Fa temps que vaig perdre el compte de les vegades que he titulat algun post amb alguna frase que expressava el convenciment que el moment era definitiu i irreversible (“Ara sí!” “Salpem!”,..etc) i que després la realitat s’ha encarregat de deixar-ho en un desig il·lusori. O no tant. Dos passos endavant, un enrere. O a l’inrevès.
Un ja és conscient que aquesta mena de processos sovint (no sempre) no arriben al clímax en un moment determinat com en una pel·lícula, que la cosa va de feina de formiga i que les coses te les trobes sobretot pels fets consumats tot i que algun moment es pugui (més aviat des de la perspectiva que en el moment que el vius) considerar com un fet culminant.
Però és que la trajectòria d’aquest procés cap a la independència (del que jo situaria el començament al febrer del 2006 amb la primera manifestació de l’ara oblidada Plataforma pel Dret a Decidir) es va alternant de moments d’eufòria (les manis i vies diverses, el 9N,…) amb destrempaments col·lectius posteriors. Acabarem bipolars perduts. Les negociacions post 27S han estat el més estrambòtic que hem viscut per ara. Molts pensàvem que quan es va aprovar la declaració de desconnexió al Parlament ja estava tot lligat per a fer govern o que almenys només quedavem serrells per a negociar però és que no hi havia res acordat!!! Penso que en un futur serà objecte d’estudi.
Donat que per ara la cosa s’ha arreglat no cal retreure res a ningú i val més passar pàgina. Però caldria no oblidar per a no repetir en el futur els mateixos errors i les situacions enverinades. No debades fer servir i atiar l’odi en lloc d’arguments és una tàctica feixista ho miris com ho miris.
Bé, bona sort i endavant al nou govern. No ens falleu i no us fallarem. Ja sabem que el moment de veritat tot just comença ara i que la ciutadania haurà de fer més que signar manifestos i anar a manifestacions. Ho farem, però sempre i quan ens doneu confiança.
Comença el compte enrere de divuit mesos. Ja sabem que el termini no pot ser una cotilla i que si són vint no passa res (i si són menys millor), però el termini màxim del que es va parlar van ser divuit. Si no es compleix que sigui per raons ben explicades i convincents. Això és com el seguiment del pressupost d’una empresa (del dels governs també ho hauria de ser): Dificilment es compleix al cent per cent i al cèntim però les diferències cal que siguin justificades i si cal, assumir responsabilitats.
Com vaig dir al meu apunt anterior, entre les meves motivacions per a votar en unes eleccions espanyoles (que no “generals”), després de no-se-quant de-temps sense fer-ho, hi havia la voluntat que el meu vot contribuís a fer fora Duran (evidentment no es morirà de gana, però ens deslliurem de que faci de representant català enlloc) i fer Espanya ingovernable (almenys durant un temps)
Missió complerta, doncs.
Si fossim un país llest (que no ho som) aprofitariem l’impasse espanyol per tirar pel dret amb el full de ruta del procés. Una DUI vaja*.
S’ha dit que a Espanya tothom és conservador, fins i tot els revolucionaris, que no hi ha cultura de pacte, que és l’eterna història de les “Dos Españas” que s’arrossega des de fa dos-cents anys ( O amb mi o contra mi. O mano jo o manes tu. No hi ha gaire grisos i per això els que han de fer regeneracions no són sinó recanvis del que hi ha)
Potser sí i potser per això se’ls farà dificil aconseguir un pacte de govern. Potser la investidura l’arreglen entre PP i C’s amb l’abstenció del PSOE però la gestió del dia a dia serà dura.
Bé, com deia, si fossim llestos (que no ho som) aprofitariem l’impasse. Enlloc d’això n’hi ha qui es dedica a la política mesquina i petita.
Començant per la CUP que, després de demanar l’abstenció a les eleccions espanyoles perquè:
A veure, si sumem els escons d’ERC i DiL (és a dir els partits de JxSí) són més que els que va treure En Comú Podem. I, segurament, si haguessin reeditat JxSí el ressultat hagués estat molt millor (i si haguessin triat uns candidats millors, encara més, sobretot ERC) No per res, hi ha gairebé mig milió de vots que s’han quedat pel camí. I no serà perquè s’hagin tornat unionistes de cop. Una part no va anar a votar (la participació va ser més baixa el 20D que el 27S) i uns altres van votar altres coses, principalment En Comu Podem.
