D’Escòcia a Catalunya

En el meu post anterior (It is for the interest of Catalonia to support Scotland’s independence) comentava que no era partidari de les solucions universals. Que cada poble havia de trobar la seva pròpia manera de governar-se. No podem mirar les situacions alienes amb els nostres ulls. I en tot cas havíem de fer dues coses si volem aspirar a ser un país de debò i seriós.:
– Respectar el dret d’autodeterminació de tots els pobles (i afegia que calia anar amb compte donat que alguns cops hi ha construccions de pobles i nacions que no són més que màscares per a d’altres projectes més discutibles)
– I, igual que tot altre esdeveniment, veure de quina manera ens afecta i actuar d’acord amb els nostres interessos.

Sobre el segon punt deia que, a banda de les simpaties que ens pogués despertar la nació escocesa, el que ens interessava era que guanyés el vot favorable a la independència sobretot pel que suposava de precedent dintre de la Unió Europea (Per cert, amb la independència escocesa es podia donar el curiós cas que la UE no acceptés aquesta nació prou europeista i alhora que, sense la gran bossa de vots laboristes escocesos, veiés que a la resta del Regne Unit guanyessin amb més amplitud encara els tories i els euroescèptics els quals forçarien la sortida de la UE amb el referèndum promès per Cameron). Així, quan arribés el nostre moment, ja hi hauria un patró d’actuació i valia més que el precedent el creés una situació sorgida entre nacions on la democràcia estigués ben arrelada.

No ha estat així i els escocesos han preferit mantenir-se dintre del Regne Unit. Felicitats, sort i endavant. Ells ho han decidit. Haurem d’encarar-ho nosaltres sols.

De fet si recordem com ha evolucionat el procés escocès haurem d’arribar a la conclusió que Alex Salmond, malgrat haver dimitit en realitat va ser qui hi va guanyar.

Efectivament, la primera idea del Primer Ministre escocès era fer una referèndum amb tres preguntes: Quedar-se igual, Independència o tenir una millora de les competències traspassades.
Era clar que l’SNP no volia apostar un “tot o res” per la independència. El suport independentista sempre ha estat escàs a Escòcia, al començament del procés era al voltant del 30% i la victòria electoral del partit independentista cal emmarcar-la dintre de la decepció de la població cap al Partit Laborista.
Coneixedor d’això, va ser David Cameron qui va imposar la pregunta binària: Independència, sí o no. Pensant que això espantaria molts electors.

A diferència del que passa a Catalunya, les enquestes han donat sempre la victòria al No però el Sí anava guanyant terreny fins que al final anaven frec a frec i alguna als darrers dies augurava una victòria mínima del Sí. Això sí, sempre amb un important nombre d’indecisos.
I els indecisos són els que han decantat la balança. Acostuma a passar que l’indecís és força poruc i acostuma a votar per la situació existent. La fórmula per a guanyar-se’l va ser un compromís, per escrit i tot, dels tres grans partits britànics (conservadors, laboristes i liberal-demòcrates) de donar més autogovern a Escòcia si no optava per la independència.

És a dir que, com deia, Alex Salmond ha aconseguit el que volia de bon principi. Abans de marxar ha emplaçat Cameron de complir la seva promesa.  A veure com es tradueix, perquè malgrat el compromís escrit ara s’hauria d’obrir un període de negociacions que a més afectarà la resta de nacions. Un “cafè per a tots” a la britànica? Ja es veurà. I ja s’ho faran.

En tot cas les diferencies entre els casos escocès i català són evidents:

Primer de tot que ells han pogut votar. I això malgrat que la legislació britànica no preveia que Escòcia pogués convocar aquesta mena de referèndums, però es va canviar la llei (allò tan evident que es fa quan la llei no s’adequa a la situació social) per a que es pogués celebrar. El mateix Cameron va dir que legalment ell podia haver prohibit el referèndum però com a demòcrata volia que els escocesos parlessin….i n’acceptaria el resultat.

Com he comentat abans el procés escocès ha estat un procés “de dalt cap a baix”.  Era el govern qui havia de convèncer la gent de les bondats de la independència i malgrat el fracàs electoral el suport per a aquesta opció va créixer notablement. Pel contrari, el procés català està fet “de baix cap a dalt”. La mobilització popular és qui ha portat la situació i ha fet que un polític com Mas (que originalment tenia un perfil tecnòcrata, recordeu les primeres imitacions que li feien que el presentaven com un robot?) acabi optant clarament per la independència.  Fins i tot des d’aquest blog ho he dit algun cop, que Mas es faria independentista de grat o forçat per la situació.
Només algú que no coneix Catalunya pot parlar d’un “desvario” o un caprici del MHPG o de la classe política com a explicació al que està passant.

