Tag Archives: Mas

Quan s’hagi de votar ja avisareu!

Artur-Mas-y-Oriol-Junqueras-du_54358124723_54028874188_960_639Abans de tot una prèvia: Des que fou restaurada la Generalitat de Catalunya els partits catalans (és a dir, els que no són sucursals d’un partit espanyol i aquí no incloc el PSC) han tingut la majoria de vots i la majoria absoluta d’escons del Parlament: CiU, ERC, PSUC, ICV, SI, CUP,… Fins i tot si reduïm la llista als que s’han declarat a favor de la independència la suma ha superat sempre els 68 escons que marquen la meitat d’escons.
Encara diria més, quan el MHPG Mas va avençar eleccions el 2012 ho va fer per a carregar-se de legitimitat per a portar endavant el procés i els resultat va ser, com sempre, que els partits pro-independència van assolir la majoria absoluta de carrer (CiU+ERC+CUP: 74 escons) amb un nivell de participació rècord (sobre el 70%).
Dic tot això perquè no caldria convocar noves eleccions. Les del 2012 ja es venien com a plebiscitàries, no només per a fer la consulta. No cal muntar un sarau per a cada passa que fem.
Però sorprenentment cap dels actors interessats (ni partits polítics, ni societat civil) ha tret aquesta qüestió.

Ara la cosa està en quan i com es convoquen eleccions. Les propostes que s’hi barallen són dues: La llista unitària proposada per Artur Mas i les llistes paraigua proposada per Oriol Junqueras.

En aquest enllaç podeu veure la conferència integra del President Mas.

I en aquest altre podeu veure la conferència integra del líder d’ERC.

Personalment m’atreu més la proposta de Mas i diria que aquesta és l’opinió majoritària. Només cal recordar quina va ser la reacció de la gent quan va acabar la conferència del President i comparar-la amb la que va haver quan va acabar la de Junqueras, en una setmana vam passar d’una trempera col·lectiva a tenir dubtes i confusió.
De tota manera el que cal esperar que s’arribi a un acord ràpid i que tothom ho accepti. La doble pregunta del 9N tampoc no era la favorita de ningú i bé que tots la vam acceptar (en realitat la doble pregunta servia per a que s’hi sentissin a gust els d’ICV i Duran i Lleida i intentar “captar” el PSC, en vista del posicionament de tots ells crec que la propera vegada podrem tirar pel dret amb una pregunta normal).

– La proposta de Mas parla d’una llista unitària independentista però aclareix que no es tracta necessàriament d’una llista única (pensant segurament en que les CUP anirien per la seva banda). No és una llista de partits sinó que la formarien polítics i persones rellevants que estarien al poder durant un període màxim d’any i mig, aquest període seria el de trànsit cap a la independència. Evidentment la llista hauria de guanyar per majoria absoluta.

– Dues coses que em van agradar especialment d’aquesta proposta: Els integrants d’aquesta llista no es podrien tornar a presentar i l’actual President pot anar-hi o no com a cap de llista, pot anar-hi tant de cap de llista com tancar-la en darrer lloc  (i de qualsevol manera tampoc s’hi tornaria a presentar). Em sembla interessant perquè Mas vol demostrar així que posa el país per davant d’interessos partidistes o personals. La limitació dels integrants d’aquesta llista em sembla important perquè servirà per a fer neteja dintre dels partits i no crearem “patums” (hem estat dècades veient com alguns aportaven com a mèrit haver lluitat contra la dictadura o haver fet la transició com si per això els haguéssim d’estar agraïts eternament, val més no crear personatges similars entre els “pares de la independència”) a més de poder atreure el talent de persones que no militen en cap partit i no els agrada la política però podrien en canvi sentir-se atrets per un servei temporal i crucial per al país.

– Diu en Mas que una llista unitària mostraria més legitimitat al món sobre la posició del país. No hi estic d’acord. El que cal que el món vegi és una majoria de la població i una majoria del Parlament a favor de la independència (això, com he dit al començament ja es veu ara però en fi). Com s’aconsegueixi és indiferent.

