ètnies o opcions polítiques i no ho és si es tracta de Jerusalem?
Sigui com sigui la totalitat de Jerusalem va passar a mans israelianes i els jueus podien accedir de nou al Mur lliurement. Potser arribats aquí algú es pot preguntar, per què no van reconstruir el Temple? Doncs entre altres raons perquè a l’altra banda del Mur, al lloc on era el Temple ara hi ha l’esplanada de les mesquites.

Efectivament els musulmans al segle VII i van apoderar-se de la zona tot intentant fer-hi un “lloc sant” per a les seves creences (els cristians i els musulmans acostumaven a fer això, aprofitar llocs sagrats o rituals ancestrals del lloc on arribaven i desvirtuar-los per tal de poder introduir-hi més fàcilment la seva religió, de grat o per força). Així doncs, al lloc on hi era el Temple s’hi va construir l’esplanada i la Mesquita d’Al-Aqsa i al lloc més sagrat de tots, el lloc on hi ha la roca del sacrifici d’Isaac, el sancta sanctorum on hi havia l’Arca de l’Aliança, els musulmans van construir un santuari ja que des d’allà, ves per on, és on diuen que el profeta Mahoma va pujar al cel. Es tracta de la Cúpula de la Roca i és un dels llocs més visibles de Jerusalem.

Al video penjat més amunt es pot veure com els jueus arriben a l’esplanada de les mesquites i un rabí amb un rotlle de la Torà és al lloc on ara és la Cúpula de la Roca. Però posteriorment van cedir la gestió de l’emplaçament als musulmans els quals ara (tampoc abans) no permeten que cap jueu hi posi els peus.

Així, doncs, tenim els jueus que no poden accedir al seu lloc més sagrat i que han d’acontentar-se amb el darrer vestigi del vell Temple, el Mur de les Lamentacions o Occidental, el Kotel.

2- ELS TEMoROSOS DE DÉU

Els haredim (“Temorosos de Déu”) són homes jueus que dediquen la vida a l’estudi dels texts sagrats. Són coneguts per la seva vestimenta negra i els seus barrets. La seva tasca ha estat molt important per a la interpretació de les escriptures bíbliques. Quan es va re-instaurar l’estat d’Israel l’any 1948 en quedaven molt pocs a causa de l’Holocaust. Per a evitar que el seu saber mil·lenari es perdés el govern laborista de Ben Gurion els va concedir una sèrie de privilegis com ara l’exempció de pagar impostos, tenir importants subsidis estatals i lliurar-se del servei militar. Evidentment els ultra-ortodoxes que viuen en altres països no tenen aquesta mena de privilegis i han de compaginar la seva fe amb la vida del país on s’estan.

Els haredim són els que aquí sovint hom anomena “ultra-ortodoxes”, definició estranya donat que si un no és ortodox esdevé un heterodox. Tanmateix la denominació engloba grups molt diferents entre sí i que tenen actituds fins i tot contraposades.

Photo Credit: Nati Shohat/FLASH90

Photo Credit: Nati Shohat/FLASH90

Són contraris a l’estat d’Israel o com a mínim són crítics amb la seva existència( l’estat que els manté, per cert) perquè només l’arribada del Messies pot portar el poble hebreu de nou a la seva terra. Ells són a Eretz Israel (Terra d’Israel) però són contraris a Madinat Israel (Estat d’Israel)

També pensen que l’Holocaust va ser un càstig diví pels seus pecats.

N’hi ha fins i tot alguns, els Naturei Karta (aquests de la foto), que tenen  una bona relació  amb l’islamisme radical.

La seva taxa de natalitat és força alta, una mitjana de set fills per família (per cert, que com els homes no treballen ho han de fer les dones). Això ha fet que aquell grupet proper a l’extinció fa 65 anys ara suposi un 11% de la població. Donat que els subsidis que reben de l’estat no són gaire quantiosos la majoria viu en la pobresa. De fet, són uns dels factors més importants que fan que Israel sigui un dels països de l’OCDE amb més població que viu sota el llindar de la pobresa, amb el risc que això suposa per a l’equilibri social.

Tenen els seus partits polítics. Donat el peculiar sistema electoral israelià (una circumscripció única i una barrera electoral de l’1% per a poder tenir escó) i la tradicional divisió d’opinions dels jueus (recordeu la dita:”Dos jueus, tres sinagogues”) cada legislatura omple el Knesset (Parlament) amb un munt de partits i partidets d’allò més divers. I és una aventura per a qui vol formar govern muntar una coalició més o menys estable.
Els partits religiosos s’han aprofitat d’aquesta atomització parlamentària i han exercit durant molt de temps de partits-frontissa, entrant al govern i forçant el manteniment o augment dels seus privilegis.

