Tag Archives: Mariano Rajoy

El meu #9N

1507684_10201871982055499_2109600561_nEl saben aquell d’un madelman que es va ajuntar amb un hippi, un okupa i un professor d’història per a enfrontar-se amb un nen repelent, la filla d’un guàrdia civil i un altre que no sabia què volia, i que van guanyar? Doncs això és el que va passar el 9N

Donat que em tocava ser president de mesa al meu antic institut vaig decidir que em quedaria a dormir a ca la mare per així no haver d’anar-hi de bon matí des del meu barri.
Vaig llevar-me ben d’hora, ben d’hora i vaig anar cap allà. Els coordinadors i gestors estaven convocats a 2/4 de 8 i els membres de mesa a les 8 però vaig voler ser-hi a primera hora per si de cas hi havia cap problema.  I també per a viure des del primer moment la jornada.
Tan aviat vaig arribar-hi que encara no hi havia ningú. Al cap d’uns segons va aparèixer una senyora que feia de voluntària i al cap de poc ja hi érem gairebé tots.  Mentre les coordinadores de procés i local revisaven que el local estigués en condicions i amb tot el material a punt la resta ens esperàvem a fora tot xerrant. Moltes rialles, molta il·lusió. Com va dir una senyora que faria de membre de mesa “És la primera vegada que veig que tota la gent que ha de ser a les meses electorals arriba tan d’hora i està tan contenta“. I a més, s’hi presenta voluntària i no cobraran res, hi afegiren alguns.

I era cert, aplaudiments i desigs que tot anés bé quan tot es va preparar i fotos plenes de somriures de les meses tot just constituïdes.

La nostra mesa acabada de constituir.

La nostra mesa acabada de constituir.

Vaig tenir la sort de compartir taula com dues noies fantàstiques: l’Anna i l’Eulàlia. Dues noies molt interessants, divertides maques i intel·ligents. Va ser tot un plaer compartir la jornada amb elles.
A les nou ja hi havia gent esperant a la porta per a votar, però com és normal en un diumenge (sobretot si és gris i amb plugim que convida a restar al llit), el degoteig de votants era continu però  la cosa  no es va acabar d’animar fins a les deu.
La nostra mesa era on havien de votar aquells que duguessin el cognom començat per A, o sigui que no vam tenir una feina excessiva a diferència de les urnes on votaven les G, M, R (o sigui, García, Martínez, Rodríguez,…) que van estar més ocupats tot el dia.

Cues a l'Institut Pau Casals

Cues a l’Institut Pau Casals

L’institut on érem (IES Pau Casals) corresponia a votants de la zona que engloba parcialment els barris de Lloreda, Nova Lloreda i Sistrells i donada la composició social, ètnica, lingüística i cultural dels barris era d’esperar que l’afluència fos poqueta però sorprenentment poc després de les 11 van organitzar-se cues que poc o molt no va parar fins a les dues i escaig. Això nosaltres, ens arribaven notícies que a l’Isaac Albèniz la gentada era impressionant.

Cues a l'Institut Albeniz

Cues a l’Institut Albeniz

Gent que votava amb els ulls brillants. Gent que somreia en introduir la papereta. Gent que segur que va recordar aquells que no havien pogut arribar a aquest dia. Jovenets que votaven per primer cop. Gent vinguda de terres llunyanes amb  DNI o TIE. Gent que ens felicitava i ens donava ànims. Gent que ens parlava en català amb accents exòtics. Gent amb cara de pomes agres que suposàvem que votaven No (però potser ens equivocàvem)i que amb l’exercici del seu dret i el seu vot legitimaven la consulta. A tots ells sense excepció els donàvem les gràcies amb un somriure quan votaven.

Mentrestant ens arribaven noticies de l’exterior. Llargues cues en molts llocs de Catalunya i també als punts de votació a l’exterior com ara Nova York, París o Londres.

Cua a La Salle a Gràcia.

Cua a La Salle a Gràcia.

Cues a Londres.

Cues a Londres.

També vam saber que els jutges van renunciar a retirar les urnes. Lògic. Aquesta imatge hauria estat nefasta per a Espanya.