– Diu en Junqueras que és millor fer-hi llistes separades. A mi em va sobtar en sentir-lo perquè de sempre hem sentit que, per les peculiaritats electorals de l’aplicació de la llei d’Hondt, era sempre millor concentrar vots que no dispersar-los (sempre s’ha dit que les dretes guanyen les eleccions millor que les esquerres perquè aquests es perden en una sopa de lletres de sigles, oi?). Però l’argument amb el que el líder d’ERC defensa la seva afirmació és que hi ha gent que no votaria mai Convergència encara que fos indirectament.
Deixant de banda el fet que la llista unitària no és de Convergència sinó de tots (llevat dels radikals de les CUP i similars) hi trobo una mica d’absurditat en aquest plantejament: Tant si ERC i CiU van en llistes separades com conjunta és clar que hauran de governar plegats, no? Sinó no cal fer res i continuar com fins ara (de fet, Mas ja ha dit que per a continuar com fins ara no cal avençar comicis). Llavors està dient Junqueres que el seu públic objectiu el votaria si no va al costat de CiU però en canvi acceptarà que governin plegats? No faríeu millor d’anar negociant què i com fareu la transició cap a la independència? Ai! Aneu amb compte que de tant voler aplegar rebotats del PSC que s’han despertat independentistes el dia que el seu partit s’ha enfonsat (i que mai han fet res per la independència i han estat sempre còmplices de tots els pals a les rodes que ens ha posat el PSOE) no acabeu PSCeitzant ERC.

Sigui com sigui acceptaré la proposta que acabi triomfant (Vés que hi haig de fer!) Suposo que l’ANC està treballant entre bambolines i que les reunions, trucades i missatges entre totes les parts estan essent continus per tal que hi hagi un acord aviat. De fet, acaba de transcendir que dissabte va haver una reunió secreta (ara ja no l’és) entre Mas, Junqueres i les Catalines Carme Forcadell, Muriel Casals i Josep Maria Vila d’Abadal.

Personalment preferiria una llista unitària, a banda de perquè m’agradi més i hi vegi més avantatges com ja he explicat està el fet que si haig de votar a partits ho haig de fer amb la pinça al nas sigui quin sigui qui acabi votant. I curiosament si triomfa la proposta d’ERC Junqueras podria aconseguir que faci una cosa que no he fet mai fins ara: Votar, encara que sigui sense entusiasme, CiU en unes eleccions al Parlament.

En tot cas ja avisaran quan calgui votar. És l’hora dels polítics. Per la meva part considero que ja he tingut prou de participar en performances, signar manifestos i pagar quotes.

Dos petits apunts abans d’acabar:

– Sembla ser que una part del sobiranisme està en alerta pel fenomen Podemos aquest. La veritat és que les enquestes mostren aquest partit com una mena de cicló que arrasa amb tot. M’ho miro amb cautela, i sobretot estranyesa. Que aconsegueixi suports a Espanya d’acord. Però que fins i tot quedi com a segona força a Euskadi  i aturi l’independentisme ja no em quadra tant. Tantes dècades de lluita de l’esquerra abertzale per al final acabar votant un partit reformista espanyol? Per a això podien haver-se fet d’Euzkadiko Ezkerra fa anys!  I a Catalunya igual, que tregui vots de partits espanyolistes d’acord, però que faci tant de forat en partits independentistes és quelcom que no m’empasso. I menys quan les propostes que fan són més confuses que l’Apoyaré del Zapatero: Enquadrar el dret a decidir en un procés constituent a tot l’estat (per a fer què? La República? D’això ja no en parlen) i dir tot amb aquella dialèctica guerracivilista tan espanyola (o dels meus o traïdors, o Podemos o la casta) que el porta a menysprear Artur Mas i dir que mai no s’hi abraçaria com si que va fer David Fernàndez. I mentrestant no te cap proposta a fer sobre el finançament de Catalunya.   O les enquestes estan molt mal fetes o es fa bo l’aforisme de Nietzsche que diu que la gent prefereix creure en el no-res a no creure en res.He fet un experiment casolà: he preguntat a la gent del meu voltant qui te Podemos com una de les seves opcions de vot, el resultat ha estat aformatiu només en votants del PSC o ICV. Cap de les meves coneixences independentistes m’ha dit que ho faria.  No te cap validesa sociològica però us convido a fer el mateix.

