Tag Archives: judaisme

El Mur, les dones i els temorosos de Déu

Potser ho heu vist a les noticies. Un grup de dones que volen anar a pregar al Mur de Jerusalem i que són insultades per grups de jueus ultra-ortodoxos.
Què és el que hi passa? Anem a intentar explicar-ho. Faré una mica de marrada per a contextualitzar.

1- EL MUR

Una de les imatges més famoses de Jerusalem és veure un grup de gent (sovint vestida de negre) pregant de cara a un mur. Per què ho fan? Quin sentit te?
En primer lloc cal dir que no preguen “a un mur” sinó que preguen “davant d’un mur”. No és al mur a qui adrecen les seves pregaries.
Aquest mur és el darrer vestigi que queda del Temple, el lloc més sagrat per al judaisme. El Temple fou construït fa molts segles. El famós rei David (el del duel entre David i Goliat, també el de l’estrella de David i també el representat en el David de Michelangelo a Florència ), que va regnar a Israel a final del segle XI i part del segle X a.C. , va construir un santuari al lloc on es creu que  Abraham va estar a punt de sacrificar el seu fill Isaac, al mont Morià. En aquest santuari es va desar l’Arca de l’Aliança, l’objecte més sagrat per als jueus (sí, és l’Arca perduda de l’Indiana Jones).
Al voltant d’aquest santuari el seu fill el rei Salomó (el dels “judicis salomònics”) va construir el primer temple.
Es diu “primer temple” perquè va ser destruir pels babilonis l’any 586 s.C., uns anys després (el 516 a.C.) s’hi va construir el segon.
Segles més tard el rei Herodes el Gran el va ampliar tot fent uns murs. L’actual mur és un d’aquests, tot i que n’hi ha qui diu que aquest en concret fou construït pel besnét d’Herodes, Agripa II.
Arrel de les revoltes jueves contra els romans l’emperador Vespasià va profanar i  destruir el Temple l’any 70 d.C.. Les riqueses saquejades van servir per a construir el Colosseu romà. Més tard, l’emperador Titus va optar per deixar en peu el mur que quedava per a recordar als jueus la victòria que Roma els va infringir. D’aquí arrenca la denominació del “Mur de les Lamentacions” amb el que és conegut a molts llocs, tot i que entre els jueus se li anomena “Mur Occidental” o Kotel.

Escena de l'Arc de Titus que mostra el saqueig de Jerusalem. Es veu com els romans porten la Menorà (Canelobre de set braços)  Font: http://historyoftheancientworld.com

Escena de l’Arc de Titus que mostra el saqueig de Jerusalem. Es veu com els romans porten la Menorà (Canelobre de set braços)
Font: http://historyoftheancientworld.com

Més endavant, l’any 136, l’emperador Adrià després d’una nova revolta jueva va construir una nova ciutat sobre la ruïnes de Jerusalem, la va poblar amb romans i li va canviar el nom pel d’Aelia Capitolina. Encara més, per a esborrar tot rastre de presència jueva a la zona va canviar el nom de la província de Judea pel de Palestina (en honor dels filisteus, un poble ja llavors desaparegut que estava emparentat amb el grecs micènics ) i va ajuntar-la a la província de Síria. També va prohibir-hi la presència de jueus cosa que va provocar la seva diàspora per tota Europa, Nord d’Àfrica i Àsia (tot i que molts ja havien hagut de marxar quan la guerra de l’any 70).

Des de llavors que els jueus anhelaven tornar a Jerusalem i a Eretz Israel (la terra d’Israel). De fet, de mica en mica hi van anar tornant. Encara més, a la segona meitat del segle XIX ja eren l’ètnia majoritària a Jerusalem. A manca del Temple, els jueus que hi tornaven van començar a pregar (de forma més o menys clandestina o oberta depenent de l’època en que es trobés l’Imperi Otomà) davant del Mur, o més ben dit, del tros de mur que quedava visible: La majoria de l’espai havia estat ocupat per edificis i encara ara només hi ha lliure uns seixanta metres.

