Quan s’hagi de votar ja avisareu!

Abans de tot una prèvia: Des que fou restaurada la Generalitat de Catalunya els partits catalans (és a dir, els que no són sucursals d’un partit espanyol i aquí no incloc el PSC) han tingut la majoria de vots i la majoria absoluta d’escons del Parlament: CiU, ERC, PSUC, ICV, SI, CUP,… Fins i tot si reduïm la llista als que s’han declarat a favor de la independència la suma ha superat sempre els 68 escons que marquen la meitat d’escons.
Encara diria més, quan el MHPG Mas va avençar eleccions el 2012 ho va fer per a carregar-se de legitimitat per a portar endavant el procés i els resultat va ser, com sempre, que els partits pro-independència van assolir la majoria absoluta de carrer (CiU+ERC+CUP: 74 escons) amb un nivell de participació rècord (sobre el 70%).
Dic tot això perquè no caldria convocar noves eleccions. Les del 2012 ja es venien com a plebiscitàries, no només per a fer la consulta. No cal muntar un sarau per a cada passa que fem.
Però sorprenentment cap dels actors interessats (ni partits polítics, ni societat civil) ha tret aquesta qüestió.

Ara la cosa està en quan i com es convoquen eleccions. Les propostes que s’hi barallen són dues: La llista unitària proposada per Artur Mas i les llistes paraigua proposada per Oriol Junqueras.

En aquest enllaç podeu veure la conferència integra del President Mas.

I en aquest altre podeu veure la conferència integra del líder d’ERC.

Personalment m’atreu més la proposta de Mas i diria que aquesta és l’opinió majoritària. Només cal recordar quina va ser la reacció de la gent quan va acabar la conferència del President i comparar-la amb la que va haver quan va acabar la de Junqueras, en una setmana vam passar d’una trempera col·lectiva a tenir dubtes i confusió.
De tota manera el que cal esperar que s’arribi a un acord ràpid i que tothom ho accepti. La doble pregunta del 9N tampoc no era la favorita de ningú i bé que tots la vam acceptar (en realitat la doble pregunta servia per a que s’hi sentissin a gust els d’ICV i Duran i Lleida i intentar “captar” el PSC, en vista del posicionament de tots ells crec que la propera vegada podrem tirar pel dret amb una pregunta normal).

– La proposta de Mas parla d’una llista unitària independentista però aclareix que no es tracta necessàriament d’una llista única (pensant segurament en que les CUP anirien per la seva banda). No és una llista de partits sinó que la formarien polítics i persones rellevants que estarien al poder durant un període màxim d’any i mig, aquest període seria el de trànsit cap a la independència. Evidentment la llista hauria de guanyar per majoria absoluta.

– Dues coses que em van agradar especialment d’aquesta proposta: Els integrants d’aquesta llista no es podrien tornar a presentar i l’actual President pot anar-hi o no com a cap de llista, pot anar-hi tant de cap de llista com tancar-la en darrer lloc  (i de qualsevol manera tampoc s’hi tornaria a presentar). Em sembla interessant perquè Mas vol demostrar així que posa el país per davant d’interessos partidistes o personals. La limitació dels integrants d’aquesta llista em sembla important perquè servirà per a fer neteja dintre dels partits i no crearem “patums” (hem estat dècades veient com alguns aportaven com a mèrit haver lluitat contra la dictadura o haver fet la transició com si per això els haguéssim d’estar agraïts eternament, val més no crear personatges similars entre els “pares de la independència”) a més de poder atreure el talent de persones que no militen en cap partit i no els agrada la política però podrien en canvi sentir-se atrets per un servei temporal i crucial per al país.

– Diu en Mas que una llista unitària mostraria més legitimitat al món sobre la posició del país. No hi estic d’acord. El que cal que el món vegi és una majoria de la població i una majoria del Parlament a favor de la independència (això, com he dit al començament ja es veu ara però en fi). Com s’aconsegueixi és indiferent.

– Diu en Junqueras que és millor fer-hi llistes separades. A mi em va sobtar en sentir-lo perquè de sempre hem sentit que, per les peculiaritats electorals de l’aplicació de la llei d’Hondt, era sempre millor concentrar vots que no dispersar-los (sempre s’ha dit que les dretes guanyen les eleccions millor que les esquerres perquè aquests es perden en una sopa de lletres de sigles, oi?). Però l’argument amb el que el líder d’ERC defensa la seva afirmació és que hi ha gent que no votaria mai Convergència encara que fos indirectament.
Deixant de banda el fet que la llista unitària no és de Convergència sinó de tots (llevat dels radikals de les CUP i similars) hi trobo una mica d’absurditat en aquest plantejament: Tant si ERC i CiU van en llistes separades com conjunta és clar que hauran de governar plegats, no? Sinó no cal fer res i continuar com fins ara (de fet, Mas ja ha dit que per a continuar com fins ara no cal avençar comicis). Llavors està dient Junqueres que el seu públic objectiu el votaria si no va al costat de CiU però en canvi acceptarà que governin plegats? No faríeu millor d’anar negociant què i com fareu la transició cap a la independència? Ai! Aneu amb compte que de tant voler aplegar rebotats del PSC que s’han despertat independentistes el dia que el seu partit s’ha enfonsat (i que mai han fet res per la independència i han estat sempre còmplices de tots els pals a les rodes que ens ha posat el PSOE) no acabeu PSCeitzant ERC.

Sigui com sigui acceptaré la proposta que acabi triomfant (Vés que hi haig de fer!) Suposo que l’ANC està treballant entre bambolines i que les reunions, trucades i missatges entre totes les parts estan essent continus per tal que hi hagi un acord aviat. De fet, acaba de transcendir que dissabte va haver una reunió secreta (ara ja no l’és) entre Mas, Junqueres i les Catalines Carme Forcadell, Muriel Casals i Josep Maria Vila d’Abadal.