– Ahir va sortir publicat un primer resum de la proposta de constitució catalana. Segons m’han comentat avui sembla ser que hi ha certa confusió sobre la veracitat del text i podria ser que no fos Santiago Vidal qui estigués darrera d’això. Potser era una innocentada? Malgrat que la broma seria de mal gust espero que sí, perquè algunes de les propostes són per a desesperar-se.  Per exemple quan defineix Catalunya com “una nació de pau, lliure d’exèrcit i forces armades” Encara estem amb aquestes ximpleries? Encara no sabem que els únics estats sense exèrcits són els paradisos fiscals pel simple fet que amaguen tantes coses que ja sortirà algú a defensar-los? Encara ens pensem que dir que som pacifistes és una mena de conjur que ens evitarà prendre mal quan algú ens vulgui fotre? Tenir exèrcit no vol dir gastar-se milionades en submarins que no suren sinó fer un cos eficaç que vetlli per la seguretat. Avui en dia més que tancs el que cal és prevenció i defensa d’atacs cibernètics. Que no us enrecordeu del que va passar el 9N? Doncs això no va ser res.

Encara pitjor és la idea de fer el castellà llengua oficial fent bona així la famosa instrucció dels temps de Felip V de fer per a introduir el castellà de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado. 

No és un acudit només d’aquests que redacten la constitució (per cert, qui són?)Un dels moments més vergonyants que he viscut com a independentista de llengua materna castellana que ha fet seu el català va ser quan vaig veure l’assemblea de l’ANC dempeus aclamant una organització formada per gent que te com a mèrit no parlar català, com si haguéssim arribat fins aquí gràcies a ells (S’estaven enumerant les organitzacions, partits i demés que hi havien col·laborat i tots havien estat aplaudits discretament). Sembla que encara hauré de viure moments pitjors si tot segueix així. Ja vaig dir fa un temps que m’entraven ganes de tirar el barret al foc i passar-me al castellà

En fi, votaré per la independència en llistes separades o no, i si després es fa un referèndum de debò també hi votaré (tanmateix la constitució si es fa en termes que no m’agraden no la votaré) però anem amb compte amb fer genialitats que encara no hem sabut fer un país normal i ja n’hi ha que volen donar lliçons al món.

El moment depen de nosaltres i de nosaltres dependrà demostrar que ens hem merescut o no el que ens ha passat els darrers tres-cents anys i si som mereixedors del que ha de venir.

Això sembla que acabarà en DUI

Fa uns sis mesos que el Parlament, després de la manifestació de tot just feia uns dies, va aprovar una resolució que instava el Govern a fer una consulta sobre la independència durant la següent legislatura (és a dir, aquesta). Fa tres mesos que els partits que conformen l’acord de governabilitat van acordar que la consulta es faria el 2014 com a molt tard. Fa dos mesos que el Parlament va instar el govern a inciar-ne el procés. Encara no fa una setmana que s’hi va votar una nova resolució pel dret a decidir (que complementa l’anterior i que no deixa de ser un paripé per a que el PSC pugui fer alguns passos més en el trànsit cap als partits independentistes per a veure si s’hi poden recol·locar). I fa només unes hores que l’ANC ha fixat la data límit per a la consulta el 31 de maig del 2014 (i anuncia, tot recollint una iniciativa sorgida al facebook fa algunes setmanes, la intenció fer una cadena humana per la independència el proper 11 de setembre a l’estil de la que es va fer al 1989 a les Repúbliques Bàltiques (Estònia, Letònia i Lituània) que es volien independitzar de l’URSS).

