Foto: Parlament de Catalunya (Job Vermeulen). 2013
Amb 85 vots a favor (50 de CiU, 21 d’ERC, 13 d’ICV-EUiA i 1 de les CUP), 41 en contra (15 del PSC, 17 del PP i 9 de C’s), dues abstencions ( de les CUP), cinc diputats que no hi van votar (del PSC) i dues absències (del PP, per malaltia), el Parlament de Catalunya va acordar el passat dimecres iniciar el procés per a fer efectiu el dret a decidir.
Aixó doncs, el 23/01/2013 (curiosa combinació de xifres) passa a ser una nova data històrica per a la col·lecció, sempre i quan la cosa passi al camp dels fets és clar.
La resolució acordada (reproduïda més avall) difereix de la proposta original consensuada entre CiU i ERC. Una de les variacions més importants és la retirada de la referència explícita a l’objectiu de l’assoliment d’un estat propi. Potser sí que si vols ampliar la proposta a d’altres partits has de rebaixar plantejaments, però les formacions més readicalment en contra de la independència (PP i C’s) no tenien ni la més mínima intenció de sumar-s’hi i, de fet, ningú no hi comptava. Aquesta rebaixa es va fer per a intentar incorporar al PSC i ICV-EUiA, els quals tenen (sobretot els socialistes) el federalisme entre les seves preferències d’articulació de l’estat espanyol. El que no s’enten és en què els pot molestar l’expressió “estat propi” si per a federar-se (o confederar-se) el que cal és que hi hagi dues entitats de mateix rang, és a dir, dos estats. Això a banda que per l’altra banda ningú no vol federar-s’hi, ni el PSOE ni menys el PP. Encara més, dubto que hi hagi algú que entengui que és i que implica el concepte.
El debat va ser històric (Aquí la sessió completa). Els parlaments de Mas, Junqueres i Herrera i l’actuació dels seus grups estàven dintre del previst però algunes coses voldria comentar de les altres formacions.
D’entre les coses que destacaria del debat està la posició del PSC. Ja feia temps que anàven perduts. Fins al darrer moment van estar discutint què havien de fer (fins i tot un sector va demanar llibertat de vot però va ser denegada la petició) De dir d’estar a favor a dret a decidir a votar en contra d’exercir aquest dret. Les “dues ànimes” que no es posen d’acord i la negativa del germà gran .
Resultat? La quarta part dels diputats (Marina Geli, Àngel Ros, Martínez-Sempere, Joan Ignasi Elena i Núria Ventura) van rebel·lar-se i no van votar. Cap acció més enllà que ja sabem que el sector catalanista del PSC no fa res més enllà d’algun estirabotet de tant en tant. Això sí, cal reconèixer que mai havien arribat tan lluny (excepció feta d’Ernest Maragall que va abandonar el partit). Fins ara sempre havien votat fidelment al PSOE, sobretot a Madrid encara que això signifiqués contradir el que s’havia votat al Parlament de Catalunya. Alguns dels que ara són tan rebels (a banda del diputats esmentats hi han expressat la seva opinió gent com Montserrat Tura, Joaquim Nadal o Marina Geli) han tingut molt de poder en el partit i no havien dit res quan el govern espanyol (del PSOE) va laminar l’estatut per exemple. Tot i així, aquests cinc diputats podrien ser afegits als 85 que van votar a favor del dret a decidir malgrat que no s’hi atrevissin a votar a favor. Per cert que tant Sanchez-Camacho com Rivera van donar la benvinguda a Navarro al club antiindependentista. L’abraçada de l’os per a apoderar-se de les restes del naufragi? La cara del lider socialista era un poema en sentir aquestes declaracions d’amistat.
Altra cosa digne d’esmentar és la posició de les CUP. A mi em va estranyar que si en aquest partit prenen les decisions en assemblea els diputats no tinguessin una posició única. Més tard vaig saber que va ser el consell polític després d’un tens debat. Ells mateix van dir que molts votants no ho entendrien…doncs mira que els que no som votants!