Pregaria al mur sobre l'any 1900 (Fixeu-vos que la majoria són dones i no hi ha separació per sexes) Font: htp://www.israeldailypicture.com/2011/08/women-at-western-wall-100-years-ago.html

Pregaria al mur sobre l’any 1900 (Fixeu-vos que la majoria són dones i no hi ha separació per sexes)
Font: htp://www.israeldailypicture.com/2011/08/women-at-western-wall-100-years-ago.html

Després del final de la I Guerra Mundial i de l’ensulsiada de l’Imperi Otomà (que senyorejava la zona des del segle XVI) en va prendre el control provisional l’Imperi Britànic (llavors el Mandat Britànic de Palestina incloïa també el que ara és Jordània) fins que l’ONU va decidir repartir al 1948 el territori en dos estats: un de jueu (amb població àrab) i un d’àrab (sense població jueva). Jerusalem va quedar dividida en dues (i el mur va quedar a la part jordana on els jueus tenien prohibit accedir-hi) fins que amb la Guerra dels Sis Dies (1967) els israelians van conquerir la ciutat sencera i van poder arribar al Mur.

Des de llavors que l’ONU i bona part de la comunitat internacional considera que Jerusalem Est un territori ocupat i insta a la seva divisió, cosa que em sorprèn una mica. Per què era una aberració posar una frontera al mig d’un carrer a Nicòsia o Berlín separant una ciutat per ètnies o opcions polítiques i no ho és si es tracta de Jerusalem?
Sigui com sigui la totalitat de Jerusalem va passar a mans israelianes i els jueus podien accedir de nou al Mur lliurement. Potser arribats aquí algú es pot preguntar, per què no van reconstruir el Temple? Doncs entre altres raons perquè a l’altra banda del Mur, al lloc on era el Temple ara hi ha l’esplanada de les mesquites.

Efectivament els musulmans al segle VII i van apoderar-se de la zona tot intentant fer-hi un “lloc sant” per a les seves creences (els cristians i els musulmans acostumaven a fer això, aprofitar llocs sagrats o rituals ancestrals del lloc on arribaven i desvirtuar-los per tal de poder introduir-hi més fàcilment la seva religió, de grat o per força). Així doncs, al lloc on hi era el Temple s’hi va construir l’esplanada i la Mesquita d’Al-Aqsa i al lloc més sagrat de tots, el lloc on hi ha la roca del sacrifici d’Isaac, el sancta sanctorum on hi havia l’Arca de l’Aliança, els musulmans van construir un santuari ja que des d’allà, ves per on, és on diuen que el profeta Mahoma va pujar al cel. Es tracta de la Cúpula de la Roca i és un dels llocs més visibles de Jerusalem.

Al video penjat més amunt es pot veure com els jueus arriben a l’esplanada de les mesquites i un rabí amb un rotlle de la Torà és al lloc on ara és la Cúpula de la Roca. Però posteriorment van cedir la gestió de l’emplaçament als musulmans els quals ara (tampoc abans) no permeten que cap jueu hi posi els peus.

Així, doncs, tenim els jueus que no poden accedir al seu lloc més sagrat i que han d’acontentar-se amb el darrer vestigi del vell Temple, el Mur de les Lamentacions o Occidental, el Kotel.

2- ELS TEMoROSOS DE DÉU

Els haredim (“Temorosos de Déu”) són homes jueus que dediquen la vida a l’estudi dels texts sagrats. Són coneguts per la seva vestimenta negra i els seus barrets. La seva tasca ha estat molt important per a la interpretació de les escriptures bíbliques. Quan es va re-instaurar l’estat d’Israel l’any 1948 en quedaven molt pocs a causa de l’Holocaust. Per a evitar que el seu saber mil·lenari es perdés el govern laborista de Ben Gurion els va concedir una sèrie de privilegis com ara l’exempció de pagar impostos, tenir importants subsidis estatals i lliurar-se del servei militar. Evidentment els ultra-ortodoxes que viuen en altres països no tenen aquesta mena de privilegis i han de compaginar la seva fe amb la vida del país on s’estan.

Els haredim són els que aquí sovint hom anomena “ultra-ortodoxes”, definició estranya donat que si un no és ortodox esdevé un heterodox. Tanmateix la denominació engloba grups molt diferents entre sí i que tenen actituds fins i tot contraposades.

Photo Credit: Nati Shohat/FLASH90

Photo Credit: Nati Shohat/FLASH90

Són contraris a l’estat d’Israel o com a mínim són crítics amb la seva existència( l’estat que els manté, per cert) perquè només l’arribada del Messies pot portar el poble hebreu de nou a la seva terra. Ells són a Eretz Israel (Terra d’Israel) però són contraris a Madinat Israel (Estat d’Israel)

També pensen que l’Holocaust va ser un càstig diví pels seus pecats.

