Tag Archives: Madrid

Votació històrica al Parlament

Darrerament no donem a l’abast de fets històrics. Que si la manifestació més multitudinària de la història i que a més era independentista, que si el MHPG Mas va a Madrid a parlar en un to que no havia emprat mai cap President, que si ja sap dir “independència”….

Dijous se’n va viure una altra, de jornada històrica. Tot el debat de política general d’aquesta setmana ha estat gairebé monotemàtic, de poc s’ha parlat que no fos la “qüestió nacional”. Calia donar una resposta política a la gran manifestació del passat dia 11, una resposta que fos més enllà d’aprovar una ressolució reconeixent el dret d’autodeterminació de Catalunya com s’ha fet en altres ocasions.  Ja va començar amb un plat fort tot i que esperat: L’anunci d’avançament d’eleccions per al 25 de novembre.

Dijous, el dia que es dedica a votar les propostes dels partits, hi havia diverses resolucions sobre el futur de Catalunya. Les que van presentar ICV-EUiA i el PSC (aquesta darrera invocava a una futura modificació de la constitució espanyola per a fer una Espanya federal, cosa que vol dir que o bé els socialistes pateixen un optimisme patològic o bé volen fugir d’estudi) no van prosperar. Sí que ho va fer la presentada per CiU i ERC que instava el futur govern català a fer una consulta sobre l’autodeterminació “prioritàriament” dins la propera legislatura.

Aquesta resolució (millor dit, el cinquè punt de la resolució, ja que es voten per separat) va ser aprovada per 84 vots a favor, 21 en contra i 25 abstencions (més abstencions que vots contraris) que es van repartir així:

A favor: CiU (59), ERC (10), ICV-EUiA (10), SI (3), Joan Laporta (1), Ernest Maragall (1). Total: 84

CiU te 62 escons i no 59 però van haver tres diputats d’aquest grup que no hi van votar: Ferran Falcó (sembla ser que per un problema tècnic no es va registrar el seu vot), Dolos Batalla i el conseller Josep Mª Pelegrí (aquests dos no van poder assistir a la sessió). És a dir que si no hagués estat per aquests problemes els vots a favor haguessin estat 87.

En contra: PP (18) i C’s (3). Total: 21

Abstencions: PSC (25). Total: 25

El PSC hi te 28 escons. Ernest Maragall va trencar la disciplina de grup i va votar-hi a favor. Higini Clotas, en el seu darrer dia al Parlament (és l’únic diputat que ha ocupat escó ininterrompudament des de la seva restauració l’any 1980), no va votar cap resolució en tot el dia. Suposo que l’altre vot que hi manca és degut a l’absència d’un diputat o per un error tècnic (Per això el total de diputats era de 131 i no de 135) però no n’he trobat informació al respecte.

La consulta es farà, segons Artur Mas, tan si es té el permís de Madrid com si no, cosa que ja està provocant reaccions de tota mena. D’altra banda la resta de partits que van votar a favor han declarat que volen garantir que el “prioritariament” de la ressolució esdevingui com més aviat millor i en tot cas dintre de la propera legislatura.

I acabada la lesgilatura comença la cursa electoral. Donat que els partits ja s’han definit en blocs diversos (catalanista, espanyolista i el dubtós PSC) el suport que rebi cada formació tindrà unes significacions clares. Veurem quin suport te l’espanyolisme a casa nostra. En aquest sentit suposo que el fet que el PSC no es volgués mullar i hagi optat per no votar la resolució entre d’altres raons per a no sortir alineat amb el PP li passaran una cara factura. Ja s’ho faran.

Ja veurem que passa a partir d’ara i sobretot a partir del 25 de novembre. En tot cas aquesta votació en concret i totes les sessions del Debat de Política General formen la primera pedra d’una nova etapa de la política a Catalunya. Malgrat aquesta importància qui volia seguir el debat el dijous no podia fer-ho a través de mitjans públics: Catalunya Informació i el Canal 3/24 van preferir retransmetre en directe la roda de premsa posterior al consell de ministres espanyol.

