Tag Archives: PP

Consulta el #2014. #SíSí.

Portada de la revista "Esguard". Potser en un proper número publiquen una caricatura dels superdolents.

Portada de la revista “Esguard”. Potser en un proper número publiquen una caricatura dels superdolents.

Per a sorpresa de molts, i no pocs independentistes inclosos, els terminis d’“el procés” poc o molt es van complint.

Quan vaig viure el procés del nou estatut prou vaig aprendre que no coneixem del tot el que passa entre bambolines. Per al ciutadà comú es fa dificil (ja normalment i més encara en processos més trascendets com ara aquest) destriar els globus-sonda, el que s’ha de llegir entre línies, el que s’ha d’interpretar literalment, les intoxicacions partidistes i interessades, les maniobres de distracció,… Vet aquí perquè m’he abstingut de fer posts sobre el tema fins a saber dades més concretes.

Així, després que s’anunciés que l’acord arribaria justet sobre el calendari previst (data i pregunta abans de final d’any) va arribar l’acord amb un clima de discrecció inaudit (per al que estem acostumats) mentre els mitjans anàven plens de la polèmica sobre el nom d’un simposi històric (Espanya contra Catalunya) que si no fos per això no hagués cridat l’atenció de ningú més enllà dels entesos i interessats (què us deia de maniobres de distracció?). De fet, sobre el simposi en sí se n’ha sabut ben poca cosa i els que més han bramat en contra, com és habitual, són els que menys interès han mostrat pel que s’hi deia.

La discrecció es va trencar minuts abans de la compareixença oficial però amb un certa confussió. Als 324 deien que la reunió del dia 12 ja havia acabat i que ERC havia convocat una reunió de la seva Executiva, mentre que a Catalunya Informació deien que la reunió encara estava en marxa i poc més de deu minuts abans de les dues de la tarda ja van filtrar la data i la pregunta, informació que ja va començar a còrrer per les xarxes socials, virtuals o no.

Aquesta foto és l’única imatge que tenim de les negociacions. Juntament amb el MHPG Artur Mas s’hi veuen els representants partits:  Francesc Homs (CDC i Portaveu del Govern), Jordi Turull (CDC), Joana Ortega (UDC i Vicepresidenta del Govern), Ramon Espadaler (UDC), Oriol Junqueres i Marta Rovira (ERC), Joan Herrera i Joan Mena (ICV-EUiA) i Quim Arrufat i David Fernàndez (CUP).  A banda de imatge d’unitat que demostra una imatge com aquesta també poden veure dades curioses, com ara que Ramon Espadaler  (representant a UDC però que també és el Conseller d’Interior) i David Fernàndez estiguin asseguts un al costat de l’altre, o el fet que en un tema de tanta trascendència no hi sigui Duran i Lleida com a representant del seu partit (Una retirada progressiva i discreta de la primera línia política potser? Seria d’agrair, sobretot per al seu partit, el qual està pagant cara la seva tebior sobre el tema )

La compareixença posterior (feta quan passaven pocs minuts de les dues de la tarda i a la qual no hi va assitir el diputat Arrufat) donaven la bona nova: Tenim data i pregunta.

Data, el 9 de novembre.  Al final s’ha optat per aquesta opció prescindint del que pugui passar al referendum escocès del 18/9. De fet, poca confiança ha de tenir algú en el nostre procés per a pensar que un ressultat negatiu allà pugui influir-hi de forma important. Aquesta data (el 9/11/2014  que per cert en el calendari anglès on intercanvien les posicions del mes i el dia seria el 11/9/2014) coincidirà amb el 25è aniversari de la caiguda del Mur de Berlin, i a més és el dia contra el feixisme i la intolerància (commemoració de la Kristallnacht) però no són aquestes les raons que s’han tingut en compte per a triar la data.