Fa poc es va complir el 140è aniversari de la primera proclamació de l’Estat Català però en només uns mesos n’hem fet més camí que mai des del 1714. I és que tenim pressa, molta pressa. La situació econòmica, política, social i institucional es fa més insostenible cada dia que passa. La guerra bruta de l’estat espanyol per a desacreditar les institucions catalanes no sembla que afebleixi gaire el moviment independentista (si l’alternativa que ofereixen és continuar a una Espanya arruïnada i corrupta i que només ens ofereix continuar com fins ara no crec que aconsegueixi seduir gaire gent ja convençuda que no hi ha més solució que fer-nos el nostre propi estat) i  els plans del CNI no és que ens espantin gaire. Potser per això sovint dóna la impressió que més que aturar el xoc de trens el que ells pretenen és fer descarrilar el nostre.  Ja no volen seduir sinó que ataquen amb tota la ràbia. “Ellos” poden amenaçar, insultar i difamar però si algú d’aquí gosa dir res se’l treuen del mig.

A més a més hi ha la qüestió de les “retallades”. El Conseller Mas-Colell diu que veu impossible la seva aplicació, Oriol Junqueres encara menys i per això en fa pedagogia:

Així doncs, és urgent fer la consulta i aconseguir la independència. No cal que sigui demà passat ni la cosa va d’unes setmanes però sí d’uns mesos perquè els país (i el benestar de la seva gent) se’ns desfà a les mans.

Però tots sabem que no hi ha ni la més remota possibilitat que el govern espanyol (ni el d’ara ni cap altre sigui del partit que sigui) accedeixi no ja a “concedir” la independència sinó ni tan sols a permetre’n una consulta. I intentar convèncer-los seria perdre molt de temps per a no arribar en lloc (recordeu el procés de l’estatut)

Què fer? Doncs jo crec que la situació és tan insostenible (socialment, econòmicament, institucionalment,..) que pot acabar en una Declaració Unilateral d’Independència al Parlament i consulta ratificativa posterior amb els fets ja consumats. És millor fer la DUI abans que la consulta i no a l’inrevès, faria que els votants se sentissin recolzats pel Govern i no temessin que fos un vot llençat.

També pot ser que s’aprofiti una contesa electoral per a fer unes eleccions plebiscitàries, és a dir, que es votessin partits però que tothom tingués clar que votar a segons quins partits equival a votar SÍ a la independència. Aquesta posibilitat ja havia estat comentada sense cap concrecció i, fins i tot, s’havia apuntat a una coalició electoral CiU-ERC

Doncs l’oportunitat per a fer això la tindrem ben aviat. Les eleccions al Parlament Europeu sempre han estat unes eleccions de segona en les que a l’hora de votar es tenien més en compte factors interns que no de nivell europeu. A més molts partits les feien servir com a cementiri d’elefants per a portar-hi velles glories dels seus partits a les que volien treure del mig o oferir-les un retir daurat (L’excepció són els partits catalans que hi porten primeres espases, a les darreres hi van anar Ramon Tremosa (CiU), Oriol Junqueres (ERC) i Raül Romeva (ICV) cosa que demostra qui és el més europeista), així que no passarà res si s’aprofita com a succedani de consulta per a la independència o com a suport d’una DUI.

I quan seran les eleccions europees? Doncs el diumenge 25 de maig del 2014, curiosament, o no tan curiosament, molt semblant al límit que ha marcat l’ANC. (Casualment al llibre “Crònica de la independència” de Patricia Gabancho la independència es proclama un 25 de maig, però del 2010. Ja hi fem tard)

Hi queda més d’un any i sembla tota una eternitat. Queda molta feina pera fer a nivell intern i extern però sembla dificil que es pugui aguantar tant de temps a aquest ritme de desgast i crispació. Més encara quan el govern està treballant encara amb els presupostos prorrogats dels 2012. ERC ha dit que no pensa votar uns pressupostos per al 2013 que continguin les noves retallades previstes i CiU no pot trobar ningú més que estigui disposat a donar-hi suport. Tot i així no semblen gaire amoïnats. És una estratègia conjunta per a anar preparant el terreny per a mostrar la situació insostenible que tenim i preparar l’opinió pública per a quan prenguin la “decissió inevitable” (de forma més immiment si no hi ha pressupostos enguany o més diferida si sí s’acaben aprovant) de la DUI al Parlament? Potser, però sigui com sigui és evident que, passi el que passi al final, la situació actual no pot durar gaire més d’un any.