Personalment preferiria una llista unitària, a banda de perquè m’agradi més i hi vegi més avantatges com ja he explicat està el fet que si haig de votar a partits ho haig de fer amb la pinça al nas sigui quin sigui qui acabi votant. I curiosament si triomfa la proposta d’ERC Junqueras podria aconseguir que faci una cosa que no he fet mai fins ara: Votar, encara que sigui sense entusiasme, CiU en unes eleccions al Parlament.

En tot cas ja avisaran quan calgui votar. És l’hora dels polítics. Per la meva part considero que ja he tingut prou de participar en performances, signar manifestos i pagar quotes.

Dos petits apunts abans d’acabar:

– Sembla ser que una part del sobiranisme està en alerta pel fenomen Podemos aquest. La veritat és que les enquestes mostren aquest partit com una mena de cicló que arrasa amb tot. M’ho miro amb cautela, i sobretot estranyesa. Que aconsegueixi suports a Espanya d’acord. Però que fins i tot quedi com a segona força a Euskadi  i aturi l’independentisme ja no em quadra tant. Tantes dècades de lluita de l’esquerra abertzale per al final acabar votant un partit reformista espanyol? Per a això podien haver-se fet d’Euzkadiko Ezkerra fa anys!  I a Catalunya igual, que tregui vots de partits espanyolistes d’acord, però que faci tant de forat en partits independentistes és quelcom que no m’empasso. I menys quan les propostes que fan són més confuses que l’Apoyaré del Zapatero: Enquadrar el dret a decidir en un procés constituent a tot l’estat (per a fer què? La República? D’això ja no en parlen) i dir tot amb aquella dialèctica guerracivilista tan espanyola (o dels meus o traïdors, o Podemos o la casta) que el porta a menysprear Artur Mas i dir que mai no s’hi abraçaria com si que va fer David Fernàndez. I mentrestant no te cap proposta a fer sobre el finançament de Catalunya.   O les enquestes estan molt mal fetes o es fa bo l’aforisme de Nietzsche que diu que la gent prefereix creure en el no-res a no creure en res.He fet un experiment casolà: he preguntat a la gent del meu voltant qui te Podemos com una de les seves opcions de vot, el resultat ha estat aformatiu només en votants del PSC o ICV. Cap de les meves coneixences independentistes m’ha dit que ho faria.  No te cap validesa sociològica però us convido a fer el mateix.

– Ahir va sortir publicat un primer resum de la proposta de constitució catalana. Segons m’han comentat avui sembla ser que hi ha certa confusió sobre la veracitat del text i podria ser que no fos Santiago Vidal qui estigués darrera d’això. Potser era una innocentada? Malgrat que la broma seria de mal gust espero que sí, perquè algunes de les propostes són per a desesperar-se.  Per exemple quan defineix Catalunya com “una nació de pau, lliure d’exèrcit i forces armades” Encara estem amb aquestes ximpleries? Encara no sabem que els únics estats sense exèrcits són els paradisos fiscals pel simple fet que amaguen tantes coses que ja sortirà algú a defensar-los? Encara ens pensem que dir que som pacifistes és una mena de conjur que ens evitarà prendre mal quan algú ens vulgui fotre? Tenir exèrcit no vol dir gastar-se milionades en submarins que no suren sinó fer un cos eficaç que vetlli per la seguretat. Avui en dia més que tancs el que cal és prevenció i defensa d’atacs cibernètics. Que no us enrecordeu del que va passar el 9N? Doncs això no va ser res.

Encara pitjor és la idea de fer el castellà llengua oficial fent bona així la famosa instrucció dels temps de Felip V de fer per a introduir el castellà de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado. 

No és un acudit només d’aquests que redacten la constitució (per cert, qui són?)Un dels moments més vergonyants que he viscut com a independentista de llengua materna castellana que ha fet seu el català va ser quan vaig veure l’assemblea de l’ANC dempeus aclamant una organització formada per gent que te com a mèrit no parlar català, com si haguéssim arribat fins aquí gràcies a ells (S’estaven enumerant les organitzacions, partits i demés que hi havien col·laborat i tots havien estat aplaudits discretament). Sembla que encara hauré de viure moments pitjors si tot segueix així. Ja vaig dir fa un temps que m’entraven ganes de tirar el barret al foc i passar-me al castellà

En fi, votaré per la independència en llistes separades o no, i si després es fa un referèndum de debò també hi votaré (tanmateix la constitució si es fa en termes que no m’agraden no la votaré) però anem amb compte amb fer genialitats que encara no hem sabut fer un país normal i ja n’hi ha que volen donar lliçons al món.

El moment depen de nosaltres i de nosaltres dependrà demostrar que ens hem merescut o no el que ens ha passat els darrers tres-cents anys i si som mereixedors del que ha de venir.

El meu #9N

El saben aquell d’un madelman que es va ajuntar amb un hippi, un okupa i un professor d’història per a enfrontar-se amb un nen repelent, la filla d’un guàrdia civil i un altre que no sabia què volia, i que van guanyar? Doncs això és el que va passar el 9N

Donat que em tocava ser president de mesa al meu antic institut vaig decidir que em quedaria a dormir a ca la mare per així no haver d’anar-hi de bon matí des del meu barri.
Vaig llevar-me ben d’hora, ben d’hora i vaig anar cap allà. Els coordinadors i gestors estaven convocats a 2/4 de 8 i els membres de mesa a les 8 però vaig voler ser-hi a primera hora per si de cas hi havia cap problema.  I també per a viure des del primer moment la jornada.
Tan aviat vaig arribar-hi que encara no hi havia ningú. Al cap d’uns segons va aparèixer una senyora que feia de voluntària i al cap de poc ja hi érem gairebé tots.  Mentre les coordinadores de procés i local revisaven que el local estigués en condicions i amb tot el material a punt la resta ens esperàvem a fora tot xerrant. Moltes rialles, molta il·lusió. Com va dir una senyora que faria de membre de mesa “És la primera vegada que veig que tota la gent que ha de ser a les meses electorals arriba tan d’hora i està tan contenta“. I a més, s’hi presenta voluntària i no cobraran res, hi afegiren alguns.