A l’hora de dinar la cosa va decaure força com és habitual en les jornades electorals. Vaig preveure que cap a les cinc tornaria a animar-se de nou però va ser una miqueta abans, cap dos quarts de cinc. I fins al final.

Vam trobar força gent que venia a votar i no li corresponia aquell lloc. El sistema informàtic els rebutjava perquè el carrer, o tram de carrer, o municipi no estava assignat a aquell punt de votació, etc, també estava preparat per a no acceptar algú amb un DNI que ja constés que havia votat (però d’aquests casos no en van trobar)… Els casos aquests els derivàvem a un noi que tenia l’encàrrec d’aclarir aquestes qüestions. “L’informàtic” li dèiem perquè era l’únic que tenia accés a internet i per tant a la web de Participa2014. La resta d’ordinadors (un per mesa) només tenien connexió amb el sistema de votació i la base de dades.  Això es va fer així, segons ens van explicar abans de començar la jornada, per a evitar atacs informàtics. Previsió assenyada ja que el dia 9 i anteriors algunes webs van patir atacs brutals i organitzats  fins al punt de posar en perill serveis bàsics com ara els relacionats amb la sanitat. Tot els val per a batre l’enemic. I tant que diuen que ens estimen!
Diversos mitjans internacionals de primer ordre se’n van fer ressò. Va bé que pel món vagin coneixent contra què ens hem d’enfrontar.

No vam tenir gaire problemes amb la gent. Només algun cas de gent que volia votar amb el passaport per tenir el DNI caducat i que es van molestar quan els vam dir que no podien fer-ho (i es calmaven una mica quan els dèiem que tenien encara dies per a votar en punts territorials) , o el cas d’un senyor que no ens volia mostrar el DNI perquè “Si tengo que enseñar el DNI no voto. No se que hareis con mis datos“”Però escolti, vostè no ha votat mai?””Claro que sí, y no me pedian el DNI“.Literal. Al final li vaig dir que si volia votar calia que em deixés el carnet d’identitat i que si no, no votava. Va baixar del ruc i me’l va donar. Veig que, a sobre, s’havia equivocat de mesa. El vaig indicar on havia d’anar. Però, quina idea els fiquen al cap a aquesta gent?

Cal afegir que hi va haver molta molta gent que va signar per a sumar-se a la denúncia internacional contra l’estat espanyol per no permetre la consulta. Al començament hi havia una taula fora, a l’entrada de l’institut, però després quan va ploure de manera insistent es va instal·lar al vestíbul.

En tot cas, per a nosaltres la jornada no va tenir cap incident remarcable. Un cop arribades les vuit del vespre i tancats els col·legis voluntaris, gestors, coordinadors i membres de mesa vam procedir a votar. Com a president de mesa el meu va ser el darrer vot que es va ficar a la nostra urna.
B2COyjMCYAAk8gH

I llavors va començar el recompte:

B2CO3_pCQAEKHJF

Va anar força ràpid. En una consulta com aquesta amb poques variacions possibles de vot, el recompte ha d’anar més ràpid que en unes eleccions amb una multitud de paperetes diferents d’un munt de partits.

El resultat del nostre col·legi va ser:
SI-SI 1603

SI-NO 622

SI BLANC 35

NO 337

BLANC 20

ALTRES 222

Signatura d’actes, presentacions als coordinadors, felicitacions per la bona marxa de la jornada i cap a casa.

Mirant les noticies veig que els altres, “ellos”, continuen enrocats en les seves dèries. C’s, en la seva línia, equiparava la gent que votava als nazis. Un menyspreu total per a la gent que va patir-lo com ara Neus Català, supervivent del camp de Ravensbrück, i que no va faltar a la cita.

Neus Català, supervivent del camp nazi de Ravensbrück, votant.

Neus Català, supervivent del camp nazi de Ravensbrück, votant.