N’hi ha fins i tot alguns, els Naturei Karta (aquests de la foto), que tenen  una bona relació  amb l’islamisme radical.

La seva taxa de natalitat és força alta, una mitjana de set fills per família (per cert, que com els homes no treballen ho han de fer les dones). Això ha fet que aquell grupet proper a l’extinció fa 65 anys ara suposi un 11% de la població. Donat que els subsidis que reben de l’estat no són gaire quantiosos la majoria viu en la pobresa. De fet, són uns dels factors més importants que fan que Israel sigui un dels països de l’OCDE amb més població que viu sota el llindar de la pobresa, amb el risc que això suposa per a l’equilibri social.

Tenen els seus partits polítics. Donat el peculiar sistema electoral israelià (una circumscripció única i una barrera electoral de l’1% per a poder tenir escó) i la tradicional divisió d’opinions dels jueus (recordeu la dita:”Dos jueus, tres sinagogues”) cada legislatura omple el Knesset (Parlament) amb un munt de partits i partidets d’allò més divers. I és una aventura per a qui vol formar govern muntar una coalició més o menys estable.
Els partits religiosos s’han aprofitat d’aquesta atomització parlamentària i han exercit durant molt de temps de partits-frontissa, entrant al govern i forçant el manteniment o augment dels seus privilegis.

De mica en mica va agafar cos la idea que les concessions atorgades pel laic i laborista Ben Gurion al grups religiosos havien acabat fent més mal que bé i calia reconduir la situació. Més encara quan alguns haredim van començar a gosar dir a ciutadans externs a la seva comunitat com s’havien de comportar. Va ser famós el cas dels que obligaven les dones a viatjar en seients segregats a l’autobús, cas que el primer ministre Netanyahu va respondre dient que “si a Israel una dona pot seure a la cabina de pilot d’avió vol dir que pot seure allà on vulgui“.
En algun moment fins i tot va arribar a haver-hi disturbis.

La formació, fa un parell de mesos, del nou govern sorgit després de les darreres eleccions a la Knesset mostra una intenció clara de canviar les coses. Com sempre és una olla de grills, però per primer cop en dècades els ultra-ortodoxes són fora del govern. Entre altres projectes de canvi es vol que a partir d’ara els haredim hagin d’entrar a servir a l’exèrcit i també al mercat de treball. També es vol fer que l’educació a les escoles inclogui matèries bàsiques com matemàtiques, llengua hebrea i anglès.

Abans he comentat que el judaisme és una religió/filosofia/forma de vida molt oberta i en continua evolució i com a tal les denominacions generalistes engloben gent molt diversa. Dic això perquè no tots els ultra-ortodoxes van menyspreant les dones ni són uns ignorants que viuen de l’estat del qual desitgen la desaparició. No prejutgeu ningú que veieu vestit de negre i amb tirabuixons. De fet n’hi ha que ja serveixen a l’exèrcit (en batallons propis, els Nathan Haredi) juntament amb d’altres conciutadans jueus, cristians, drusos, musulmans o ateus.  Musulmans? Doncs sí, ver per on. N’hi ha, tot i que els àrabs n’estan exempts.

3- Les Dones del Mur

Entre les coses de les que s’han apropiat els haredim hi ha l’esplanada del Mur, el Kotel. Han aconseguit que les dones preguin a banda (en una part que és només el 25% de la superfície del Kotel), que ho facin en silenci i que no hi puguin fer els rituals de llegir la Torà ni posar-se el talit, que és el xal amb que es cobreixen, ni els tefilin, aquelles corretges que es posen al braç i la capseta que es posa al front i que en català es diu filacteris (que sembla un nom de microbi però no, que deriva d’una paraula grega que vol dir amulet, cosa impròpia ja que el judaisme no accepta la idolatria). Tampoc no s’hi poden fer alguns dels rituals de la Bat Mitzvà, una cerimònia que simbolitza el pas de les nenes a la vida adulta. Els Bar Mitzvà, per als nens, si que s’hi poden fer. És a dir, que al sector de les dones no s’hi pot fer cap cerimònia religiosa. En canvi, qualsevol turista pot anar a fer-s’hi la foto amb talit i pregant encara que no sigui jueu…