I era cert, aplaudiments i desigs que tot anés bé quan tot es va preparar i fotos plenes de somriures de les meses tot just constituïdes.

La nostra mesa acabada de constituir.

Vaig tenir la sort de compartir taula com dues noies fantàstiques: l’Anna i l’Eulàlia. Dues noies molt interessants, divertides maques i intel·ligents. Va ser tot un plaer compartir la jornada amb elles.
A les nou ja hi havia gent esperant a la porta per a votar, però com és normal en un diumenge (sobretot si és gris i amb plugim que convida a restar al llit), el degoteig de votants era continu però  la cosa  no es va acabar d’animar fins a les deu.
La nostra mesa era on havien de votar aquells que duguessin el cognom començat per A, o sigui que no vam tenir una feina excessiva a diferència de les urnes on votaven les G, M, R (o sigui, García, Martínez, Rodríguez,…) que van estar més ocupats tot el dia.

Cues a l’Institut Pau Casals

L’institut on érem (IES Pau Casals) corresponia a votants de la zona que engloba parcialment els barris de Lloreda, Nova Lloreda i Sistrells i donada la composició social, ètnica, lingüística i cultural dels barris era d’esperar que l’afluència fos poqueta però sorprenentment poc després de les 11 van organitzar-se cues que poc o molt no va parar fins a les dues i escaig. Això nosaltres, ens arribaven notícies que a l’Isaac Albèniz la gentada era impressionant.

Cues a l’Institut Albeniz

Gent que votava amb els ulls brillants. Gent que somreia en introduir la papereta. Gent que segur que va recordar aquells que no havien pogut arribar a aquest dia. Jovenets que votaven per primer cop. Gent vinguda de terres llunyanes amb  DNI o TIE. Gent que ens felicitava i ens donava ànims. Gent que ens parlava en català amb accents exòtics. Gent amb cara de pomes agres que suposàvem que votaven No (però potser ens equivocàvem)i que amb l’exercici del seu dret i el seu vot legitimaven la consulta. A tots ells sense excepció els donàvem les gràcies amb un somriure quan votaven.

Mentrestant ens arribaven noticies de l’exterior. Llargues cues en molts llocs de Catalunya i també als punts de votació a l’exterior com ara Nova York, París o Londres.

Cua a La Salle a Gràcia.

Cues a Londres.

També vam saber que els jutges van renunciar a retirar les urnes. Lògic. Aquesta imatge hauria estat nefasta per a Espanya.

A l’hora de dinar la cosa va decaure força com és habitual en les jornades electorals. Vaig preveure que cap a les cinc tornaria a animar-se de nou però va ser una miqueta abans, cap dos quarts de cinc. I fins al final.

Vam trobar força gent que venia a votar i no li corresponia aquell lloc. El sistema informàtic els rebutjava perquè el carrer, o tram de carrer, o municipi no estava assignat a aquell punt de votació, etc, també estava preparat per a no acceptar algú amb un DNI que ja constés que havia votat (però d’aquests casos no en van trobar)… Els casos aquests els derivàvem a un noi que tenia l’encàrrec d’aclarir aquestes qüestions. “L’informàtic” li dèiem perquè era l’únic que tenia accés a internet i per tant a la web de Participa2014. La resta d’ordinadors (un per mesa) només tenien connexió amb el sistema de votació i la base de dades.  Això es va fer així, segons ens van explicar abans de començar la jornada, per a evitar atacs informàtics. Previsió assenyada ja que el dia 9 i anteriors algunes webs van patir atacs brutals i organitzats  fins al punt de posar en perill serveis bàsics com ara els relacionats amb la sanitat. Tot els val per a batre l’enemic. I tant que diuen que ens estimen!
Diversos mitjans internacionals de primer ordre se’n van fer ressò. Va bé que pel món vagin coneixent contra què ens hem d’enfrontar.

No vam tenir gaire problemes amb la gent. Només algun cas de gent que volia votar amb el passaport per tenir el DNI caducat i que es van molestar quan els vam dir que no podien fer-ho (i es calmaven una mica quan els dèiem que tenien encara dies per a votar en punts territorials) , o el cas d’un senyor que no ens volia mostrar el DNI perquè “Si tengo que enseñar el DNI no voto. No se que hareis con mis datos“”Però escolti, vostè no ha votat mai?””Claro que sí, y no me pedian el DNI“.Literal. Al final li vaig dir que si volia votar calia que em deixés el carnet d’identitat i que si no, no votava. Va baixar del ruc i me’l va donar. Veig que, a sobre, s’havia equivocat de mesa. El vaig indicar on havia d’anar. Però, quina idea els fiquen al cap a aquesta gent?

Cal afegir que hi va haver molta molta gent que va signar per a sumar-se a la denúncia internacional contra l’estat espanyol per no permetre la consulta. Al començament hi havia una taula fora, a l’entrada de l’institut, però després quan va ploure de manera insistent es va instal·lar al vestíbul.

En tot cas, per a nosaltres la jornada no va tenir cap incident remarcable. Un cop arribades les vuit del vespre i tancats els col·legis voluntaris, gestors, coordinadors i membres de mesa vam procedir a votar. Com a president de mesa el meu va ser el darrer vot que es va ficar a la nostra urna.

I llavors va començar el recompte:

Va anar força ràpid. En una consulta com aquesta amb poques variacions possibles de vot, el recompte ha d’anar més ràpid que en unes eleccions amb una multitud de paperetes diferents d’un munt de partits.

