Dies de trànsit

http://www.facebook.com/EnCatalaSiUsPlau?ref=ts&fref=ts

Com cada any, aquests dies són de trànsit entre allò vell i allò nou, entre el temps del fred i el temps de la calor, entre la quietud hivernal i el renaixement de la vida.

I les diferents cultures ho expressen a la seva manera.

Moltes civilitzacions celebraven el seu any nou per aquestes dates. Els antics romans per exemple.

I si reculem encara més en el temps trobarem que també ho feien els zoroastrians, que durant aquesta celebració tenien el costum de pintar i decorar ous. Els ous són un dels símbols més universals per a representar canvis de etapa (els zoroastrians a més a més, concebien l’univers com un gran ou). Aquesta tradició està relacionada amb els diferents rituals relacionats amb els Ous de Pasqua que se celebren en moltíssims païssos

http://101thingstodosw.com/san-diego/san-diegos-easter-eggstravaganzas/

I, és clar, també amb les Mones de Pasqua catalanes

http://crijoarmael.blogspot.com.es/

                Al Japó celebren el Hanami, això és, anar a gaudir de l’espectacle efímer de la floració dels cirerers. Segons m’han explicat, la bellesa fugaç d’aquestes flors es pot considerar una paràbola zen sobre la transitorietat de les coses mundanes, i per als samurai era un simbol de la lleialtat per sobre de la pròpia vida.

http://blog.neoamusement.com/en/japan-life-2/hanami-2/

Una de les celebracions més famoses d’aquests dies és la Pessah, la Pasqua jueva. És la commemoració de la sortida d’Egipte i de l’assoliment de la llibertat del poble israelita. A banda de recordar el final de l’esclavitud també mediten sobre quines cadenes els cal trencar actualment mentre llegeixen la Haggada i fan un sopar multitudinari amenitzat amb música i cançons.

http://www.facebook.com/pages/RCohen-Editora/150217445042676

En definitiva totes aquestes celebracions (i moltíssimes altres que desconec) que es fan aquests dies són una manera d’expressar les ganes de començar una nova etapa, de tirar endavant i mostrar alegria per l’esclat de vida que esdevé en aquesta època de l’any. Bé, n’hi ha que no:

http://www.radioobradoiro.com/fotos/ro/procesion-penitencia-ferrol/idGaleria-4557/

 

 

 

 

 

 

 

Sigui com sigui, tot són maneres de dir que ja som en plena primavera. Gaudiu-ne!

Les Haggadot il·luminades: Un tresor català desconegut

Imatge de la Sister Haggada

Un tresor català desconegut…i escampat pel món. De la dotzena de Haggadot il·luminades que es coneixen fetes al nostre país només una és encara a Catalunya.

(La majoria d’informació que hi ha en aquest post sobre les haggadot il·luminades i la seva història és un resum d’una conferència de na Sylvia Angelet )

Parlaré una mica de què són les haggadot, comentaré els aspectes específics de les catalanes i esmentaré especialment la trista història de la haggadà catalana de Sarajevo.

Haggadà (Haggadot en plural) és una paraula hebrea que vol dir “relat”. En concret s’anomena així a un text que explica l’alliberament del poble israelita de l’esclavitud i la fugida d’Egipte.  Aquest text es llegeix durant la festivitat de la Pasqua (Pessakh). Durant el sopar es llegeix i es comenta per tots els assistents i sobretot els nens, ja que la intenció és fer viva la memòria i passar-ne el testimoni a les noves generacions.  Tot el que es fa durant aquests dies (rituals, menjars, …) tenen com a objectiu no oblidar els orígens i aprendre a valorar la llibertat i el que hom te.

Arreu es fan i s’han fet haggadot. Als Calls catalans va haver un temps en que se’n feien algunes de gran qualitat artística. Les que coneixem van ser fetes sobre els segles XIII i XIV i destaquen per les seves “il·luminacions” això és, les il·lustracions que acompanyaven el relat. Per tal de contextualitzar el relat aquestes il·lustracions sovint no eren només sobre  l’Èxode sinó també d’altres episodis de la Toràh. En aquesta imatge de la Haggadà de Sarajevo es veu part de l’episodi de la creció del món. És curiós observar com en aquella època representaven la Terra rodona.