Davant d’això algunes dones s’hi van rebel·lar. Al 1988 un grup de dones van anar al Kotel armades amb un rotlle de la Torà i van començar a pregar en veu alta. Això va provocar un escàndol i van patir l’assalt dels ultra-ortodoxes (homes i dones) que hi havia allà.
Des de llavors que hi han tornat cada començament de mes. Els jueus, com els catalans, no celebren el final dels períodes sinó els començaments: el cap de setmana, el cap d’any. Però ells també celebren el “cap de mes” (Roix Hodesh) i el primer vespre de cada mes (el calendari jueu és lunar, el dia comença al vespre i el mes comença amb cada lluna nova) fan certes pregaries i canten cançons.
Les Dones del Mur, deia, hi han tornat cada mes i cada mes han estat detingudes per la policia. De seguida les deixaven en llibertat, però imagineu-les al calabós parlant amb la resta de preses “I vosaltres per què sou aquí?” “Per tràfic de drogues“”Jo per robatori, i tu?” “Jo per dur una Torà
De mica en mica, les repetides detencions no van fer altra cosa que estendre el fenomen. Cada mes el grup de dones (i homes) que se solidaritzaven amb les Nashot HaKotel, les Dones del Mur (que aquest és el nom que van prendre) era més i més gran. També ho era la pressió sobre les autoritats, va començar una batalla legal i política que encara dura.  I, és clar, el cabreig dels haredim també va crèixer cada cop més.

Molt bé, però independentment que uns o altres et siguin més o menys simpàtics el que cal mirar és qui hi te la raó. El fet que les dones preguin amb tàlit és una violació de la norma religiosa?
Raixí (Salomó Ben Isaac, rabí de Troyes  del segle XI), al seu Sidur Raixí  (Par. 267) va escriure: “El fet que el Talmud digui que les dones estan exemptes dels preceptes positius que tenen un temps fixat vol dir simplement que no tenen l’obligació d’oberir-los però, si desitgen assumir l’obligació d’aquestes mitsvot, tenen tot el dret de fer-ho i no se les ha de prohibir

Maimónides (Moshé Ben Maimon, també conegut com a Rambam, rabí de Còrdova del segle XII) a la seva Mixnà Torà escriguè (Tsitsit 3:9): ―”De la mateixa manera que les dones estan exemptes en el compliment dels preceptes positius, també els poden complir

Però al mateix temps els contraris a que les dones hi facin serveis religiosos també tenen en què basar-se. A més per a ser justos cal dir que els haredim són els únics que van al Mur diariament, en certa manera entra dintre de la lògica que acabin considerant l’espai una mica seu.

És el que passa al judaisme, que tot està en discussió continua. Per això hi ha diverses variants de com s’entén la religió: Conservador o Masortí, Reformista o Liberal,  Ortodox (alguns d’aquests també s’han mostrat contraris a les accions de les Dones del Mur), Progressista, Reconstruccionista, Ultraortodox…. i encara hi ha els azkenazites, els sefardites,…Entre les Dones del Mur podeu trobar seguidores de totes aquestes corrents, llevat de la ultra-ortodoxa (novament dic que aquestes classificacions són massa esquemàtiques, la realitat és molt més complexa).

Cada corrent te les seves pròpies sinagogues i qualsevol jueu pot anar a qualsevol sinagoga tot respectant les peculiaritats del corrent del que es tracti (No és com el cristianisme en que un temple evangèlic, un de mormó i un de catòlic representen diferents religions sorgides del mateix tronc, el judaisme és únic amb moltes variants), tot i que és difícil que un ultra-ortodox vagi a una sinagoga on hi hagi una dona rabina, o un rabí homosexual.

El problema està en que el Kotel no és un espai per a un dels corrents sinó de tots i per tant tots haurien de poder estar-s’hi i fer els seus rituals. Però quan xoquen, com arreglar-ho? Potser caldria aplicar aquella màxima d’Ahavat Israel que diu que cal respectar tots els fills d’Israel, però a la pràctica és difícil.

Per exemple, els col·lectiu Masortí, el judaisme conservador (aquestes denominacions de vegades despisten als profans) fa temps que te un petit tros del Kotel assignat i allà preguen lliurement homes i dones plegats i hi fan els seus rituals. Al seu moment va haver problemes, però ara se situen prou lluny per a que els haredim se sentin ofesos.