El resultat del nostre col·legi va ser:
SI-SI 1603

SI-NO 622

SI BLANC 35

NO 337

BLANC 20

ALTRES 222

Signatura d’actes, presentacions als coordinadors, felicitacions per la bona marxa de la jornada i cap a casa.

Mirant les noticies veig que els altres, “ellos”, continuen enrocats en les seves dèries. C’s, en la seva línia, equiparava la gent que votava als nazis. Un menyspreu total per a la gent que va patir-lo com ara Neus Català, supervivent del camp de Ravensbrück, i que no va faltar a la cita.

Neus Català, supervivent del camp nazi de Ravensbrück, votant.

Ni una paraula, en canvi, va dedicar C’s (ni cap altre partit contrari a la consulta, ni cap mitjà que fa servir tan a la lleugera el terme “nazi”) a les concentracions explícitament feixistes que s’hi van fer. Ni tampoc contra els actes vandàlics amb l’objectiu d’intimidar o rebentar la consulta fets per neonazis. A destacar que la gent no es va acovardir i hi va plantar cara, fins i tot en algun cas algun neonazi va acabar plorant.
Indignant és, sobretot, que C’s es permetés fer aquestes declaracions un 9 de novembre, aniversari de la Nit dels Vidres Trencats. Manca de delicadesa o cretinisme?. No és d’estranyar que les comunitats jueves catalanes juntament amb associacions d’amistat amb el poble jueu i Israel hagin presentat una moció al Parlament de Catalunya per condemnar l’ús banal del nazisme i l’Holocaust en el debat polític. Però “ellos” com si sentissin ploure.

Una imatge curiosa del dia, fregant el frikisme, va ser veure el pare d’en Pere Navarro votant…amb una foto d’Artur Mas penjada al coll. Bé, hi ha molta gent que admira el President o altre polític però no per això fa coses com aquestes. A més a més coses com aquesta et porten a demanar-te quina mena de relació te amb el seu fill. En fi.

Arriben els resultats, al final els participants han superat els 2,3 milions i els vots pel Sí/Sí han superat els 80% (a l’espera dels vots que es facin fins al dia 25 en els punts habilitats i que continuen provocant cues)

Tot un èxit de participació, de fet les darrers eleccions que s’han celebrat, les europees del maig passat, van tenir una participació similar i tothom les va considerar vàlides i homologables.  I més que hi hagués hagut si s’hagués pogut votar a tants punts de votació com en altres comicis (no es van poder fer servir els centres de primària i només instituts per ser titularitat de la Generalitat). Vam tenir casos de força gent que havia vingut al nostre institut però li corresponia un altre i quan els deies que els corresponia l’altre punta de la ciutat pensaves que aquests vots (fossin el que fossin que votessin) possiblement es perdrien, sobretot en els casos de gent gran ( de fet, la majoria de gent que s’equivocava de centre ho eren) per a qui se’ls feina una muntanya anar a un altre lloc en un dia plujós.  Quan vam haver tancat les portes del centre, passades les vuit, vam sentir que tocaven al timbre alguns cops. Gent que venia a votar i s’havia errat de lloc. Vots que es van perdre si no es que tenen la possibilitat d’anar a un dels centres encara oberts fins al dia 25. Si s’hagués pogut fer una campanya informativa correcta aquestes coses no haurien passat, però la Generalitat no podia fer-ho i tot requeia en els voluntaris. Prou feina que vam fer, però amb els mitjans que podíem comptar no n’hi havia prou.

La posició dels partits anti-consulta i del govern espanyol era la previsible: La majoria de la gent no ha votat, per tant no te legitimitat. Hi ha més d’1.8 milions de persones que han votat per la independència però hi ha més gent que no ha votat.
Ja sabeu, arreu del món els abstencionistes són abstencionistes i per tant cal comptar-los com que acceptaran els resultat sigui quin sigui…llevat de a Catalunya en que tots sense excepció són computats directament com a militants espanyolistes.

Tan se val que, com he comentat abans, la participació hagi estat similar a eleccions anteriors.  Tant se val que tothom hagi pogut votar si ho volia (i alguns que ho feien en sentit contrari no se n’amagaven pas…ni tenien perquè fer-ho, és clar), o que a les darreres eleccions al Parlament (que van batre un rècord de participació amb gairebé un 70%) la suma de vots de PP (que hi va treure els seus millors resultats), PSC, C’s, PXC i UPyD no superés els votants del Sí/Sí de diumenge.  O que els observadors internacionals (encapçalats per un eurodiputat unionista escocès, per cert) que van vigilar el procés el qualifiquessin d’èxit i que complia totes les garanties democràtiques.  O que influents mitjans estrangers també en remarquin de forma explícita l’èxit de la jornada.
Tant se val, ells es creuen els seus deliris i les seves pròpies mentides. Recordeu quan deien que havien inscrit per a votar a Bob Esponja i altres personatges? A on els havien registrat? O quan van dir que una mateixa persona havia pogut votar tres vegades? Tripijocs barroers fàcils de desmuntar, però la calúmnia ja està llençada. Potser això és molt celebrat entre la gent que no coneix el procés ni la realitat d’aquí però entre el seu “public objectiu” que viu aquí aquesta manera de tractar-los d’idiotes els pot ser contraproduent.
Durant la jornada de votació una senyora que parlava castellà amb accent andalús feia rogle amb les amigues o veïnes i comentava la jugada en veu (massa) alta: “¿Que que he votao? ¿No ves las tonterias y mentiras que disen de los catalanes?¿Pos que voy a votar? ¡Que sí, claro!”

El dia següent al procés l’alcaldessa de Madrid, Sra. Ana Botella, demanava a la patrona de la ciutat ( de la qual se celebrava el dia ) que intercedís per a frenar el procés sobiranista.  La veritat és que ja només un miracle ho aturaria.
I és que una de les imatges de la jornada és l’abraçada entre el MHPG i David Fernàndez.