Els socialistes espanyols han volgut equiparar el resultat escocès amb una victòria de la tercera via. Obliden que la tercera via (buscar “l’encaix” català a Espanya) ha estat l’opció més intentada i més poc reeixida de la història de Catalunya.  Des del segle XVIII, passant per les repúbliques i el “peix al cove” convergent fins acabar amb el nou estatut, aquell que Zapatero va prometre acceptar i després va contribuir a retallar fins que el TC el va acabar de rematar. Encara no s’han adonat que ja no cola? Que ja hem aprés que els tractats amb rostres pàl·lids només són paper mullat?

Un parell d’exemples, força grotescos, de com de diferent és la mentalitat de l’unionisme d’aquí i el britànic:

A la seva compareixença després de conèixer-se el resultat del referèndum escocès David Cameron va parlar de la unió de les quatre nacions britàniques i Televisió Espanyola ho va traduir com a nació unida.  Una de sola.

La presidenta del Partit Popular Català arriba a dir que posar les urnes és estar fora de la democràcia.

I en aquestes condicions el Parlament aprova, amb un 80% de vots favorables, la llei de consultes catalana   d’acord amb el que diu l’article 122 de l’Estatut de Catalunya (tant que el van retallar i això ho van deixar) La cobertura legal que calia per a poder fer la consulta del 9 de novembre.

Malgrat les amenaces trobo difícil que un recurs contra la llei prosperi, després de tot és escrupolosament legal. Una altra cosa és que considerin que el motiu de la consulta del 9N no s’ajusti a dret i que vulguin anul·lar-lo. Aniran a per totes, fins i tot n’hi ha qui amenaça amb la suspensió de l’autonomia. Serà interessant de veure com expliquen al món la imatge de la policia o l’exèrcit impedint votar.

Cert que la llei és de consultes no refrendaries i que la validesa jurídica del resultat de la consulta de la independència no és vinculant però la qüestió és com tenir una majoria de la població favorable i no actuar en conseqüència. En algun moment caldrà saltar-se la legalitat espanyola, això és evident. Com i quan fer-ho? De moment no sabem què passarà o sigui que malgrat que ja especulem sobre les conseqüències no deixa de ser tot una suposició. El President diu que tot està pensat.

Un cop publicada la llei al DOGC  el MHPG Artur Mas te entre trenta i seixanta dies abans de la data de la consulta per a convocar-la. De fet, queden 48 dies per al 9 de novembre però malgrat que encara queden 18 dies de marge per a la publicació de la llei (això pot ser avui o demà) i per a signar el decret de convocatòria diu que ho farà aquesta setmana. Sigui quan sigui a partir d’aquell moment entrarem en l’etapa decisiva i tot s’accelerarà.

Cordeu-vos, doncs, els cinturons.

It is for the interest of Catalonia to support Scotland’s independence #indyref

http://www.dailyrecord.co.uk/news/scottish-news/scotlands-castles-gallery-1291424

Comencem aquesta setmana amb els ulls posats al referèndum escocès de dijous i l’acabarem amb la llei de consultes aprovada pel Parlament de Catalunya.

Què passarà a Escòcia? Les enquestes indiquen que les dues opcions van frec a frec. Allà, com en molts altres llocs i a diferència d’aquí, cal registrar-se per a poder votar.   I si algú s’ha pres la molèstia de fer aquest tràmit és ben possible que acabi votant encara que ara per ara es declari indecís. Aquests, al voltant d’un 12%, seran els que decantaran la balança més que mai.
Les enquestes es fan prenent com a base per a prendre la mostra els llocs on hi ha hagut més inscrits i votants en comicis anteriors, però en el cas dels referèndum escocès el nombre d’inscrits en zones no habituals (principalment zones empobrides) ha crescut molt. Això fa que la confecció i ajustaments dels resultats (això que popularment anomenem “la cuina”) sigui més complexa.  N’hi ha qui diu que aquestes zones de nous votants són un graner de vots del “Yes”

Sigui el que sigui el que hi acabi passant, tant escocesos com anglesos han proporcionat un exemple al món del que és una democràcia liberal a diferència de, posem per cas, la situació que tenim nosaltres amb els veïns de ponent.

Sobretot per acceptar la situació sense histèries. A més a més com que Escòcia no tenia competències per a organitzar referèndums, Londres les hi va traspassar per a poder celebrar-lo.

Els unionistes de per aquí deien que això s’havia pogut fer perquè ho permetia la legislació britànica. A Catalunya i Espanya no es pot fer perquè ho prohibeix la llei…Quan algú els va fer notar que precisament allà havien adequat la llei a la situació en lloc de voler fer-ho a l’inrevés argumenten (és una manera de dir) que és que al Regne Unit no hi ha constitució escrita, com si això volgués dir que no hi ha ni lleis ni jurisprudència i van fent. Tampoc no tenen cap acadèmia de la llengua anglesa i no per això la llengua deixa de tenir normes ortogràfiques i gramaticals. En fi.