L’Assemblea Nacional Catalana tenia en marxa la campanya “Signa un vot” que reclamava una consulta com a tard el 31/5 i si no es pogués fer o no s’acatés el ressultat reclamava una Declaració Unilateral d’Independència com a tard el 11/9. Donat que l’ANC ha mostrat el seu acord amb la decissió presa, hi adaptaran la campanya.

La pregunta. Per acontentar tothom calia que la pregunta fos inclusiva i contingués la paraula independència. La idea (idea de Mas) és la pregunta doble:

Vol que Catalunya sigui un Estat? (Amb majúscules va remarcar el MHPG i no és una qüestió intrascendent)

En cas afirmatiu, vol que aquest Estat sigui independent?

Això dóna peu a tres respostes vàlides: No, Sí/No i Sí/Sí.  És de suposar que la resta de combinacions seran considerades vots nuls llevat de la de no contestar res que serien vots en blanc. Això ho sabrem quan surti el reglament de la consulta  que ens aclarirà també altres qüestions importants com ara quin percentatge caldrà per a considerar una opció guanyadora, què fer si cap opció passa del 50% (una segona volta amb les dues opcion majoritàries, potser?) i la més peluda, com entendre què vol dir el Sí/No. Totes les especulacions que en fem fins llavors seran només això, i ja no diguem les enquestes que s’hi facin. Si no se sap del cert com cal entendre la votació, com han de ser fiables les enquestes?

Efectivament l’opció “No” és clara: No vull que Catalunya sigui un estat, sigui independent o no.  L’opció del “Sí/Sí” també és ben clara: Vull que Catalunya sigui un estat independent. Però l’opció “Sí/No” és més ambigua: Vull que Catalunya sigui un estat però no independent. Això porta a considerar diverses opcions: un estat federat o confederat ( a on? en principi a Espanya se suposa), un estat associat (tipus Puerto Rico),…. Aquesta opció s’ha fet expressament per a que no es despengessin del procés els partits no explícitament independentistes però que tampoc rebutgen de ple aquesta opció, és a dir, ICV-EUiA i UDC però també per a intentar que el PSC, o part d’ell, s’hi reenganxés .  Així que seria tot un detall que ja que s’ha fet la pregunta d’aquesta manera per ells expliquessin què en volen interpretar.
Personalment, tot i que entenc les motivacions de fer la pregunta així, jo era partidari de fer una pregunta directa (Independècia, sí o no?) ja que aconseguir un estat federat o confederat o com sigui implica unes regles de joc que Espanya no estaria disposada a acceptar i que dificilment entendria. Considerar Catalunya un estat del mateix rang per a no ser independent implicaria començar un llarg procés negociador (en l’improbable cas que Espanya s’avingués a negociar) que podria durar dècades. Per a la gent que ha de votar aquesta opció li pot semblar una discussió bizantina que no porta enlloc. En realitat tampoc no imagino cap partit fent campanya pel “Sí/No”, què proposaran? què argumentaran?

ICV-EUiA i UDC no s’han pronunciat encara sobre les seves posicions respecte a la consulta. Si al final aquests partits optessin pel “Sí/Sí” potser caldria reformular la pregunta i fer-la clara i simple.

La resta de partits signants del pacte han acceptat ja públicament la data i la pregunta: CDC, ERC i CUP però també altres partits més petits que tenen la seva influència com ara Solidaritat, Reagrupament o Nova Esquerra han donat la seva benedicció a l’acord i opten pel doble Sí.

El bloc del Sí/Sí ja està, doncs, pràcticament configurat. El del Sí/No ja ho veurem. I el del No?

El PSC no s’ha pronunciat oficialment però mentre Lucena diu que ell no votaria hi ha divergències dins del partit. El PP i C’s no en volen ni sentir a parlar de la consulta i el PSOE està alineat totalment amb el PP, així que posiblement (ja es veurà) facin campanya per boicotejar-la i no votar (amb la qual cosa el percentatge de vot positiu pujarà). Potser en lloc del bloc del “No” hi haurà el bloc de l’abstenció

El blod del No o l'abstenció?: Pere Navarro (PSC), Maria de los Llanos de Luna (Delegada del Govern Espanyol a Catalunya, Albert Rivera (C's) i Alicia Sanchez-Camacho (PP) celebrant el Dia de la Constitució Espanyola (6/12/14) Font: ABC.