Els manuscrits eren fets a demanda, és a dir que cada família n’encarregava una amb el contingut que desitjava.  Les families amb més poder econòmic podien demanar que els fessin autèntiques obres d’art, d’altres eren més modestes. L’única haggadà que resta a Catalunya és una d’aquestes ja que te pocs detalls luxosos i poques il·lustracions. Es troba al Monestir de Poblet.

Però, pobres o rics, cal destacar el fet que tots els jueus sabien llegir. Aprendre’n era una obligació que tenien ja que havien de saber llegir la Torà. Contrasta això amb la ignorància generalitzada entre la resta de la població i no només entre els estrats més baixos. Això va fer que els jueus poguessin accedir més facilment a feines qualificades i d’alt nivell (cosa que devia despertar enveges). Molts diplomàtics eren jueus ja que a banda de ser bilingües hebreu-català molts sabien l’àrab que era la llengua dels veïns de llavors: Al-Andalus, que ells anomenaven Sefarad.

D’entre les més luxoses destaca la Golden Haggadah, on es va fer servir gran quantitat de pa d’or.

En aquest enllaç es pot veure la Golden Haggadà completa.
Aquesta i algunes altres haggadot (Com la Sister Haggadà i la Brother Haggadà)   es troben a la Biblioteca Britànica. Una altra es troba a la Biblioteca de la Universitat John Rylands de Manchester…Llocs on van a parar després de les vicissituds viscudes després dels saquejos del segle XIV i l’expulsió del segle XV.  De fet, que només en quedi una dotzena després de tot el que ha passat segurament deu voler dir que n’hi havia moltes més. De Haggadot i d’altres llibres (com ara la Bíblia de Cervera que es troba a Portugal) No seria d’estranyar que moltes acabessin a la foguera.

Que els jueus catalans se sentien catalans és una evidència. No només perquè fossin l’única comunitat amb una forta identitat pròpia que estava establerta per aquí segles abans del naixement de Catalunya i que va mantenir la seva personalitat molts segles després, no només perquè la família comtal catalana tenia els orígens que tenia, no només perquè tenien molt clar que una cosa era Sefarad i una altra les Terres d’Edom sinó que es pot veure molt bé en les mateixes haggadot. Es veu en la il·lustració que encapçala aquest post com hi ha dos escuts catalans. I també en aquesta curiosa escena treta de la Sister Haggadà:

Representa la mort dels primogenits a Egipte (recordeu que en hebreu es llegeix de dreta a esquerra), cosa que fa que el Faraó accedeixi a deixar marxar els israelites i aquests tot contents se’n van….tot enarborant una Senyera.

En la continuació es veu com travessen el Mar Roig amb la seva Senyera. Tal com estan les coses actualment algun polític podria fer servir aquestes imatges com a metàfora.

I és que l’el·laboració de haggadot il·luminades era una tradició molt nostrada i hauriem de considerar-la un patrimoni propi. Però la realitat és que aquí  és quelcom força desconegut (per no tenir, no te ni entrada en català a la Vikipèdia) mentre que a d’altres llocs es tenen com a autèntics tresors. Tot plegat em porta a parlar de la trista història de la Haggadà de Sarajevo.

Aquesta és la primera plana de la Haggadà de Sarajevo. Com es pot apreciar a la part superior, també porta l’escut de Catalunya.

El 1894 un jueu pobre anomenat Josef Cohen va haver de vendre’s, per necessitats econòmiques, la seva haggadà al museu de Sarajevo que es va convertir en la seva peça més valorada.

Diuen que al 1914 quan l’Arxiduc Francesc Ferran d’Austria venia de visitar el museu i veure la Haggadah va ser quan va patir l’atemptat perpretrat per Gavrilo Princip que va causar la seva mort i de retruc la I Guerra Mundial.

Durant la II Guerra Mundial un oficial de les S.S. alemanyes va visitar el Museu i va exigir que li donessin la Haggadà. L’encarregat de la Biblioteca, Derviš Korkut, va dir-li que ja li havia donat a un altre oficial que havia vingut abans. Davant de la pregunta de qui era aquell altre oficial, Korkut va tenir prou sang freda per a dir que ell no era ningú per a demanar la identificació a un oficial S.S.