Aquesta imatge demostra (espero) que més enllà de les lògiques diferències polítiques quan al país li cal unitat sabem superar l’esperit caïnita i guerracivilista que tant de mal ens ha fet històricament. El dia que els veïns de ponent aprenguin això hauran fet una gran pas per a ells mateixos.

Això no vol dir, evidentment, que no tornarem a veure situacions polítiques grotesques. La política ja ho té, això. Però bé, el poble ha parlat i ara és l’hora dels polítics. Espavileu, que teniu feina!

La primera reacció del President Mas va ser la sorprenent decisió d’enviar una carta al President Rajoy per a negociar una consulta pactada, un referèndum definitiu tot i sabent que la resposta seria negativa.  Home, potser ja n’hi ha prou de voler demostrar al món que si fem el que fem és perquè són com són, no? Que no ens hem carregat prou de raons ja?
Si més no, el president espanyol va tenir la deferència de contestar ràpid: ni negociació ni reforma de la constitució ni res.  O sigui, reforça el Sí/Sí i es carrega la “tercera via” (i algú pensa que els que han votat aquesta opció del Sí/No, que va quedar en segona posició diumenge, en una consulta amb pregunta simple votarien en la seva majoria en contra de la independència?). Així que, un cop complerta la formalitat, en Mas procedirà a parlar amb diferents líders polítics i dirà què pensa fer (eleccions segurament) el proper dia 24.  Fins llavors tornarem a senti picabaralles, rumors i suposades filtracions. Paciència.

Mentrestant es manté oberta la via judicial. En un clima de tensió i de descarada ingerència política en el poder judicial s’està a l’espera de si s’inhabilita Mas (amb el risc d’acabar fent-lo un heroi), la Vicepresidenta, alguns consellers,…o que s’actuï fins i tot contra els voluntaris. Bé, aquí estem.
Aquesta situació de menyspreu a la separació de poders provocaria un escàndol majúscul en qualsevol estat democràtic però en fi.
La diplomàcia espanyola tampoc no para. Davant d’articles a la premsa internacional dient que Espanya caldria que aprengués del que va passar a Escòcia (a l’Irish Times) o que criticaven durament la hipocresia europea contra Catalunya (al Jerusalem Post) els ambaixadors espanyols a Irlanda i a Israel ja han posat el crit al cel. Fent amics. Però encara no s’han queixat dels articles del Wall Street Journal, Bloomberg i altres que he enllaçat abans…
Es querellaran contra tots? Potser algun suport que hem rebut els fan massa respecte per a ficar-s’hi. I és que volen fer por però ja no espanten ningú.

N’hi ha per allà que diuen que Catalunya els comença a avorrir. Caram, doncs mira que Espanya a nosaltres! Ja el 2007 vaig un post parlant d’ “avorriment, cansament i unes grans ganes de que tot això acabi”. Quan vius amb algú que t’intenta anul·lar, que menysprea el que fas, que no fa res més que posar entrebancs als teus somnis, que ni et comprèn ni et vol comprendre, val més que comencis a pensar en el divorci. Ni han canviat ni canviaran.

Si una cosa va demostrar el 9N és que, a banda de ja no fer por a ningú l’estat espanyol a Catalunya és cada cop més residual. Ens fotem de les seves amenaces perquè sabem que s’ha arribat al punt en que no les compliran. La desconnexió és evident i la independència arribarà perquè un dia haurem desconnectat del tot, discutirem els termes del divorci (qui es queda els trens, els funcionaris i alguna altra cosa) i bon vent i barca nova.

Sóc un català amb un vot i no em fa cap por fer-lo servir #9N

Queden poques hores per a que arribi el moment, l’oportunitat que fa tant de temps que hem esperat: la possibilitat de poder donar la nostra pel que fa al futur de Catalunya com a estat independent.

D’acord, no és una consulta com havíem somiat, però les coses han anat com han anat i les traves de l’estat espanyol han impossibilitat fer un referèndum com volíem. Un acatament covard hauria estat inacceptable i una cega obstinació, una rebequeria estèril. Per tant, aquesta actitud tan catalana (segons Victus) d’assentir sense acatar no sembla una mo ala opció. Si jugues al “tot o res” pots perdre (sobretot si no parteixes de la posició més forta) però si vas jugant sense defallir al “tot el que sigui possible” aniràs avençant.

L’anunci del procés participatiu com a alternativa a la consulta (seguides d’unes plebiscitàries amb llista única dels partits sobiranistes) va provocar un petit terratrèmol, cosa que personalment em va sorprendre: No s’esperaven que el TC ho aturarien? No havien parlat de les alternatives? De què parlaven en aquelles llargues reunions que feien?.
Tot va penjar d’un fil fins que ANC i Òmnium van omplir (de debó, no com altres) la Plaça de Catalunya d’una gentada força indignada exigint unitat no va tornar la calma. La “figura de porcellana” va apedaçar les seves esquerdes.

Enrere han quedat, doncs, les llàgrimes de Jonqueres (contraproduents, per a ell, un aspirant a estadista pot vessar llàgrimes d’emoció, per exemple com les que es van veure quan el MHPG va signar el decret, però no de desesperació o impotència), el líder d’ICV dient que no votaria a la consulta alternativa per a dir després que votaria Sí/No mentre que Dolors Camats afirma que votarà Sí/Sí (diuen que això és una mostra de pluralitat dins del partit, en realitat vol dir que no tenen les coses clares, a més a hores d’ara, hi ha algú que no sàpiga que a la pràctica votar Sí/No és igual a votar No?), la insistència de CiU per a una llista única tot dissimulant maldestrament que és una manera de salvar els mobles en unes eleccions en que les enquestes afirmen que perdrien davant ERC,…I la sorprenent actitud de les CUP, que són els únics que s’han mostrat com autèntics estadistes.  Com deia el David Fernàndez de Polònia: “Déu n’hi do la que hem liat si al final quedo jo com l’assenyat“.
La calma ha tornat. Si més no fins al dia 10.
Seria desitjable que, malgrat les lògiques discrepàncies, tinguessin clar quin és l’objectiu i quin és el paper de cadascú. “Si hi ha massa capitans el vaixell s’enfonsarà” diu sàviament el Talmud.