El bloc del No o l’abstenció?:
Pere Navarro (PSC), Maria de los Llanos de Luna (Delegada del Govern Espanyol a Catalunya, Albert Rivera (C’s) i Alicia Sanchez-Camacho (PP) celebrant el Dia de la Constitució Espanyola (6/12/14)
Font: ABC.

Tot i que potser el boicot al procés va més enllà de fer campanya per a no votar i no ho dic només per la impugnació dels pressupostos de la Generalitat per a l’anya vinent. Es veu que el diputat de C’s Jordi Cañas va expressar el seu desig de formar un Ulster a Catalunya (una societat trencada per la meitat per qüestions d’identitat, plena d’odi i violència) i fa pocs dies la presidenta del PP català va recordar que la Gran Bretanya va susprendre durant un temps l’autonomia de l’Ulster. Ho va fer a causa de la violència que hi havia. Tot i això, Camacho va aclarir que les situacions no eren comparables. Llavors, per què ho deia? Recordeu això que va dir Aznar? “Abans es trencarà Catalunya que Espanya“, doncs en això estan.
Per cert, fa poc un acte d’una associació d’espanyols que viuen a Catalunya que estan d’acord amb la independència de Catalunya va ser boicotejat per un grup d’extrema dreta que duia banderes espanyoles i deien nazis als organitzadors (?!). Un dels boicotejadors era un dels responsables de seguretat que duia C’s durant el seu aplec del Dia de la Constitució Espanyola.

El que està clar és que hi ha nervis, ara veuen (o haurien de veure) que la cosa no és un caprici d’uns polítics sinó que és un corrent de fons que ha arrossegat els partits. Ara la qüestió és cercar la legitimitat legal de la consulta (social i política ja la té) i donat que la legislació espanyola no ho permetrà caldrà buscar empara internacional. De fet, això ja fa temps que s’està fent però, evidentment, ara els moviments s’acceleraran. Espanya fa temps que està en campanya per Europa i pel món (cosa que demostra que de debó estan nerviosos) però així com fa un temps es dedicaven a cercar declaracions de membres d’organismes internacionals que diguessin que Catalunya quedaria fora de la UE, OTAN, ONU i Sistema Solar (i Catalunya cercava aliats per la nostra causa) ara el que s’hi busca és suport en contra de la consulta mentre que Catalunya hi buscarà suport per a poder exercir el dret a vot. I això és una diferència important que ens pot anar bé ja que mentre que molts països poden tenir reticències a mostrar suport a la independència d’un nou estat (més per un desig a que res no canviï i la por al canvi que no pas per una posició contrària a la independència de Catalunya) no és tan clar que es mostrin disposats(si més no, els que tenen més tradició democràtica) a mostrar-se en contra del dret a consultar el poble. Més encara si la imatge que donen els uns i els altres és tan diferent.

Via Catalana – “Catalunya should have the right to vote” from Assemblea Nacional Catalana on Vimeo.

Un bell morir (potser) tota una vida honora #RTVVNOESTANCA

canal9-300x294A diferència de TV3, Canal9 (que pren el seu nom del nou d’octubre, Diada de la Comunitat Valenciana i dia en que va començar les seves emissions) va ser concebuda com a televisió autonòmica i prou. En certa manera va ser la “televisió antropològica” que volia Calviño que fos TV3, una cadena que parlés de temes locals, frívola i carrinclona (Calviño va ser el director de TVE durant els primers governs del PSOE a Espanya als anys 80, va ser qui va fer-ne una televisió moderna i oberta, imagineu que en pensaven els retrògrads). En aquells primers temps el programa estrella era un concurs d’estètica kitsch conduint pel desaparegut actor Joan Monleon. La intel·lectualitat valenciana hi sortia poc, la valencianista (encara vivia Joan Fuster) encara menys.