De mica en mica va agafar cos la idea que les concessions atorgades pel laic i laborista Ben Gurion al grups religiosos havien acabat fent més mal que bé i calia reconduir la situació. Més encara quan alguns haredim van començar a gosar dir a ciutadans externs a la seva comunitat com s’havien de comportar. Va ser famós el cas dels que obligaven les dones a viatjar en seients segregats a l’autobús, cas que el primer ministre Netanyahu va respondre dient que “si a Israel una dona pot seure a la cabina de pilot d’avió vol dir que pot seure allà on vulgui“.
En algun moment fins i tot va arribar a haver-hi disturbis.

La formació, fa un parell de mesos, del nou govern sorgit després de les darreres eleccions a la Knesset mostra una intenció clara de canviar les coses. Com sempre és una olla de grills, però per primer cop en dècades els ultra-ortodoxes són fora del govern. Entre altres projectes de canvi es vol que a partir d’ara els haredim hagin d’entrar a servir a l’exèrcit i també al mercat de treball. També es vol fer que l’educació a les escoles inclogui matèries bàsiques com matemàtiques, llengua hebrea i anglès.

Abans he comentat que el judaisme és una religió/filosofia/forma de vida molt oberta i en continua evolució i com a tal les denominacions generalistes engloben gent molt diversa. Dic això perquè no tots els ultra-ortodoxes van menyspreant les dones ni són uns ignorants que viuen de l’estat del qual desitgen la desaparició. No prejutgeu ningú que veieu vestit de negre i amb tirabuixons. De fet n’hi ha que ja serveixen a l’exèrcit (en batallons propis, els Nathan Haredi) juntament amb d’altres conciutadans jueus, cristians, drusos, musulmans o ateus.  Musulmans? Doncs sí, ver per on. N’hi ha, tot i que els àrabs n’estan exempts.

3- Les Dones del Mur

Entre les coses de les que s’han apropiat els haredim hi ha l’esplanada del Mur, el Kotel. Han aconseguit que les dones preguin a banda (en una part que és només el 25% de la superfície del Kotel), que ho facin en silenci i que no hi puguin fer els rituals de llegir la Torà ni posar-se el talit, que és el xal amb que es cobreixen, ni els tefilin, aquelles corretges que es posen al braç i la capseta que es posa al front i que en català es diu filacteris (que sembla un nom de microbi però no, que deriva d’una paraula grega que vol dir amulet, cosa impròpia ja que el judaisme no accepta la idolatria). Tampoc no s’hi poden fer alguns dels rituals de la Bat Mitzvà, una cerimònia que simbolitza el pas de les nenes a la vida adulta. Els Bar Mitzvà, per als nens, si que s’hi poden fer. És a dir, que al sector de les dones no s’hi pot fer cap cerimònia religiosa. En canvi, qualsevol turista pot anar a fer-s’hi la foto amb talit i pregant encara que no sigui jueu…

Davant d’això algunes dones s’hi van rebel·lar. Al 1988 un grup de dones van anar al Kotel armades amb un rotlle de la Torà i van començar a pregar en veu alta. Això va provocar un escàndol i van patir l’assalt dels ultra-ortodoxes (homes i dones) que hi havia allà.
Des de llavors que hi han tornat cada començament de mes. Els jueus, com els catalans, no celebren el final dels períodes sinó els començaments: el cap de setmana, el cap d’any. Però ells també celebren el “cap de mes” (Roix Hodesh) i el primer vespre de cada mes (el calendari jueu és lunar, el dia comença al vespre i el mes comença amb cada lluna nova) fan certes pregaries i canten cançons.
Les Dones del Mur, deia, hi han tornat cada mes i cada mes han estat detingudes per la policia. De seguida les deixaven en llibertat, però imagineu-les al calabós parlant amb la resta de preses “I vosaltres per què sou aquí?” “Per tràfic de drogues“”Jo per robatori, i tu?” “Jo per dur una Torà
De mica en mica, les repetides detencions no van fer altra cosa que estendre el fenomen. Cada mes el grup de dones (i homes) que se solidaritzaven amb les Nashot HaKotel, les Dones del Mur (que aquest és el nom que van prendre) era més i més gran. També ho era la pressió sobre les autoritats, va començar una batalla legal i política que encara dura.  I, és clar, el cabreig dels haredim també va crèixer cada cop més.