Així que va marxar l’alemany comença la llegenda. N’ hi ha qui diu que el llibre va ser amagat entremig dels altres (les haggadot no són llibres gens voluminosos) i n’hi ha qui diu que Korkut va anar a una mesquita on va demanar que l’hi guardessin tot posant en risc la seva vida ja que molts musulmans bosnis col·laboraven activament amb els nazis amb les milicies organitzades pel Gran Muftí de Jerusalem (l’avi-oncle de Iasser Arafat). Encara més, ell i la seva muller van protegir una noia jueva membre de la resistència. Per tot plegat van ser nomenats Justos entre les Nacions. Anys a venir la noia jueva, Maria Papo, va evacuar la filla dels Korkut, Lamija, i la seva família durant les guerres balcàniques dels anys 90 i els va acollir a Tel Aviv on vivia.

Un cop acabada la II Guerra Mundial la haggadà va ser restituida al museu. Però anys després durant la Guerra de Bòsnia el museu va ser saquejat i el llibre robat. Sembla que no tant per que els saquejadors coneguessin el seu valor sinó perquè se’l van trobar tirat per terra junt amb d’altres. Sortosament la policia el va poder recuperar aviat.

El darrer capítol d’aquesta atzarosa història s’escriu a l’octubre del 2012. Aquell mes el Museu de Sarajevo va tancar les seves portes per manca de diners. De fet, els treballadors feia molts mesos que no cobraven. I rere aquelles portes tancades es troben diversos tresors de la cultura, entre ells la Haggadà catalana de Sarajevo, una joia de sis segles de la qual ara ningú no te cura. Ja seria trist que després d’haver sobreviscut a progroms, exilis, diverses guerres, saquejos i robatoris ara es fes malbé per falta de diners.

En tot cas els jueus catalans i d’arreu mantindran viva la memòria tot repetint un ritual més que mil·lenari i començaran a cel·lebrar Pessakh el dia 15 del mes de Nissan, això és el vespre de demà dilluns.

    חג פסח שמח

Això sembla que acabarà en DUI

http://www.change.org/es/peticiones/parlament-de-catalunya-una-declaraci%C3%B3-unilateral-d-independ%C3%A8ncia

Fa uns sis mesos que el Parlament, després de la manifestació de tot just feia uns dies, va aprovar una resolució que instava el Govern a fer una consulta sobre la independència durant la següent legislatura (és a dir, aquesta). Fa tres mesos que els partits que conformen l’acord de governabilitat van acordar que la consulta es faria el 2014 com a molt tard. Fa dos mesos que el Parlament va instar el govern a inciar-ne el procés. Encara no fa una setmana que s’hi va votar una nova resolució pel dret a decidir (que complementa l’anterior i que no deixa de ser un paripé per a que el PSC pugui fer alguns passos més en el trànsit cap als partits independentistes per a veure si s’hi poden recol·locar). I fa només unes hores que l’ANC ha fixat la data límit per a la consulta el 31 de maig del 2014 (i anuncia, tot recollint una iniciativa sorgida al facebook fa algunes setmanes, la intenció fer una cadena humana per la independència el proper 11 de setembre a l’estil de la que es va fer al 1989 a les Repúbliques Bàltiques (Estònia, Letònia i Lituània) que es volien independitzar de l’URSS).

Fa poc es va complir el 140è aniversari de la primera proclamació de l’Estat Català però en només uns mesos n’hem fet més camí que mai des del 1714. I és que tenim pressa, molta pressa. La situació econòmica, política, social i institucional es fa més insostenible cada dia que passa. La guerra bruta de l’estat espanyol per a desacreditar les institucions catalanes no sembla que afebleixi gaire el moviment independentista (si l’alternativa que ofereixen és continuar a una Espanya arruïnada i corrupta i que només ens ofereix continuar com fins ara no crec que aconsegueixi seduir gaire gent ja convençuda que no hi ha més solució que fer-nos el nostre propi estat) i  els plans del CNI no és que ens espantin gaire. Potser per això sovint dóna la impressió que més que aturar el xoc de trens el que ells pretenen és fer descarrilar el nostre.  Ja no volen seduir sinó que ataquen amb tota la ràbia. “Ellos” poden amenaçar, insultar i difamar però si algú d’aquí gosa dir res se’l treuen del mig.