Ni una paraula, en canvi, va dedicar C’s (ni cap altre partit contrari a la consulta, ni cap mitjà que fa servir tan a la lleugera el terme “nazi”) a les concentracions explícitament feixistes que s’hi van fer. Ni tampoc contra els actes vandàlics amb l’objectiu d’intimidar o rebentar la consulta fets per neonazis. A destacar que la gent no es va acovardir i hi va plantar cara, fins i tot en algun cas algun neonazi va acabar plorant.
Indignant és, sobretot, que C’s es permetés fer aquestes declaracions un 9 de novembre, aniversari de la Nit dels Vidres Trencats. Manca de delicadesa o cretinisme?. No és d’estranyar que les comunitats jueves catalanes juntament amb associacions d’amistat amb el poble jueu i Israel hagin presentat una moció al Parlament de Catalunya per condemnar l’ús banal del nazisme i l’Holocaust en el debat polític. Però “ellos” com si sentissin ploure.

Una imatge curiosa del dia, fregant el frikisme, va ser veure el pare d’en Pere Navarro votant…amb una foto d’Artur Mas penjada al coll. Bé, hi ha molta gent que admira el President o altre polític però no per això fa coses com aquestes. A més a més coses com aquesta et porten a demanar-te quina mena de relació te amb el seu fill. En fi.

Arriben els resultats, al final els participants han superat els 2,3 milions i els vots pel Sí/Sí han superat els 80% (a l’espera dels vots que es facin fins al dia 25 en els punts habilitats i que continuen provocant cues)

Tot un èxit de participació, de fet les darrers eleccions que s’han celebrat, les europees del maig passat, van tenir una participació similar i tothom les va considerar vàlides i homologables.  I més que hi hagués hagut si s’hagués pogut votar a tants punts de votació com en altres comicis (no es van poder fer servir els centres de primària i només instituts per ser titularitat de la Generalitat). Vam tenir casos de força gent que havia vingut al nostre institut però li corresponia un altre i quan els deies que els corresponia l’altre punta de la ciutat pensaves que aquests vots (fossin el que fossin que votessin) possiblement es perdrien, sobretot en els casos de gent gran ( de fet, la majoria de gent que s’equivocava de centre ho eren) per a qui se’ls feina una muntanya anar a un altre lloc en un dia plujós.  Quan vam haver tancat les portes del centre, passades les vuit, vam sentir que tocaven al timbre alguns cops. Gent que venia a votar i s’havia errat de lloc. Vots que es van perdre si no es que tenen la possibilitat d’anar a un dels centres encara oberts fins al dia 25. Si s’hagués pogut fer una campanya informativa correcta aquestes coses no haurien passat, però la Generalitat no podia fer-ho i tot requeia en els voluntaris. Prou feina que vam fer, però amb els mitjans que podíem comptar no n’hi havia prou.

La posició dels partits anti-consulta i del govern espanyol era la previsible: La majoria de la gent no ha votat, per tant no te legitimitat. Hi ha més d’1.8 milions de persones que han votat per la independència però hi ha més gent que no ha votat.
Ja sabeu, arreu del món els abstencionistes són abstencionistes i per tant cal comptar-los com que acceptaran els resultat sigui quin sigui…llevat de a Catalunya en que tots sense excepció són computats directament com a militants espanyolistes.

Tan se val que, com he comentat abans, la participació hagi estat similar a eleccions anteriors.  Tant se val que tothom hagi pogut votar si ho volia (i alguns que ho feien en sentit contrari no se n’amagaven pas…ni tenien perquè fer-ho, és clar), o que a les darreres eleccions al Parlament (que van batre un rècord de participació amb gairebé un 70%) la suma de vots de PP (que hi va treure els seus millors resultats), PSC, C’s, PXC i UPyD no superés els votants del Sí/Sí de diumenge.  O que els observadors internacionals (encapçalats per un eurodiputat unionista escocès, per cert) que van vigilar el procés el qualifiquessin d’èxit i que complia totes les garanties democràtiques.  O que influents mitjans estrangers també en remarquin de forma explícita l’èxit de la jornada.
Tant se val, ells es creuen els seus deliris i les seves pròpies mentides. Recordeu quan deien que havien inscrit per a votar a Bob Esponja i altres personatges? A on els havien registrat? O quan van dir que una mateixa persona havia pogut votar tres vegades? Tripijocs barroers fàcils de desmuntar, però la calúmnia ja està llençada. Potser això és molt celebrat entre la gent que no coneix el procés ni la realitat d’aquí però entre el seu “public objectiu” que viu aquí aquesta manera de tractar-los d’idiotes els pot ser contraproduent.
Durant la jornada de votació una senyora que parlava castellà amb accent andalús feia rogle amb les amigues o veïnes i comentava la jugada en veu (massa) alta: “¿Que que he votao? ¿No ves las tonterias y mentiras que disen de los catalanes?¿Pos que voy a votar? ¡Que sí, claro!