La resolució sencera és aquesta:

PARLAMENT DE CATALUNYA
Ref.: 255JTN26091200034
A LA MESA DEL PARLAMENT
Jordi Turull i Negre, portaveu del GP de Convergència i Unió, Anna Simó i Castelló, portaveu del GP d’Esquerra Republicana de Catalunya, d’acord amb el que estableixen els articles 132 i 133 del Reglament del Parlament, presenten la següent proposta de resolució subsegüent al Debat sobre l’orientació política general del Govern (tram. 255-00006/09).
PROPOSTA DE RESOLUCIÓ
Des de la seva represa al segle XIX, el catalanisme ha formulat diferents propostes polítiques amb l’objectiu de garantir la pervivència de la llengua i la nació catalanes, afavorir el progrés econòmic i el benestar dels seus ciutadans. Bona part d’aquest catalanisme ha volgut trobar durant molts anys un encaix de la nostra realitat nacional al si de l’Estat espanyol mitjançant l’aportació d’estabilitat econòmica i regeneració en les formes de Govern, a canvi del reconeixement de la nostra llengua, la nostra cultura i un cert nivell d’autogovern, diferent en funció del període històric. Hi ha hagut, també des del catalanisme, una proposta que ha plantejat una redefinició complerta de l’Estat espanyol per a basar la seva font de legitimitat en la unió voluntària de diferents nacions que s’haurien de reconèixer entre elles en un pla d’igualtat. Igualment, ja des dels seus inicis, el catalanisme polític ha comptat amb parti-, daris de l’Estat propi, entenent que era en el concert de les nacions on Catalunya trobaria un marc de relació estable i de bon veïnatge amb la resta de pobles de la Península Ibèrica i d’Europa.
En els darrers trenta anys, una part majoritària del catalanisme ha intentat vehicular el seu progrés nacional, desenvolupament econòmic, cohesió social i aprofundiment democràtic a través de la participació a l’Estat Espanyol. Malgrat els avenços assolits respecte a la situació viscuda sota el franquisme, el balanç d’aquest període és clarament insuficient de cara als reptes de futur que tenim com a societat. Les propostes d’acord que han significat els estatuts d’autonomia de 1979 i 2006, la col·laboració amb l’entrada a la Unió Europea i a l’euro, la contribució a la modernització econòmica i al progrés democràtic,
Model: 255 Proposta de resolució subsegüent al debat en el Ple
han topat amb una clara voluntat de recentralització i de laminació de
l’autogovern -expressada amb les continuades invasions cornpetencials i, de
forma molt significativa, amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre
l’Estatut d’Autonomia de 2006-, l’incompliment dels compromisos continguts
en els diferents acords entre Catalunya i l’Estat Espanyol, una inversió en infraestructures
molt menor al pes econòmic sobre el conjunt de l’Estat, el menyspreu
i l’assetjament contra la llengua i la cultura catalanes i un dèficit fiscal
continuat durant aquest període equivalent anualment al 8% de la creació de
riquesa que avui posa en perill la cohesió social i el progrés econòmic.
El camí recorregut en aquests darrers anys, ple de dificultats i obstacles, ha
portat a una part important de la ciutadania i a diferents actors socials, econòmics
i polítics a proposar nous escenaris de futur. Disposar d’un Estat propi,
tant dependent o independent com la resta d’Estats europeus, que tingui per
objectiu servir al benestar, el progrés econòmic i cultural dels ciutadans de
Catalunya, sigui quin sigui el seu origen o condició, és vist avui com una necessitat
inajornable per una part creixent de la ciutadania de Catalunya. El passat
11 de setembre, més d’un milió i mig de catalans i catalanes va protagonitzar
una jornada històrica, donant un exemple de civisme i de compromís amb
el present i el futur de la nostra nació. De forma molt massiva els manifestants
van expressar, de manera clara i inequívoca, el desig que Catalunya esdevingui
«un nou Estat d’Europa» i van recollir un anhel que, en aquests moments, és
compartit per una part molt important de la societat catalana, que reclama que
el nostre país assoleixi de l’instrument d’un Estat; eina imprescindible per fer
front als reptes de la nostra societat.
La voluntat que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya puguin decidir amb
plena llibertat el seu futur ha estat assumida per una majoria de les forces polítiques
parlamentàries i pel President de la Generalitat. En aquest sentit, el 12
de desembre de 1989, el Parlament de Catalunya va remarcar que el poble català
no renunciava al dret a l’autodeterminació; i, igualment, va expressar la
possibilitat «d’incrementar les cotes d’autogovern fins allà on cregui convenient
i, en general, adequar la regulació dels drets nacionals a les circumstàncies
de cada moment històric».
Després d’aquest 11 de setembre, escoltant l’anhel expressat d’una forma tant
significativa, s’esdevé el moment històric en el qual resulta necessari consultar
la ciutadania sobre la possibilitat que Catalunya esdevingui un nou Estat
d’Europa.