Evidentment Canal9 no tenia cap sentit de país (valencià) i encara menys de països (catalans) i això començava per la llengua: molts programes eren en castellà (es va crear un segon canal, avui desaparegut, anomenat Punt2, després CanalNou2, que era integrament en català amb una programació més de caire cultural). L’obsessió per negar qualsevol relació amb Catalunya arribava a extrems grotescos, recordo que durant un temps, fa anys, a la informació de l’oratge sortia el mapa del País Valencià i les Illes, obviant el Principat no fos cas que algú pensés que parlessim el mateix idioma, en canvi devien considerar que valencians i illencs es veu que si que parlaven el mateix (no són pocs els que abans s’agermarien amb la Xina per allò de l’arròs, la pòlvora i les taronges abans que reconèixer alguna cosa en comú amb els catalans). Un altre exemple el tenim en els dibuixos animats, moltes sèries s’emetien des de feia temps per TV3 (en molts casos molt abans que n’hi hagués versió en castellà) però les tornaven a traduir com si fossin idiomes diferents (aquí teniu l’intro de la mítica Bola de Drac en la versió de TV3 i aquí la del Canal9 ). Pel que fa a les pel·lícules i sèries dramàtiques les acostumaven a passar en castellà encara que ja hi hagués versió en català.

El primer director de l’ens, Amadeu Fabregat, va fer una llista de paraules prohibides que no es podien dir a la seva televisió per considerar-les “massa catalanistes”. Li agradava passar-se la normativa lingüística per l’entrecuix i, en una famosa entrevista a El Temps, va dir que “L’idioma s’ha de violar tant com calga”. Aquest personatge va ser el capitost de la cosa durant la presidència de Joan Lerma, del PSPV (increïblement encara se’n diu així) així que hom ja podia tèmer el pitjor quan el govern de la Generalitat Valenciana va anar a parar a mans de la dreta més dreta de les dretes espanyoles: el PP valencià.

Que va entrar amb força i per a força temps. Des del 95 que van guanyant eleccions de forma aclaparadora amb un índex de participació força elevat. D’acord que la barrera mínima de vots exigits per a aconseguir representació a les Corts Valencianes és força alt (un 5% enfront del 3% que es fa servir a altres llocs) i que aquesta decissió es va prendre per a dificultar l’accés a partits  considerats “pancatalanistes”, però el suport al partit popular és innegable tot i que darrerament sembla que hi ha un cert desinflament. I això que ja feia temps que mostrava quina era la seva actitud en altres institucions com ara l’Ajuntament de València on en un moment determinat va arribar a utilitzar les, diguem-ne, normes ortogràfiques del blaverisme que propugnava Unió Valenciana, fins que va fagocitar aquest partit.

Amb el canvi de govern la programació de Canal9 va accentuar la seva vessant més cutre. La cadena va esdevenir pionera en la teleporqueria, un programa de la casa, “Tómbola“, va esdevenir pioner en un format que temps després imitarien les cadenes privades espanyoles (i en tots els casos val a dir que amb unes audiències més que notables). Paral·lelament els informatius van esdevenir portaveus del partit del govern, tot tergiversant o amagant informació descaradament en temes tan important com ara la corrupció política, l’accident del metro de València (43 morts, cap responsable) i el seguiment del que es va anomenar #primaveravalenciana.

Al capdavall, aquest servilisme no els va servir de gaire.  L’agost del 2012 s’hi va aprovar un ERO a tota la RTVV, aixó sí, hi van haver acusacions que entre els que s’hi van salvar hi havia força endollats i afectes al partit del govern.