Mentrestant allà han passat de l’eufòria i de fotre-se’n de la nova consulta a la inquietud.Deien que era una consulta sense valor perquè no tenia cens i calia registrar-s’hi per a votar (igual que a països com ara els Estats Units o la Gran Bretanya però, què sabran ells de democràcia comparat amb els espanyols, oi?),…
Encara s’aferren a la legalitat i la constitució però sense saber ben bé que argumentar. Arguments que no espanten ni convencen: saben que una multitud de catalans votant per la independència serà una legitimació de qualsevol procés. Els fets consumats són els que manen si es poden defensar per molta llei obsoleta que hi vulguin aplicar, això passa aquí i arreu: encara ara hi ha qui es qüestiona que legalment la Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica no s’ajusta a la legalitat. Potser sí, però a hores d’ara defensar això no fa res més que provocar un somriure.  Doncs amb això nostre igual, passaran els anys i un dia fins i tot els seus fills consideraran molt friqui que no ens deixessin votar. No sembla que hagin après gaire des del temps del desastre de Cuba fins ara.

Han portat la nova convocatòria al Tribunal Constitucional que l’ha suspès , però ja ens fotem d’ells.  Fins i tot es denunciarà l’estat espanyol a instàncies internacionals per no deixar-nos votar. Aquesta denúncia la podran secundar els ciutadans el mateix dia 9.

Han portat vehicles militars, una fragata i un munt de policies espanyols, però saben que la imatge d’una urna retirada per un policia, o pitjor, un militar en posició amenaçant població civil per voler votar, seria la seva tomba i la nostra millor publicitat. Per tant, no passarà res. Prou malmesa tenen ja la seva imatge internacional.
Per tant, opten per altres vies: les amenaces a ajuntaments i Generalitat, o als directors d’institut, fan que el servei estatal de correus faci boicot amb les trameses,…

Però veient que la cosa no la poden aturar sense prendre més mal han intentat un darrer moviment: el Ministre de Justícia ha manifestat que la consulta es podria fer si el Govern no hi intervé.  Que es faci però que no sigui “oficial”, com les consultes de fa uns anys que es van inaugurar a Arenys de Munt i es van escampar per moltes ciutats i pobles (és un avenç, aquelles consultes també les van intentar aturar judicialment).
Gest inútil. El Pacte Nacional pel Dret a Decidir ha deixat clar que el Govern es mantindrà al capdavant encara que siguin els voluntaris els que la portin endavant. En això han estat d’acord tots els actors del PNDD: partits, sindicats, associacions,…L’única veu discordant? La de sempre. Duran i Lleida ha dit d’acatar i fer que el PNDD es posi al capdavant. Però a Duran ja ningú no li fa cas.

Doncs no se a què espereu, President!!!

Vaja, que si algú tenia encara dubte sobre si anar a votar o no ara te prou exemples de a qui fotria si passa d’anar-hi i qui se n’alegraria.

Cal votar-hi. Per a deslliurar-nos de tots aquests i totes les falses elits.

Si encara hi ha algú que no sàpiga on ha d’anar a votar ho pot consultar trucant al 012 o a la web participa2014.cat

Cal votar. Per nosaltres, pels nostres fills i també pels que no podran votar perquè ja no hi són. Tothom te familiars o amics que s’han quedat pel camí i que voldrien ser-hi demà. Els fallareu?
Penseu que tot el que passi després dependrà d’una massiva participació el 9N. Si fracassa, tot, absolutament tot, se n’anirà en orris.

Depèn només de nosaltres, i recordeu que “si de debò ho voleu, no serà només un somni”

Sóc un català amb un vot i no em fa cap por fer-lo servir, i tu?

—————————————————————————————————

Diumenge estaré de president de mesa al meu antic institut (I.B. Pau Casals de Badalona), si puc aniré retransmetent via twitter la meva visió de la jornada i després en faré un post.

A continuació el manifest blocaire que ha ideat l’amic Josep Selva i que subscric:

ENS PROHIBEIXEN VOTAR,   ENS PROHIBEIXEN EXISTIR

Els món dels blocs sempre ha estat un espai de llibertat, ho sabem molt be tots els que fa anys utilitzem aquest mitjà per expressar-hi les nostres opinions, i compartir-les amb altres blocaires. El bloc ens dóna la possibilitat de comentar i polemitzar ja que és un espai de llibertat i respecte absoluts. Aquest és el seu gran valor.

Tots nosaltres, de tan diferents ideologies i creences estem d’acord en una cosa: L’IMPERI DE LA DEMOCRÀCIA ESTÀ PER SOBRE DE L’ IMPERI DE LA LLEI. Quan s’invoca una llei per a silenciar-nos, aquesta llei esdevé il.legítima perquè emmordassa la democràcia. Els catalans estem sotmesos a aquest l’ús il.legítim i antidemocràtic de les lleis espanyoles.  

Podem discrepar de com hem arribat a aquest punt que som avui, de si el 9N havia de ser “consulta” o “participació ciutadana”; però ara som on som i, tot i la imperfecció a què ens ha obligat la suspensió per part d’un govern de l’Estat espanyol de la consulta prevista, ens hi juguem moltíssim en el 9N. És un envit, per tant, hem de votar de totes, totes.