Sigui com sigui, finalment la justícia va donar la raó a les Dones del Mur i ja poder anar lliurement al Kotel i pregar-hi i cantar-hi.  Aquesta legitimació va arribar fa poc mes d’un mes i el darrer Roix Hodesh, el dia 1 del mes de Sivan (el 10 de maig passat) s’hi van viure moments emotius (amb Bat Mitzvà inclosa)

Malgrat els casos de vandalisme posteriors, ja estan preparant el proper Roix Hodesh, el del mes de Tammuz (el proper 9 de juny)

Un racisme impune

Podríem dir que el racisme és aquella actitud que tracta les persones de forma diferent segons la seva raça. Avui en dia el concepte de raça és força discutit i es parla més d’ètnies i col·lectius, però el concepte de racisme es continua aplicant contra aquelles actituds que discriminen una persona o el seu grup més enllà de si l’agressor i l’agredit tenen o no el mateix color de pell. Tot i així hi ha actituds d’aquesta mena que tenen un nom específic: homofòbia, per exemple.

Una característica del racisme és que prejutja una persona o la seva ètnia o col·lectiu. És a dir, per una mateixa acció els apliquen uns judicis amb un barem diferent que els aplicats a d’altres persones. Se’ls jutja pel que són, no pel que han fet.  I també se’ls culpabilitza d’alguna cosa que no han fet només per pertànyer a aquest col·lectiu.

Alguns d’aquests comportaments estan tan interioritzats que fins i tot es fa difícil per a molta gent reconèixer-los com a tals.

Així, per exemple, tothom trobaria absurd que davant d’un comerç regentat per  ciutadans d’origens xinès (un basar o un restaurant dels que tan proliferen a les nostres ciutats posem per cas) es fessin manifestacions o graffiti de protesta o es trenquessin els vidres a favor de la llibertat del Tibet o per a denunciar la manca de respecte als drets humans que hi ha a la República Popular de Xina.

O que es fes això mateix davant d’una carnisseria islàmica per part de feministes o grups en defensa dels homosexuals per a denunciar la discriminació que pateixen a tots els països islàmics.

O que en un comerç rus s’hi fes per a protestar per la situació a Txetxènia o a favor de la llibertat d’expressió

O, per anar a alguna cosa que ens toca de prop, que uns catalans ho fessin en un establiment regentat per ciutadans d’origen espanyol.

Absurd, oi? Per a fer aquesta mena de coses existeixen les ambaixades, consolats o delegacions del govern corresponents. La majoria de la gent titllaria aquestes accions contra particulars o establiments públics de racistes o xenòfobes independentment que el propietari xinès estigués d’acord amb el que fa el seu país al Tibet, o que el musulmà estigui a favor del burca, l’espanyol fos un fatxa de tota la vida, etc.

Doncs aquesta absurditat resulta més “comprensible” per  a molta gent quan l’objectiu està relacionat amb quelcom jueu. Fa uns dies va aparèixer una pintada clamant per una “Palestina Lliure” a l’aparador de la lliberia del Centre Bonastruc ça Porta, un museu sobre l’antic Call  de Girona.És la foto que encapçala aquest post.
No és el primer cop que aquest centre és objecte d’aquestes mostres de suport pro-palestines.   Repeteixo que és un centre museístic sobre el barri on vivien els catalans jueus. Què tenen a veure els catalans jueus de l’Edat Mitjana amb el conflicte actual arabo-israelià? No res. Però a manca d’un consolat o ambaixada israeliana  qualsevol cosa que olori a jueu ja va bé per a expressar-hi rebuig.

Ja posats, el dia que a Itàlia passi alguna cosa potser veurem gent protestant a l’amfiteatre de Tarragona.