Fa uns dies el Tribunal Superior de Justicia valencià va donar la raó als sindicats que n’havien demanat l’anul·lació de l’ERO i va obligar a la readmissió dels treballadors afectats (un miler). La reacció del Govern valencià va ser la d’anunciar el tancament de la RTVV, argumentava que no podia assumir la despesa que comportava tenir tots els treballadors. Totes dues noticies van sortir el mateix dia, o sigui que els treballadors van passar de l’eufòria a la desesperança en poques hores de diferència.

I llavors va començar el festival. Potser algú esperava que hi hagués una divisió dels treballadors entre els que salvaven la feina si s’aprovava l’ERO i els afectats per aquest però no ha estat així, o no ho ha estat prou significatiu: Els treballadors van prendre el control i tot el que havien callat i amagat durant tots aquests anys va sortir de cop: Coses que no s’hi havien vist mai com ara debats plurals, crítiques al govern, presència per primer cop de gent i entitats vetades com ara “Escola Valenciana”. També hem sabut una mica com funcionava allò per dintre: el servilisme de molts treballadors o l’assatjament sexual que feien alguns directius amb episodis força grotescos com el del director general que empaitava treballadores pilila en mà i que arriba a límits que sembla mentida que s’hagin pogut amagar tant de temps. Els treballadros també han demanat perdó a les víctimes de l’accident de metro per com van tractar la notícia.


Però la cosa no te marxa enrere, malgrat les hipòcrites disculpes que ha fet el govern valencià pels “errors comesos a RTVV“, el President Fabra ha reiterat (en castellà, és clar) que pensa tancar la cadena i ha utilitzat per a justificar-ho arguments tan demagògics com fer triar entre això o tancar col·legis i hospitals per falta de fons (la culpa és del Canal9 i no de projectes faraònics que són un forat per on s’escolen milions i milions d’euros per mala gestió com ara la Ciutat de les Arts i les Ciències)

De fet, el Govern ja ha intentat recuperar el control de la situació tot nomenant un nou director i posant ja data per al tancament: al ple de Les Corts del 27 de novembre.

Mentrestant es produeixen manifestacions de protesta arreu del País Valencià i no només dels treballadors sinó de la ciutadania.  El nivells d’audiència, per cert, han augmentat de forma espectacular els darrers dies.

Amb aquest tancament el País Valencià es queda sense televisió en català (i potser aquest fet no és del tot aliè a la decissió presa) i no es preveu que el Govern valencià permeti l’arribada de TV3  (Pobres valencians! Amb comparació amb Canal9, TV3 per a ells és millor que la BBC de tan mitificada que la tenen)

Ara bé, què haguès passat si no els fessin al carrer? Haguessin continuat essent tan dòcils i servils? Haguessin continuat aguantant abusos, endolls i assatjaments sexuals? Haguessin continuant callant la corrupció i vetant els elements més “pancatalanistes”? I en les noves feines que facin a partir d’ara continuaran amb l’esperit crític que s’espera de la seva professió?

Sovint es diu que un bell morir tota una vida honora i és clar que el que està passant aquests dies serà recordat força temps i redimirà a ulls de molts les actituds passades. Però si bé l’honestedat i el compromís són exigibles a tothom hi ha unes feines ho són  especialment i són la dels periodistes i els polítics. Als segons perquè tenen com a missió la gestió dels diners de la ciutadania i als primers perquè són els encarragats de vigilar-los.

És clar que, després de tot, cadascú és producte de la seva societat. Una societat que ha creat un “model d’èxit” que potser ara sembla que entra en fallida.

Ja només els queda l’insult

Els informatius de Telemadrid comparen els catalanistes amb els nazis i els estalinistes.

El dissenyador Javier Mariscal compara la manifestació de la Diada amb una desfilada nazi.

L’expresident extremeny Juan Carlos Rodríguez Ibarra (PSOE) va comparar el MHPG Artur Mas amb Hitler.

Un regidor del PP a l’Ajuntament de Rubí també ho va fer.