Tanmateix, malgrat el “sí crític” que volien expressar els dos vots d’abstenció poden ser considerats com a favorables al dret a decidir. Així ho diu el mateix David Fernàndez
Dues coses es poden dir de la intervenció del PP al debat. Que això de barrejar català i castellà pot portar a coses que no vols dir (Sanchez-Camacho va dir que Mas portava Catalunya per “un camí cap a la nada” (sic) que podem interpretar que era un camí “cap a l’anada”…cap a la independència) . La segona cosa a destacar és l’estampida que van protagonitzar els diputats peperos quan només pitjar el botonet de votació van sortir de l’hemicicle. En veure-ho la Presidenta De Gispert va expressar un “khoder” que passarà a la història (segòn 11 del video) Dos diputats populars va estar absents de la sessió per malaltia. Si haguessin assistit haurien votat presumiblement que no.
Cada parlament de l’Albert Rivera és una mostra de contorsió que intenta mostrar l’amor d’Espanya per Catalunya mentre intenta amagar el menyspreu que li causa tot allò català. En aquesta ocasió va menysprear la institució de la Generalitat i els seu centenar llarg de presidents que hi ha hagut fins ara.
Diuen que li va fallar el subconscient i que durant el seu discurs va dir “Ustedes los catalanes….” cosa que explicaria molt i s’afegiria a altres expressions cèlebres del partit com les de Jordi “Quelástima” Cañas. He intentat trobar l’expressió al video per a verificar-ho i anotar quan ho diu però la veritat és que no he pogut fer-ho. Si algú te més paciència i ho fa i ho pot indicar…
Sembla, doncs, que la cosa va de debó. Un resultat de 85 a 41 (que en realitat és 92 a 43) és una autèntica pallissa. La consulta està legitimada. Qui s’hagués imaginat que seriem aquí fa….un any? dos? uns messos? Veurem que passa a partir d’ara, no és cap cim assolit sinó una simple meta volant que marca l’inici de l’ascensió al Tourmalet en un clima de tempestes, granissades i joc brut dels rivals. Estiguem preparats.
La declaració aprovada pel Parlament és la següent:
“Declaració de sobirania i el dret a decidir del poble de Catalunya
“D’acord amb la voluntat majoritària expressada democràticament per part del poble de Catalunya, el Parlament de Catalunya acorda iniciar el procés per fer efectiu l’exercici del dret a decidir per tal que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya puguin decidir el seu futur polític col·lectiu, d’acord amb els principis següents:
“- Sobirania. El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà.
“- Legitimitat democràtica. El procés de l’exercici del dret a decidir serà escrupolosament democràtic, garantint especialment la pluralitat d’opcions i el respecte a totes elles, a través de la deliberació i diàleg en el si de la societat catalana, amb l’objectiu que el pronunciament que en resulti sigui l’expressió majoritària de la voluntat popular, que en serà el garant fonamental del dret a decidir.
“- Transparència. Es facilitaran totes les eines necessàries perquè el conjunt de la població i la societat civil catalana tingui tota la informació i el coneixement precís per a l’exercici del dret a decidir i es promogui la seva participació en el procés.
“- Diàleg. Es dialogarà i es negociarà amb l’Estat espanyol, les institucions europees i el conjunt de la comunitat internacional.
“- Cohesió social. Es garantirà la cohesió social i territorial del país i la voluntat expressada en múltiples ocasions per la societat catalana de mantenir Catalunya com un sol poble.
“- Europeisme. Es defensaran i promouran els principis fundacionals de la Unió Europea, particularment els drets fonamentals dels ciutadans, la democràcia, el compromís amb l’estat del benestar, la solidaritat entre els diferents pobles d’Europa i l’aposta pel progrés econòmic, social i cultural.
“- Legalitat. S’utilitzaran tots els marcs legals existents per fer efectiu l’enfortiment democràtic i l’exercici del dret a decidir.
“- Paper principal del Parlament. El Parlament, en tant que la institució que representa el poble de Catalunya, té un paper principal en aquest procés, i per tant s’hauran d’acordar i concretar els mecanismes i les dinàmiques de treball que garanteixin aquest principi.
“- Participació. El Parlament de Catalunya i el Govern de la Generalitat han de fer partícips actius en tot aquest procés el món local i el màxim de forces polítiques, agents econòmics i socials i entitats culturals i cíviques del nostre país, i concretar els mecanismes que garanteixin aquest principi.
“El Parlament de Catalunya encoratja el conjunt de ciutadans i ciutadanes a ser actius i protagonistes d’aquest procés democràtic de l’exercici del dret a decidir del poble de Catalunya.”