El dia següent al procés l’alcaldessa de Madrid, Sra. Ana Botella, demanava a la patrona de la ciutat ( de la qual se celebrava el dia ) que intercedís per a frenar el procés sobiranista.  La veritat és que ja només un miracle ho aturaria.
I és que una de les imatges de la jornada és l’abraçada entre el MHPG i David Fernàndez.

Aquesta imatge demostra (espero) que més enllà de les lògiques diferències polítiques quan al país li cal unitat sabem superar l’esperit caïnita i guerracivilista que tant de mal ens ha fet històricament. El dia que els veïns de ponent aprenguin això hauran fet una gran pas per a ells mateixos.

Això no vol dir, evidentment, que no tornarem a veure situacions polítiques grotesques. La política ja ho té, això. Però bé, el poble ha parlat i ara és l’hora dels polítics. Espavileu, que teniu feina!

La primera reacció del President Mas va ser la sorprenent decisió d’enviar una carta al President Rajoy per a negociar una consulta pactada, un referèndum definitiu tot i sabent que la resposta seria negativa.  Home, potser ja n’hi ha prou de voler demostrar al món que si fem el que fem és perquè són com són, no? Que no ens hem carregat prou de raons ja?
Si més no, el president espanyol va tenir la deferència de contestar ràpid: ni negociació ni reforma de la constitució ni res.  O sigui, reforça el Sí/Sí i es carrega la “tercera via” (i algú pensa que els que han votat aquesta opció del Sí/No, que va quedar en segona posició diumenge, en una consulta amb pregunta simple votarien en la seva majoria en contra de la independència?). Així que, un cop complerta la formalitat, en Mas procedirà a parlar amb diferents líders polítics i dirà què pensa fer (eleccions segurament) el proper dia 24.  Fins llavors tornarem a senti picabaralles, rumors i suposades filtracions. Paciència.

Mentrestant es manté oberta la via judicial. En un clima de tensió i de descarada ingerència política en el poder judicial s’està a l’espera de si s’inhabilita Mas (amb el risc d’acabar fent-lo un heroi), la Vicepresidenta, alguns consellers,…o que s’actuï fins i tot contra els voluntaris. Bé, aquí estem.
Aquesta situació de menyspreu a la separació de poders provocaria un escàndol majúscul en qualsevol estat democràtic però en fi.
La diplomàcia espanyola tampoc no para. Davant d’articles a la premsa internacional dient que Espanya caldria que aprengués del que va passar a Escòcia (a l’Irish Times) o que criticaven durament la hipocresia europea contra Catalunya (al Jerusalem Post) els ambaixadors espanyols a Irlanda i a Israel ja han posat el crit al cel. Fent amics. Però encara no s’han queixat dels articles del Wall Street Journal, Bloomberg i altres que he enllaçat abans…
Es querellaran contra tots? Potser algun suport que hem rebut els fan massa respecte per a ficar-s’hi. I és que volen fer por però ja no espanten ningú.

N’hi ha per allà que diuen que Catalunya els comença a avorrir. Caram, doncs mira que Espanya a nosaltres! Ja el 2007 vaig un post parlant d’ “avorriment, cansament i unes grans ganes de que tot això acabi”. Quan vius amb algú que t’intenta anul·lar, que menysprea el que fas, que no fa res més que posar entrebancs als teus somnis, que ni et comprèn ni et vol comprendre, val més que comencis a pensar en el divorci. Ni han canviat ni canviaran.