Molt bé, però independentment que uns o altres et siguin més o menys simpàtics el que cal mirar és qui hi te la raó. El fet que les dones preguin amb tàlit és una violació de la norma religiosa?
Raixí (Salomó Ben Isaac, rabí de Troyes  del segle XI), al seu Sidur Raixí  (Par. 267) va escriure: “El fet que el Talmud digui que les dones estan exemptes dels preceptes positius que tenen un temps fixat vol dir simplement que no tenen l’obligació d’oberir-los però, si desitgen assumir l’obligació d’aquestes mitsvot, tenen tot el dret de fer-ho i no se les ha de prohibir

Maimónides (Moshé Ben Maimon, també conegut com a Rambam, rabí de Còrdova del segle XII) a la seva Mixnà Torà escriguè (Tsitsit 3:9): ―”De la mateixa manera que les dones estan exemptes en el compliment dels preceptes positius, també els poden complir

Però al mateix temps els contraris a que les dones hi facin serveis religiosos també tenen en què basar-se. A més per a ser justos cal dir que els haredim són els únics que van al Mur diariament, en certa manera entra dintre de la lògica que acabin considerant l’espai una mica seu.

És el que passa al judaisme, que tot està en discussió continua. Per això hi ha diverses variants de com s’entén la religió: Conservador o Masortí, Reformista o Liberal,  Ortodox (alguns d’aquests també s’han mostrat contraris a les accions de les Dones del Mur), Progressista, Reconstruccionista, Ultraortodox…. i encara hi ha els azkenazites, els sefardites,…Entre les Dones del Mur podeu trobar seguidores de totes aquestes corrents, llevat de la ultra-ortodoxa (novament dic que aquestes classificacions són massa esquemàtiques, la realitat és molt més complexa).

Cada corrent te les seves pròpies sinagogues i qualsevol jueu pot anar a qualsevol sinagoga tot respectant les peculiaritats del corrent del que es tracti (No és com el cristianisme en que un temple evangèlic, un de mormó i un de catòlic representen diferents religions sorgides del mateix tronc, el judaisme és únic amb moltes variants), tot i que és difícil que un ultra-ortodox vagi a una sinagoga on hi hagi una dona rabina, o un rabí homosexual.

El problema està en que el Kotel no és un espai per a un dels corrents sinó de tots i per tant tots haurien de poder estar-s’hi i fer els seus rituals. Però quan xoquen, com arreglar-ho? Potser caldria aplicar aquella màxima d’Ahavat Israel que diu que cal respectar tots els fills d’Israel, però a la pràctica és difícil.

Per exemple, els col·lectiu Masortí, el judaisme conservador (aquestes denominacions de vegades despisten als profans) fa temps que te un petit tros del Kotel assignat i allà preguen lliurement homes i dones plegats i hi fan els seus rituals. Al seu moment va haver problemes, però ara se situen prou lluny per a que els haredim se sentin ofesos.

Sigui com sigui, finalment la justícia va donar la raó a les Dones del Mur i ja poder anar lliurement al Kotel i pregar-hi i cantar-hi.  Aquesta legitimació va arribar fa poc mes d’un mes i el darrer Roix Hodesh, el dia 1 del mes de Sivan (el 10 de maig passat) s’hi van viure moments emotius (amb Bat Mitzvà inclosa)

Malgrat els casos de vandalisme posteriors, ja estan preparant el proper Roix Hodesh, el del mes de Tammuz (el proper 9 de juny)

Cercant aliats internacionals

El MPHG Artur Mas ha declarat més d’un cop que calia “internacionalitzar” el que està passant a Catalunya.  Raó no li’n falta. Donat que la lesgilació sota la que ens trobem ara impedeix fins i tot el plantejament a la població de l’autodeterminació caldrà trobar empara en una altra legislació més procliu a respectar l’opinió de la ciutadania (més democràtica com si diguessim) i, mirant més enllà de la consulta, també podria servir per a que un organisme internacional (Unió Europea, ONU,….) fes d’arbitre i jutge en la negociació dels termes del “divorci”.