A més a més hi ha la qüestió de les “retallades”. El Conseller Mas-Colell diu que veu impossible la seva aplicació, Oriol Junqueres encara menys i per això en fa pedagogia:

Així doncs, és urgent fer la consulta i aconseguir la independència. No cal que sigui demà passat ni la cosa va d’unes setmanes però sí d’uns mesos perquè els país (i el benestar de la seva gent) se’ns desfà a les mans.

Però tots sabem que no hi ha ni la més remota possibilitat que el govern espanyol (ni el d’ara ni cap altre sigui del partit que sigui) accedeixi no ja a “concedir” la independència sinó ni tan sols a permetre’n una consulta. I intentar convèncer-los seria perdre molt de temps per a no arribar en lloc (recordeu el procés de l’estatut)

Què fer? Doncs jo crec que la situació és tan insostenible (socialment, econòmicament, institucionalment,..) que pot acabar en una Declaració Unilateral d’Independència al Parlament i consulta ratificativa posterior amb els fets ja consumats. És millor fer la DUI abans que la consulta i no a l’inrevès, faria que els votants se sentissin recolzats pel Govern i no temessin que fos un vot llençat.

També pot ser que s’aprofiti una contesa electoral per a fer unes eleccions plebiscitàries, és a dir, que es votessin partits però que tothom tingués clar que votar a segons quins partits equival a votar SÍ a la independència. Aquesta posibilitat ja havia estat comentada sense cap concrecció i, fins i tot, s’havia apuntat a una coalició electoral CiU-ERC

Doncs l’oportunitat per a fer això la tindrem ben aviat. Les eleccions al Parlament Europeu sempre han estat unes eleccions de segona en les que a l’hora de votar es tenien més en compte factors interns que no de nivell europeu. A més molts partits les feien servir com a cementiri d’elefants per a portar-hi velles glories dels seus partits a les que volien treure del mig o oferir-les un retir daurat (L’excepció són els partits catalans que hi porten primeres espases, a les darreres hi van anar Ramon Tremosa (CiU), Oriol Junqueres (ERC) i Raül Romeva (ICV) cosa que demostra qui és el més europeista), així que no passarà res si s’aprofita com a succedani de consulta per a la independència o com a suport d’una DUI.

I quan seran les eleccions europees? Doncs el diumenge 25 de maig del 2014, curiosament, o no tan curiosament, molt semblant al límit que ha marcat l’ANC. (Casualment al llibre “Crònica de la independència” de Patricia Gabancho la independència es proclama un 25 de maig, però del 2010. Ja hi fem tard)

Hi queda més d’un any i sembla tota una eternitat. Queda molta feina pera fer a nivell intern i extern però sembla dificil que es pugui aguantar tant de temps a aquest ritme de desgast i crispació. Més encara quan el govern està treballant encara amb els presupostos prorrogats dels 2012. ERC ha dit que no pensa votar uns pressupostos per al 2013 que continguin les noves retallades previstes i CiU no pot trobar ningú més que estigui disposat a donar-hi suport. Tot i així no semblen gaire amoïnats. És una estratègia conjunta per a anar preparant el terreny per a mostrar la situació insostenible que tenim i preparar l’opinió pública per a quan prenguin la “decissió inevitable” (de forma més immiment si no hi ha pressupostos enguany o més diferida si sí s’acaben aprovant) de la DUI al Parlament? Potser, però sigui com sigui és evident que, passi el que passi al final, la situació actual no pot durar gaire més d’un any.

 

 

 

 

 

El crit del silenci al Caucas

Caucas Nord
(Font: wikitravel.org)

Ja en alguna altra ocasió he parlat del projecte anomenat “Txetxènia. Trenquem el silenci” que, com el seu nom indica, te com a objectiu informar sobre la situació d’aquest conflicte oblidat.