D’on surt la victòria d’En Comú Podem?
Doncs a banda d’electors propis (ex-ICV, ex-EUiA, que han deixat penjada Izquierda Unida) hi ha independentistes que potser han volgut donar un vot de càstig als seus partits per la trigança en assolir o un acord, o potser volen ajudar a la regeneració del país veí, o potser pensen que amb Podemos es podria negociar la independència,….
Però això no és el gruix del votant d’En Comú Podem, formació hereva de Catalunya Sí que Es Pot que va ser un fracàs a les eleccions del 27S. D’on han sortit doncs?
Doncs, evidentment, dels votants que van optar per C’s fa tres mesos! Només cal comparar un parell de mapes.
I no hauria d’estranyar ningú. De fet, ja es va veure que a Nou Barris, per exemple, van votar Colau a les municpals i en canvi C’s el 27S (i aquí van coincidir amb Pedralbes per cert).
Hi ha una bona part de la població (que te el nivell cultural que te, que viu a la seva bombolla impermeable al país i només te referents espanyols començant per la televisió) que vota en clau diguem-ne, ètnica espanyola. Per a ells no existeix ni ERC ni CDC ni res. Abans les seves opcions eren PSC (al qual van sostenir durant dècades) i PP. Ara que aquests partits estan de caiguda les seves opcions són C’s o Podemos. No “En comú Podem” sinó Podemos. Pregunteu si saben qui és en Domènech! Coneixen el Cuetes i la Colau, de la mateixa manera que abans votaven PSOE i no el PSC (coneixien el Felipe i el Guerra però ni idea de qui eren Pallach, Obiols,….). La seva argumentació, i presa de decisió de vot, és una barreja de “Yo soy español, español, español” i “Sí se puede, sí se puede” però sense ganes d’emmerdar-s’hi gaire que són gent prou tranquil·la en el fons. Per això no van a les manis del dia de la Constitució ni de la Hispanitat, ni fan seguiment de les iniciatives per a demanar l’escola en castellà però tampoc faran res per la revolució “podemita” i encara menys per un referendum per a Catalunya. El seu vot te altres motivacions.
Ara Podemos diu que vol que fem un referèndum per a Catalunya. Coses que pot dir amb els escons que te que no tindrà oportunitat de posar-se en un compromís. Per cert, que una bona part dels escons de Podemos són vinguts de la perifèria (Països Catalans, Euskadi, Galicia). Sembla que hi ha més credulitat a les “nacionalitats històriques” que ganes de canvi a Espanya.
——————————————-
És curiós observar amb quina rapidesa la DUI va ser descartada per la CUP la mateixa nit del 27 S malgrat que l’opció independentista va tenir un èxit rotund. Ni assemblees per a decidir-ho ni res.
Us imagineu que hagués estat en Mas qui hagués protagonitzar el video següent? Encara en parlariem i no gens bé, per cert.
No sabria dir del cert quantes legislatures fa que no voto a unes eleccions espanyoles.
Dues raons tenia per a defensar aquesta postura. Una era de tipus ideològic:
a) Si considerem l’estat espanyol com a ocupant per pura coherència no hem de reconèixer les institucions espanyoles com a legítimes per als catalans.
I una altra de pràctica:
b) Els diputats catalans no arriben a la cinquantena en un Parlament de 350 escons. Ni tan sols en el millor dels casos, és a dir que tots els diputats fossin independentistes, deixarien de ser una minoria inoperant (per cert, molt parlar del a sobrereprensetació de Lleida a les eleccions catalanes però poc es parla de la de les provincies espanyoles menys poblades) que com a molt pot aspirar, i segons el joc de majories, a algun que altre “peix al cove” que ens farien suar per aconseguir-lo després de titllar-nos de tot. És la tàctica que tradicionalment va fer servir la CiU de Pujol i que va tenir alguns èxits (la supresió del servei militar, la cessió d’alguns impostos,…) però que a hores d’ara, i ja fa mooolts anys, és un estadi més que superat.
No hi ha res que m’hagi fet pensar que aquests dos arguments han deixat de ser vàlids però davant de les eleccions del 20D hi ha certs aspectes a considerar:
1-Com en totes les eleccions, els partits que hi obtinguin representació rebran subvencions per cada escó i per cada vot. Sempre he pensat que els diners dels nostres impostos no han d’anar a parar per a subvencionar ni partits ni sindicats ni patronals ni moltes altres coses, i que caldria acabar amb això. Però pensant en el mal menor, en aquest cas concret val més que la majoria d’aquests diners vagin a parar a partits que estan per la independència que no a d’altres que els faran servir per a engreixar la maquinària que ens va a la contra.