Una altra diferència són les formes. Per descomptat que durant la campanya no falta la demagògia, la crispació o el discurs de la por. Però es fa al british style: Ni insults ni amenaces, ni per part del govern ni de ningú. Només cal veure, per exemple, com famosos anglesos mostren la seva opinió contraria a la independència però acceptaran el resultat (“La decisió sobre abandonar el nostre país compartit és, per descomptat, absolutament vostra, només vostra“). La diferència amb els famosets espanyols, tan afeccionats ells a pontificar sobre el que passa arreu del món (sense tenir ni la més mínima idea la majoria dels casos) és evident.

El Primer Ministre David Cameron ha promès més autonomia si guanya el “Naw“,  oferira més competències. Fins i tot ha tingut el gest de posar la “Saltire” a onejar a la vora de la “Union Jack” a Downing Street i altres dependències britàniques.  Això pot semblar (per a mi ho és) mesures desesperades per a guanyar suports i un intent de resposta (per a mi, encara l’alimenta més) al ja famós (i aplicable aquí): “If we are going to be better together, why aren’t we better together now?”

Aquesta actitud concil·liadora ha enfurismat la caverna, que no ha dubtat en carregar contra el Premier britànic.
De fet, ja sabem com reaccionaran davant dels resultats del referèndum: Si guanya la independència diran que la situació escocesa no te res a veure amb la catalana. I si perd la independència trobaran tota mena de simil·lituds reals o no.

I nosaltres? Què hi hem de fer?

No sóc partidari de la idea, força estesa entre l’independentisme català, de sentir-me obligat a priori a donar suport a tota independència que es demani al món.  La solució de casa meva potser no val per a la casa del veí. I sobretot ha de ser el veí qui ha d’arreglar els problemes de casa seva.
Sí que estic a favor  que tot poble te dret a decidir com es governa. Caldria definir què és ser poble perquè el concepte que tenim a l’Europa Occidental no és exportable a d’altres llocs i a més hem vist alguna que altra creació artificiosa amb objectius foscos disfressats d’alliberament nacional. Però, evidentment, aquest no és el cas d’Escòcia.
Mireu, a mi personalment sempre m’ha agradat la parafernàlia britànica. Des de petit. No és que tingui res contra els escocesos (Ben al contrari! És un poble que sempre m’ha caigut molt bé!) però m’he sentit més proper a la manera de ser anglesa. O, millor dit, a la idea que me n’he fet ja que no conec cap dels dos pobles sinó de forma superficial.  Puc trobar semblances en el cas escocès i el català (nació històrica amb personalitat pròpia que no disposa d’un estat propi, per exemple) i diferències (la importància de la llengua, per exemple) però en cap cas puc identificar-m’hi del tot. Sentir Scotland the Brave m’emociona tant com sentir Rule Britannia.

Si visqués en un país sense problemes d’identitat veuria el cas escocès amb curiositat. Potser amb simpatia però sense apriorismes. Desitjaria que decidissin el que decidissin el resultat fos bo per a les dues parts. I prou.

Però com que tenim la situació que tenim trobo que no tenim altre remei que implicar-nos-hi (encara que només sigui per a donar ànims) per les conseqüències i repercussions que se’n poden derivar i ens poden afectar.
Principalment ens interessa pel precedent que suposa a Europa, a la Unió Europea. Es crearà una situació en el que finalment les institucions europees hauran de deixar d’especular o dir opinions personals i caldrà que s’hi mullin i argumentin. I que facin. De la mateixa manera que van fer-ho amb situacions noves que no tenien previstes (la sortida de Groenlàndia, l’acceptació de sobte de milions d’alemanys després de la dissolució de la RDA,…).
Es crearà un precedent que marcarà com cal actuar en processos semblants. I val més que el precedent el provoquin dos països de tarannà democràtic que no pas el “pormicohonismo” espanyol.
Això a banda de la imatge al món que es dóna permetent votar i acceptant el resultat en contrast amb altres que volen prohibir les urnes (Espanya deu ser l’únic lloc del món on prohibir votar es considera democràtic)

És a dir que parafrasejant allò que van dir els anglesos fa poc més de tres-cents anys quan el “Cas dels catalans“:

It is not for the interest of England to preserve the Catalan Liberties.

Jo dic, i sincerament ho dic sense cap rancúnia ni ànim de revenja:

It is for the interest of Catalonia to supoort the Scotland’s independence.

Yes Scotland, then.