 

 

 

 

 

L’equip que te la missió de dur-nos a la independència…i treure’ns de la crisi

nou-govern-27380

 

 

 

En la seva primera compareixença després de prendre posessió de nou com a Conseller, Mas-Colell va dir que, malgrat que el 2013 serà un any encara més dificil que el 2012, aquesta legislatura serà la de la sortida de la crisi. Ves que ha de dir!, en tot cas ja han pres les primeres mesures: Prórroga dels presupostos d’aquest any (obviament no hi ha temps material per a que el Parlament aprovi el nou dintre d’aquest any) i la reforma de l’impost de patrimoni (a corre-cuita abans de finals de desembre per tal que es pugui recaptar ja al 2013) Tot i això Mas-Colell veu impossible aconseguir el nivell de dèficit exigit. Ressulta dificil de creure que el país pugui aguantar gaire messos més en una situació que s’agreuja cada dia que passa.

Sigui com sigui, aquest és l’equip que ha de liderar Catalunya en el camí de la   independència i de la sortida de la crisi o be enfonsar-nos en la més gran de les decepcions (És significatiu que a la web del govern tot allò referent a la gestió estigui dins l’apartat Transició Nacional):

Artur Mas, president de la Generalitat.

Joana Ortega, vicepresidenta del Govern i consellera de Governació. Es manté al càrrec. Membre d’UDC i propera a Duran.

Jugada estratègica que revela unes quantes coses: Malgrat que teòricament el càrrec de vicepresident és el número 2 del Govern, les peces claus i més properes al President seran Mas-Colell i Francesc Homs.

 

Andreu Mas-Colell, conseller d’Economia i Coneixement.Independent. Es manté al càrrec però amb un paper reforçat. El seu prestigi internacional servirà per a internacionalitzar la situació catalana.

 

Francesc Homs, conseller de Presidència, que també assumeix Exteriors (tot i que de moment el nom d’ “Afers Exteriors” no s’afegeix al de la Conselleria). Ascendeix a conseller després de ser secretari general de la Presidència durant l’última legislatura.

 

Germà Gordó, conseller de Justícia. Substitueix en el càrrec a Mª Pilar Fernández Bozal, independent que va ser proposada per UDC i que va crear certa polèmica quan va entrar al govern en ser ella qui, des de l’advocacia de l’estat va voler prohibir la consulta d’Areny de Munt (i curiosament, ella mateixa va votar quan temps després es va fer a Barcelona).

Gordó, sovint anomenat “l’home a l’ombra de Mas” ascendeix a conseller després de ser secretari del Govern l’última legislatura. El càrrec que deixa l’assumeix Jordi Baiget.

 

Boi Ruiz, conseller de Salut. Es manté al càrrec malgrat que ha estat dels consellers més criticats per la qüestió de les retallades. És independent.

Ferran Mascarell, conseller de Cultura. Es manté al càrrec.Independent ex-PSC.

Irene Rigau, consellera d’Educació. Es manté al càrrec. També ha estat de les més criticades pels ajustos que s’han fet a l’ensenyament, però la seva popularitat ha crescut amb la fermesa amb que ha aguantat les embestides wertianes.

Josep Maria Pelegrí, conseller d’Agricultura. Es manté al càrrec. És membre d’UDC.

Ramon Espadaler, conseller d’Interior. Membre d’UDC. Substitueix Felip Puig, el qual ha estat el conseller més qüestionat després de diverses actuacions lamentables dels antiavalots. Fins i tot uns dies abans del canvi de govern va posar el càrrec a disposició del president.Tanmateix el problema del cos dels Mossos d’Esquadra no era tant Puig sinó un sector que és a dins disposat a carregar-s’ho tot. Com sinó s’enten el ridícul de Puig negant el que era evident?