2-Si no guanyen els partits independentistes donarem un missatge al món que el procés ha fracassat.
Cal dir que no hi estic d’acord. La imatge al món la donarem amb el que fem a casa nostra (i per cert, que l’estem donant ben galdosa)
3- Hem de fer que Duran no aconsegueixi cap diputat.
Haig de confessar que aquest argument m’atrau. No només per a fer fora a una persona hipersobrerepresentada políticament gràcies a padrins que li van encomanar la tasca de posar-nos pals a les rodes durant més de trenta anys, sinó també per veure la resposta a la seva autopregunta “De què viure si deixo la política?” (La meva aposta: endollat al Grup Godó d’alguna cosa però jo me’l veig com el primer ambaixador espanyol a la República Catalana)
4-Per acomiadar-se, ja que seran les darrers eleccions espanyoles en les que podrem votar.
Argument més de broma que seriós, però és que em dóna la impressió que a casa nostra només els que tenen interessos allà se les prenen seriosament. Els partits indepes diria que no gaire, només cal mirar l’argumentari que fan servir i els candidats que hi han posat.
5- Per a bloquejar-los i tornar-los ingovernables.
És l’argument a favor de votar més intel·ligent que he llegit. El va proposar en Vicent Partal en aquest article (que recomano que llegiu). Depén del joc de majories i només del vot dels catalans, és a dir, que potser no serveix de res votar depenent del ressultat global, però potser es pot provar.
———————————————–
Total, que estic per no votar però potser em decideixo a fer-ho al darrer moment. I si ho faig ho faré per un partit independentista. No com altres que són d’un partit (lloat per la seva coherència!) que advoca per l’abstenció i després diu que si vota ho farà per un partit que com a màxim promet un referendum (encara estem amb això? Nosaltres ja varem fer el plebiscit!) en el qual demanarà el NO.
Sí, vull dir el Sr. Arrufat de les CUP. (O potser és que, segons diuen males llengües, hom te coll avall que la CUP es trencarà pel tema de la investidura i ja n’hi ha que cerca tendir ponts per al futur, en tot cas a mi això m’és ben igual)
De formacions independentistes n’hi ha dos en aquests comicis: Democràcia i Llibertat i Esquerra Republicana de Catalunya.
Em sap greu, però el candidat d’ERC em tira enrere. Els que seguiu el blog us penseu potser que és per la qüestió de la llengua, tema important per a mi com ja vaig dir fa un temps, I considerar que una persona gairebé monolingüe en castellà pot moure a votar un partit independentista a la gent que fa només uns messos va votar un partit espanyolista (amb una candidata immigrada de fa pocs anys i que parla un català correcte, per cert) és no entendre res de res.
I sí, però és que a banda de ser una persona que te l’habilitat lingüística que te (malgrat haver anat a l’escola en català cosa que altres no varem poder fer) no veig quina altra virtut obstenta. No li veig ni carisma, ni do de paraula, ni habilitat comunicativa, ni res. (Com diria la caricatura del Polònia del número 2 de la llista “Perdoneu, però algú ho havia de dir!”)
En fi, que si voto ho faré sense entusiasme (I és curiós, CiU i CDC es dissoldran i no els hauré arribat mai a votar mai en unes eleccions ni catalanes ni espanyoles)
PRIMER.- Constata que el mandat democràtic obtingut a les passades eleccions del 27 de setembre del 2015 es basa en una majoria d’escons de les forces parlamentàries amb l’objectiu que Catalunya esdevingui un estat independent i amb una àmplia majoria sobiranista en vots i escons que aposta per l’obertura d’un procés constituent no subordinat.
SEGON.- Declara solemnement l’inici del procés de creació de l’estat català independent en forma de república.
TERCER.- Proclama l’obertura d’un procés constituent ciutadà, participatiu, obert, integrador i actiu per tal de preparar les bases de la futura constitució catalana.
QUART.- Insta el futur govern a adoptar les mesures necessàries per fer efectives aquestes declaracions.
CINQUÈ.- Considera pertinent iniciar en el termini màxim de trenta dies la tramitació de les lleis de procés constituent, de seguretat social i d’hisenda pública.