No es tracta de cap cas aïllat. Aquí en tenim més exemples:

306908_109452902492004_1971573_nAquesta pintada es trobava (fa poc que la van esborrar) al carrer Marlet, en ple Call barceloní. La placa en hebreu és del 1314 i parla sobre l’hospital que allà va fundar el rabí Samuel Ha-Sardí (la traducció de la placa en castellà de sota és totalment errònia i falsa). Bé, de fet la placa és una copia ja que l’original és al Museu de la Ciutat on va ser traslladada a causa de la degradació que va patir per les continues agressions.   En aquest mateix carrer Marlet és on diuen (els arqueolegs no s’hi poden s’acord) que hi havia la Sinagoga Major de Barcelona reoberta el 2002. Un lloc, per cert, que ha rebut diversos atacs. En un d’ells un treballador va ser ferit per un bat de beisbol. Si hi aneu algun cop veureu que és un lloc discret, si no passes per davant ni la veus. Cap cartell indica la seva presència.

Aquesta pintada la van fer al Camp Nou. La raó va ser la presència en un partit de futbol de Gihad Shalit, un noi que va ser segretat per Hamàs mentre estava fent el servei militar i s’hi va passar cinc anys en captivitat. Com molts israelians és aficionat al Barça i el club el va convidar a un partit quan va ser alliberat. Això va ocasionar una onada de protestes per part de grups pro-palestins. Fixeu-vos que la pintada no parla de la nacionalitat israeliana sinó de “jueus”.

En aquest altre exemple l’objectiu ja no te cap relació directa amb cap local o persona jueva sinó que  fan servir els jueus directament com a insult tot fent servir l’estil de les pintades nazis dels anys 30 a Alemanya. Què hi tenen a veure aquests bancs amb els jueus? No res, però es fa servir el vell tòpic del jueu garrepa i usurer.
És clar que també hi ha aquell altre tòpic que diu que són odiats per fer ostentació de la seva riquesa. O aquell que diu que són tancats en ells mateixos que contradiu aquell altre que diu que volen control·lar el món. I durant molt de temps se’ls va acusar de promoure el comunisme mentre que altres els acusaven de ser el prototip de burgès. No deu haver gaire ètnies o pobles al món que se’ls hagi acusat de tot i alhora de tot el contrari. Per acusar-los se’ls acusa fins i tot de la inconveniència del terme “antisemitisme” ja que el poble israelita no és l’únic dels pobles descendents de legendari Sem. És cert, també ho són els àrabs, els arameu i els etíops. Però resulta que el terme en qüestió va ser creat per un tal Wilhelm Marr, fundador de la Lliga dels Antisemites. Ara es fa servir més el terme “judeofòbia” però no és cap culpa dels jueus que hi hagi gent que els odia i que emprin un terme més o menys adequat.

El lloc de culte més vigilat de tota Catalunya no és la Sagrada Família ni la Catedral de Barcelona. És la sinagoga del carrer d’Avenir, que ni així se’n lliura de rebre la seva ració de graffiti. Deu ser perquè és la sinagoga més coneguda de la ciutat, les altres tres poca gent sap on són.

2957

N’hi ha qui diu que no n’hi ha per a tant per quatre pintades. Això em recorda el que diuen alguns gays quan s’ els diu que a la societat actual ja no hi ha homofobia quotidiana: “Això ho dius perquè no ets homosexual”  Doncs amb la judeofòbia igual. La perspectiva de la gravetat d’aquestes accions depèn del costat des d’on es miri. A ningú li faria gràcia veure pintades a la porta de sa casa titllant-lo de, posem per cas, independentista català  de merda.

Tot i així ja he esmentat alguna agressió física. I si no n’hi ha més és perquè hi ha precaucions.  Existeix un col·legi jueu a Catalunya on cada dia els nens i les nenes veuen un cotxe patrulla dels mossos d’esquadra a la vorera i no és per a regular el trànsit precisament. Quina gràcia us faria que els vostres fills haguessin d’anar d’excursió a la muntanya escortats de policies? Ja que aquesta seguretat la paguem entre tots, no seria millor fer quelcom per a eradicar aquest odi de la nostra societat?

Totes aquestes agressions, amenaces i demés són fetes per gent d’ideologia diversa, d’extrema dreta i d’extrema esquerra. Què més dóna qui ho faci si l’acció és en si mateixa condemnable? O és que per a decidir si condemnem o no una acció mirem primer qui l’ha feta? Recordeu els altres exemples que posava al començament (allò del comerç xinès, espanyol, rus, musulmà, etc), ningú que es consideri democràtic no hi tindria cap dubte.