Fa uns dies vaig assistir a una exposició fotogràfica que incloïa una conferencia on la Marta Ter, la persona que lidera aquest projecte, explicava la situació de la zona i ho il·lustrava amb fotos d’una visita que hi van fer. Va començar per posar-nos en situació amb un resum històric. Esquemàticament:

– Els russos conquereixen el Caucas a la segona meitat del segle XIX

– Durant la Revolució Russa un moviment de resistència declara la independència del nord del Caucas. Posteriorment l’Exèrcit Roig hi imposa el domini soviètic.

– El 1936 es crea la República Socialista Soviètica Autònoma de Txetxènia-Ingúixia.

– El 1944 s’aboleix la RSSA de Txetxènia-Ingúixia i la seva població deportada amb el pretext de col·laboració amb els nazis. Quatre-cents mils txetxens i cent mil ingúixos (40% eren nens) van ser deportats en trens de bestiar al Kazahstan, Kirguízia i Sibèria. Un terç dels deportats van morir durant el trajecte. Cal recordar que els nazis només van ocupar durant tres o quatre mesos part del Caucas i no van arribar mai a Txetxènia.

– Amb la desestalinització dels anys 50 es va permetre que els txetxens i els ingúixos supervivents hi tornessin, però es van trobar que les  seves cases, si existien, eren ocupades per russos o gent d’altres repúbliques. Molts van haver de construir-se o adquirir una altra casa o bé pagar (si el nou habitant s’hi avenia) per a tornar a comprar casa seva.

– A finals dels anys vuitanta, amb la perestroika i la glasnot, van tornar a sorgir nous moviments polítics a Txetxènia. Amb la desaparició de l’URSS al 1991 i aprofitant que les RSS s’independitzaven (Ucraïna, Lituània, Moldàvia, Kazahstan,….) Txetxènia (sense Ingúixia) va autoproclamar-se independent (malgrat ser una RSSA i no una RSS). Donat els maldecaps que llavors tenien a Moscou no van poder parar-hi gaire atenció i fins al 1994 van reconèixer “de facto” la situació. Neixia la República d’Itxkeria.

– A finals de 1994 el President Ieltsin ordena un atac de les tropes russes amb l’objectiu de prendre Grozni (la capital txetxena). Creien que control·larien la zona en poques hores però la guerra es va allargar dos anys (durant els quals van haver 90.000 civils morts i 400.000 desplaçats i refugitas, i va tenir episodis de barbàrie com les massacres de civils a les poblacions de Samaixki i Bamut), finalment un atac de les tropes txetxenes comandades pel coronel Aslan Maskhàdov derrota els russos i reprèn el control de Grozni. El 31 d’agost del 1996 l’acord de Khassaviurt estableix la retirada de tropes russes i es dóna com a termini el desembre del 2001 per a definir l’estatus polític txetxè.

– Aslan Maskhadov, nou president triat a les eleccions del 1997, no s’acaba de sortir en la tasca de reconstrucció del país per la desastrosa situació econòmica després de la guerra, la manca de suport d’alguns senyors de la guerra propers a l’islamisme i l’activitat de poderoses mafies que es dediquen al contraban de petroli i als segrestos.

– Poc després que Boris Ieltsin (en el moment més baix de popularitat) designi Vladimir Putin com a successor succeeixen uns fets que acabaran justificant (amb bona part de l’opinió pública russa a favor) una nova guerra contra Txetxènia: Un guerriller txetxè (Xamil Bassaiev) fa incursions al Daguestan amb la intenció d’annexionar-la a Txetxènia i hi ha una onada d’atemptats a edificis d’habitatges a Rússia atribuits a terroristes txetxens tot i que alguns analistes hi veuen la ma dels serveis secrets russos, la FSB (el que abans era la KGB), de qui Putin n’era el director.

– A l’octubre del 1999 l’exèrcit rus envaeix Txetxènia. Aquest cop hi dediquen molts esforços i recursos: 140.000 soldats (42% de mercenaris mentre que en la primera guerra la majoria de soldats eren de lleva) per a dominar un país on queda mig milió de civils.  D’aquests en van morir 120.000, molts en accions de neteja (massacres generals indiscrimades en pobles) El país va quedar literalment arrassat. Una dada: En el punt més àlgid dels bombardejos serbis durant la guerra de Bòsnia es calcula que van haver sobre Sarajevo unes 3500 detonacions per dia. A Grozni es calcula que van haver 4000 detonacions….per hora.