Si una cosa va demostrar el 9N és que, a banda de ja no fer por a ningú l’estat espanyol a Catalunya és cada cop més residual. Ens fotem de les seves amenaces perquè sabem que s’ha arribat al punt en que no les compliran. La desconnexió és evident i la independència arribarà perquè un dia haurem desconnectat del tot, discutirem els termes del divorci (qui es queda els trens, els funcionaris i alguna altra cosa) i bon vent i barca nova.

Salpem! #EstemConvocats9N

Portada-Punt-Avui-setembre_ARAIMA20140928_0122_5

“A les urnes, catalans!” Amb aquest titular inspirat en la famosa frase de la versió antiga d’Els Segadors (“A les armes, catalans! Que el rei ens declara guerra” un exemple de com han canviat les coses des del 1640 fins ara) i amb foto de doble pàgina a la portada, il·lustrava el Punt/Avui la noticia de la signatura, ahir, del decret 129/2014 de 27 de setembre, de convocatòria de la consulta popular no referendària sobre el futur polític de Catalunya. El número del decret (129) coincideix amb el nombre ordinal del càrrec de President de la Generalitat que ostenta Artur Mas. Una manera de reivindicar la llarga història i la legitimitat del càrrec davant dels que diuen que és una mena de gràcia i concessió de la Constitució Espanyola del 1978 (en vigor des d’un any llarg després que el President Tarradellas tornés de l’exili i prengués possessió oficialment del càrrec, per cert).

Només celebrada la signatura va comparèixer la Vicepresidenta del govern espanyol per a dir que la convocatòria era il·legal i anticonstitucional i que, per tant, presentarien recursos en contra. Va qualificar així el decret abans que fos penjat a la web de la Generalitat. Per tant, ni tan sols se l’havien llegit però ja el prejutjaven i tenien els recursos preparats.
Demà dilluns hi ha convocat un Consell de Ministres extraordinari per a tractar la qüestió. Suposo que hauran deixat un parell de dies per a que el President Rajoy es recuperi del “jet-lag” del viatge a la Xina on, a banda de lapsus notoris imagino que haurà aprofitat per a solidaritzar-se amb el President xinès davant de les reivindicacions del hongkonguesos que reclamen poder votar en llibertat, desafiant així l’ordenament legal i constitucional.

Ja veurem en què queda tot, però vistos exemples anteriors de com funciona la divisió de poders a Espanya podem esperar qualsevol cosa. “Montesquieu ha muerto!” va dir tot cofoi Alfonso Guerra quan manaven els seus.  I sense divisió de poders la qualitat de la democràcia és, com a mínim, qüestionable.

Avui, la Vicepresidenta del Govern, Joana Ortega, ha presentat el dispositiu que caldrà posar en marxa per a efectuar la consulta a més de la web 9nconsulta2014.cat que n’informa i resol dubtes, etc..

I ha començat la campanya informativa amb aquest anunci:

Em fa gràcia que la campanya s’anomeni “Tu decideixes”, coincideix amb una del mateix nom de fa vuit anys, quan el referèndum de l’estatut, en la que vaig participar activament, i que va ser la llavor de la posterior Xarxa de Blocs Sobiranistes. Sembla que hagi passat un segle!

A l’entrevista que es va fer ahir al MHPG Mas (per cert, l’etiqueta #presidentMastv3 va arribar a ser Trending Topic mundial, una mostra que aquestes coses no interessen a la gent, oi?) aquest va defensar l’estricta legalitat de la consulta fins i tot d’acord amb la Constitució Espanyola com s’explicita en diversos articles del decret, cosa que fa difícil l’argumentació contraria de caràcter legal.  Però, vist el prejudici amb el que actuen cal preveure-ho tot. “Si ho enfonsen tot no serà amb pulcritud jurídica, sinó “manu militari” i això és un missatge diferent, i no descartaria denunciar-ho a Europa.” Va dir.
També va dir que,  malgrat una possible paralització del procés per part del Tribunal Constitucional, es continuaria endavant i assumiria personalment els riscos que se’n derivessin.
Bé, ja fa uns dies va recordar que va recordar, i no perquè sí, que actuar amb astúcia i habilitat era més important que fer-ho amb només la força bruta, tal com va passar en el duel entre Goliat i David, aquell que després fou rei de tan bona estrella (tan bona que la seva fama encara perdura avui)