I és que els estats són com les persones, existeixen per si mateixos però es defineixen en la seva relació amb els demés.  Pots ser independent però si els altres no t’ho reconeixen dificilment te’n sortiràs.
Segurament deu fer setmanes que entre bambolines es deuen moure tots els fils diplomàtics posibles ja sigui per a posar la carpeta “Catalunya” a l’agenda internacional o ja sigui per a impedir-ho. En tot cas sembla que les tàctiques són diametralment oposades: Així com Catalunya més que adhesions incondicionals  sembla buscar prioritàriament, com deia abans, un àrbitre en la situació (com si esperés que les simpaties per la causa sorgiran o augmentaran un cop es conegui la voluntat popular), Espanya es centra en el desprestigi de l’opció independentista. El màxim representant de la diplomàcia espanyola, el ministre Garcia- Margallo no te cap inconvenient en comparar el catalanisme amb dictadures com el comunisme i el nazisme, culpa Catalunya de la situació econòmica espanyola o arriba a censurar la vicepresidenta de la Comissió Europea, Viviane Reding, quan aquesta va contemplar la posibilitat que una Catalunya independent formés part de la Unió Europea. De tota manera, va ser força significatiu que el ministre d’afers exteriors espanyol fos l’única veu del govern que parlés sobre el tema, adreçant-se tant a nosaltres com a la comunitat internacional, durant unes quantes setmanes després de la megamanifestació de la Diada. S’estaven fent a la idea o els va fallar el subsconscient?

En tot cas l’ofensiva diplomàtica és una de les tàctiques per a fer-se visible internacionalment i de fer que la imatge que arribi a fora no hagi estat deformada per intermediaris amb prejudicis (i per això el Govern està posant en marxa un pla amb aquest objectiu amb el nom d’Eugeni Xammar). Potser la més important i decisiva, però no pas l’única. I aquí caldria reconèixer la tasca de  formigueta que ha fet durant molt de temps gent com la del Col·lectiu Emma (per cert, encara no se’ls ha concedit la Creu de St. Jordi?) de clarificar malentesos o informacions esbiaixades que surten publicades en mitjans d’arreu del món fent arribar els seus comentaris al mitjà corresponent. Una feina de Hasbarà realment. Ara, des de fa un parell de mesos que es dediquen a recollir les noticies que sobre el procés que viu Catalunya es publiquen per tot arreu.

Els fruits de tota aquesta feina estan començant a donar fruits. No només perquè la premsa internacional en parla sinó perquè també es comença a parlar en diversos àmbits (Per a qui sap que te raó, que se’n parli ja és una victòria. Per això hi ha qui ho vol evitar). Per exemple, una diputada sueca (ecologista) ha formulat una pregunta al seu ministre d’exteriors en relació al parer del seu país sobre la situació a Catalunya. El ministre com era d’esperar no s’ha mullat gaire i posiblement el fet ha tingut més ressó aquí que a Suècia però la qüestió és anar fent forat.

Al Parlament Europeu un diputat (conservador)  va criticar la posició espanyola de no voler deixar votar els catalans i va esbroncar Vidal-Quadras per les seves declaracions on deia que la guàrdia civil havia d’intervenir contra el govern català. I és que sembla mentida que encara hi hagi tanta gent que s’emocioni tant amb la idea d’enviar els tancs contra el secessionistes per molt que la constitució espanyola ho empari.  La imatge d’un tanc entrant per la Diagonal o la d’un President català emmanillat per voler saber l’opinió del seu poble seria la millor publicitat que podria tenir l’independentismes.

Aquestes reiterades amenaces han provocat que eurodiputats catalans de diversos partits hagin demanat per escrit a la Unió Europea prengui mesures. Reaccions immediates: El PSOE ha fet que la diputada Maria Badia dimiteixi com a secretaria general (el seu company del PSC i eurodiputat Raimon Obiols de moment no n’ha dit res) i Raül Romeva d’ICV va patir una entrevista humiliant a Onda Cero. Ells n’hauran quedat molt satisfets però quina deu ser la visió que en deuen tenir fora?

I en aquest ambient el President Mas anirà properament a Brusel·les a explicar les ambicions sobiranistes de Catalunya.
Per cert, que els partits catalans acostumen a enviar al Parlament Europeu polítics de primer nivell (Junqueres d’ERC, Tremosa de CiU, Romeva d’ICV) mentre que els partits espanyols utilitzen l’Eurocambra com a cementiri d’elefants de velles glòries que no tenen on col·locar. Queda ben clar qui es pren més seriosament això de l’europeisme.