Els extrems sembla que es toquen. Fa molt de temps que es diu que les lliçons de l’Holocaust cal que siguin recordades generació rere generació. N’hi ha gent que s’hi dedica i a Catalunya (com a molts altres llocs) fa temps que anualment es recorda. A Galicia fa anys que no se n’ha pogut fer cap acte degut al bloqueig de BNG i AGE, els partits independentistes i de l’esquerra. L’extrema dreta n’està encantadíssima.

Fa uns dies el col·lectiu “hacker” Anonymous va llençar un atac informàtic massiu contra webs israelianes. Presa de posició en el conflicte? Això diuen, però el dia triat no va ser gens innocent: El dia que s’hi commemorava l’Holocaust. No el dia de la independència d’Israel (que per cert, és demà) sinó el dia que es recorda els milions de jueus morts pels nazis. L’atac anava contra la política d’Israel o contra els jueus? Novament una actuació d’un grup d’extrema esquerra es lloada en portals d’extrema dreta.

Evidentment el govern d’Israel, com qualsevol altre govern del món, ha de ser criticat tant com calgui. Però Israel és l’únic cas de país al món que es reclama la seva desaparició. Un ja espera segons què venint de l’extrema dreta però sobta que per part de l’esquerra es diguin segons quines coses tenint en compte la història. Una repassada a les hemeroteques dels mitjans esquerrans trencaria molts esquemes a gent de les generacions actuals.

Entre molts exemples potser caldria recordar-los el poema que Rafael Albertí va dedicar a la reinstauració de l’Estat d’Israel el 1948:

¡HOSANNA ISRAEL!

He aquí por fin – hosanna! Finalmente, aquí – ¡Hosanna! – la tierra prometida, la cuna de la sangre, ganada con la vida… – La tierra prometida, la cuna de la Sangre, ganó con su vida …

La misteriosa lámpara que alienta en las visiones, peregrina del sueño de las generaciones. La luz misteriosa que alienta en las visiones, los peregrinos del sueño de las Generaciones.

La estrella que una noche cerró en cada ventana y hoy la retorna abierta la luz de la mañana. La Estrella que una noche en cada colina, Hoy y La Ventana Abierta vuelve a la luz de la mañana.

Israel de los llantos, Israel de las penas. Israel llantos de ellos, los condena a Israel.

Paraíso encontrado, libre y ya sin cadenas. Encontramos el paraíso, ya el pecado y las cadenas de forma gratuita.

Jardín para los tristes, sol de los desterrados, madre de los perdidos corazones hallados. Triste para ellos JARDIN, los desterró del sol, madre de desaparecidos hallados los Corazones.

Frente para la angustia delgada de fatiga, pecho para la lágrima que subirá en espiga. Adelante a la angustia de la fatiga fina, cerca de la lágrima que se levantará en la mazorca.

Mano para la dura mano de las labores, pies para los doblados ojos sin resplandores. Mano a mano el trabajo duro para ellos, para ellos el pecado brillo Pies doblados ojos.

Lengua para los labios consumidos sin fuente, viento del alma, río de palabra ferviente. Idioma para los labios consumidos sin Fuentes, Viento del alma, la palabra río ferviente.

Valle de la victoria, monte del triunfo, altura conquistada en la noche de tanta desventura. Valle de la victoria, a montar la victoria, ganó en la altura de la noche, tanta desgracia.

Pradera del reposo, panal del corazón, pañuelo de los largos lamentos de Sión. Descansar lo pradera, los pañales del corazón, lamentos pañuelo amplio de ellos en Sión.

Joven escudo al brazo de los verdes varones. Joven al brazo del escudo les varonil verde.

Israel, primavera de las nuevas naciones. Israel, primavera de las Naciones, nueva.

Arco iris después de la tormenta, arca de paz, la quilla todavía sangrienta… El arco iris después de la tormenta, el arca de la paz, sin embargo, la sangrienta quilla …

Oye, Israel, escucha: Hoy por tí desempaña sus ojos un poeta desterrado de España. Oye, Israel, escucha: para que desempaña Hoy SUS ojos de un poeta exiliado de España.

Destierra de su voz los crespones, destierra de sus amargos pozos el grito de la guerra. La voz del exilio les crespones su, el exilio SUS amargo de los pozos que el grito de guerra.

De su profunda noche saca a la luz del día y de sus duras arpas un salmo de alegría. Su profunda noche saca a la luz de su época y uno de SUS duras arpas salmo de alegría.