Actualment hi ha de President Ramzan Kadírov, imposat pel Kremlin. Hi governa amb despotisme i en un clima de corrupció generalitzada. Hi ha un exagerat culte a la personalitat, la seva imatge és omnipresent.Els russos l’hi deixen fer. A hores d’ara hi ha pocs soldats russos a Txetxènia en quarters aïllats a les muntanyes i ben pocs a la zona urbana. La seguretat es cosa de les milicies de Kadírov que es dediquen a segrestar i torturar civils sospitosos de dedicar-se a activitats contraries al règim.

La manca de resposta internacional davant la primera guerre txetxena va provocar l’entrada de guerrers wahabittes i suport de països islàmics. Aquest fet va anar en creixement durant la segona guerra i actualment la guerrilla està dominada pel gihadisme. El líder insurgent Dokku Umàrov (que va arribar a ser President d’Itxkeria) te com a objectiu establir un Emirat del Caucàs.

Com a contrapartida el règim de Ramzan Kadírov ha imposat la sharia (la llei islàmica), actualment les dones han de dur el cap tapat i no poden sortir al carrer a partir de les nou de la nit. En cas d’infracció són portades a comisaria. La societat caucàsica sempre ha estat patriarcal i molt masclista (amb crims d’honor inclosos). Però amb la imposició islamista d’una banda i l’altra la situació és cada cop pitjor.

Val a dir que, malgrat que la població txetxena, i en general del Caucas Nord, fa segles que són musulmans la seva relació amb la religió ha estat sovint força relaxada. De fet, la primera constitució de la Txetxènia independent establia un règim laic.

La població està, doncs, entremig d’un conflicte en el qual no saps quina opció és la pitjor. Molts joves que han patit tortures policials o estan desesperats per la situació (no hi ha feina i és dificil treballar si no ets prou submís amb el poder i pagues interminables suborns) acaben anant al bosc a afegir-se a la guerrilla amb més desig de venjança que no per convicció islamista.

Des de la seva presa del poder Kadírov s’ha dedicat a intentar millorar la imatge de Txetxènia. La reconstrucció del país ha estat total: No només s’han reconstruit els edificis malmesos per la guerra sinó que s’han fet moltes més obres, monumentals en la seva majoria com ara una de les mesquites més grans i luxoses d’Europa, un complex d’edificis de negocis amb un megahotel de cinc estrelles, també han fet avingudes i parcs i places, les carreteres s’han asfaltat,…

A primera vista el canvi és impressionant. Però tot és com un decorat de cartró-pedra. A les places i avingudes no hi ha ningú per la nit. L’hotel és buit: els locals no ho poden pagar i els estrangers no tenen gaire interès en anar-hi i menys per a fer negocis. Una txetxena anomenada Zaira en una entrevista feta per Asne Seierstad va resumir així la situació :” La gent te més por ara que durant la guerra. Això és com Moscou als anys trenta: la gent es delata mútuament i desapareixen persones de nit que mai no tornen. Ja ningú no confia en ningú. Putin ha tingut un cop d’enginy, ha deixat que Ramzan Kadírov fes la feina bruta. Ara els txetxens s’enfronten als txetxens“.

I amb tanta tasca de reconstrucció com és que la taxa d’atur és tan alta? Doncs perquè les obres són subcontractades a empreses estrangeres, turques principalment, que porten els seus propis treballadors (que no donen gaire problemes).

A Txetxènia ningú no sap que depara el futur. Tan incerta està la situació que molta gent es fa les cases amb murs gruixuts i soterranis. No per la situació actual (la guerrilla no atempta contra civils a Txetxènia i no hi ha perill de bombardeig actualment) però vista l’experiència i els deliris de grandesa de Kadírov no seria descartable una nova situació bèl·lica, sigui contra Rússia o sigui un conflicte generalitzat en tot el Caucas Nord. De fet, actualment la situació més conflictiva de la zona no és a Txetxènia sinó al Daguestan: la república més gran de la zona i la més complexa ètnicament. També hi ha molta tensió a Txerkessia.