“El nostre vaixell és un veler, no és un vaixell de motor. Els vaixells que van a vela porten un motor, gairebé sempre, si es queden sense motor despleguen les veles, i per poc vent que hi hagi, mantenen el rumb” va ser la metàfora marinera que va fer servir per a resumir.

Sembla doncs, que salpem. No només de nosaltres, però sobretot de nosaltres depèn de mantenir ferm el rumb de la travessia. I no espantar-se amb els núvols negres que s’albiren a l’horitzó i que anuncien tempesta.

El que fem aquests dies immediats i l’actitud amb la que actuem determinaran com ens aniran les coses i com serem inscrits en el llibre de la Vida i la Història.

El que hem viscuts és a la nostra memòria,

el que hem de viure és a les nostres mans.

Ara, la història ens convoca

La cosa s’accelera

Avui hi haurà l’esperada reunió entre el MHPG Artur Mas i el President espanyol Mariano Rajoy.

El ressultat està més que cantat. Ja moltes vegades han dit des d’Espanya, des del PSOE i el PP, que no hi ha res a pactar. Ahir mateix Rajoy ho va dir al Congrés dels Diputats com a pròleg a la trobada d’avui.

La cosa s’accelera. No només el Rei ha trencat la seva neutralitat (cosa que ha sorprés algun mitjà estranger) en temes polítics (cosa que, donada la imatge que te la monarquia actualment, potser ha estat fins i tot contraproduent) sinó que les amenaces són cada cop més increïbles; el ministre espanyol d’afers exteriors ha dit que la independència deixaria Catalunya fora de la Unió Europea eternament (!!!???) advertiment que cal afegir als tant reiterats de ruïna econòmica. Com a resposta a aquests darrers podeu veure el video de Xavier Sala i Martin que vaig penjar al meu post anterior però és que a més a més no ens asseguren que dins Espanya hi tinguem prosperitat. El ministre Montoro ja adverteix que els pressupostos de l’any vinent “segurament” (o sigui que no) no compliran els compromisos d’inversions a Catalunya segons la clausua addicional tercera de l’estatut. Clausula que no s’ha complert mai ni pel PP ni pel PSOE. Donat que l’estatut és una llei orgànica hauria de ser d’obligat compliment. Si més no és el raonament que fan amb la constitució… De vegades no saps si pensar que en realitat volen que marxem i no saben com dir-nos-ho o si entre els alts aparells de l’estat tenim infiltrats agents nostres… L’única cosa que saben fer bé és fer augmentar el nombre d’independentistes a cada declaració. Però com va dir algú (crec que Napoleó) quan el teu enemic s’equivoca, no el distreguis.

Avui reunió com deia. O posada en escena millor dit. Més del que s’hi digui el que tothom espera és el que passi després. Tot continuant amb la seva política de gestos el MPHG Mas ha declinat fer la compareixença posterior a la reunió davant dels mitjans de comunicació a la Moncloa com es fa normalment, i els convoca a la delegació de la Generalitat a Madrid.
És de suposar que allà farà una nova demostració del domini d’eufemismes de la paraula “independència” però potser hi aprofita per a convocar eleccions. Segons alguns mitjans la única cosa a decidir serà la data concreta però en tot cas serà aquesta mateixa tardor.

Quin paper jugarà CiU i el Govern a partir d’ara? Ja ho veurem però algunes decissions i gestos estn sorprenent força com ara la decissió de tirar endavant una administració d’hisenda pròpia tant sí com no la primera pedra de la qual és el conveni signat amb les diputacions provincials (que, ves per on, al final serviran d’alguna cosa) o demanar als empresaris que es dediquin a vendre fora “pels temps que vénen”.

 

Font de la imatge: El Singular Digital