Alabado Israel con la garganta entera: a són de alma, a sones de lengua verdadera. Alabado Israel con la garganta entera: el sonido del alma, los sones de la verdad del lenguaje.

Alabado Israel con todo encendimiento: a son de cuerda, a sones de las bocas del viento… Alabado Israel encendimiento sin embargo: el sonido de la cuerda, los sones de las Bocas del Viento …

En su noche cerrada, abierta en melodía. Su noche cerrada, en sintonía abierta.

¡Alegría! ¡Alegría! ¡Alegría! ¡Alegría! ¡Alegría! ¡Alegría! ¡Alegría! ¡Alegría!

O aquesta cançó cantada per Victor Jara i Quilapayun

Aquesta cançó fou enregistrada l’any 1967, el de la Guerra dels Sis Dies. Uns mesos després, al maig del 1968 el moment apoteosic de l’esquerra europea, tampoc no s’hi feia cap condemna a Israel per part de l’esquerra ni molt menys se’n demanava la seva desaparació.
Anys després, però, es va a començar a sentir allò de “Jo no tinc res contra els jueus, sinó contra l’estat d’Israel“.  I ara ja no cal ni que s’hi dissimuli.

La imatge que en donen els mitjans informatius no és aliena a la forma de com veiem segons les coses.  Per la forma que n’informen, per les coses que no diuen o ho diuen amb la boca petita fent-se menys ressò de coses que passen al costat de casa que d’ altres esdeveniments similars que passen més lluny  (a Hongria l’extrema dreta vol fer un cens de població jueva per a tenir-la control·lada, a Bulgària un atemptat contra un autobús de turistes israelians va causar sis morts,  a Grècia fa anys que hi ha atacs judeofobs, al igual que a França, Polònia, Alemanya,…Tot això en territori de la civilitzada Unió Europea), això quan no menteixen descaradament quan es tracta del que passa a Israel.

En tot cas aquesta mena de racisme anomenat judeofòbia no sembla que cridi l’atenció de les organitzacions que estan sempre alerta per a condemnar tota discriminació, si més no, les de casa nostra. Per cert, que tampoc han parat mai cap atenció a la catalanofòbia. Ja ho diuen que entre les moltes coincidències que tenen catalans i jueus, a banda de tòpics pejoratius que se’l apliquen, destaca que només poden comptar amb ells mateixos per a defensar-se quan són discriminats.

Hi ha un altre mot que es fa servir molt per a denominar aquest rebuig al diferent: Xenofòbia, és a dir, el rebuig a allò que ve de fora. Però en aquest cas és discutible que aquest terme s’hi pugui aplicar.  En algun post anterior he esmentat com el judaisme ha estat a casa nostra des d’abans del naixement de Catalunya i de com els jueus catalans eren tan catalans com qualsevol altre català. Malgrat l’expulsió del segle XV i les conversions forçoses al cristianisme va continuar havent-hi  jueus (clandestins)  i gent a la qui s’acusava de ser-ho: Recordem el cas dels xuetes mallorquins per exemple una pàgina negra que encara porta cua.

Malgrat que la majoria de la població no coneix personalment cap jueu i la ignorància sobre el judaisme és aclaparadora, l’estigma centenari encara perdura:

( Per a veure el documental “L’Estigma?” sencer seguiu aquest enllaç: http://www.tv3.cat/videos/4555651/Lestigma )

És cert que avui dia molt jueus que viuen a casa nostra són vinguts de fora. De Sudamèrica en molts casos. Però si se’ls discrimina obertament per alguna raó no serà tant per ser “sudaques” (és molt lleig, això) sinó per ser jueus, igual que els jueus d’origen català que han recuperat les seves arrels, els descendents de catalans jueus expulsats que han tornat, els que s’hi han convertit o els que no han abandonat mai la seva cultura i religió.

Com va dir un cop la meva amiga Esther Moscatel “Com a catalana jueva, vull dir [als autors de les amenaces] que nosaltres, els catalans jueus, som tant catalans com qualsevol altre ciutadà i no ens deixarem pressionar ni maltractar ni per ells ni per altres facciosos com ells.
Ni els actes vandàlics ni la incitació a la violència no podrà res contra una població que va arribar a Empúries al mateix temps que els fenicis. És la nostra terra, hi som i hi serem. Som i serem