José Bono (PSOE) va veure semblances entre el nazisme i el procés sobiranista

El diari “La Razón” va fer servir un cartell de l’extrema dreta per a atacar el procés d’immersió lingüística català.

Toni Cantó (UPyD) va equiparar la immersió lingüística amb la pederastia.

……I podriem seguir durant molt de temps enumerant la quantitat d’insults i desqualificacions que rebem. Aquests són dels més recents, però la cosa ve de mooolt lluny

En principi volia fer un post sobre la perversió que suposa la banalització del nazisme a Espanya per part de persones de tot espectre polític i el fet que quedi impune, cosa imposible de pensar en altres països europeus (bé, a Hongria no) però totalment normal en un estat que encara no ha passat comptes amb ell mateix pel seu passat, però quan ja el tenia mig apamat he vist que els amics de Hasbarats n’han fet un amb la contundència que els defineix, així que en recomano ferventment la seva lectura que no en sobra ni una lletra.

Només constataré que d’arguments a favor de la continuïtat a Espanya ni un. Tan sols crides a la por, intents de boicots i tergiversacions, desqualificacions i insults. En realitat és quelcom que ja tenim vist de fa temps, per exemple a les campanyes electorals dels partits espanyols ja no es donen arguments a favor del vot a l’opció pròpia sinó que s’intenta desmotivar el vot a les altres formacions polítiques.

En canvi, des d’aquí continuem donant raons des de diversos sectors i punts de vista, uns exemples de la vessant econòmica:



A ells sembla que només els queden els insults. Això potser és prou per al seu consum intern (tot i que el seu somni seria crear una confrontació interna a Catalunya) però de cara al món, quina imatge projecta cadascú? Per si no hi hagués  prou amb una penosa imatge d’Espanya a la premsa internacional derivada de la corrupció, la monarquia decadent, els tràfics d’influències o la negligència de la gestió econòmica (de les que Catalunya no està exempta i ens caldrà fer-hi molta neteja però, per a resumir-ho amb un exemple, diguem que Millet era de la FAES i no se li coneix cap simpatia per l’estelada), ara cal afegir la seva nul·la capacitat de raonar davant d’una situació política d’un poble que vol votar.

Quel la opinió internacional pot ser quelcom secundari perquè al final el que preval és que cada país actuarà d’acord amb la seva conveniència i els seus interessos? I tant, però ens cal continuar treballant per a cercar aliats internacionals i en això és tan important la imatge com el fons, i és que…si haguèssiu de fer negocis, acords o tractes amb algú qui us mereixeria més confiança, aquell que argumenta les seves raons i els beneficis que obtindrieu de tractar amb ell o aquell que només es dedica a desprestigiar el rival ?

 

Han perdut la #wertgonya (o Ja es pot notar “el cuidado”)

189253_4415809267662_263366648_nHi ha vegades que es fa certa la famosa dita que diu que una imatge val més que mil paraules. Aquesta mirada d’odi del Ministre Wert cap a la Consellera Rigau explica i resumeix molt bé moltes coses que estem sentint aquests dies.

Intents de millorar l’ensenyament? I ara! La reforma educativa presentada aspira a ser la materialització del propòsit que el ministre va expressar fa un parell de mesos: espanyolitzar els alumnes catalans.

En certa manera és lògic que un govern espanyol aspiri a que tots els ciutadans tinguin sentiments i imaginaris comuns, més encara quan el sentiment independentista va creixent dia rere dia. Però és que encara ara no han aprés la lliçó: l’espanyol no ha d’acceptar com a pròpia la llengua i cultura catalanes i el català ha de acceptar la llengua i cultura castellanes com a superiors a la seva, la qual ha de quedar relegada a un pur folklore regional i poca cosa més.