Els qui estem acostumats a expressar-nos amb llibertat  i respecte ens comprometem a exercir la democràcia anant a votar el 9N. Farem que ressoni la veu de la gent, aquí i a tots els mitjans internacionals, sense que les prohibicions d’uns tribunals que estan al servei  de la política en lloc de servir el Dret, ens suposin cap aturador.

El moment de trencar la paret #9N #EstemConvocats9N

Fa una estona que ha acabat la tercera reunió cimera entre els partits pro-consulta (CiU, ERC, ICV-EUiA i CUP) i la conclusió ha estat  que no es pot fer la votació tal com estava prevista.  D’aquí a unes hores el MHPG Mas farà una compareixença, a les 10 del matí concretament. A veure què en diu. Sembla ser que la nova proposta serà esprémer els “processos de participació” que preveuen els articles no impugnats de la llei de consultes , i això és una enquesta, una audiència pública o un fòrum de participació.
En fi, encara recordo les seves declaracions on deia que tot estava pensat, que assumiria les conseqüències que calguessin per arribar fins al final i la seva comparació de David front a Goliat.

Costa molt pensar que tot (les mobilitzacions populars, les mocions dels Ajuntaments, la feina diplomàtica internacional,…) quedarà en no-res, que es faran enrere per l’oposició del govern espanyol i la suspensió cautelar del TC. Que potser algú esperava alguna cosa diferent? Segurament la llei de consultes catalanes és impecable jurídicament tal com es deia. I de fet el Tribunal Constitucional no ha anul·lat la llei sinó que simplement l’ha suspès cautelarment fins que se la miren. És a dir, que donen allargues (“adormen el partit” com es diu al futbol) i qui dia passa, any empeny.
Bé, no ho tenien previst això el govern i els partits? Em costa molt creure-ho (torno a recordar en Mas dient que tot ho tenien pensat). Des de fa molt de temps que tots sabem que això serà com una partida de póker més que d’escacs, que hi hauries catxes de tafur, cartes marcades i que guanyaria qui aguantés fins al final.
I llavors, de què han estat parlant en aquestes famoses llargues reunions? No concretaven res? No tenien cap pla d’acció? O és que això forma part del pla d’acció? Espero que ho sabrem algun dia. Tot i això em resulta curiós que cap partit hagi dit, almenys fins ara, que la unitat s’ha trencat del tot i que cap d’ells hagi estat tan indiscret per a explicar el que puguin saber sobre què consisteix concretament l’alternativa que demà proposarà el President. Sospito que els telèfons estan anant bòlit de bòlit ara mateix, aquesta nit serà llarga per a uns quants (i demà no descansaran pas)

Ja veurem què fan. Alguns, en el passat, han proposat votar igualment passi el que passi. “Treure les urnes al carrer” com es diu.  Això seria un gest per a demostrar que no estem d’acord en la suspensió de la consulta però a nivell pràctic no serviria per a res. De fet, seria repetir a gran escala les consultes per la independència que es van fer a molts municipis arrel de la d’Arenys de Munt, però organitzada de pressa i corrents (si es vol respectar la data del 9 de novembre) i sense cap validesa per a que el resultat sigui reconegut per ningú. Per cert, que ja no dóna temps de convocar unes eleccions avençades al Parlament per a aquella data.

La ciutadania ja ha donat mostres molts cops de què vol i com ha de funcionar la unitat.  És lògic que la legalitat espanyola si no és canvia (i no la canviaran) caldrà saltar-se-la en algun moment. Bé, diria que el moment ja ha arribat.Ara esperem que els polítics n’estiguin a l’alçada.
Estem, doncs, en el moment crucial. O travessem la paret o ens quedem a dintre. El MHPG Mas triarà com passarà a la història (perquè el moment és històric sigui el que sigui el que acabi passant), mentrestant ERC demana una DUI, les CUP demanen votar igualment, el CATN proposa la DUI després d’unes plebiscitàries, l‘ANC demana calma,…

Mireu, els independentistes no hem de voler votar; hem de voler guanyar. I si als nostres polítics els cal inspiració aquí tenen una mostra de com es fa el que han de fer (aquesta sèrie la van emetre fa poc per TV3 però no he trobat el tall en català). Per cert, que pocs dies abans de fer això aquests van estar a punt de trencar la unitat i fer anar tot en orris.

D’Escòcia a Catalunya

En el meu post anterior (It is for the interest of Catalonia to support Scotland’s independence) comentava que no era partidari de les solucions universals. Que cada poble havia de trobar la seva pròpia manera de governar-se. No podem mirar les situacions alienes amb els nostres ulls. I en tot cas havíem de fer dues coses si volem aspirar a ser un país de debò i seriós.:
– Respectar el dret d’autodeterminació de tots els pobles (i afegia que calia anar amb compte donat que alguns cops hi ha construccions de pobles i nacions que no són més que màscares per a d’altres projectes més discutibles)
– I, igual que tot altre esdeveniment, veure de quina manera ens afecta i actuar d’acord amb els nostres interessos.

Sobre el segon punt deia que, a banda de les simpaties que ens pogués despertar la nació escocesa, el que ens interessava era que guanyés el vot favorable a la independència sobretot pel que suposava de precedent dintre de la Unió Europea (Per cert, amb la independència escocesa es podia donar el curiós cas que la UE no acceptés aquesta nació prou europeista i alhora que, sense la gran bossa de vots laboristes escocesos, veiés que a la resta del Regne Unit guanyessin amb més amplitud encara els tories i els euroescèptics els quals forçarien la sortida de la UE amb el referèndum promès per Cameron). Així, quan arribés el nostre moment, ja hi hauria un patró d’actuació i valia més que el precedent el creés una situació sorgida entre nacions on la democràcia estigués ben arrelada.

No ha estat així i els escocesos han preferit mantenir-se dintre del Regne Unit. Felicitats, sort i endavant. Ells ho han decidit. Haurem d’encarar-ho nosaltres sols.