Moltes més coses ens va explicar na Marta: Com els russos que hi vivien han marxat gairebé tots i els pocs que quedan són vells que no tenen cap lloc on anar i estan força identificats amb el país, com la imatge que tenen els russos dels txetxens és de ser uns terroristes mentre que els txetxens tenen clar que el conflicte no és contra els russos sinó contra el govern rus (i és que la majoria de txetxens tenen coneguts i amics txetxens mentre que molts pocs russos coneixen gent de Txetxènia), com molta gent pensa que el vasallatge de Kadírov a Putin és només una tàctica per a guanyar temps per a fer-se l’amo absolut, com algunes persones amb cert nivell intel·lectual s’han vist forçades a treballar per a Kadírov (alguns han hagut de tornar de l’estranger) sota amenaces de repressàlies contra la seva família,….

Tot seguit us deixo algunes fotos del viatge que van fer:

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Contrasta la constant tensió en aquesta zona amb la poca atenció que se li dispensa des d’aquí (comparat, podriem afegir, amb altres conflictes dels quals més que informar-nos-en ens volen adoctrinar).
Un parell d’exemples de com de despistats estem per aquí:

– Durant la inauguració del Grozny-City (el complex moderníssim que he esmentat abans) i que coincidia amb el dia d’aniversari de Ramzam Kadírov, es va preparar una festa amb la participació d’artistes internacionals. Entre aquests la Fura del Baus, companyia teatral catalana que acostuma a denunciar les injusticies de la nostra societat. Van dir que no sabien la situació que hi havia a Txetxènia cosa que contrasta amb el fet que una de les seves obres (Boris Gudonov) estigui basada en el segrest real del públic d’un teatre rus per part d’un grup txetxè i la matança que va haver posteriorment quan hi van intervenir les forces de seguretat russes.
Shakira, la cantant de cançons intrascendents sense tantes ínfules justicieres, es veu que n’estava millor informada perquè va declinar la invitació. Eva Mendes, també. Altres artistes van demanar perdó per haver assistit, com ara Hilary Swank  qui va dir que donaria l’import rebut per la seva actuació a alguna activitat benèfica.

Poca gent ha retret aquesta actuació a la Fura. I és que els nostres solidaris de guàrdia només estan amatents a llençar els gossos a aquells que posin els seus peus a Israel: un exemple, un altre, un altre

– El, segons molts, líder de la llibertat d’expressió mundial Julian Assange va ser fitxat per Putin sense que ningú dels seus seguidors (d’Assange i Wikileaks vull dir) s’hagi esquinçat les vestidures. Bonica manera de solidaritzar-se amb els periodistes morts pel règim.

Que jo sàpiga aquesta iniciativa de “Txetxènia. Trenquem el silenci” és l’única a casa nostra que es dedica a informar-ne, no només sobre Txetxènia sinó de tot el Caucas a més de fer-se ressó de la situació a Rússia. Sabieu, per exemple, que actualment hi ha un llibre que està essent jutjat (sí, un llibre) a Rússia que descriu els crims de guerra fets a Txetxènia per tots els bàndols? Un resum d’aquest llibre ha estat traduit al català i al castellà.

Una iniciativa que ara corre perill. La crisi ha fet que s’hagin quedat sense fons (actualment estaven associats a una ONG que ara no els pot pagar). Malgrat tot, ells continuaran treballant-hi de manera voluntària: continuaran actualitzant  la seva web i editant mensualment el “Caucas News” amb les noticies més destacades i articles informatius i d’opinió fets per ells o traduits

Si hi voleu donar-hi suport només cal que us interesseu per la seva feina tot visitant la seva web:

www.txetxenia.org (teniu la posibilitat de rebre les novetats al vostre correu electrònic)

O podeu clicar un “M’agrada” a la seva pàgina de facebook:

http://www.facebook.com/pages/Txetx%C3%A8nia-trenquem-el-silenci-Chechenia/172392142825400?ref=ts&fref=ts

També podeu ajudar oferir-vos per a traduir articles de l’anglès o rus al castellà o català i entre aquestes dues llengües.

Aquesta exposició que he esmentat està visitant diversos llocs dels Països Catalans. Si esteu interessats que visitin la vostra població us podeu posar en contacte amb ells:

Tel. 93.723.71.02  Fax 93.168.58.71  email: txetxenia@dretsdelspobles.org