SISÈ.- Com a dipositari de la sobirania i expressió del poder constituent, reitera que aquest Parlament i el procés de desconnexió democràtica no se supeditaran a les decisions de les institucions de l’Estat espanyol, en particular del Tribunal Constitucional, a qui considera deslegitimat i sense competència arran de la sentència de juny del 2010 sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya votat prèviament pel poble en referèndum, entre d’altres.
SETÈ- Adoptarà les mesures necessàries per obrir aquest procés de desconnexió democràtica, massiva, sostinguda i pacífica amb l’Estat espanyol de tal manera que permeti l’empoderament de la ciutadania a tots els nivells i en base a una participació oberta, activa i integradora.
VUITÈ.- Insta el futur govern a complir exclusivament aquelles normes o mandats emanats d’aquesta Cambra, legítima i democràtica, a fi de blindar els drets fonamentals que puguin estar afectats per decisions de les institucions de l’Estat espanyol.
NOVÈ.- Declara la voluntat d’inici de negociacions per tal de fer efectiu el mandat democràtic de creació d’una estat català independent en forma de República i, així mateix, ho posa en coneixement de l’Estat espanyol, de la Unió Europea i del conjunt de la comunitat internacional.
Aquesta és la proposta de resolució que Junts pel Sí i les CUP han presentat al Parlament quan encara no havien passat ni vint-i-quatre hores de l’inici oficial de la XI legislatura per part de la nova Presidenta del Parlament, na Carme Forcadell, qui va deixar clar, per si algú encara no ho sabia, que aquesta és la darrera legislatura “autonòmica” i que serà la constituent del nou Estat Català.
El fet que les forces independentistes hagin arribat a l’acord de presentar aquesta proposta (que es previst que es votarà en una setmana) on parlen ja de començar la “desconnexió” i es comença a parlar de dates concretes (un màxim de trenta dies per a tenir les primeres eines tal com diu el punt cinquè, la qual cosa vol dir de forma evident que les anomenades “estructures d’estat” estan ja a punt per a posar-se en marxa i que no es tracta de cap projecte improvisat), de no supeditació al que diguin els poders espanyols i fins i tot de considerar delegitimat el Tribunal Constitucional, dóna a entendre (en principi) que s’està a prop d’arribar a acords per a la legislatura (és a dir, sobre qui serà el nou MHPG) i que no caldrà esgotar els terminis per a fer la investidura i per tant tornar a fer eleccions en tres mesos (que seria un desastre i un ridícul imperdonable)
El termini de desconnexió es deia que es posava en un màxim de divuit mesos, però no se sap ben bé a partir de quan. A partir de les eleccions del 27-S?, A partir de dilluns, que es va constituir el Parlament?, A partir de l’aprovació de la resolució de la declaració d’intencions? A partir de la presa de posessió del nou govern?.
Ja ens ho aclariran, ja ho veurem. Però sigui com sigui sembla que ara sí que va de debó, que salpem, que el que diguin per allà ja no ens provoca por sinó un gran avorriment…
…i esperem que tinguin clar que no els perdonarem cap claudicació ni ajornament.
Des del 27S que tenia pensat fer un post sobre els ressultats i la situació del Procés. Però he llegit això de Roger Vinton i veig que no hi tinc gaire cosa a afegir. Rebloguejo. Lectura imprescindible.
Diuen que la nit de l’1 d’agost de 1972, durant una trobada secreta del Consell dels 13 al Casino Building de San Antonio, Philip von Rothschild va anunciar als assistents que “quan vegeu apagar-se els llums de Nova York sabreu que el nostre objectiu s’ha aconseguit”. Uns cinc anys més tard, el 13 de juliol de 1977, una tempesta elèctrica va deixar completament a les fosques als deu milions d’habitants de l’àrea metropolitana de Nova York durant unes 25 hores. Malauradament, un servidor no pot confirmar que von Rothschild pronunciés aquella nit la frase esmentada, pel simple motiu de que no vaig assistir a tan secreta reunió. Però el que sí és un fet constatable és que una declaració molt semblant apareix a la novel·la “Atlas shrugged” publicada força temps abans, al 1957, i escrita per Ayn Rand. Un dels personatges, l’enigmàtic John Galt -a qui precisament alguns consideren un…
Temps d'incertesa (com tots) 