Per aquestes raons, els grups parlamentaris sota signants presenten la següent:
Resolució
1-El Parlament de Catalunya expressa el seu reconeixement i es felicita per l’enorme èxit aconseguit a la massiva manifestació del passat 11 de setembre pels carrers de Barcelona, sota el lema” Catalunya nou Estat d’Europa li.
2-El Parlament de Catalunya constata que al llarg d’aq uests darrers trenta anys, una part molt important del catalanisme s’ha compromès a fons amb la transformació l’Estat espanyol per poder-hi encaixar sense haver de renunciar a les nostres legítimes aspiracions nacionals, a la nostra voluntat d’autogovern, ni a la nostra continuïtat com a nació. Però els intents d’encaix de Catalunya a l’Estat espanyol i les seves reiterades respostes són avui una via sense recorregut, Catalunya ha d’iniciar la seva transició nacional basada en el dret a decidir.
3-És per tot això que el Parlament expressa la necessitat que Catalunya faci el seu propi camí, constatant la necessitat que el poble català pugui decidir lliurement i democràticament el seu futur col· lectiu, com a única via per tal de garantir el progrés social, el desenvolupament econòmic, l’enfortiment democràtic i el foment de la cultura i la llengua pròpies.
4-El Parlament insta el Govern de la Generalitat i a les forces polítiques i els agents socials i econòmics a impulsar el màxim consens pOSSible per tal de portar a terme aquest procés democràtic i el full de ruta consegüent, amb diàleg amb la comunitat internacional, la Unió Europea i el govern espanyol, per tal que la ciutadania de Catalunya pugui determinar en un marc de plena llibertat, respecte al pluralisme, foment del debat i la convivència democràtica i sense de coaccions de cap mena.
5-El Parlament de Catalunya constata la necessitat que el poble de Catalunya pugui determinar lliurement i democràtica el seu futur col . lectiu i insta el govern fer una consulta prioritàriament dins la propera legislatura.

PARLAMENT DE CATALUNYA
Palau del Parlament, 26 de setembre de 2012

 

Font de la imatge: Vilaweb.cat

Comença el compte enrere

El discurs íntegre el trobareu transcrit aquí. Es pot comprovar que les paraules “independència” o “independentista” no surten ni una sola vegada. Tanmateix el missatge és clar: Totes les temptatives d’ “encaixar” Catalunya dins Espanya han estat un fracàs. A Espanya no han escoltat mai i la negativa d’acceptar la proposta de pacte fiscal ha estat la darrera oportunitat. Ara toca decidir què hem de fer a partir d’ara.

El primer pas són les (darreres?) eleccions autonòmiques que s’han avençat a d’avui en dos mesos. Aquesta legislatura haurà durat un parell d’anys si fa no fa. El Parlament resultant haurà d’assolir els “objectius” que comporta “l’autodeterminació” “millor en una legislatura que en dues“.