Esperem que Espadaler tingui més encert i fermesa a l’hora de posar ordre allà dins.

Santi Vila, conseller de Territori i Sostenibilitat. El popular alcalde de Figueres i figura ascendent convergent substitueix Lluís Recoder qui va anunciar que no volia continuar al càrrec (i que alguns interpreten com a una retirada temporal per a tornar més endavant a primera línia política)

Neus Munté, consellera de Benestar i Família. Membre de Covergència i UGT (trencant tòpics). Substitueix, molt a pesar del President Mas, Josep Lluís Cleries. Segurament les pressions d’ERC han influit en aquest canvi.

Felip Puig, conseller d’Empresa i Ocupació. Substitueix Francesc Xavier Mena.

 

Es veu una més gran presència del “pinyol” més proper a Mas (Homs, Gordó, Puig) i un increment de consellers que s’han declarat a favor de la independència (Homs, Gordó, Vila, Munté, Puig, Mas-Colell, Rigau)

Pel nostre bé, sort i encert que tinguin en la tasca que ara comencen. Tanmateix la “transició nacional” no serà completa si no aprofitem el moment històric per a regenerar la democràcia.

Arronsaments

Encara no ens hi hem posat de debó i ja comencem amb les rebaixes, les ambigüitats i els invents rars.

Primer va ser la reiterada negativa del MHPG Mas a parlar d’ “independència” perquè “avui dia d’estats independents no n’hi ha“.

Ja sabem que de països autàrquics no n’hi ha i que allò que més s’hi assembla és Corea del Nord (i encara, que a la que els manca menjar o petroli fan una mica de rebombori amb míssils) o l’antiga Albània d’Enver Hoxa. Encara més, si l’objectiu és continuar formant part de la Unió Europea cal cedir part de la pròpia sobirania. Quan parlem avui en dia d’independència vol dir que volem ser tan independents com els suecs, els alemanys o els holandesos per posar tres exemples. Algú creu que els habitants d’aquests estats, o de qualsevol altre, no considera que el seu país és independent encara que formi part d’alguna estructura supraestatal?.

Potser el que vol dir és que podem ser un estat federat o confederat a Espanya, però seria absurd defensar això i no buscar pactes amb el PSC que és l’únic partit que ho defensa (bé, Duran també). I tot i així seria una pèrdua de temps: a Espanya no és federalista ni el PSOE i dubto que sàpiguen que cosa vol dir i significa. Sorprèn, a més, que hagi assumit la possibilitat d’una Catalunya que sigui “interdependent” amb l’Estat espanyol en àmbits com la seguretat i la defensa. Si hi ha una cosa, a banda de la gestió de l’economia, que Espanya no voldria mai compartir amb Catalunya és precisament la seguretat i la defensa.

Tampoc no crec que vulgui alguna altra mena de relació intermitja amb l’estat espanyol. El President, i tots nosaltres, som prou intel·ligents per a comprendre que si van tombar un estatut de forma cruel i no accepten a parlar de cap pacte fiscal menys encara accediran a fer un invent estrany.

Després va n’Oriol Junqueras i advoca per un estat català amb el castellà com a llengua cooficial. Una reclamació que no està al carrer precisament. Jo imaginava que un cop independents els actuals PP, C’s i similars tindrian aquest objectiu com a cavall de batalla, el que no imaginava és que serien els propis independentistesd’ERC els que els facilitarien la feina. És por? A què?

Sobre la qüestió de l’oficialitat del castellà en una Catalunya independent ja en vaig parlar amb detall en un altre apunt (Estat català amb castellà oficial?) però voldria comentar un article de Bernat Joan “Oficialitat asimètrica” on parla de la conveniència de fer oficials castellà i anglès per la seva utilitat en les relacions internacionals. Anem a veure, pots promoure el coneixement de certes llengües perquè pot anar bé per a relacionar-se o el que sigui però d’això a fer-les oficials hi ha un tros. Arreu del món es promou el coneixement de l’anglès donat que és, de fet, la llengua franca mundial però oi que no el faran oficial i d’obligat coneixement per llei a França, Alemanya, Espanya, etc?.