La resolució és precedida d’un preàmbul en què es fa un repàs històric del procés de la construcció política i institucional de Catalunya.
“Preàmbul
“El poble de Catalunya, al llarg de la seva història, ha manifestat democràticament la voluntat d’autogovernar-se, amb l’objectiu de millorar el progrés, el benestar i la igualtat d’oportunitats de tota la ciutadania, i per reforçar la cultura pròpia i la seva identitat col·lectiva.
“L’autogovern de Catalunya es fonamenta també en els drets històrics del poble català, en les seves institucions seculars i en la tradició jurídica catalana. El parlamentarisme català té els seus fonaments en l’Edat Mitjana, amb les assemblees de Pau i Treva i de la Cort Comtal.
“Al segle XIV es crea la Diputació del General o Generalitat, que va adquirint més autonomia fins actuar, durant els segles XVI i XVII, com a govern del Principat de Catalunya. La caiguda de Barcelona el 1714, arran de la Guerra de Successió, comportà que Felip V abolís amb el Decret de Nova Planta el dret públic català i les institucions d’autogovern.
“Aquest itinerari històric ha estat compartit amb altres territoris, fet que ha configurat un espai comú lingüístic, cultural, social i econòmic, amb vocació de reforçar-lo i promoure’l des del reconeixement mutu.
“Durant tot el segle XX la voluntat d’autogovernar-se de les catalanes i els catalans ha estat una constant. La creació de la Mancomunitat de Catalunya el 1914 suposà un primer pas en la recuperació de l’autogovern, que fou abolida per la dictadura de Primo de Rivera. Amb la proclamació de la Segona República espanyola es constituí un govern català el 1931 amb el nom de Generalitat de Catalunya, que es dotà d’un Estatut d’Autonomia.
“La Generalitat fou de nou abolida el 1939 pel general Franco, que instaurà un règim dictatorial fins al 1975. La dictadura va comptar amb una resistència activa del poble i el Govern de Catalunya. Una de les fites de la lluita per la llibertat és la creació de l’Assemblea de Catalunya l’any 1971, prèvia a la recuperació de la Generalitat, amb caràcter provisional, amb el retorn el 1977 del seu president a l’exili. En la transició democràtica, i en el context del nou sistema autonomista definit per la Constitució espanyola de 1978, el poble de Catalunya aprovà mitjançant referèndum l’Estatut d’Autonomia de Catalunya el 1979, i celebrà les primeres eleccions al Parlament de Catalunya el 1980.
“En els darrers anys, en la via de l’aprofundiment democràtic, una majoria de les forces polítiques i socials catalanes han impulsat mesures de transformació del marc polític i jurídic. La més recent, concretada en el procés de reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya iniciat pel Parlament l’any 2005. Les dificultats i negatives per part de les institucions de l’Estat Espanyol, entre les quals cal destacar la Sentència del Tribunal Constitucional 31/2010, comporten una negativa radical a l’evolució democràtica de les voluntats col·lectives del poble català dins de l’Estat Espanyol i crea les bases per una involució en l’autogovern, que avui s’expressa amb total claredat en els aspectes polítics, competencials, financers, socials, culturals i lingüístics.
“De diverses formes, el poble de Catalunya ha expressat la voluntat de superar l’actual situació de bloqueig en el si de l’Estat Espanyol. Les manifestacions massives del 10 de juliol de 2010 sota el lema «Som una Nació, nosaltres decidim» i la de l’11de setembre de 2012 sota el lema «Catalunya nou Estat d’Europa» són expressió del rebuig de la ciutadania envers la manca de respecte a les decisions del poble de Catalunya.
“Amb data 27 de setembre de 2012, mitjançant la resolució 742/IX, el Parlament de Catalunya constatà la necessitat que el poble de Catalunya pogués determinar lliurament i democràticament el seu futur col·lectiu mitjançant una consulta. Les darreres eleccions al Parlament de Catalunya del 25 de novembre de 2012 han expressat i confirmat aquesta voluntat de forma clara i inequívoca.
“Per tal de portar a terme aquest procés, el Parlament de Catalunya, reunit en la primera sessió de la X legislatura, i en representació de la voluntat de la ciutadania de Catalunya expressada democràticament a les darreres eleccions, formula la següent: Declaració de sobirania i el dret a decidir del poble de Catalunya.”
M'agrada S'està carregant...
Temps d'incertesa (com tots) 