Tornant a la qüestió de la cerca d’aliats internacionals allò important no és tan el nombre com el nivell qualitatiu. Vull dir que aconseguint el suport d’alguns països clau la resta ja està gairebé feta. Si aconsegueixes que el teu estat sigui reconegut per Alemanya (que arrossegaria altres països europeus i posiblement la UE), Estat Units (la potència mundial), la Xina (que continui pensant en Catalunya com la porta d’entrada al Sud d’Europa de les seves exportacions), França (almenys que tinguem un veí a favor i posiblement ho facin encara que sigui per a fotre Espanya i a més no crec que considerin cap amenaça ara per ara el catalanisme a la Catalunya Nord), i alguns més com el Regne Unit, ja tens la feina feta. A més que alguns d’aquests estats són membres permanents del Consell  de Seguretat de l’ONU.

Però per a que algú et reconegui no n’hi ha prou caure’ls simpàtic o fer-los comprendre que tens raó. Els has d’oferir alguna cosa que els interessi (Quantes vegades hi ha relacions impensables només perquè tots dos es necessiten?) . Les relacions internacionals no deixen de ser com les relacions humanes en que es barregen els sentiments personals, les afinitats, els interessos i les oportunitats.  Potser, per exemple, el Regne Unit veuria amb bons ulls la nostra independència però segurament el moment per a demanar-los suport no és gaire adient en aquests moments quan tenen els escocessos en una situació semblant. En canvi Alemanya que en altres circumstàncies no s’hi mostraria gaire entusiasmada potser podria donar-nos suport si els aconseguim convèncer dels avantatges d’un nou estat que sigui contribuent net a Europa.

En tot cas cal tenir en compte que la resta de països també voldran continuar tenint relacions amb Espanya. Una cosa no ha de ser incompatible amb l’altra. Per això no cal esperar adhesions entusiastes (no gaire habituals en el món diplomàtic) sinó que cal saber interpretar els senyals. I, evidentment, no  podem esperar que ningú no es mulli per nosaltres si nosaltres mateixos no ho fem.

Així, la Unió Europea ha dit que no es pronunciarà sobre posibles nous estats membres que siguin fruit de la secessió d’un estat ja membre fins que aquest escenari es concreti. Això es podria interpretar a una resposta a una petició espanyola de voler que la institució digués que una independència de Catalunya deixaria aquesta fora de la UE. No és un aval a la independència però no és el “no” rotund que esperava Espanya.

Altres exemples de senyals interpretables són algunes declaracions com ara la famosa frase de l’ex-President estatunidenc Bill Clinton dient allò de “El món serà talibà o català“. O la seva dona i actual Secretària d’Estat, Hillary Clinton, declarant que no interferiria en un posible procés d’independència a Europa

Potser és que l’inflitrat que tenim a la Casa Blanca continua fent feina 🙂

A les relacions internacionals només hi ha declaracions afirmatives i contundents quan les posicions són clares i indubtables. Darrerament n’hem vist una i no ha estat favorable a nosaltres: L’ambaixador palestí a Madrid, Sr. Musa Amer, es va declarar favorable a la unitat espanyola i va afegir que això també seria favorable a la causa palestina.

Alguns palestins a Catalunya s’hi han mostrat en desacord però un ambaixador és la veu autoritzada d’un govern i un estat, quan aquesta veu contradiu la posició oficial és desautoritzat o rectificat pel govern del país que representa i això no ha passat en aquest cas.

En contrast amb això podriem destacar la posició de l’ambaixador israelià, Sr. Alon Bar, s’ha mostrat sempre interessat en el que passa a Catalunya, ha visitat el Parlament de forma discreta (i sembla que no només per a parlar de la propera obertura del consolat a Barcelona) i s’ha reunit en privat amb els líders independentistes.

Senyals interpretables, però n’hi ha qui ja ho te clar:


I potser sí que seria interessant que Israel ens reconegués. Pels milenaris vincles històrics entre catalans i jueus i per les moltes afinitats. Perquè ells tenen molta més experiència en mantenir un estat en un entorn hostil que no es pot ni comparar amb el que tindrem nosaltres. Perquè podriem aprendre com fer una economia de primer nivell en un país petit sense recursos naturals. I perquè com va dir un polític socialista, Pinhas Lavon, mesos abans de la independència d’Israel:

En cert sentit, aquest Estat serà un aparador i, al més petit badall, al més petit gest, serem l’objectiu dels fotògrags de tot el món. El menor dels nostres actes, el menor dels nostres fracassos sortirà a la primera plana de tots els diaris del món