Un tercer debat, obert pel President Mas, és el de la conveniència de tenir exèrcit o no en una Catalunya independent.  Entenc que la despesa en defensa és impopular i més en temps de crisi però si mirem la llista de països sense exèrcit veurem que en bona part són paradisos fiscals (és a dir, amaguen tantes coses que no interessa a ningú atacar-los…i si algú els ataca ja hi haurà qui li interessarà sortir en la seva defensa) o bé te acords amb altres països o organitzacions (com per exemple Islàndia,  que és membre de l’OTAN).

Des de fa molt de temps hi ha un rebuig a Catalunya a tot el que sigui militar (cosa que es contradiu amb la nostra història) i aquest rebuig segurament és degut a l’actitud de l’exèrcit espanyol (segurament l’exèrcit europeu que ha matat més gent “dintre” que “fora” de les fronteres que diu defensar), però tot país ha de tenir unes forces de seguretat i defensa. Estaria d’acord en debatre el model que en volem, ja que avui en dia deu ser força absurd gastar-se una milionada en tancs i avions quan seria més útil invertir en repel·lir atacs informàtics  o de terrorisme global i en una xarxa de serveis d’intel·ligència, però no la seva existència.

Hi ha molta retòrica pacifista benintencionada però somiatruites: Encara no hem sabut fer un país normal i n’hi ha que ja volen donar lliçons al món de com s’han de fer les coses.

Diu el President que potser caldrà internacionalitzar el conflicte. Segurament, però ja a hores d’ara hem esdevingut un aparador i ens estan mirant amb lupa (A nosaltres i a Espanya). Si volem que ens prenguin seriosament hem de fer les coses seriosament i sabent el que volem. És hora que els que han de prendre les decisions siguin valents i no s’arronsin.

Bròquil is over? Let’s make a thinking, then.

Com era d’esperar, això no ha anat bé.
I com que no ha anat bé, caldrà prendre decisions.

N’ hi havia que pensavem que potser avui mateix el MHPG Mas anunciaria avençament d’eleccions. No ho ha fet, i postposa les reaccions al (no) ressultat de la reunió per al debat de política general de la setmana vinent al Parlament.

Ara tot són especulacions: que si hi haurà un anunci d’eleccions avençades per aquest mateix any (i conseqüentment caldrà decidir si és millor una coalició electoral independentista o bé fer el pacte després), que si tot és una cortina de fum per a promoure la imatge de Mas i aconseguir una majoria absoluta en aquestes suposades eleccions,….

Tanmateix també hi existeix una altra possibilitat: Que durant el debat de política general proposi al Parlament la declaració d’independència. Us ho imagineu? 🙂

Però ho considero poc probable. Dubto que tots els diputats que hi ha avui al Parlament per CiU votessin a favor i a més hi ha la qüestió econòmica: el famosos cinc mil milions i escaig del rescat eren per a fer pagaments urgents i encara no han arribat….És dificil fer cap pas en aquest sentit amb aquest problema no resolt. A no ser que es facin números i es consideri que amb un tancament de caixes immediat ja estaria solventat tota la qüestió de la tresoreria mentre es tramita i es discuteixen els termes del divorci.

En tot cas ja està vist que s’ha acabat el bròquil. O assimilació o independència. O caixa o faixa. Està clar que no hi ha cap altre remei que fer-hi un pensament.

Diuen que Ramon Trias Fargas va dir que Catalunya seria independent quan estigués ofegada econòmicament. Fa temps que hi som.

Diuen que Santiago Carrillo va dir que Catalunya seria independent però que ell no ho veuria. Va morir fa uns dies.

Diuen que el Doctor Trueta va dir que Catalunya seria independent quan el Camp Nou cridés “independència”. Bé, doncs, al partit d’abans d’ahir contra l’Spartak de Moscou….

I és d’esperar que el proper partit contra el Reial Madrid (Lliga, 7 d’octubre) encara serà més massiu…

Cap profecia més? 🙂