De fet si recordem com ha evolucionat el procés escocès haurem d’arribar a la conclusió que Alex Salmond, malgrat haver dimitit en realitat va ser qui hi va guanyar.

Efectivament, la primera idea del Primer Ministre escocès era fer una referèndum amb tres preguntes: Quedar-se igual, Independència o tenir una millora de les competències traspassades.
Era clar que l’SNP no volia apostar un “tot o res” per la independència. El suport independentista sempre ha estat escàs a Escòcia, al començament del procés era al voltant del 30% i la victòria electoral del partit independentista cal emmarcar-la dintre de la decepció de la població cap al Partit Laborista.
Coneixedor d’això, va ser David Cameron qui va imposar la pregunta binària: Independència, sí o no. Pensant que això espantaria molts electors.

A diferència del que passa a Catalunya, les enquestes han donat sempre la victòria al No però el Sí anava guanyant terreny fins que al final anaven frec a frec i alguna als darrers dies augurava una victòria mínima del Sí. Això sí, sempre amb un important nombre d’indecisos.
I els indecisos són els que han decantat la balança. Acostuma a passar que l’indecís és força poruc i acostuma a votar per la situació existent. La fórmula per a guanyar-se’l va ser un compromís, per escrit i tot, dels tres grans partits britànics (conservadors, laboristes i liberal-demòcrates) de donar més autogovern a Escòcia si no optava per la independència.

És a dir que, com deia, Alex Salmond ha aconseguit el que volia de bon principi. Abans de marxar ha emplaçat Cameron de complir la seva promesa.  A veure com es tradueix, perquè malgrat el compromís escrit ara s’hauria d’obrir un període de negociacions que a més afectarà la resta de nacions. Un “cafè per a tots” a la britànica? Ja es veurà. I ja s’ho faran.

En tot cas les diferencies entre els casos escocès i català són evidents:

Primer de tot que ells han pogut votar. I això malgrat que la legislació britànica no preveia que Escòcia pogués convocar aquesta mena de referèndums, però es va canviar la llei (allò tan evident que es fa quan la llei no s’adequa a la situació social) per a que es pogués celebrar. El mateix Cameron va dir que legalment ell podia haver prohibit el referèndum però com a demòcrata volia que els escocesos parlessin….i n’acceptaria el resultat.

Com he comentat abans el procés escocès ha estat un procés “de dalt cap a baix”.  Era el govern qui havia de convèncer la gent de les bondats de la independència i malgrat el fracàs electoral el suport per a aquesta opció va créixer notablement. Pel contrari, el procés català està fet “de baix cap a dalt”. La mobilització popular és qui ha portat la situació i ha fet que un polític com Mas (que originalment tenia un perfil tecnòcrata, recordeu les primeres imitacions que li feien que el presentaven com un robot?) acabi optant clarament per la independència.  Fins i tot des d’aquest blog ho he dit algun cop, que Mas es faria independentista de grat o forçat per la situació.
Només algú que no coneix Catalunya pot parlar d’un “desvario” o un caprici del MHPG o de la classe política com a explicació al que està passant.

Els socialistes espanyols han volgut equiparar el resultat escocès amb una victòria de la tercera via. Obliden que la tercera via (buscar “l’encaix” català a Espanya) ha estat l’opció més intentada i més poc reeixida de la història de Catalunya.  Des del segle XVIII, passant per les repúbliques i el “peix al cove” convergent fins acabar amb el nou estatut, aquell que Zapatero va prometre acceptar i després va contribuir a retallar fins que el TC el va acabar de rematar. Encara no s’han adonat que ja no cola? Que ja hem aprés que els tractats amb rostres pàl·lids només són paper mullat?

Un parell d’exemples, força grotescos, de com de diferent és la mentalitat de l’unionisme d’aquí i el britànic:

A la seva compareixença després de conèixer-se el resultat del referèndum escocès David Cameron va parlar de la unió de les quatre nacions britàniques i Televisió Espanyola ho va traduir com a nació unida.  Una de sola.

La presidenta del Partit Popular Català arriba a dir que posar les urnes és estar fora de la democràcia.

I en aquestes condicions el Parlament aprova, amb un 80% de vots favorables, la llei de consultes catalana   d’acord amb el que diu l’article 122 de l’Estatut de Catalunya (tant que el van retallar i això ho van deixar) La cobertura legal que calia per a poder fer la consulta del 9 de novembre.

Malgrat les amenaces trobo difícil que un recurs contra la llei prosperi, després de tot és escrupolosament legal. Una altra cosa és que considerin que el motiu de la consulta del 9N no s’ajusti a dret i que vulguin anul·lar-lo. Aniran a per totes, fins i tot n’hi ha qui amenaça amb la suspensió de l’autonomia. Serà interessant de veure com expliquen al món la imatge de la policia o l’exèrcit impedint votar.

Cert que la llei és de consultes no refrendaries i que la validesa jurídica del resultat de la consulta de la independència no és vinculant però la qüestió és com tenir una majoria de la població favorable i no actuar en conseqüència. En algun moment caldrà saltar-se la legalitat espanyola, això és evident. Com i quan fer-ho? De moment no sabem què passarà o sigui que malgrat que ja especulem sobre les conseqüències no deixa de ser tot una suposició. El President diu que tot està pensat.

Un cop publicada la llei al DOGC  el MHPG Artur Mas te entre trenta i seixanta dies abans de la data de la consulta per a convocar-la. De fet, queden 48 dies per al 9 de novembre però malgrat que encara queden 18 dies de marge per a la publicació de la llei (això pot ser avui o demà) i per a signar el decret de convocatòria diu que ho farà aquesta setmana. Sigui quan sigui a partir d’aquell moment entrarem en l’etapa decisiva i tot s’accelerarà.

Cordeu-vos, doncs, els cinturons.