Malgrat la certa ambigüitat (no ha parlat explicítament d’independència i caldria que aclarís això que el castellà és patrimoni de Catalunya) sembla clar que haver fet aquest pas augmentarà l’atractiu electoral de Mas i CiU.  Que a més a més hagi decidit de no tornar a presentar-se a la reelecció un cop “assolits els objectius” el pot fer aconseguir la majoria absoluta (i l’entrada als llibres d’Història si tot va bé).  Si amb “objectius” no es refereix a la independència no s’enten aquest gest d’estadista (I si NO es refereix a la independència val més que no s’hi torni a presentar perquè la decepció serà estratosfèrica).

La resta de partits ja han dit la seva però serà avui durant la continuació del debat quan veurem desplegar-s’hi els arguments (amb un ull posat en la precampanya electoral): Bàsicament satisfacció dels partidaris de la independència i advertiments de l’adveniment de l’apocalipsi per part dels partidaris de la unitat espanyola. Bé, i el PSC que no sap què fer per a semblar coherent ( i a qui les eleccions li fotran enlaire el procés de primaries)

D’altra banda la presidenta de l’ANC, na Carme Forcadell que considera que el discurs de Mas és inequívocament independentista, ha comentat que en una legislatura ho hauriem de tenir enllestit.

Comença, doncs, el compte enrere. I sembla que aquest cop va de debó. S’han acabat les Ítaques i els camins llargs i demés floritures. Tenim pressa, molta pressa.

A partir d’ara mateix plouran amenaces, boicots, tergiversacions, insults, mentides….Més que mai, vull dir.

I mentrestant els “indignats” d’Acampada BCN  ( que quan la Diada i els preparatius de la manifestació independentista no donaven senyals de vida) cridaven a encerclar el Parlament per a demanar la dissolució de la cambra….que tothom sabia que era el que passaria ja que hi hauria convocatòria d’eleccions.  La concentració no ha aplegat gaire gent.  Hi duien banderes espanyoles (republicanes, però espanyoles al capdavall) tot i que segurament els devia acompanyar algun independentista despistat.  No és d’estranyar aquest poc èxit tenint en compte com va acabar la darrera vegada que volien aturar (sic) el Parlament 

Aquesta convocatòria era la versió provincial de la crida a encerclar el Congrés dels Diputats a Madrid i que ha acabat amb força incidents.

Penso que és un exemple de com de separats estem catalans i espanyols. Allà la mobilització social te un caracter de crítica al “sistema” que aplega molta gent d’acord amb aquesta crítica però divergent en la solució a aplicar-hi. D’aquesta mobilització en vol treure profit tota esquerra i dreta de tot extrem. I com que l’objectiu és “acabar amb el sistema” és normal que la cosa acabi amb aldarulls.

En canvi aquí venim d’una de les manifestacions més multitudinàries de la història europea durant i després la qual no s’hi va registrar cap incident (ni un contenidor cremat, ni un pedrada a un policia, ni un aparador trencat) a diferència d’altres mobilitzacions més recents (i ara sembla que desinflades) que perseguien objectius més etèris i indefinits (i que no van aplegar tanta gent).

No estic dient que la gent d’un lloc sigui millor que un altre ni res de semblant. El que vull dir és que nosaltres tenim un projecte que uneix la societat (amb les nostres diferències que fins ara no havíem sabut superar-les per a aconseguir quelcom en comú) i això dóna optimisme i esperança (sense que deixem de tenir un punt d’escepticisme, que gat escaldat de l’aigua tèbia en fuig) i una bona dosi d’energia per a encarar el futur.
En canvi els que tenen un present dificil i el futur se’ls presenta com un atzucac tenen més fàcil caure en la desesperança i a donar crèdit a suposades solucions radicals de signe divers. Bé que ens pot passar a nosaltres també si tota la il·lusió que estem acumulant els darrers dies acaba en una decepció.