No és cap error. És el seu propòsit de sempre. Machado deia que “Castella menysprea allò que ignora” i podriem afegir-hi que n’hi ha qui a més odia a qui no s’hi sotmet. La diferència és que per primer cop (en democràcia, és clar) ja no cal que “se note el efecto sin que se note el cuidado” sinó que es pensen que poden anar a cara descoberta. I com que, a diferència de les Illes i el País Valencià, el PP aquí no és gaire res (relegat a quarta força i ho han celebrat com un triomf) no poden actuar directament contra l’ensenyament i necessiten l’ajut del govern central.

Sincerament s’agraeix. Així alguns il·lusos potser s’adonen de com estan les coses realment. Però, per què ara?

Potser realment es pensen que, com va publicar El Mundo (Sí, aquell diari que publica que te esborranys policials que ningú no troba i que la policia nega haver fet, i que malgrat tot no demanarà mai disculpes per llençar calumnies) l’independentisme està desactivat a Catalunya després de les eleccions del 25N.Potser és que els resultava simbòlic presentar aquest projecte un dia proper al Dia de la Constitució….

És posible. Però en tot cas em sembla clar que si han decidit fer aquest pas és perquè se senten segurs per a fer-ho. Potser sí que són conscients que l’independentisme és majoritari però tenen un as a la màniga: La Generalitat està endeutada fins a les celles i depén de la generositat del govern central per a fer front als pagaments mensuals. Sí, ja sabem que estem així perquè l’estat espanyol deu a Catalunya una barbaritat de calés  (això a banda de l’espoli sistemàtic) i no te la més mínima intenció de pagar-los i que la solució que dóna és prestar diners, amb interessos naturalment, però la realitat és que cada dia que passa el govern català està més endeutat i, com que no te poder efectiu sobre la clau de la caixa, cada dia es limita més el marge d’actuació. Caldrà molt de sentit d’estat a Catalunya per a sortir-se’n. Ha arribat l’hora dels líders.

Hom es pregunta si realment a l’estat espanyol es creu realment que amb actituds així aconseguirà reduir l’independentisme i aconseguir que els catalans abracin la santa unitat espanyola, i si, en el cas d’aconseguir-ho, creuen que seria una situació permanent, que esborrarien el catalanisme per a sempre. Costa de creure. Potser és que tenen tan assumit que Catalunya s’independitzarà que volen assegurar-se que marxarà arruïnada. Abans del “xoc de trens” faran que descarrili el nostre.

Per cert que la “reforma Wert” no implica canvis només en l’ensenyament de i en llengües “cooficials”, entre altres coses també preten unificar l’ensenyament de la Història d’Espanya. Si tenim en compte que a Espanya encara no es posen d’acord,setanta-tres anys després que finalitzés, en valorar la guerra del 36-39 podem imaginar quin serà el tracte que poden donar a Francesc Macià o la Guerra de Successió o la Història de Catalunya en general.

I en aquest ambient enrarit ens arriben noticies no se si generalitzables però sí inquietants. Una candidata (i posible guanyadora) de les eleccions al Col·legi d’Advocats de Madrid ha de sortir al pas de certs rumors que cercaven perjudicar la seva candidatura i l’acusaven de tenir origen català o vinculacions amb Catalunya. Repeteixo que estem parlant d’advocats, no d’anònims en un fòrum d’internet o programes de futbol en una cadena televisiva de tercera. Com a contraexemple, nosaltres fa poc varem tenir un President nascut a Andalusia. Es van dir moltes coses negatives d’ell i de la seva gestió però mai es va sentir ningú que malparlés dels seus orígens.

Això sí, els intolerants, els que escampen l’odi i la divisió però que alhora anem de víctimes som sempre nosaltres. Creen un deliri i se’l creuen, un ja no sap si és la vella tàctica goeblessiana de “repetir una mentida fins que esdevingui una veritat” o n’hi ha que necessiten un psiquiatre.

Per cert, dono fe que la Sra. Gumpert no és catalana. Si més no, jo no l’he vista mai a la Sinagoga.